Europa Románica

 

Glosario de Términos

Términos que comienzan por la letra V:

1 2

  • valí
    Als països musulmans, governador d'una província o d'una part de província. A Al-Andalus tenia a càrrec seu l'administració civil de cada cora, era nomenat directament pel califa o l'emir, i el territori sota la seva jurisdicció es deia nazar. Solia proposar el nomenament de diversos assistents, entre els quals sovint el d'un cap militar o caid.
  • Vallbona, Ramon de
    ? - Vallbona de les Monges, Urgell 1176 Ermità i organitzador de l'eremitisme a serra la Llena i a Vallbona. S'ha pretès que era fill de Guillem d'Anglesola, senyor de Bellpuig, a fi d'ennoblir-lo, quan en realitat els documents l'anomenen Ramon Potelles o Pretelles. Vers el 1150 es retirà a fer vida eremítica pels voltants de serra la Llena. El 1157 obtingué de Ramon Berenguer IV el lloc de Cérvoles (Garrigues) per fundar-hi un monestir benedictí i de Ramon de Cervera un altre terreny a Vallbona (Urgell). En ambdós llocs s'establiren grups d'ermitans d'ambdós sexes, seguint una regla d'inspiració benedictina, regits per ell i el seu deixeble Bernat. La manca de cohesió d'aquestes comunitats, faltades de béns i d'estabilitat, i l'oposició de Poblet, que adquirí el lloc de Cérvoles el 1163, feren que els seus deixebles s'anessin concentrant a l'indret de Vallbona i que un altre grup travessés el Montsant i s'establís a Poboleda (Priorat). Aviat la pressió de Poblet es féu sentir també a Vallbona, que adquirí l'indret el 1171 i assegurà una pensió vitalícia a Ramon i a Bernat. Ramon visqué els darrers anys, fins el 1176, a Vallbona, d'on prengué el nom, sense haver pogut veure la fusió dels seus ermitans amb Vallbona, que es transformà, mort ell, en el gran monestir cistercenc femení de Vallbona de les Monges.
  • varvassor
    A l'alta edat mitjana i en la jerarquia feudal catalana, propietari de feu rebut d'un gran vassall, del qual esdevenia vassall (el mot, de fet, prové del llatí medieval vassus vassorum 'vassall de vassalls'). No és clara ni ben definida la seva funció. Continua un tipus de magnat menor i, als Usatges, apareix immediatament en un rang inferior al de comanador i superior al de cavaller. Aquesta denominació fou molt poc emprada i caigué, com la de comanador, en desuetud, i foren ambdues absorbides per la comuna i genèrica de noble; tanmateix, per influència de la llegenda sobre els Nou Barons de la Fama, que atribueix un varvassor a cada comtat, reaparegué en certa manera, i han arribat fins als nostres dies, encara que sense sanció o reconeixement oficial, els títols de varvassor de Foixà (convertit en comtat), Boixadors, Montescot, Toralla, Guimerà, Vilademany i Enveig.
  • vassall
    Home de condició noble que, mitjançant jurament de fidelitat envers un altre noble o bé envers el rei, contreia amb ells una relació de vassallatge, amb tots els deures que li eren inherents, basada fonamentalment en l'ajuda guerrera.
  • vassallatge
    Element integrant del vincle feudal constitutiu d'una relació pactada entre dues persones de condició noble. Una d'elles (vassall) s'encomana a l'altra (senyor) mitjançant jurament de fidelitat (homenatge), amb el compromís de servir-lo, principalment en la guerra, en canvi, generalment, de la concessió al vassall del gaudi d'un domini territorial, en benefici o en feu. Existí també ?més a Castella que no pas a Catalunya? el vassallatge retribuït amb un estipendi pecuniari (vassall asoldat). De vegades anava associat al compromís de protecció del senyor envers el vassall, de l'usdefruit d'armes, etc. Aquesta relació, generada en la clientela romana armada del Baix Imperi i en el seguici dels prínceps i nobles germànics, es desenvolupà àmpliament als segles medievals als països de l'occident europeu, i ?tard o d'hora?, en fusionar-se amb el benefici, com a mercè rebuda del senyor, constituí una de les bases de la figura del feu. La simultaneïtat d'encomanacions de vassallatge que comportava el mecanisme feudal donà lloc a l'existència d'un vassallatge sòlid, és a dir, incondicional respecte al senyor, al costat del vassallatge simple, supeditat en la seva observança al compliment preferent, per part del mateix vassall, de les seves obligacions amb el senyor sòlid, excepció feta del sobirà. El clima feudal de l'època medieval féu que el concepte de vassallatge ampliés la seva significació genuïna, fins a incloure els homes no nobles dependents d'un gran propietari o d'un senyor jurisdiccional (vassalls tributaris, homes de senyoria) o arribar a designar la mateixa condició general de súbdit respecte al sobirà (vassallatge natural), conceptes que en prolongaren la vigència fins a les acaballes de l'edat moderna, quan ja havia decaigut la típica figura del vassall noble i feudal.
  • veguer
    Al Principat de Catalunya i a Mallorca, autoritat delegada de la corona o d'una baronia en una demarcació, amb jurisdicció governativa, judicial i administrativa; el càrrec tingué l'origen en el primitiu de vicari, equivalent a substitut, lloctinent o representant. Des del s X la denominació de veguer era aplicada, a voltes indistintament amb la de batlle, tant a qui exercia govern i jurisdicció pel comte o pel vescomte, com per barons. A l'inici del s XIII, tanmateix, ja fou aplicada exclusivament a qui tenia la jurisdicció per delegació de la corona. L'estatut dels veguers pròpiament dit començà amb Jaume I de Catalunya-Aragó, a la cort solemne de Barcelona de l'any 1228, en la qual hom disposà la coincidència de la demarcació de llur jurisdicció amb la dels bisbats, i posà un veguer per cada diòcesi; el veguer havia de jurar el càrrec en presència del bisbe; no podia posar sots-veguers sinó en els llocs on ja n'hi hagués haguts d'antic, era obligat a escollir els seus servidors entre persones de bona fama i de bons costums, havia d'administrar la justícia gratuïtament, no podia tramitar cap procés ni aplicar turment sense intervenció de jutge o assessor o bé per especial manament del rei, i tant en les hosts i cavalcades com en l'administració de justícia no podia intervenir en territoris de l'Església o de barons sinó només en casos de procés de pau i treva, falliment de justícia o fadiga de dret en el senyor d'un feu. El mateix Jaume I, en la cort solemne de l'any 1261, disposà que els veguers de Barcelona havien de prendre consell dels consellers de la ciutat, deixant, però, a bon salvament l'obediència deguda al rei. Pere II ratificà l'organització institucional dels veguers en la cort de Barcelona de l'any 1283, i reiterà que només hi podia haver un veguer dins cada vegueria; ensems decretà la fórmula del jurament que havien de fer en possessionar-se del càrrec; en aquesta fórmula són continguts els deures i les atribucions dels veguers, on, a més de les indicades més amunt, se l'obligava a no atorgar guiatges en casos d'homicidi o ferides sense el consentiment dels amics de l'occit o del mateix perjudicat, a no deixar en llibertat els lladres i altres malfactors i a perseguir els ensabatats (valdesos) i altres heretges. Alfons II, a la cort general de Montsó de l'any 1289, afegí al jurament dels veguers de tenir especial justícia a tothom i en tots els fets, de no jutjar ni procedir en causes ni plets sense la intervenció del jutge o assessor i de respectar els costums dels llocs i els bons usos i les llibertats atorgats a nobles, cavallers, religiosos, ciutadans, viles i a tota mena de persones; per pragmàtica del mateix any, concedia al veguer de Barcelona la facultat de posar el veguer del Vallès i d'autoritzar als saigs i oficials d'aquella vegueria de poder-se introduir en la vallesana. Jaume II, en la cort de Barcelona del 1291, per donar solemnitat i exemplaritat a la presa de possessió dels veguers, disposà que llur jurament davant el bisbe fos fet en públic i fos anunciat uns quants dies abans amb crides. El mateix Jaume II, en la cort de Barcelona de l'any 1321, delimità la jurisdicció subsidiària dels veguers en terres de baró, i fixà que els termes dels castells havien de formar part d'una sola vegueria, entenent-se que serien íntegrament d'aquella on hi hagués el castell. Des del s XIV la jurisdicció i les funcions del veguer restaren ben sistematitzades: funció delegada del rei, que el nomenava lliurement, jurisdicció dins la demarcació de la vegueria en tota la seva plenitud, exclosos els territoris baronials, jurisdicció subsidiària en territoris de l'Església o de baró, en el comptats casos d'aplicació de l'usatge Princeps namque, processos de foragitament de pau i treva, falliment de justícia o fadiga de dret del senyor del feu i en l'enregistrament de la insinuació de les donacions que necessitaven aquest requisit, ni que fossin fetes fora de la jurisdicció reial; en l'administració de justícia, intervenció necessària de jutge o assessor, i nomenament per part del mateix veguer dels jutges ord
  • vegueria
    Territori a què s'estenia la jurisdicció d'un veguer. A Catalunya, a mesura que el poder reial s'anà imposant a les jurisdiccions feudals, les vegueries augmentaren en nombre, que era de deu a la fi del s XII, i acabaren instaurant-se a tot el Principat com a demarcació bàsica de la seva administració territorial. Així, en el pas dels ss XIII al XIV, el territori dependent de Jaume II de Catalunya-Aragó era dividit en les vegueries de Tortosa, de Tarragona (o de Tarragona i el Camp), de Montblanc, de Barcelona (amb la sots-vegueria del Vallès), d'Osona (o de Vic i Osona), de Berguedà (o de Berga i Berguedà, poc després sots-vegueria dependent del veguer de Manresa), de Bages (o de Manresa i Bages, amb la sots-vegueria de Moianès, que després passà a dependre de Barcelona), de Vilafranca del Penedès (amb la sots-vegueria d'Igualada, que el 1381 passà a dependre de Barcelona), de Girona, de Besalú (poc després sots-vegueria dependent del veguer de Girona), Camprodon, de la Ral (poc després sots-vegueria dependent del veguer d'Osona), de Ripollès (o de Ripoll i Ripollès, poc després sots-vegueria dependent del veguer d'Osona), de Lleida (amb la sots-vegueria de Balaguer), de Tàrrega, de Cervera (amb les sots-vegueries d'Agramunt i dels Prats de Rei), de Ribagorça (desapareguda al mateix s XIV), de Pallars (poc després sots-vegueria dependent del veguer de Lleida) i de Camarasa (incorporada el 1396 a la de Lleida, que passà a anomenar-se de Lleida, Pallars i Camarasa); i el territori continental dependent de Jaume II de Mallorca, en les vegueries de Rosselló (amb la sots-vegueria de Vallespir), de Conflent (o de Vilafranca de Conflent, amb la sots-vegueria de Capcir) i de Cerdanya (amb les sots-vegueries de Baridà i de Ribes, aquesta dependent més endavant del veguer de Camprodon). Durant l'edat mitjana aparegueren, encara, les vegueries d'Urgell i de Balaguer i, a partir del s XVI , la vegueria d'Agramunt (que comportà la desaparició de la d'Urgell) i la sots-vegueria de Lluçanès. Amb la divisió de la Cerdanya entre les monarquies hispànica i francesa com a conseqüència del tractat dels Pirineus (1659), la vegueria de Puigcerdà perdé l'Alta Cerdanya (amb la qual fou constituïda la vegueria de Cerdanya amb centre a Sallagosa). Les vegueries incorporades a la monarquia francesa (Cerdanya, Vilafranca de Conflent i Capcir, Rosselló i Vallespir) perduraren fins a la Revolució Francesa (1790); la resta desaparegué amb la Nova Planta (1716) i serviren de base per a la nova demarcació corregimental. A Mallorca, les demarcacions dels dos veguers (el terme de la ciutat de Mallorca i el conjunt de termes forans) no prengueren mai el nom de vegueria, per tal com representaven una divisió original de l'illa. Les vegueries sorgiren igualment a Occitània; així, la Fenolleda fou (igualment fins el 1790) una vegueria dependent de la senescalia de Carcassona.
  • Verdun, tractat de
    Acord signat a Verdun, el mes d'agost de l'any 843, entre els fills de Lluís I el Piadós, que resolgué els conflictes provocats pel repartiment de l'imperi. Lotari obtingué el títol imperial, el N d'Itàlia i una franja central que anava de la mar del Nord a la Mediterrània. Carles el Calb obtingué França a l'W del Mosa, el Saona i les Cevenes. A Lluís el Germànic correspongué la zona oriental de l'imperi (Germània).
  • vescomtat
    Circumscripció territorial sota la jurisdicció d'un vescomte. A l'època carolíngia el vescomtat no constituïa una divisió territorial dins el comtat, car aquest era subdividit en castells termenats. Tanmateix, en fer-se hereditaris els vescomtes, llurs possessions acabaren generalment formant vescomtats amb entitat pròpia. Durant l'època comtal foren creats dos vescomtats, el del Baix Urgell (que després esdevingué vescomtat d'Àger) i l'efímer vescomtat de Tarragona. Cal no confondre aquests vescomtats de la primera època feudal amb els erigits posteriorment, mitjançant privilegi, pels comtes-reis fent ús de llur sobirania (Illa, Canet, Évol, Jóc, Hostoles, Perapertusa, Xelva, etc).
  • vescomtat d'Àger
    Vescomtat de l'antic comtat d'Urgell. El territori fou pres pel comte d'Urgell i per Arnau Mir de Tost poc temps després del 1030. Fou représ pels àrabs i conquerit definitivament cap al 1047 pel mateix Arnau Mir. Ermengol V d'Urgell creà un vescomtat del Baix Urgell en intentar la reconquesta de Balaguer el 1094. El primer vescomte fou Guerau Ponç II nét d'Arnau Mir, que ho era de Girona. En el testament del 1132 ja era anomenat vescomte d'Àger. El 1187, el territori comprenia des de la Noguera Pallaresa fins a la Noguera Ribagorçana i del Segre al Montsec, fins a Corbins. Amb Ponç I d'Urgell, fill de Guerau IV de Cabrera, el vescomtat d'Àger passà als comtes d'Urgell (1236). El 1413 el títol es refongué amb la corona, quan el comte d'Urgell Jaume el Dissortat fos desposseït dels seis titols
  • vescomtat d'Omelàs
    Territori al voltant del castell i vila d'Omelàs, a l'oest de Montpeller. Inicialment pertanyia als vescomtes de Besiers, i passà als comtes de Carcassona pel casament de la vescomtessa Garsenda I de Besiers i Agde amb el comte Ramon I de Carcassona. Vers el 1034 el fill d'aquest, el comte Pere II, posseïa el castell d'Omelàs i el 1036 el tenia per ell el seu germà, el comte Guillem I. El 1114 era del senyor Guillem V de Montpeller i en disposava testamentàriament a favor del seu germà uterí Bernat d'Andusa en feu dels vescomtes de Besiers i de Narbona; definitivament el deixà el 1121 al seu segon fill Guillem, que prengué el nom d'Omelàs, juntament amb els castells i viles de Popian i del Poget, que semblen ésser de la seva jurisdicció. Guillem, com a baró d'Omelàs, rebé sota la seva protecció els béns de l'abadia d'Aniana (1122); es casà després del 1126 amb Tiburga, filla i hereva del comte Riambau II d'Aurenja, i féu, juntament amb el seu germà Guillem VI de Montpeller, un pelegrinatge a Terra Santa (1128-29). Guillem d'Omelàs féu testament el 1156 a favor del seu fill Riambau III d'Aurenja, el trobador, i es féu enterrar a Aniana. Riambau III hipotecà el domini d'Omelàs al seu cosí Guillem VII de Montpeller (1168) i després al seu cunyat Aimar de Murviel (1171); morí sense descendència vers el 1173 i deixà Omelàs a la seva germana Tiburga, muller del dit Aimar de Murviel, i als fills d'aquests. Un d'ells, Ramon Ató, en tenia la senyoria el 1187, i llavors en féu donació a Guillem VIII de Montpeller, que l'hi retornà en feu. Les filles de Ramon Ató de Murviel vengueren el 1197 llurs drets sobre Omelàs a l'esmentat Guillem VIII, al qual Ramon V de Tolosa havia cedit el 1194 tots els drets que hi pogués tenir. A partir d'aleshores, Omelàs i el seu terme seguiren la sort de la senyoria de Montpeller a través de Guillem IX, de Maria i dels reis Pere I i Jaume I de Catalunya-Aragó. En la successió d'aquest, Omelàs, juntament amb Montpeller, passà a Jaume II de Mallorca i als seus successors, que ho tingueren en feu dels reis de Catalunya-Aragó. En aquest temps i fins el 1326, el territori fou anomenat baronia d'Omeladès, però des del 1327 es generalitzà la denominació de vescomtat d'Omeladès. Jaume III de Mallorca el cedí al seu germà Ferran el 1330. El rei de França l'ocupà temporalment el 1341, i quan Jaume III fou desposseït de Mallorca, Rosselló i Cerdanya per Pere el Cerimoniós, aquest li reconegué la possessió de Montpeller i dels vescomtats d'Omeladès i Carladès (1344), i per això foren reclamats a França per Pere el Cerimoniós després de la mort d'aquell, però acabà renunciant-hi sota certes condicions (1352). Llavors el vescomtat comprenia, a més d'Omelàs, el Poget, Sant Bausili de la Selva, Puzols i Vendemian. Fou integrat a la senescalia de Carcassona; deixà d'ésser anomenat vescomtat i tornà a ésser designat com a baronia.
  • vescomtat d'Osona
    Jurisdicció de l'antic comtat d'Osona, exercida des de l'inici del s X per una família que a partir dels volts del 1062 prengué el títol del vescomtat de Cardona. El primer vescomte que actuà a Osona és Francó, el 879, que en temps de Guifré el Pelós restaurà el comtat d'Osona. El 938, en un judici contra els homes de la vall d'Artés, actuà el vescomte Guadall I, que sembla ésser un antecessor de la família Cardona. Entre mitjan s IX i el 916 actuà al comtat d'Urgell un vescomte, Ermemir I, que sembla ésser vescomte d'Osona. El 956 era vescomte Odegari, que posseïa béns al terme de Seva i sembla ésser successor o fill de l'anterior; de fet, les demarcacions de Seva, el Brull, la Castanya i Tagamanent formaven part de la dotació vescomtal i eren conegudes pel nom de feu vescomtal. El segon gran domini dels vescomtes s'estenia pels termes de Rupit i Pruit, la vall de Sau i el terme de Tavèrnoles-Savassona, on sembla que tenien la fortalesa de residència primitiva abans de possessionar-se del castell de Cardona. Amb el vescomte Guadall II (963-978) s'inicia la dinastia ben coneguda dels vescomtes osonencs. Guadall II, casat amb Ermetruit, era germà de Guised, bisbe d'Urgell, que consta que era nebot de Sal·la, pròcer resident a les Guilleries i al Bages i fundador del monestir de Sant Benet de Bages vers el 950, i foren fills seus Ermemir II, Ramon Arnulf (bisbe d'Osona), Llop i Miró. Ermemir II succeí el seu pare després del 978, i el 986 rebé del comte Borrell II el castell de Cardona, com a prolongació del comtat d'Osona, en la frontera amb els àrabs. Morí sense successió el 1007 i el vescomtat passà al seu germà Ramon I (mort el 1014). Sembla que el seu germà Arnulf, bisbe d'Osona, que morí el 1010 en tornar de l'expedició de Còrdova, retingué el castell d'Osona, que encomanà al seu germà Miró. La mort, sense descendència, d'Ermemir II, motivà, sembla, que la seva mare Ermetruit fundés el monestir i la basílica votiva de Sant Pere de Casserres, continuada per Eugúncia, la vídua del vescomte Ramon I, la qual deixà per fill i hereu del vescomtat Bermon, que morí sense successió el 1030, després d'haver iniciat la basílica de Sant Vicenç de Cardona. El succeí el seu germà Eribau, el qual, elegit bisbe d'Urgell el 1035, traspassà el vescomtat a un tercer germà, Folc I, que fou assassinat el 1040 i que s'hauria casat amb Guisla, filla del vescomte regent de Barcelona Geribert. Tots aquests trasbalsos familiars afebliren la casa vescomtal osonenca, cosa que es notà amb Ramon Folc I de Cardona, fill de Folc I i de Guisla, vescomte des del 1040, que el 1057 vengué el castell de Cardona al comte Ramon Berenguer I, i vengué també, amb data desconeguda, el castell de Vic. L'acció dels vescomtes osonencs s'estén ara vers les terres d'Anoia i el Bages i es desvincula com més va més del vescomtat original, la qual cosa resta palesa quan Ramon Folc I es començà a titular des del 1062 vescomte de Cardona.
  • vescomtat d'Urgell
    Jurisdicció feudal de l'antic comtat d'Urgell, de primer personal i després hereditària. En la documentació urgellesa del s X (no hi ha cap notícia d'abans) surten diversos noms de vescomtes que disposen de béns alodials en el pagus d'Urgell, la qual cosa sembla indicar que hi degueren tenir, doncs, alguna relació o altra: Ermemir (potser l'ErmemirI, vescomte d'Osona) (929), Guiscafred (941), Simplici (956), suposat fill de Maiol (potser el Maiol vescomte de Narbona o de Macon), donador (946) al monestir de la Grassa d'un alou situat en el comtat d'Urgell. La dinastia vescomtal urgellesa començà, però, amb Miró (I), documentat del 953 al 975, any que, a precs d'ell, el bisbe Guisad (II) d'Urgell consagrà l'església de Santa Maria de Solsona. Fou pare del vescomte Guillem I, que apareix per primera vegada el 981 i al qual el comte Borrell II de Barcelona-Urgell féu donació (989) de la vall de Castellbò. Mort vers el 1035, fou succeït en el càrrec pel fill Miró II (mort el 1079) i els seus descendents Ramon II (mort el 1114) i Pere I (mort el 1150), el qual, mitjançant el casament amb Sibil·la, vescomtessa de Cerdanya (1126), incorporà a la seva casa el vescomtat cerdà i fou el primer a emprar el títol de vescomte de Castellbò. A la fi del s XI (abans del 1094) esdevingué vescomtat de l'Alt Urgell, quan, per iniciativa, segons que sembla, d'Ermengol V (1092-1102) i amb vista a la conquesta de Balaguer, fou creat un nou títol vescomtal per al Baix Urgell, el primer beneficiari del qual fou Guerau II de Cabrera, fill de Pere I, vescomte de Girona i de Letgarda de Tost, i nét, per tant, per part d'aquesta darrera, d'Arnau Mir de Tost, conqueridor i primer senyor d'Àger. En pujar més tard llurs descendents al soli comtal d'Urgell, amb Guerau IV de Cabrera (I d'Urgell, mort el 1229), el vescomtat del Baix Urgell o d'Àger li restà unit fins a l'extinció d'aquesta segona branca de la casa comtal urgellesa, el 1314.
  • vescomtat d'Urtx
    Denominació temporal que hom troba al terme del castell d'Urtx. El 1081 apareix documentat un Bernat, vescomte d'Urtx, fill d'un altre Bernat, que hom ha identificat com a germà del vescomte Ramon II de Cerdanya.
  • vescomtat de Barcelona
    Jurisdicció de l'antic comtat de Barcelona. A causa de la potència absorbent dels comtes de Barcelona, que tenien altres vescomtes en els comtats incorporats de Girona i d'Osona, els titulars del vescomtat barceloní, bé que grans senyors feudals, no arribaren a fixar un feu propi, com obtingueren els d'altres comtats catalans, i no apareixen documentats fins al segle X. El primer vescomte conegut és Sunifred (858); més tard apareix Ermenard, vassall del comte Sunyer, vers el 918. Consta també un tal Audegari (Otger) abans del 966. Sembla que de bell antuvi aquests vescomtes posseïren els dos castells principals de la ciutat, el vell i el nou, així com d'altres a les regions fronteres amb els musulmans. A partir de la fixació hereditaria del càrrec al final del segle X, apareix el vescomte Guitard, cap de la família i origen de la dels veguers de Sant Martí, ambaixador del comte Borrell ll a Còrdova el 974 i el 976. El seu fill Udalard l intentà de defensar Barcelona contra l'atac d'al-Mansur (de l'1 al 6 de juliol de 985), per tal que Borrell ll pogués reorganitzar les seves forces fora de la ciutat. Durant l'empresonament d'Udalard a Còrdova, el càrrec passà al seu germà Geribert. El fill segon d'Udalard, Guislabert, bisbe de Barcelona, havia obtingut el vescomtat durant la minoritat d'Udalard ll. El clan vescomtal, ajudat pel parent Mir Geribert, s'oposà violentament al comte Ramon Berenguer l, fins a arribar, vers el 1041, a apedregar el palau comtal des de la residència del vescomte i des del campanar de la catedral. El fill d'Udalard ll, Gelabert Udalart (1076-1126), tingué un gran predicament durant el govern dels comtes bessons Ramon Berenguer ll i Berenguer Ramon ll i de Ramon Berenguer lll. El successor Reverter i el seu fill Berenguer, que posseïen el castell de la Guàrdia de Montserrat, passaren al Magrib al servei del soldà dels almoràvits. Berenguer ibn Ruburtair, que signava així en àrab, reclamà, el 1402, els seus drets al vescomtat de Barcelona, on retornà. El seu hereu Berenguer de la Guàrdia, després de lluitar altre cop a lÀfrica, retornà també. Morí sense descendència (1208). Amb ell, la família vescomtal de Barcelona s'extingí definitivament.
  • vescomtat de Bas
    Jurisdicció feudal que comprenia principalment la vall alta del Fluvià i alguns territoris veïns de la Garrotxa (Sant Esteva i Sant Privat d'en Bas, Ridaura, Puigpardines, Olot, Sant Julià de Cabrera, Falgars d'en Bas, les Preses, Joanetes, la Pinya, Sant Joan dels Balbs, Sant Andreu del Coll, Rupit, Castelló d'En Bas i Finestres). Aquesta jurisdicció era el patrimoni dels antics vescomtes de Besalú; a partir de Pere Udalard (1162), després de l'extinció del comtat de Besalú (1111), aquests prengueren el títol de vescomtes de Bas. Mort Pere Udalard sense fills el 1127, el vescomtat passà a la germana del seu avi, Beatriu, muller de Ponç Hug de Cervera. Llur fill Ponç de Cervera succeí el seu germà Pere, que morí sense fills el 1137. Ponç l raptà la princesa Almodis, germana de Ramon Berenguer lV, per casar-s'hi, contra la voluntat del sobirà (1147). D'aquest matrimoni nasqueren Hug l, el qual succeí el seu pare el 1155, Agalbursa, que es casà (1158) amb Bardisó, jutge d'Arborea (Sardenya), i Gaia, que es casà (1160) amb Ramon de Torroja. El 1177 Hag l es traslladà a Sardenya, cridat per la seva germana, es casà amb una dama sarda i s'instal.là a l'illa, on fundà la dinastia dels Bas, prínceps d'Arborea. El 1185, en morir Hug l, el seu germà Ponç ll, que havia restat a Bas com a regent, es titulà vescomte fins que morí, el 1195. Llavors es produí una situació confusa entre Hug ll Ponç, fill d'Hug l, que reclamà el vescomtat, i Pere ll, fill de Ponç ll. El 1198 aquest reconegué el seu cosí Hug ll Ponç, el qual retornà a Sardenya i designà regent l'altre cosí Hug de Tarroja (de fet Hug lll), fill de Gaia. Quant aquest morí, el 1221, coincidint amb la mort d'Hug ll, príncep d'Arborea, deixà la regencia a la seva germana Eldiarda, casada amb Ramon de Palau, en nom de Pere lll d'Arborea, fill d'Hug ll. Vers el 1240 hom posà fi a la dualitat entre vescomtes nominals i absents, i regents que feien de vescomtes efectius. Pere lll reconegué, o vengué, el vescomtat a Simó de Palau, fill d'Eldiarda. Mort Simo, el 1247 la seva vídua Gueraua d'Anglesola exercí la regencia en nom de la seva filla Sibil.la fins que aquesta es casà (1262) amb el comte Hug V d'Empúries. El 1280 Sibil.la vengué el vescomtat al rei Pere ll, però el 1285 aquest el féu donació a Ponç Hug lV, comte d'Empúries, el qual el tingué fins el 1300??????
  • vescomtat de Berga
    Vescomtat de l'antic comtat de Cerdanya creat en adquirir el pagus de Berga la categoria de comtat. El primer vescomte conegut és Branduí (905); Onofred actuà a mitjan s X, i a partir de Bardina (1003 ¾ ~1017) es perfilà clarament una línia successòria que té per titulars el seu fill Dalmau I (1018-67) i el seu nét Bernat Dalmau (1067-90). Un germà d'aquest vescomte fou Hug Dalmau de Cervera, senyor de Cervera i tronc de la futura branca vescomtal de Bas. Bernat Dalmau fou succeït pel seu fill Dalmau II Bernat (1086-1113), amb el qual s'acabà la successió de Bardina. L'any 1130 aparegué Guillem, vescomte de Berga, de filiació desconeguda, pare del famós trobador Guillem de Berguedà (1140-95). El vescomtat de Berga s'extingí el 1199, quan Ramon de Berguedà, parent del trobador, vengué els seus drets vescomtals al rei Pere I de Catalunya-Aragó.
  • Vescomtat de Berga,
    Vescomtat de l'antic comtat de Cerdanya creat en adquirir el pagus de Berga la categoria de comtat. El primer vescomte conegut és Branduí (905); Onofred actuà a mitjan segle X, i a partir de Bardina (1003- v. 1017) es perfilà clarament una línia successòria que té per titulars el seu fill Dalmau l (1018-1067) i el seu nét Bernat Dalmau (1067-1090). Un germà d'aquest vescomte fou Hug Dalmau de Cervera, senyor de Cervera i tronc de la futura branca vescomtal de Bas. Bernat Dalmau fou succeït pel seu fill Dalmau ll Bernat (1086-1113), amb el qual s'acabà la successió de Bardina. L'any 1130 aparegué Guillem, vescomte de Berga, de filiació desconeguda, pare del famos trobador Guillem de Berguedà (1140-1195). El vescomtat de Berga s'extinguí el 1199, quan Ramon de Bergudà, parent del trobador, vengué els seus drets vescomtals al rei Pere l de Catalunya-Aragó.
  • vescomtat de Besalú
    Vescomtat de l'antic comtat de Besalú. El primer vescomte conegut és Udalard Bernat (1079). El 1126 el vescomtat prengué el títol de vescomtat de Bas.
  • vescomtat de Besiers
    Territori entorn de Besiers, regit per un vescomte. El 881 Carloman, rei de França, el donà a Reinard I. L'heretà Adelaida, la seva filla, casada amb Bosó, vescomte d'Agde. La unió d'ambdós vescomtats es mantingué en la seva descendència. A la mort de Guillem I (vers el 994) els heretà la seva filla Garsenda, muller de Ramon Roger I, comte de Carcassona; llurs fills es repartiren el comtat de Carcassona: Besiers passà a Pere Ramon I (1034), casat amb Ramgarda de la Marca. Mort el seu fill Roger I (vers el 1066), l'heretà, juntament amb la meitat de Carcassona i el comtat de Rasès, la seva germana Ermengarda, casada amb Ramon Bernat I Trencavell, vescomte d'Albí i de Nimes. Tement que l'herència els fos disputada, decidiren de vendre llurs possessions (1068-70) ¾excepte Besiers i Agde¾ a Ramon Berenguer I de Barcelona i a la seva muller Almodis, que era germana de Ramgarda, i al mateix temps els comtes de Barcelona els en retornaren una gran part en feu. A la mort de Roger II (1150) Besiers passà al seu germà Ramon Trencavell I, que renovà el pacte de vassallatge amb Ramon Berenguer IV (1150). Roger III, el seu successor, demostrà simpaties pels càtars. Durant el govern del seu fill Ramon Roger II, Besiers fou destruïda pels croats de Simó de Montfort (1209). El seu fill, Ramon Trencavell III, recuperà els dominis (1224), però hagué de cedir-los a Lluís IX de França (1247).
  • vescomtat de Cabrera
    Jurisdicció feudal que s'estenia, en el temps del seu major expandiment (1356-65), per les conques del Ter (la plana de Vic al nord de Tona, Collsacabra, Guilleries i zona marginal de la Seva fins a Anglès), de la Tordera (amb el Montseny i la zona marina entre Arenys i Blanes) i del Flucià (Plana d'en Bas). Aquest patrimoni jurisdiccional s'havia anat formant a base de les baronies de Cabrerès, i d'altres baronies que anaren infeudant-se durant els segles Xl i Xll els vescomtes de Girona (vescomtat que es vinculà en aquesta família), posant sota llur potestat altres barons; enllaços matrimonials i compres i, sobretot, la creació del comtat d'Osona el 1356, amb la ciutat de Vic i els territoris d'una llegua al voltant seu, i la unió del vwescomtat de Bas el 1352, completaren el conjunt, dins el qual,tanmateix, hi havia els enclavaments de Sant Celoni (que pertanyia als hospitalers) i la vall de Gualba i el terme de Montnegre, que eren de la família Gualbes. Alguns del territoris estaven infeudats (Palafolls, Blanes, Solterra); al terme de Montclús, per contra, la senyoria major pertanyia als hospitalers, i els Cabrera n'eren només subfeudataris; no posseïren el ple domini d'aquesta baronia amb la vila de Sant Celoni fins el 1403; les subinfeudacions de Blanes i de Palafolls havian passat igualment per compra al ple domini jurisdiccional dels Cabrera el 1381 i el 1383, respectivament. Altres llocs, com Campins i Vilardell, eren quadres en domini compartit amb les cases de Plau i de Vilardell. A conseqüència del procés del 1365 (Bernat ll de Cabrera) foren confiscats els béns de la casa de Cabrera; la devolució del 1373 es limità a l'estricte vescomtat de Cabrera, i la de 1381, al vescomtat de Bas: el comtat d'Osona i la ciutat de Vic no retornaren als Cabrera, malgrat una donació nominal d'Alfons lV. Hostalric era el centre administratiu del vescomtat estricte; Castelló d'en Bas ho era del de Bas, i Vic, del comtat d'Osona.
  • vescomtat de Cardona
    Jurisdicció feudal que comprenia, a l'origen, a la frontera occidental del comtat d'Osona-Manresa, el castell de Cardona, part de la vall del Cardener incloent-hi Bergús a ponent, la riera de Navel i l'aigua d'Ora, i, al nord, Sorba i Gargallà. Els límits de llevant i de migjorn eren menys precisos. Els vescomtes d'Osona s'hi establiren durant la segona meitat del s X. Hi residiren des del 986, i ben aviat esdevingué llur patrimoni familiar. El primer vescomte documentat que exercí a Cardona fou Guadall, que ho era d'Osona (Guadall II) i que morí vers el 973. El succeí el seu fill Ermemir (mort el 1010), que corroborà la carta de repoblació de Cardona concedida pel comte Borrell. El primer a anomenar-se vescomte de Cardona fou Ramon Folc (I) de Cardona (mort el 1086), bé que la seva mare Guisla apareix també amb aquesta intitulació el 1062. El seu germà i successor, Folc (II) de Cardona (mort el 1099), regí el vescomtat en nom del seu besnebot Bernat Amat de Claramunt, fill de la seva neboda Ermessenda (morta abans del 1090), i fou bisbe de Barcelona (1095) i d'Urgell (1089) i un gran enemic del comte Berenguer Ramon II de Barcelona. Bernat Amat de Claramunt, en heretar, prengué el nom de Cardona; s'emparentà per casament amb els comtes de Barcelona i morí el 1151. El seu nét, Ramon Folc (III) de Cardona, el succeí vers el 1155. El pare d'aquest, Ramon Folc (II) de Cardona, havia mort el 1150. Ramon Folc III es casà amb Elisabet, filla del comte Ermengol VI d'Urgell. Enemistat amb el conegut trobador Guillem de Berguedà, fou mort per aquest el 1176 a Colltort. Després d'un curt govern del fill gran, Berenguer (I) de Cardona (1176-77), el vescomtat fou regit per l'altre fill (hom el creu, també, fill de Ramon Folc II), Guillem de Cardona. Ramon Folc (IV) de Cardona i, sobretot, el seu successor Ramon Folc (V) de Cardona originaren les revoltes nobiliàries més greus contra Jaume I. El fill de Ramon Folc (V), Ramon Folc (VI) de Cardona, anomenat el Prohom Vinculador, inicià una col·laboració activa amb els reis Pere el Gran, Alfons el Franc i Jaume II. Durant tres segles el vescomtat havia estat engrandit considerablement amb l'annexió de nous feus. Al s XIV comprenia, ultra Cardona i una faixa del Bages a la dreta del Cardener, pràcticament tot el Solsonès (incloses les viles de Solsona i de Sant Llorenç de Morunys), amb les zones limítrofes del Berguedà (Correà, Capolat, el Pujol de Planes), de la Segarra (amb Ivorra, Tarroja i Torà), de la Noguera (Vilanova de l'Aguda) i d'Anoia (Castellfollit de Riubregós, Pujalt i Calaf amb la seva rodalia), la conca d'Òdena amb els castells al límit entre Anoia i l'Alt Penedès (Montbui, Claramunt, Orpinell, Mediona) i, finalment, Vallmoll, a l'Alt Camp. El vescomtat tenia 1 578 km2, amb 3 611 focs, en 1365-70. A partir d'aleshores, la preponderància social dels vescomtes, sempre grans collaboradors dels reis, anà en augment, fins al punt que el 1375 Hug (II) de fou elevat a la dignitat de comte de Cardona, dignitat que igualà el llinatge amb el dels comtes d'Empúries, Pallars, Prades i Urgell. El vescomtat de Cardona fou l'únic de Catalunya que fabricà moneda, emparant-se, probablement, en la carta de repoblació de Borrell II. Malgrat l'oposició del bisbe de Vic, que en reclamà els drets, foren batuts diners del vescomtat a Calaf el 1088, el 1089 i el 1091, que són coneguts per moneda de Calaf.
  • vescomtat de Carlat o Carladès
    Vegeu Carladès, el
  • vescomtat de Castellbò
    Jurisdicció feudal que comprenia originàriament les valls de Castellbò (dita de Castell-lleó fins a mitjan segle XI), d'Aguilar i de Pallerols. El 988 el comte Borrell II de Barcelona-Urgell cedí les propietats que posseïa a la vall de Castellbò al vescomte Guillem d'Urgell. Però no fou fins ben entrat el segle XII, després de l'entroncament amb la casa vescomtal de Cerdanya pel matrimoni del vescomte Pere I de Castellbò (v. 1126-50), besnét de Guillem, amb la vescomtessa Sibil.la de Cerdanya, i de l'aparició al sud del comtat d'Urgell d'un nou vescomte titular del Baix Urgell (després dit d'Àger), que els primitius vescomtes urgellesos adoptaren la denominació de Castellbò, després d'haver emprat la de vescomtes de l'Alt Urgell. Pere adquirí el 1135, en virtud d'una sentència arbitral d'Ermengol VI d'Urgell, l'important lloc de Ciutat (l'actual Castellciutat) amb el permís de bastir-hi una fortalesa. Fou succeït per Ramon II de Castellbò (1150-85); pel matrimoni (1185) del fill d'aquest, el vescomte Arnau de Castellbò (1185-1226) amb Arnalda de Caboet, fou incorporat al vescomtat el patrimoni d'aquesta família: les valls de Cabó i de Sant Joan i els drets sobre la vall d'Andorra en qualitat de feudataris de l'església d'Urgell. Llur filla i successora, Ermessenda de Castellbò (1226-1230), es casà (1208) amb el comte Roger Bernat II de Foix, el qual governà el vescomtat (Roger Bernat I de Castellbò) des del 1230 fins a la seva mort (1240) en nom de llur fill menor, Roger I de Castellbò (1230-65), que esdevingué aleshores també comte de Foix (Roger IV de Foix). Amb el seu govern, durant el qual aixemplà els límits del vescomtat per la ribera dreta del Segre fins al lloc de la Penella, entre Oliana i Coll de Nargó, el comtat de Foix es transformà en un estat amb possessions als dos vessants del Pirineu i amb relacions de vassallatge amb els reis de França i de Catalunya-Aragó alhora. Sota els comtes de Foix, el vescomtat fou ampliat encara amb Tirvia, la vall Farrera i la coma de Burg, territoris adquirits el 1272 al comtta de Pallars pel fill i successor de Roger IV, Roger Bernat III de Foix (I de Castellbò) (1265-1302)?????????????
  • vescomtat de Castellnou
    Nom que prengué, a partir del 1020, el vescomtat de Vallespir. La seva extensió comprenia el Vallespir (alta i mitjana vall del Tec fins a Morellàs), la regió dels Aspres (alt Rosselló) i la vall mitjana de la Tet. En fou capital el castell de Castellnou (esmentat el 994), situat al cor dels Aspres. Bressol de la família vescomtal d'aquest nom, els avantpssats de la qual senyorejaven, des del segle X, el castell de Cameles, dins el territori del qual fou erigit, probablement vers el 990, el castell nou. Els vescomtes de Castellnou, enfortits en llur posició estratègica sobre els primers contraforts orientals del Canigó i a la xanera de les possessions septentrionals dels comtes de Besalú, representaren un paper molt impostant al llarg del període pròpiament feudal i, encara, fins a la supressió del vescomtat (1321), que precedí de mig segle????
  • vescomtat de Cerdanya
    Jurisdicció de l'antic comtat de Cerdanya. El primer vescomte conegut és Adalelm, mencionat el 862. El 913 ho era Ramon l, i el 925 l'hauria succeït Remesari, fill de Guilesinda, parenta del comte Miró ll. Els comtes cerdans tenien semblantment delegats i lloctinents elegits per ells en els pagi de Conflent i de Berguedà. A la segona meitat del segle X el vescomtat de Cerdanya esdevingué hereditari i vinculat a un patrimoni familiar. El títol i el feu foren transmesos des d'aleshores d'una manera regular de pares a fills en l'ordre següent: Bernat l (966-v. 983), Sunifred (983-1032), Bernat ll (1035-d. 1067) i Ramon ll(1078-1130/34). Pel matrimoni de la filla i hereva d'aquest darrer, Sibil.la, amb el vescomte Pere de Castellbò (vers el 1126), el vescomtat de Cerdanya fou incorporat a l'antic vescomtat de l'alt Urgell. Cal atribuir a la seva desaparició prematura el manteniment de la denominació original del comtat en lloc de la d'alguna de les possessions hereditàries, situades al Conflent (castell de Jóc), al Sabartès (Merencs), al Baridà (castells de Sant Martí, de Miralles i de Queralt) i a la mateixa Cerdanya (Meranges i Girul). El 1081 hom troba un vescomte d'Urtx, Bernat Bernat, probablement fill del vescomte Bernat i germà del vescomte Ramon. El títol perdurà almenys fins al 1130. Més tard, emparentats amb els barons de Mataplana, els Urtx donaren al Pallars la darrera dinastia comtal.
  • vescomtat de Conflent
    Jurisdicció de l'antic pagus de Conflent. La història dels seus vescomtes resta obscura i amb llacunes els primers temps, i hom la confont sovint amb la dels vescomtes de Cerdanya. El primer vescomte conegut és Eldesind, que apareix el 868 presidint, en nom del comte Salomó, un plet relatiu a l'alodialitat de béns del monestir d'Eixalada, radicats al Conflent. El vescomte Unifred, anomenat Falquet, esmentat en 914-921, era fill d'un Guifré i contemporani i amic del comte de Cerdanya Miró ll el Jove, que el designà executor testamentari seu (925). Més tard, els comtes Sunifred ll i Oliba Cabreta, fills de Miró ll, el destituïren per bausia i li confiscaren el lloc d'Aiguatèbia, confiscació que fou confirmada després per precepte reial. Un vescomte Miró el reemplaçà cap al 947. El lloc d'Aigutèbia fou concedit (959) pels mateixos comtes a un nou vescomte, Isarn, fill de Sal.la i de Ricarda (segurament tia del vescomte Guadall d'Osona i del bisbe d'Urgell, Guisard), el qual fou designat (966) executor testamentari pel comte Sunifred ll. El fill d'Isarn, Bernat l, figura (983) a l'acta de la dedicació de Sant Llorenç de Brocà (vall de Lillet), presidida pel seu germà el bisbe Sal.la i en la qual també figura el vescomte de Cerdanya Bernat l. Exercia encara el càrrec vescomtal el 990 i morí abans de l'any 1000. De la seva muller, Guisla de Lluçà, tingué quatre fills: Arnau, que el succeí com a vescomte, Ermengol (Sant Ermengol) bisbe d'Urgell, Guisla i Gerberga, la qual vivia el 1046 a Aiguatèbia, casada amb un tal Ramon, i dels quals restà descendència. L'any 1000 el vescomte Arnau signà com a tetsimoni, amb Pere, vescomte de Fenollet, l'acta de donació del monestir de Sant Pau de Fenollet (o de Vallosa) a Cuixà, pel comte Bernat l de Besalú, i apareix encara el 1003 en una acta de venda de diversos alous a Estoer i Espirà de Conflent. Segurament morí sense fills i fou succeït per la seva germana Guisla, muller del vescomte Sunifred de Cerdanya. Des d'aleshores ambdós vescomtats restaren units en llur descendència. Des del segle Xl, si no ja anteriorment, el lloc cabdal del vescomtat de Conflent era el castell de Jóc, d'on vingué l'apel.lació de vescomtat de Jóc, usitada a partir del segle Xll.
  • vescomtat de Fenollet
    Vescomtat de l'antic comtat de Besalú, creat damunt el pagus o comtat de Fenolleda, i centrat en el castell de Fenollet en repartir-se els dominis d'Oliba Cabreta entre les famílies comtals de Cerdanya i de Besalú (vers 990-91). La creació d'aquest vescomtat, igual que la de Castellnou, responia a la preocupació del comte Bernat l Tallaferro d'articular el conjunt -desproveït d'unitat geogràfica- de les seves extenses possessions al sud i al nord del Pirineu i de les Corberes, de Besalú al Parapertusès, a través del Vallespir, l'alt Rosselló i la Fenolleda. La dita creació es féu en profit d'un mateix llinatge, fortament arrelat, des de temps anteriors, a la regió dels Aspres, a l'entorn del castell de Cameles, a la xarnera del Vallespir amb la Fenolleda. El primer vescomte de Fenollet, Pere (l) de Fenollet, fou probablement un germà de Guillem (l), vescomte de Vallespir o de Castellnou. L'any 1000 subscriví, amb el vescomte Arnau de Conflent, l'acta de donació del monestir de Sant Pau de Monisat (Sant Pau de Fenollet) a Sant Miquel de Cuixà, pel comte Bernat l de Besalú. El 1017 fou testimoni a l'acta d'instauració del bisbat de Besalú. Fou el seu successor -segurament fill seu- el vescomte Udalgard (l) de Fenollet, el qual apareix (1054) amb el vescomte Bernat (ll) de Cerdanya en un judici tingut a Bulaternera, i al palau comtal de Cornellà de Conflent (1061) fent de jutge i àrbitre en una baralla entre el comte cerdà Ramon Guifré l i el seu vescomte Bernat (ll) de Cerdanya. El 1067 fou testimoni -amb el vescomte Udalgar (l) de Castellnou- de l'acta de donació del comtat de Rasès feta per Ramgarda de la Marca al seu gendre Guillem Ramon l de Cerdanya. El succeí el seu fill Pere (ll) de Fenollet, el qual cedí (1078) l'abadia de Sant Pau de Valloles (Sant Pau de Fenollet) al comte Bernat ll de Besalú i li cedia els seus drets sobre la de Sant Martí de Les. Fill de Bel.lissenda i segurament de Pere (ll) fou el vescomte Arnau Guillem (l) de Fenollet, les relacions del qual amb els comtes de Besalú sembla que no eren del tot bones, car el 1086 el comte Bernat ll infeudà directament el castell de Fenollet a Bernat Torró, senyor de Maurí, i poc després infeudava el vescomtat de Fenollet (amb el de Castellnou) a un tal Guillem Bernat, fill d'Arsenda, potser del llinatge dels Montesquiu. El succeiren els vescomtes Arnau Guillem (ll) de Fenollet i Guillem Pere (l) de Fenollet, fills d'Amaltruda i segurament d'Arnau Guillem (l). El vescomte Udalgar (ll) de Fenollet, fill de Guillem Pere (l), féu donació (1153) dels seus béns de Centernac i altres llocs a la casa del Temple. El succeiren els seus fills, els vescomtes Pere (lll) de Fenollet i Arnau (l) de Fenollet, oncles de Berenguer de Perapertusa. Arnau (l) només tingué una filla pòstuma, la vescomtessa Ava de Fenollet, la qual es casà amb Pere de Saissac (mort el 1209), senyor de Saissac -vescomte Pere (lV) de Fenollet-. Llur fill, el vescomte Pere (V) de Fenollet (dit també Pere de Saissac), succeí, a la mort del seu pare, i fou desposseït del vescomtat el 1229 i declarat heretge després de mort. Els seus descendents no pogueren mai aconseguir l'abolició de la sentència.
  • vescomtat de Girona
    Jurisdicció de l'antic comtat de Girona, documentada el 840 amb l'actuació del vescomte Guifré en un judici sobre Terradelles. Hom creu que és aquest el mateix personatge que actuà a partir del 848 com a comte de Girona, cosa que reforma el caràcter beneficiari i ministerial dels primers vescomtes. El 850 signen en un document comtal de Girona dos vescomtes, Ermidó i Radulf, un dels quals havia d'ésser-ho de Girona. El 928 hi ha un vescomte, Lleopard, que cedeix béns al seu fill Otger. Després de Lleopard es troba un vescomte de nom Unifred, el 934, probable fill seu. Otger actuà com a vescomte el 949 i morí abans del 968. Amb Guiniguís, dit Mascaró, marit de Jerosòlima, dita Gudrielda, es perfila clarament una línia successòria: el seu hereu Sunifred (982-1008) fou el vescomte, mentre que Sisemund, un altre fill, fou vicari d'Oló i originà la línia dels Oló de Bages; Eldemar posseí el castell de Clariana (Anoia), i resten menys perfilats els fills Adalbert, dit Baret, i el levita Odó. Sunifred (mort després del 1008) fou el pare de Ramon, senyor de Lloret, i probablement de Guillem de Muntanyola o de Vacarisses, que fou el cap del llinatge dels Moncada. Amat de Montsoriu, fill de Sunifred i de la seva primera muller, Aurúcia, es digué de Montsoriu, per tal com posseïa aquest important castell, que esdevingué el centre patrimonial dels vescomtes de Girona. Ell i la seva esposa Sança foren pares de Sanç, mort sense descendència coneguda des prés del 1044, i d'Ermessenda, casada amb Guerau de Cabrera. Aquests, amb llur fill Ponç Guerau de Cabrera, fusionaren el patrimoni dels vescomtes de Girona amb els dels senyors de Cabrera (Osona), i fou iniciada, així, la línia dels vescomtes de Girona o de Cabrera (vescomtat de Cabrera).
  • vescomtat de l'Alt Urgell
    Vescomtat de l'antic comtat d'Urgell. Era l'antic vescomtat d'Urgell, limitat a la part més antiga del comtat des de la creació del vescomtat del Baix Urgell (ben aviat anomenat d'Àger) pel comte Ermengol V el 1094, en intentar la reconquesta de Balaguer. El 1126, el vescomte Pere Ramon, que vinculà a la seva, per matrimoni, la casa vescomtal de Cerdanya, prengué el títol de vescomte de Castellbò, que dugueren des d'aleshores els seus successors.
  • vescomtat de Millau
    Territori feudal occità que, el s. X, fou governat pel vescomte Bernat I (mort el 937), que també era vescomte de Carladès i que fundà l'abadia de Conques. El succeí, a Millau, el seu fill Berenguer I (mort vers el 1000). El nét d'aquest, Ricard II (mort el 1050), heretà (1029) el vescomtat de Gavaldà del seu oncle valencià Esteve I. Berenguer II (mort el 1080/97), fill de Ricard II, ajuntà Millau i Gavaldà amb els vescomtats de Lodeva i Carladès, pel seu matrimoni amb la vescomtessa Adela. Fou succeït per llur fill Gilbert I de Millau (mort 1110/12), que es casà amb la comtessa Gerberga I de Provença a Arle. Llur filla, la comtessa Dolça I de Provença, heretà el vescomtat i l'aportà al seu marit, el comte Ramon Berenguer III de Barcelona, i des d'aleshores restà unit a Provença.
  • vescomtat de Narbona
    Territori de Septimània, al voltant de la ciutat de Narbona, creat com a comtat de Narbona arran de la conquesta (759) als àrabs per part del rei Pipí I el Breu. Hom no en coneix més que uns quants titulars: Miló (782), Magnari (791), Esturmió (800-811) i Ademar (812). Arran de la creació de la marca de Gòtia (817), els dominis afectats al comte passaren, amb el títol, als titulars de la marca de Gòtia. Des d'aquell moment, les funcions comtals foren exercides pels vescomtes, els quals esdevingueren hereditaris a la segona meitat del s IX i fundaren una potent dinastia que senyorejà el vescomtat de Narbona fins al s XV. Degueren llur potència a la importància de la vila de Narbona, que encara continuava essent un gran port de comerç i seu metropolitana. Per això els vescomtes destinaren generalment llurs fills secundogènits a la seu, la qual cosa fou ocasió de greus conflictes, sobretot al s XI. Els primers vescomtes coneguts de Narbona són Quixilà (802), Agilbert (821), Esteve, Ermenard i Austen (836), Alaric i Francó I (852), Lindoí (876) i Maiol I (després del 878). Aquest darrer ?possiblement fill de Francó I? es casà amb Ramona, i foren pares del vescomte Alberic I de Narbona (que, pel seu matrimoni amb Atalana, filla i hereva del comte Raculf de Mâcon, fou l'iniciador d'una nova dinastia comtal de Mâcon, extingida vers el 994, i de la línia dels senyors de Salins, extingits el 1184) i del vescomte Francó II de Narbona, que regia ja el vescomtat el 916 i que fou pare del vescomte Odó I de Narbona. Besnét d'aquest darrer fou el vescomte Eimeric I de Narbona (mort vers el 1106), que es casà amb Mafalda de Pulla-Calàbria, vídua del comte Ramon Berenguer II de Barcelona. Tingueren per fill el vescomte Eimeric II de Narbona, a qui el comte Alfons I de Tolosa arrabassà el vescomtat el 1134; però el 1143 el restituí a la seva filla, la vescomtessa Ermengarda I de Narbona, la qual abdicà (1192) en el seu nebot, el vescomte Pere I de Narbona, que inicià la dinastia dels Lara i que abdicà en favor del seu fill, el vescomte Eimeric III de Narbona (mort el 1239), que fou el segon marit (1202) de Guillema de Castellvell. Besnét d'Eimeric III fou el vescomte Amalric II de Narbona, que fou avi dels germans Sibil·la de Narbona, morta pel seu marit, Andreu de Fenollet, vescomte d'Illa i de Canet, i el vescomte Eimeric VI de Narbona (mort el 1388), que fou pare del vescomte Guillem I de Narbona, i aquest ho fou del vescomte Guillem II de Narbona, germà uterí del vescomte Guillem III de Narbona, que el 1447 vengué el vescomtat al comte Gastó IV de Foix, el qual esdevingué vescomte Gastó I de Narbona. Gastó I, el 1468, cedí el vescomtat al seu fill, el vescomte Joan I de Narbona (mort el 1500), que fou pare de Germana de Foix, reina de Catalunya-Aragó, i del vescomte Gastó II de Narbona, el qual el 1507 canvià el vescomtat de Narbona pel ducat de Nemours amb el rei de França, oncle seu. El 1508 el vescomtat fou reunit a la corona francesa.
  • vescomtat de Pallars
    Jurisdicció de l'antic comtat de Pallars. No hi ha notícia personal de cap vescomte fins al s XI, però mentre els comtes de Tolosa regien la zona n'hi mantingueren un. És insegur, per la presència simultània de diversos germans, que els comtes independents se'n servissin. Amb la divisió del comtat (1010) en Jussà i Sobirà, ja apareixen documentats. Generalment al costat dels comtes de Pallars Jussà, el veïnatge dels vescomtes d'Àger al sud els restà relleu. El primer vescomte conegut és Ató (1015-22), probablement bastard del comte Sunyer I; tenia béns a Enviny, Cardós i Morreres i figura a la dotació de la germana del comte Guillem II, Ermengarda, vescomtessa d'Urgell, amb l'alou de les Llacunes a la vall de Siarb. Un Isarn, casat amb Quíxol, es titulà vescomte en 1032-35, fou l'origen dels Vallferrera i dotà la seva filla Ermengarda amb l'alou de Romadriu. Hom ignora quin parentiu unia Isarn amb Ató i si feia de tutor del seu fill. Bernat, fill d'Ató, casat amb Adalgarda, tenia béns a Aramunt (1055) i figura cap a 1056/57 al costat del comte de Pallars Jussà Ramon V, com el seu fill i successor el vescomte Gerbert (1064-76), que ocupà el castell de Tendrui (1066). El succeí l'altre fill Arnau, que rebé el dit castell (1079) i el de Talarn (1081) del comte Ramon V, i el de Sant Just (1082), del comte Artau II de Pallars Sobirà. Morí aviat, car la muller Adalgarda actuà sola amb els fills PereI, Guillem i altres cap al 1090 i donà a Sant Pere del Burgal béns a Berrós (vall d'Àneu). El fill Pere I, casat amb Gerberga, era ?amb el comte Pere Ramon I? a Mur (1098), a Tremp (1109), Àreu (1110), Tendrui (1112/24), Galliner (1117) i el 1118 figura per primera vegada, explícitament, amb el títol de vescomte de Pallars; uns quants anys després, establert a la vall de Siarb, prendria el títol de vescomte de Siarb.
  • vescomtat de Peralada
    Vescomtat de l'antic comtat d'Empúries-Peralada que comprenia el pagus de Peralada. El primer vescomte documentat és Bonfill (sX). El 1154 encara apareix esmentat en documents el vescomtat de Peralada. El 1078 la vila de Peralada havia estat legada pel comte Ponç I d'Empúries al seu segon fill Berenguer d'Empúries; aquest i els seus successors, però, no empraren regularment el títol de vescomtes de Peralada, que canviaren aviat pel de vescomtes de Quermançó i més tard pel de vescomtes de Rocabertí, i empraren per a la vila de Peralada el títol de senyoria.
  • vescomtat de Rocabertí
    Jurisdicció feudal, successora de l'antic vescomtat de Peralada, centrada en el castell de Rocabertí, a la Jonquera (Alt Empordà), que s'estenia per la serra de l'Albera, Cantallops, Darnius, les Escaules i Campmany, de l'Alt Empordà, i Maurellàs i Bellaguarda del Capcir. Sembla que els vescomtes de Peralada adoptaren ?no definitivament? des de la fi del s X la denominació de vescomtes de Rocabertí. El primer vescomte a emprar aquesta denominació fou Dalmau I (vers el 971). Hug Jofre (I) (1229-50) el 1242 lluitava contra el comte d'Empúries, però el 1248 hi havia fet les paus i fins planejava amb Ponç Hug III la restauració de la ciutat destruïda d'Empúries. Jofre (III) (1250-82) i el seu fill Dalmau (VI) (1282-1304) seguiren una política semblant, però prevalgué la seva fidelitat a la corona. Dalmau (VI) heretà de la seva muller Ermessenda de Navata la major part de la vila de Peralada, que es convertí en capital del vescomtat. Per mort (després del 1672) de la vescomtessa Elisenda(I) el vescomtat passà als Rocafull, comtes d'Albatera, que es cognomenaren Rocabertí, i després (1728) als Boixador, comtes de Savallà, que també empraren aqueix cognom fins a la seva extinció el 1862, quan el vescomtat passà als Dameto, marquesos de Bellpuig, cognomenats Rocabertí-Boixadors, i després (1899) als Sureda, als Fortuny (1912) i als Montaner (1973).
  • vescomtat de Rosselló
    Jurisdicció de l'antic comtat de Rosselló. El primer o un dels primers a portar el títol de vescomte al Rosselló fou un Alfons vicecomite documentat en un judici del 832 celebrat a Elna i relatiu a unes terres de Santa Maria d'Arles. D'aquest Alfons, que el 847 rebé unes donacions del rei Carles II el Calb, hom sap que era fill d'un Sunvild, germà d'un Gomesind i pare d'un Sumnold i un Riculf. Poc després, l'any 858, hi havia documentat un altre vescomte, Riquelm, que no devia ésser del Rosselló, però no consta ni és gens segur que fos emparentat amb l'Adefonsus vicecomite del 832 i el 847, car aleshores la dignitat vescomtal encara no havia esdevingut hereditària. La privatització del títol, més que no pas de la funció, vescomtal degué ésser obra del s X. Amb tot és al s XI que es troba el títol vinculat amb seguretat a un llinatge els membres del qual, en lloc de titular-se vescomtes de Rosselló, s'anomenaren de Tatzó perquè entre les seves possessions hi havia aquest lloc i perquè, havent passat l'època en què els vescomtes exercien funcions públiques arreu del comtat, els vells vescomtes de Rosselló es convertiren en senyors feudals amb una jurisdicció més limitada territorialment. A l'època de transició correspon el vescomte Guillem Adalbert, que l'any 1030 figura al costat del comte Gausfred II presidint una enquesta judicial feta a l'església de Toluges. En una donació d'un alou de Banyuls dels Aspres feta l'any 1043 a l'església d'Elna es precisa també que la propietat donada limita amb terres d'un vescomte anomenat Oliba, del qual no se sap quin parentiu podia tenir amb l'anterior. Finalment, en un judici del 1051 favorable a l'abadia de Cuixà hi figura un Guillem que es diu vescomte de Tatzó, títol que després portaren els seus descendents en lloc del vell títol vescomtal de Rosselló.
  • vescomtat de Tarragona
    Títol concedit pel comte de Barcelona Ramon Berenguer I, l'any 1055, al seu conseller Bernat (I) de Claramunt, senyor de Tamarit, i que fou emprat també pel seu fill Deodat de Claramunt. Caigué en desuetud des que el fill del darrer, Bernat Amat (II) de Claramunt, heretà el vescomtat de Cardona.
  • vescomtat de Tatzó
    Denominació que es donà al començament del s XI al vescomtat de Rosselló. El primer que apareix com a vescomte de Tatzó és un Guillem, que és esmentat en un judici (1051) sobre l'abadia de Cuixà. El vescomte Hug (mort vers el 1100) fou pare de la vescomtessa Jordana, que aportà el vescomtat en dot al seu marit, Bernat de Llupià, senyor de Llupià. De llur fill, el vescomte Hug (mort després del 1163), que sembla ésser el darrer a emprar el títol vescomtal, que substituí pel senyorial, descendiren els Tatzó, senyors de Tatzó.
  • vescomtat de Vallespir
    Jurisdicció de l'antic pagus del Vallespir i de la regió dels Aspres a l'alt Rosselló. Tronc dels vescomtes coneguts del Vallespir fou un Ansemund que el 941 era senyor del castell de Cameles (Rosselló) i posseïa nombrosos alous al Vallespir i al Rosselló. Fou casat amb una Quíxol i fou pare de Sentill, que probablement vers el 990 féu erigir el castell conegut posteriorment per Castellnou dins el terme del vell castell de Cameles. Al principi del s XI, perduda llur funció política, les famílies vescomtals catalanes canviaren en llur denominació el nom del pagus o comtat on exercien funcions polítiques pel del castell capital de llurs dominis, car esdevingueren aleshores simples senyors feudals per bé que els més importants després dels comtes. Aquesta evolució és perceptible al Vallespir. Guillem I (mort després del 1028), fill de Sentill i d'Adelaida, encara figura com a vescomte de Vallespir en l'acta de fundació i dotació de l'efímer bisbat de Besalú el 1017. Fou un dels fidels del comte BernatI de Besalú, que el nomenà marmessor en el seu testament del 1020, on figura ja com a vescomte de Castellnou.
  • vescomtat de Vilamur
    Jurisdicció feudal de l'antic comtat de Pallars que comprenia, a l'origen, la vall de Siarb ¾avui, de Soriguera¾. Els vescomtes de Pallars, després d'un breu temps d'anomenar-se vescomtes de Siarb, adoptaren el nom definitiu de Vilamur el 1135, però no signaren com a vescomtes fins el 1149; el primer a fer-ho fou Pere (II) de Vilamur Pere (IV) de Vilamur i el comte Roger I; com a garantia el comte lliurà els castells de Montcortès, Peramea, Estac, Enviny, Castellgermà i Espluga de Serra i (1254) els llocs de Santa Engràcia, Salàs, Riverd, Puiforniu, Llavorsí, Torre de Ribera, Escaló i Segura (al camí del port de la Bonaigua); el vescomte lliurà els castells de Naens, Cadolla, Castellnou i les Escaldes, i amb el consentiment dels seus vengué el castell de Sarroca al monestir de Gerri (1213). Sense possibilitats d'expansió, s'abocaren a la Ribagorça i Aragó: el vescomte Pere (V) de Vilamur manà de restituir el mal que havia fet als homes de la Clamosa, Graus, Montsó, Cofita, Estadella, Alaó, Lasquarri, Xalamera, Siscar i Sant Pere de Molins. Tingué poc relleu al comtat d'origen, davant l'influx creixent dels Cardona, estretament lligats a la casa comtal. Es convertiren en fidels col·laboradors de la monarquia, després que el vescomte Ramon (I) de Vilamur es revoltés contra el rei Pere II, amb els comtes de Foix, Pallars i Urgell; assetjat a Balaguer (1280) i empresonat, hagué de lliurar al rei els castells de Naens, Sant Just, Cadolla, Casterner, Betesa, Tornafort, Vilamur, Montenartró, Embonui, Santa Creu, Burg i Rubió (1282). Vengué els castells de Tendrui i Claret al bisbe d'Urgell (1287) i fou nomenat pel rei Pere II veguer de Pallars i Ribagorça i sobrejunter de Sobrarb i les valls (1298). El rei Pere II eximí els homes de Vilafranca del Penedès d'anar a la guerra contra el vescomte de Vilamur (1336). Pere (VII) de Vilamur, donzell, recuperà les viles de Juneda (1338) i la Pobla de Segur (1355), i participà en les campanyes del Rosselló (1343-44), Sardenya (1353) i contra l'infant Ferran i Castella (1352). Per tot això el rei li concedí la potestat dels llocs de Basturs, la Pobla i el Pui de Segur (1358). El vescomte Pere (IX) de Vilamur (dit també Pericó), menor de vint anys, amb la seva mare Sibil·la, senyora de les valls de Vilamur i Montenartró (1380), marcà el límit d'aquestes amb l'honor de Bellera; el rei concedí a Sibil·la la fadiga de Basturs, que Pere (IX) tenia en feu, amb el mer i mixt imperi (1380). Pere (IX) devia morir tot seguit, car Ramon d'Anglesola, baró de Bellpuig, ja era vescomte de Vilamur el 1381 (vescomte Ramon (II) de Vilamur), i en morir (1386), el seu nebot, el comte Hug (II) de Cardona, heretà el vescomtat de Vilamur, que restà vinculat als Cardona.
  • vescomtat del Baix Urgell
    Vescomtat de l'antic comtat d'Urgell. Apareix usat per primera vegada el 1094 per Guerau Ponç ll de Cabrera, vescomte de Girona, senyor d'Àger i de Cabrera. A partir del 1132 canvià la denominació per la de vescomtat d'Àger.
  • vescomte
    A l'imperi Carolingi, dignatari o funcionari al servei d'un comte, generalment a la capital o en un pagus del comtat. Amb la patrimonialització de les funcions, aquest càrrec es féu hereditari des del començament del s X, i el seu primitiu caràcter funcional es transformà en honorífic i feudal i la funció passà a ésser exercida pels vicaris. Aleshores els vescomtes començaren a adoptar, no el nom del comtat o del pagus en el qual exercien llur càrrec, sinó el d'alguna de llurs possessions alodials o feudals, generalment la més important. D'aquesta manera els vescomtes de Girona esdevingueren vescomtes de Cabrera; els de Besalú, de Bas; els de Peralada, de Rocabertí; els de Rosselló, de Tatzó; els de Vallespir, de Castellnou; els de Pallars, de Vilamur; els d'Osona, de Cardona; els del Baix Urgell, d'Àger, i els de l'Alt Urgell, de Castellbò. Altres desaparegueren sense que això s'esdevingués, com els de Berga, Cerdanya, Conflent i Barcelona (esporàdicament dits de Saguàrdia). Els vescomtes continuaren la jerarquia feudal més alta de la noblesa catalana immediatament després dels comtes i abans dels comdors. Posteriorment, amb la creació de ducs, marquesos i altres comtes, els primitius vescomtes passaren a ésser precedits per aquestes noves dignitats, però continuaren intitulant-se vescomtes per la gràcia de Déu. Alguns dels primitius vescomtes carolingis arribaren a assolir una certa independència, com els de Narbona, Nimes, Albi, Agde, Besiers, Carcassona, Rasès, Turena, Llemotges, etc, així com els del ducat de Gascunya (Bearn, Coserans, Lomanha, Gabardà, Fesenzaguet, etc), i els quatre vescomtes del comtat de Poitiers assoliren una gran importància (Châtellerault, Brone i Thonars, aquest darrer amb més de tres mil feus). De l'imperi carolingi la dignitat o títol de vescomte passà, encara que tardanament, a Anglaterra (1440, vescomte de Beaumont), Irlanda (1478, vescomte Gormanston), Escòcia, Castella i Portugal, Sicília (1412) i a la resta d'Itàlia. Persona que posseeix el títol nobiliari de vescomte. Títol nobiliari que en l'escala jeràrquica és per damunt del de baró i per sota del de comte. Els vescomtes tenien el tractament d'il·lustríssim senyor; abans del 1714 tenien el d'expectable.
  • vescomtessa
    Dona revestida de la dignitat o del títol de vescomte.
  • Vespres Sicilianes
  • via
    Espai apte a transitar-hi, que cal recórrer per a anar d'un lloc a un altre; camí.
  • Viatge pintoresc i històric d'Espanya
    Llibre publicat en francès (Voyage pittoresque et historique en Espagne) per Alexandre de Laborde, en dos volums, dividit cadascun en dues parts, apareguts en fascicles a París entre l'any 1806 i el 1820. La primera part del primer volum s'ocupa de Catalunya, i la segona, del País Valencià i d'Extremadura; la primera del segon volum s'ocupa d'Andalusia, i la segona, de Navarra, d'Aragó i de Castella. L'obra restà interrompuda per dificultats financeres. Laborde s'interessà d'una manera especial pels aspectes arqueològics i artístics, i gràcies als magnífics gravats que acompanyen l'obra ¾fets sobre dibuixos de Laborde mateix i de diversos artistes que l'ajudaven¾ hom pot conèixer un bon nombre de monuments que més endavant desaparegueren o canviaren de fesomia. Entre el 1974 i el 1975 ha aparegut una traducció catalana dels capítols del Viatge dedicats al Principat i al País Valencià, amb tots els gravats originals, més un apèndix de dibuixos no recollits en l'edició francesa.
  • Vic
    Llinatge noble valencià originari, segons tradició familiar, de Castelló d'Empúries, i que es radicà al Regne de València, des de la seva conquesta, on foren patrons del monestir de Santa Maria de la Murta. Els primers personatges que hom hi troba són Bernat de Vic, poblador (1260) de l'alqueria de Vilella (Cullera), Galceran de Vic (1270), Jaume de Vic, representant dels cònsols de mar (1284), i Guillem (I) de Vic, documentat des del 1234, que rebé del rei les senyories de la vall de Gallinera, Ebo, Xeresa i Alcòder i l'alcaidia de Peníscola. El seu fill Ramon (I) de Vic heretà els béns del pare, així com la dita alcaidia, que es féu hereditària en els seus descendents i successors, i fou servidor del rei Jaume II. El seu rebesnét Ramon (II) de Vic fou preceptor i majordom del duc de Gandia i pare de Berenguer de Vic i dels Arcs, abat de Valldigna, i de Guillem (III) de Vic i dels Arcs. Fills d'aquest foren Galceran de Vic i de Lloris, que s'establí a Còrdova, Joan de Vic i de Lloris, que heretà Xeresa i Alcòder, Guillem Ramon de Vic i de Corbera fill d'un primer matrimoni¾, que fou canonge de València, i l'hereu Lluís (I) de Vic i de Corbera, que fou pare de Guillem Ramon de Vic i de Vallterra- i de Jeroni (I) de Vic i de Vallterra, el qual fou succeït pel seu fill i hereu, Lluís (II) de Vic i Ferrer (mort el 1585), baró de Llaurí, Beniomer, Benioquer i Matada, camarlenc del rei Carles I, que lluità contra els agermanats i es casà amb María Manrique de Lara i Fajardo, filla del comte de Paredes de Nava. Foren pares de Jordi de Vic i Manrique de Lara, comanador d'Ares a l'orde de Montesa, de Francesc de Vic i Manrique de Lara, comanador de l'orde de Sant Joan de Jerusalem, de Joan de Vic i Manrique de Lara, de Lluís de Vic i Manrique de Lara, que fou comanador major de Montalbà (Aragó) a l'orde de Sant Jaume i governador general de Mallorca (1583-94), de Pere (I) de Vic i Manrique de Lara, baró de Llaurí i general de les galeres del rei a les Índies, i d'Àlvar (I) de Vic i Manrique de Lara, baró de Llaurí, Beniomer, Benioquer i Matada, comanador de l'orde de Sant Jaume i governador d'Oriola, que fou pare del seu successor, el cavaller d'Alcántara, Dídac (I) de Vic i de Castellví. L'herència d'aquest llinatge passà per successió als Manglano, que, durant algun temps, es cognomenaren de Vic. Potser té el mateix origen una família burgesa Vic de mercaders barcelonins que durant molt de temps estigué relacionada comercialment amb Tunis. Hom en pot esmentar Berenguer de Vic, membre del Consell de Cent (1260), Guillem de Vic, que morí a Tunis el 1263 deixant-hi una quantiosa herència, Bernat de Vic, membre també del Consell de Cent (1266), i Tomàs, Simó i Pere de Vic, dels ss XIII i XIV. Hom troba també un Bernat de Vic veguer i capità d'Atenes el 1374.
  • vicari
    1.- A l'alta edat mitjana, funcionari comtal, inferior als vescomtes, que tenia per missió la defensa d'un territori adscrit a un castell. El càrrec, d'origen visigòtic, fou adaptat pels comtes els primers temps de la restauració política de la Catalunya Vella (ss IX i X). Era concedit pels comtes a fidels seus amb l'obligació de defensar els castells i els territoris que els eren sotmesos (és, així, en part, l'antecessor del castlà), però aviat afermaren llur domini en llurs territoris amb l'adquisició d'importants béns territorials i drets senyorials. La institució desaparegué al principi del s XI, quan es formaren els llinatges senyorials per la transmissió hereditària dels béns. 2.- Eclesiàstic que, en una parròquia, és sota l'autoritat del rector. A l'alta edat mitjana, funcionari comtal, inferior als vescomtes, que tenia per missió la defensa d'un territori adscrit a un castell. El càrrec, d'origen visigòtic, fou adaptat pels comtes els primers temps de la restauració política de la Catalunya Vella (ss IX i X). Era concedit pels comtes a fidels seus amb l'obligació de defensar els castells i els territoris que els eren sotmesos (és, així, en part, l'antecessor del castlà), però aviat afermaren llur domini en llurs territoris amb l'adquisició d'importants béns territorials i drets senyorials. La institució desaparegué al principi del s XI, quan es formaren els llinatges senyorials per la transmissió hereditària dels béns. Home que, en el conreu de les terres del senyor i en les prestacions de servituds, substituïa el qui, fraudulentament, contra la voluntat del senyor, havia rebut ordes sagrats. Aquest era obligat a reduir-se a l'estat laical i a tornar al mas en el cas que no trobés vicari que el substituís.
  • vice-senescal
    Funcionari palatí, a la cort comtal de Barcelona, que ajudava el senescal i el substituïa en les seves absències. El càrrec, que no era constant ni gaire freqüent, es comença a trobar durant la gran senescalia de Ramon I de Montcada-Tortosa (1173-88).
  • vigatana

1 2

« Volver

Buscador:

Término del Día

Comtat:
Circumscripció territorial sota la jurisdicció d'un comte. El comtat carolingi era la principal unitat administrativa de l'Imperi; era subdividit en circumscripcions menors i en termes mes generals seguia els límits de les divisions romanes; sovin...

Leer más

 
Europa Románica, © 2006 | Contacto | Inicio | | Net Consulting | RSS Feed