Europa Románica

 

Glosario de Términos

Términos que comienzan por la letra U:

  • Ubayd Allah ibn Abd Allah al-Balansi
    ? segle VIII - segle IX General musulmà. Fill d'Abd Allah al-Balansi, participà amb el seu pare i el seu oncle Sulayman en llur revolta contra Hisam I. En tornar d'Aquisgrà ¾on acudí a sol·licitar l'ajut de Carlemany¾ el nou emir al-HakamI el nomenà general de l'exèrcit. Sota el seu govern i el del seu successor 'Abd al-Rahman II efectuà nombroses aceifas a territoris cristians, entre les quals destaquen, en terres catalanes, els dos intents frustrats (813 i 828) d'ocupar Barcelona
  • Udalard l (1)
    ? - ~1014 Vescomte de Barcelona (~985-~014), fill del vescomte Guitard i de Geriberga. El comte Borrell II li encarregà la defensa de Barcelona, juntament amb l'ardiaca Arnulf l'any 985, durant l'atac d'Almansor. Fet presoner dels atacants, fou conduït a Còrdova, on romangué cinc anys, durant els quals exercí el vescomtat el seu germà Geribert. Rescatat cap a mitjan 990, també amb l'ardiaca Arnulf, futur bisbe d'Osona, reprengué les funcions vescomtals, que exercí fins a la mort. Fou casat amb Riquilda de Barcelona, filla del comte BorrelI.
  • Udalard l (2)
    ? - ~1115 Vescomte de Besalú (~1055 ? ~1115), fill de Bernat Isarn, senyor del castell de Milany, i d'Amaltruda. Documentat per primera vegada el 1055, en temps del comte Guillem II de Besalú, que era el seu senyor principal, vers el 1066 jurà fidelitat i prometé ajuda i defensa a Ramon Berenguer I de Barcelona i a la comtessa Almodis, jurament que renovà a Ramon Berenguer II l'any 1078. Repartí, doncs, els seus serveis i fidelitats entre els comtes de Besalú i els de Barcelona, per bé que figurà sovint en el seguici d'aquests. Posseí els castells de Mont-ros, Milany i Castelló; segurament pot identificar-se, per tant, amb l'Udalard Bernat de Milany que signà com a testimoni una escriptura de venda feta a favor de Ramon Berenguer I el 1076 i una de donació feta el 1079 pels germans Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II, on figura com a marmessor de Ramon Berenguer I. Morí poc després de l'expedició del 1114 a les Balears, en la qual, segons Tomic, participà. Fou casat amb Ermessenda, senyora de Beuda i de Montagut.
  • Udalard ll (1)
    ? - 1077/80 Vescomte de Barcelona (a 1041-~1077/80), fill del vescomte Bernat i d'Ermengarda. Mort el seu pare prematurament, Udalard, menor d'edat, estigué uns quants anys sota la tutela del seu oncle, Guislabert, que emprà el títol vescomtal i que des del 1034 fou bisbe de Barcelona. Oncle i nebot participaren activament en la primera fase (1041-44) de la revolta que en 1041-44 i 1049-58 enfrontà la família vescomtal barcelonina i els Santmartí, comandats per llur cosí Mir Geribert, contra el comte Ramon BerenguerI. Udalard II i Guislabert encapçalaren a Barcelona mateix un partit hostil al comte fins al punt que llurs partidaris arribaren a apedregar el palau comtal des dels pròxims palaus vescomtal i bisbal. Bisbe i vescomte estigueren també avinguts amb el comte Ramon I de Cerdanya, enemic del comte de Barcelona, o almenys procuraren desercions en la host barcelonina que l'anava a combatre. Tanmateix, la primera fase de rebel·lió finí amb un compromís negociat en forma de sentència que l'any 1044 dictà un tribunal presidit per l'abat i bisbe Oliba. Entre els termes de la sentència hi havia el compromís de Guislabert i Udalard de lliurar els culpables de l'apedregament i el pagament d'una finança de 10 000 sous per part del vescomte. Els capitosts d'aquesta revolta, Mir Geribert, Udalard i altres foren tractats amb benignitat, potser perquè la família vescomtal era vinculada per la sang amb el mateix Casal de Barcelona: Udalard II, per exemple, era padrastre del comte Ramon Berenguer I, com a marit de Guisla, vídua de Berenguer Ramon I. Amb tot, Ramon Berenguer I ila comtessa Almodis volgueren liquidar la puixança territorial d'aquest perillós clan vescomtal i recuperar ensems part del patrimoni comtal que llurs predecessors havien alienat, per això obligaren el vescomte Udalard a signar un conveni de vassallatge pel seu Castell Vell vescomtal de Barcelona (gener del 1063) i a permutar els seus castells de Piera (Fontanet) ?comprat per Udalard al bisbe Guislabert el 1058? i Castellet pel de Pierola (juliol del 1063). Vers el 1064 o el 1068 Udalard assistí a la gran reunió que tingué lloc amb motiu de la promulgació del nucli legal primitiu dels Usatges, i fins potser ell o el seu fill, el vescomte Guislabert II, fou un dels fidels que el comte Ramon Berenguer II Cap d'Estopes donà com a ostatges al seu germà Berenguer Ramon II com a penyora de compliment d'uns acords estipulats en un conveni del desembre del 1080.
  • Udalard ll (2)
    ? - 1123 Vescomte de Besalú (~1115-23), fill de Pere. Succeí en el títol vescomtal el seu avi Udalard I, perquè el seu pare havia mort abans que aquest. Udalard II també morí molt jove, i deixà un fill petit, Pere I, sota la tutela del seu oncle Guillem Ramon de Montcada.
  • ull de bou
    Finestra o lluerna de forma ovalada o circular.
  • Umar ibn Hafsun
    prop de Ronda ? - Bobastro 917 Cabdill muladita revoltat contra els emirs de Còrdova. Fill d'una noble família d'origen got, s'alçà als voltants de Ronda (879) amb un grup de camperols, musulmans i mossàrabs, queixosos dels imposts exigits per l'emirat. Després dels fracassats intents de submissió duts a terme per Muhammad I i per al-Mundir, el nou emir 'Abd All&aR;h intentà la via pacífica i el nomenà governador de la cora de Màlaga. Poc després la rebel·lió rebrotà (preses d'Archidona, Écija, Baena i Lucena); derrotat a Poley (actual Aguilar), s'inicià el seu declivi, agreujat en abandonar-lo els seus adeptes musulmans pel fet d'haver renegat de l'islam i de batejar-se amb el nom de Samuel. Mort de malaltia al castell de Bobastro, els seus descendents continuaren la resistència, fins que Hafs capitulà i es lliurà a 'Abd al-Rahman III (928). Hom el considera el prototip i l'iniciador del nacionalisme hispànic a Al-Andalus.
  • Umayya ibn al-Muhayyir
    ? segle VII - segle VIII Primer valí de Barcelona després de la conquesta àrab, posat, segons sembla, per al-Hurr el 719. Era germà d''Abd Allah, el fundador dels tugíbides.
  • unça
    1.- A l'època medieval, divisor ponderal de la lliura; a Barcelona, al s XI, valia set, deu i quinze mancusos. 2.- Antiga unitat de pes catalana igual a 1/12 de la lliura. Dividida en 4 quarts d'unça o 16 argenços, equival a 33,33 g, de manera que 3 unces fan 100 g a Catalunya.
  • Unifred
    ? segle X Vescomte de Conflent. Dit també Falquet. Era fill d'un Guifré, i surt esmentat des de 914-921. Tingué molt bones relacions amb el comte de Cerdanya Miró II el Jove, que el 925 el designà executor del seu testament. Vers el 947 els comtes Sunifred II i Oliba I Cabreta, fills de Miró II, el destituïren acusant-lo de traïció i li confirmaren el lloc d'Aiguatèbia, al Conflent, i béns al Ripollès, que pel fet d'ésser de fisc reial els foren confirmats per un precepte reial el 952. El 959 els comtes cediren aquests béns al nou vescomte Isarn.
  • Uqba ibn Haggag al-Saluli
    ? - 741 Valí d'Al-Andalus (734-741), successor d''Abd al-Malik ibn Qatan al-Fihri. Sota el califa Hisam ibn 'Abd al-Malik, continuà les incursions per la Gàl·lia (presa d'Arle, Avinyó, Lió i Valença, el 735). Acudí a Narbona, assetjada per l'exèrcit franc de Carles Martell, recuperà la ciutat (737) i, de retorn, ocupà Pamplona. Al N d'Àfrica s'enfrontà a les revoltes dels berbers, que el derrotaren al Magrib el 740, i durant la seva absència d'Al-Andalus fou destituït pel seu antecessor.
  • Urgell Cerdanya, Sunifred l d'
    ? - 848 Comte d'Urgell i Cerdanya (834-848), de Barcelona, Girona, Narbona i altres comtats septimans (844-848). Segons investigacions d'Abadal, era fill del comte Bel·ló de Carcassona i germà d'Oliba I, successor d'aquest a Carcassona, la qual cosa explicaria les futures bones relacions entre el Casal de Barcelona, eixit de Sunifred, i el Casal de Carcassona, i la tradicional afecció dels comtes catalans a l'abadia carcassonesa de la Grassa. Com altres membres de la família carcassonesa, es distingí pel seu legitimisme i per la fidelitat a la dinastia carolíngia. En premi a aquesta fidelitat pròpia i sobretot del seu germà Oliba I, el rei Lluís I el Piadós li atorgà el 834 els comtats d'Urgell i Cerdanya. Essent comte d'aquests districtes, el 842 barrà el pas, potser pels escanyalls de les coves de Ribes, a un exèrcit sarraí que, enviat per l'emir 'Abd al-Rahman II, i comandat pel general 'Abd al-Wahid ibn Yazid i per Musà ibn Musà, havia passat per les terres centrals de Catalunya i pretenia d'atacar Narbona travessant els Pirineus per la Cerdanya. Els atacants hagueren de retirar-se i llur fracàs assenyalà l'últim intent musulmà de saltar cap a França. Dels seus anys de comte a la Cerdanya i al pagus annex del Conflent s'han conservat dos testimonis en documents posteriors. Per un, hom sap que en data desconeguda prengué a un tal Guitiscle la vila de Sedret de la Cerdanya, a l'entrada de la vall de Querol, i la lliurà en benefici comtal a un tal Isarn. L'altre assabenta que, després de rebre per precepte reial el vilar de Mata, de la vila de Prada, el lliurà al monestir de la Grassa. El comte Sunifred continuà guardant al rei Carles II el Calb la fidelitat que anys abans havia servat a Lluís I el Piadós, i això precisament en els moments tèrbols de la traïció de l'omnipotent marquès Bernat de Septimània. Novament aquesta lleialtat legitimista li valgué una recompensa quan el rei pogué capturar i ajusticiar el traïdor Bernat, per la primavera de l'any 844. Sembla que en aquell moment Sunifred fou investit per Carles el Calb amb el conglomerat de comtats que Bernat havia format a banda i banda dels Pirineus: els de Barcelona i Girona a Catalunya i els de Narbona, Besiers i altres de satèl·lits a Septimània. L'actuació de Sunifred com a comte de Barcelona no és pas ben documentada, però cal suposar-la per tal com Carles el Calb el titulà marquès en un precepte del maig del mateix 844. Així com el seu espectacular ascens a la direcció de la marca es produí arran de la deposició de Bernat de Septimània, també la seva desaparició de l'escena política coincidí amb la revolta de Guillem, fill de l'ajusticiat Bernat. Hom pensa que Sunifred, i potser Sunyer I d'Empúries-Rosselló, el seu suposat germà, caps del legitimisme a Catalunya, moriren de mort violenta durant la temptativa de Guillem, que s'apoderà de Barcelona el 848. Sunifred fou casat amb Ermessenda.
  • Urgell, Alvar d'
    Vegeu Àlvar d'Urgell
  • Urgell, Àlvar l d'
    O Àlvar de Cabrera. (Burgos 1239-Foix 1267). Comte d'Urgell (1243-1267), de la casa de Cabrera. Fill de Ponçl i de Maria Girón; succeí el seu germà Ermengol lX. El seu nom era Roderic. Arribà a Catalunya el 1253 i restà sota curadoria de Jaume de Cervera. El mateix any es casà amb Constança, filla de Pere de Montcada i besnéta de Pere l de Catalunya; posteriorment, Àlvar al.legà la invalidesa d'aquest matrimoni i es casà (1256) amb Cecília, germana de Roger lV, comte de Foix, que obtingué del d'Urgell l'exempció del domini feudal sobre el vescomtat de Castellbò. Constança recorregué a la jurisdicció eclesiàstica; també ho féu Cecília, i es constituiren dos tribunals que dictaren sentències contradictòries. Àlvar no obeí les convocatòries de Jaume l a seguir-lo en la lluita contra al Azraq (1258). L'any següent, el rei li exigí les potestats dels castells de Balaguer i d'Agramunt, però Àlvar no les hi retornà en el termini permès. Al mateix temps, Pere de Montcada, amb d'altres, envaí el comtat d'Urgell i s'apoderà de Ponts. Ramon Folc lV, vescomte de Cardona, prestà suport al seu cunyat Àlvar; reunits a Castellò de Farfanya amb llurs feudataris, es deseixiren del sobirà. La guerra durà pocs mesos; la pau definitiva fou signada el 10de maig de 1260. Prosseguí el plet entre les dues esposes del comte; el 1267, el cardenal de Palestrina proclamà la legitimitat del primer matrimoni. Àlvar no se sotmeté. Jaume l féu envair el comtat d'Urgell, i el comte es refugià a Foix, on morí aquell mateix any.
  • Urgell, Aurembiaix d'
    (?1200-?1231) Darrera comtessa d'Urgell de la primera estirp. Filla d'Ermengol Vlll i d'Elvira de Subirats. Òrfena de pare el 1209, heretà el comtat el 1220 en morir la seva mare. Era casada des del 1212 amb Álvaro Pérez, castellà, i residia a Toledo, però el 1228, anul.lat el matrimoni, reivindicà, contra Guerau de Cabrera, el comtat davant Jaume l, de qui havia estat promesa abans del seu casament. El rei desallotjà Cabrera del comtat i celebrà (1228) un contracte de concubinatge amb Aurembiaix. Si aquesta premoria sense fills, Jaume l heretaria el comtat. El contracte no tingué efecte, i Aurembiaix amb sonsentiment del rei, es casà amb l'infant Pere de Portugal (1229) i morí dos anys més tard, sense fills.
  • Urgell, Ermengol d'
    No consta res
  • Urgell, Ermengol l d'
    dit el de Còrdova. (?-Castillo de Bacar, Còrdova 1010) Comte d'Urgell (992-1010). Fill segon del comte Borrell ll de Barcelona, Girona, Osona i Urgell, el qual ell succeí en aquest darrer comtat. Benvist i considerat a Roma, on anà dues vegades (el 998 i el 1001), mantingué així mateix excel.lents relacions amb l'església local, especialment amb el bisbe Sal.la, amb el qual negocià la promoció del nebot, l'ardiaca Ermengol, a la seu urgel.litana. Lluità, en la part meridional del comtat, contra els sarraïns de Lleida i caigué presoner en l'acció d'Albesa (1004). El 1010 acompanyà el seu germà Ramon Borrell de Barcelona en la famosa expedició a Còrdova i fou un dels prohoms catalans que sucumbiren en la batalla victoriosa d'Aqabat al-Baqar.
  • Urgell, Ermengol ll d'
    dit el Pelegrí (?-1038) Comte d'Urgell (1010-35). Fill d'Ermengol l. Succeí el pare, sota la tutela de l'oncle Ramon Borrell de Barcelona, el qual degué adquirir aleshores certs drets sobre els castells d'Alòs de Balaguer, Malagastre, Montmagastre, Rubió i Artesa de Segre, reivindicats més tard pel fill Berenguer Ramon l. Combaté els musulmans i aconseguí d'eixamplar notablement les fronteres del comtat. Morí durant un pelegrinatge a Terra Santa.
  • Urgell, Ermengol lll d'
    dit el de Barbastre (?-Barbastre 1066) Comte d'Urgell (1038-66). Fill i hereu d'Ermengol ll, hagué de lluitar contra els sobirans sarraïns de Lleida i de Saragossa, els quals, després de la conquesta definitiva d'Àger el 1050, obligà a pagar-li paries. Estretament aliat amb el seu cosí Ramon Berenguer l de Barcelona, del qual el 1050 rebé en feu la plaça de Cubells, li calgué fer cara a les pretensions del turbulent comte de Cerdanya Ramon Guifré l. Casat amb Sança, filla de Ramir l d'Aragó, intervingué brillantment en el setge i la conquesta de Barbastre (1064), i trobà la mort en el contraatac sarraí a aquesta ciutat (1066), la defensa de la qual li havia estat confiada.
  • Urgell, Ermengol lV d'
    dit el Gerb (?-Gerb, Noguera 1092) Comte d'Urgell (1066-1092), fill d'Ermengol lll. Potà la línia fronterera del comtat, en un primer moment, fins a Agramunt i Barbens i, en una segona ofensiva, probablement l'any 1078, ocupà tota la ribera del Sió i la plana de Mascançà al nord i al sud, respectivament, de la serra d'Almenara. La fortificació i el repoblament d'aquesta zona representaren un pas important en la conquesta de les terres de migdia atribuïdes als comtes d'Urgell, a la vegada que obriren noves possibilitats de penetració vers Balaguer i la seva comarca. En la crisi suscitada al comtat de Barcelona per l'assassinat de Ramon Berenguer ll, féu costat a Berenguer Ramon ll el Fraticida, de qui era amic i amb el qual col.laborà en diverses empreses. Amb tot, en el conflicte d'aquest amb el Cid, seguí una política independent. Morí en la reeexida expugnació del castell de Gerb.
  • Urgell, Ermengol lX d'
    [o Ermengol de Cabrera] (?-1243) Comte d'Urgell i vescomte d'Àger (1243). Fill primogènit de Ponç l, morí pocs dies després d'haver-lo succeït, sense descendència. El comtat passà al seu germà Alvar.
  • Urgell, Ermengol V d'
    (segle Xl) Comte d'Urgell (1092-1102) Fill d'Ermengol lV. Casat el 1095 amb María Ansúrez, filla del comte Pedro Ansúrez, senyor de Valladolid, passà la major part del seu regnat lluny del comtat, el govern del qual deixà a mans del vescomte Guerau ll de Cabrera. No participà, segons sembla personalment en la primera presa de Balaguer (1101) i trobà la mort, combatent els almoravits, a Moyeruca, lloc que ha estat identificat amb Mollerussa o bé amb Mayorga, al regne de Lleó. Monfar el suposa mort prop de Mèrida.
  • Urgell, Ermengol Vl d'
    dit el de Castella (segles Xl-Xll) Comte d'Urgell (1102-54). Fill d'Ermengol V. Infant, encara, succeí el pare, sota la tutela de l'avi Pedro Ansúrez, el qual, amb l'ajuda de Ramon Berenguer lll de Barcelona i probablement també amb la d'Alfons l d'Aragó, s'apoderà definitivament de Balaguer, que no trigà a esdevenir la capital del comtat. Major d'edat vers el 1115, participà en la conquesta de Saragossa (1118). Més tard, formant part de la host d'Alfons Vll de Castella, intervingué d'una manera destacada en l'expedició a Almeria (1147) i, com a principal aliat de Ramon Berenguer lV, contribuí decisivament a la conquesta de Lleida (1149); li fou adjudicada, a més de la tercera part de la propietat dominical, la senyoria de la ciutat, en feu del comte de Barcelona, i s'establí així un condomini reflectit en la carta de poblament atorgada per ambdós comtes als seus habitants, el 1150. Tingué, en general, un paper remarcable en la política peninsular contemporània.
  • Urgell, Ermengol Vll d'
    dit el de València (?-Requena 1184) Comte d'Urgell (1154-84). Fill d'Ermengol Vl. Fou gran privat de Ferran ll de Lleó, que el nomenà majordom i li féu moltes donacions, especialment després de l'ajut que li prestà en la campanya contra els sarraïns d'Extremadura (1167). Durant les seves estades al seu comtat concedí cartes de poblament a Agramunt (1163), Balaguer i Castellblanc (1174). El 1166 fundà el monestir de Bellpuig de les Avellanes. Morí assassinat, juntament amb el seu germà Galceran de Sales, en circumstancies i per motius desconeguts.
  • Urgell, Ermengol Vlll d'
    (?-1209) Comte d'Urgell (1184-1209). Fill d'Ermengol Vll. Ajudat per Alfons l el Cast, aconseguí d'imposar la seva autoritat als Cabrera vescomtes d'Àger (1190-95), i, amb el suport de Pere l de Catalunya-Aragó, de triomfar igualment de la coalició Castellbò-Foix, enemistats també amb els bisbes d'Urgell i fautors de l'heretgia albigesa, en la lluita que es perllongà des del 1198 fins al 1206. No pogué, però, impedir el casament de la vescomtessa Ermessenda de Castellbò amb Roger Bernat ll de Foix, el qual casament inicià la unió de les dues cases pirinenques.
  • Urgell, Estefania d'
    (?-? D. 1144) Comtessa de Pallars Jussà. Filla d'Ermengol Vl d'Urgell. Fou casada amb el comte Arnau Mir l de Pallars Jussà, que la repudià. Contragué segones nupcies amb el general Bernardo Roco, alférez real de Ferran ll i Alfons lX de Lleó, a Astúries.
  • Urgell, Fèlix d'
    (? - v. 811) Bisbe d'Urgell, testimoniat des del 781. Format probablement al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, professà l'adopcionisme, empès, hom creu, pel seu zel missioner envers els àrabs. No ha estat encara dilucidat si Fèlix fou el pare de la doctrina i Elipand de Toledo s'hi adherí o bé si seguí simplement un corrent doctrinal originat a Còrdova i emprat per Elipand. El conficte commogué l'Església hispano-visigòtica i donà peu a Carlemany -en la seva qualitat de superior de Fèlix i com a campió de l'ortodòxia-, amb els seus col.laboradors Alcuí, Benet d'Aniana, Agobard i d'altres, a intervenir en els conflictes religiosos d'Hispània. Carlemany cridà Fèlix a Ratisbona, on, en el concili (792), fou obligat a abjurar i a trencar la seva relació amb Elipand, coses que Fèlix no complí, un cop hagué retornat a la seva diòcesi. Reunit un nou sínode a Frankfurt (794), on fou condemnat l'adopcionisme, Alcuí dirigí una carta a Fèlix demanat-li la retractació, a la qual aquest respongué amb un tractat, no conservat, refutat durament als set llibres "Contra l'heretgia de Fèlix" (799), d'Alcuí, i un altre tractat de tres llibres, de Paulí d'Aquileia. El papa Lleó lll, a instàncies de Carlemany, condemnà Fèlix, a Roma (798). Per aquell temps, els arquebisbes Nebridi de Narbona i Leidrat de Lió, acompanyats per Benet d'Aniana, feren dos viatges a la Marca per predicar contra l'adopcionisme. Entretant, Fèlix fou convocat a Aquisgrà (798-800), on exposà els seus punts de vista davant una assemblea de teòlegs, que els hi refutaren, i, atemorit, signà una abjuració i professió de fe antiadopcionista. Segons Agobard, es tornà a retractar i escriví un tractat defensant les seves antigues idees, que Agobard refutà, fet que no ha estat prou confirmat. Fèlix morí alguns anys després (en 811-818) a Lió, separat de la seva diòcesi. El seu deixeble Claudi, integrat al moviment carolingi, esdevingué bisbe de Torí.
  • Urgell, Guerau d'
    ? - d 1271 Fill del comte Ponç I d'Urgell. A la mort del seu germà, el comte Àlvar, pretengué d'heretar el comtat al·legant que els fills d'Àlvar amb Cecília de Foix eren il·legítims, però Jaume I de Catalunya-Aragó, que havia ocupat el comtat, es negà a reconèixer-lo.
  • Urgell, Guerau l d'
    (segles Xll-Xlll) Primer comte d'Urgell de la dinastia del Cabrera i vescomte de Cabrera i d'Àger (Guerau lV). Fill del vescomte Ponç lll de Cabrera i de Marquesa d'Urgell. Poc avans del 1199 succeí el seu pare en els vescomtats. Preveient que Ermengol Vlll d'Urgell moriria sense descendència masculina, intentà d'assegurar-se l'ajut del rei Pere el Catòlic per tal d'ésser reconegut successor en el comtat. Ermengol assolí de fer canviar de parer el rei i aquest prometé protegir els drets de la seva muller Elvira de Lara i de la seva filla Aurembiaix. Mort el comte Ermengol (1208), Guerau de Cabrera envaí els seus dominis, però, batut per les hosts reials, hagué de retre's al castell de Llorenç (1211) i fou dut pres a Jaca. Aprofitant la confusió que es produí amb la mort del rei a Muret (1213), entrà novament al comtat d'Urgell i se n'apoderà. Els consellers de Jaume l reconegueren aquell estat de coses i el 1220, morta la comtessa Elvira, li fou ratificada la possessió del comtat d'Urgell fins que no la reclamés Aurembiaix, que mentrestant s'havia casat amb Àlvar Pérez de Castro, cunyat de Guerau, i residia a Castella, en el qual cas hauria de sotmetre's a la decisió judicial de la cort reial. Guerau governà el comtat fins al 1226, any en què ingressà en la milícia del temple; professà al castell de Gardeny i féu donació a l'orde del castell de Mediona. El 1205 s'havia casat amb Elo, filla de Pero Fernández de Castro; en morir deixà el comtat d'Urgell i el vescomtat d'Àger a Ponç l; el vescomtat de Cabrera a Guerau V, i d'altres possessions i béns a Àlvar i Roderic, fills seus.
  • Urgell, Pere I d'
    ? a 1223 - d 1251 Comte d'Urgell (1229-31). Infant de Portugal, fill del rei SançI d'aquest país i de la seva muller Dolça, filla del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona. Per diferències amb el seu germà Alfons, fugí de Portugal i es refugià al Marroc, on aplegà una considerable fortuna, i després a Catalunya, on fou molt ben rebut per Jaume I, que li donà possessions al Camp de Tarragona. Esdevingué comte consort d'Urgell per casament amb la comtessa Aurembiaix (1229), i en morir aquesta permutà el comtat pel regne de Mallorca i les illes d'Eivissa i Formentera (aquestes amb el comte Nunó I de Rosselló si les conquerien abans de dos anys) en feu pel rei (1231). Acompanyà Jaume I en el seu tercer viatge a Mallorca (1232) i hi residí intermitentment. Participà en la conquesta d'Eivissa (1235). El 1244 permutà les Illes per Morella, Almenara, Castelló i Sogorb. Ajudà el rei en l'etapa final de la conquesta del Regne de València (1245). En les desavinences entre Jaume I i el seu fill Alfons estigué al costat d'aquest i l'acompanyà en el seu exili de Sevilla fins a l'arranjament de l'afer en 1250-51, que normalitzà també la situació de Pere, el qual, mentrestant, havia estat privat de les seves possessions.
  • Urgell, Ponç I d'
    ? 1211 - 1243 Comte d'Urgell (nominal, 1226-36; de dret, 1236-43). Fill del comte Guerau I i d'Elo Fernández de Castro. Prosseguí les pretensions al comtat d'Urgell iniciades pel seu pare, el qual li cedí els drets que creia tenir-hi, en ingressar el 1226 a l'orde del Temple. Posseí realment el comtat, o bona part d'aquest, per consentiment de Jaume I mentre no tornés de Castella Aurembiaix, filla del comte Ermengol VIII. Però aquesta tornà a mitjan 1228 i llavors, davant la resistència de Ponç i del seu pare, Jaume I emprengué una acció militar per la recuperació del comtat, la qual cosa dugué a terme durant els mesos d'agost a octubre del dit any. Morta Aurembiaix (1231), el seu marit l'infant Pere de Portugal (Pere I d'Urgell) permutà amb el rei el comtat d'Urgell per la senyoria de Mallorca, però Ponç reivindicà novament el comtat i hi hagué quatre anys de lluita fins que el 1236 es féu el conveni de Tàrrega pel qual el rei retenia la senyoria superior del comtat i el cedia en feu al comte Ponç, el qual renunciava, però, a Balaguer i als drets que tenia a Lleida. El 1242 Jaume I li tornà Balaguer. Es casà amb María Gonzálbez Girón.
  • Urgell, Sança d'
    ? - d 1093/1122 Comtessa d'Empúries. Filla del comte Ermengol IV. Fou casada vers el 1067 amb el comte Hug II d'Empúries, quan aquest encara no havia succeït el seu pare. Fou hereva mancant el seu germà Guillem.
  • Urgell, Sunifred ll d?
    ? - 948 Comte d'Urgell (897-948), fill de Guifré I el Pelós i de Guinedilda. En morir el seu pare es trencà el principi tradicional que els reis francs nomenessin els comtes per a Catalunya i s'establí el principi hereditari en la transmissió del càrrec comtal. L'establiment d'aquest principi hereditari fou potser el pas més gran donat pels comtes catalans vers la independència i la sobirania. Talment com si els tres fills grans del Pelós assimilessin les honors a un bé privat, en morir llur pare les heretaren, se les mig repartiren i les començaren a governar sense esperar llur investidura per part de la monarquia, potser aprofitant que el monarca regnant, Odó I, no era un carolingi legítim. Semblaria que els tres fills grans del Pelós heretaren conjuntament llur pare i que establiren un sistema de cogovern consistent a repartir-se les zones d'actuació de cadascun tot reconeixent al germà gran una categoria superior; aquest, Guifré-Borrell, es mouria pels comtats de Barcelona, Girona i Osona; el segon, Miró, per la Cerdanya, el Berguedà i el Conflent; i el tercer, Sunifred, pel comtat d'Urgell, on és documentat des del 903. Amb el pas dels anys, aquesta atribució de zones d'influència esdevingué una efectiva divisió de l'herència de Guifré el Pelós. El 914 presidí una assemblea a la Seu d'Urgell en la qual fou acordat de transferir al potent monestir de Sant Serni de Tavèrnoles cinc monestirs aleshores abandonats. En data desconeguda usurpà les parròquies de la vall de Lord que el seu pare havia repoblat, però un capbreu de vers el 948 demostrà que llurs rectors havien estat reiteradament nomenats pels bisbes d'Urgell i que les dites parròquies havien estat adjudicades a la mitra per Guifré el Pelós. Estigué casat amb Adelaida, que des del 949 fou abadessa de Sant Joan de Ripoll. A la seva mort sense fills (dos fills ?Ermengol i Borrell? havien mort prematurament) el comtat passà al seu nebot, el comte Borrell II de Barcelona.
  • urgellès
  • Urgellia
    Revista de publicació anual, que té per subtítol "Anuari d'estudis històrics dels antics comtats de Cerdanya, Urgell i Pallars, d'Andorra i la Vall d'Aran". Fundada el 1978 i dirigida per Cebrià Baraut i Obiols, és l'òrgan d'expressió de la Societat Cultural Urgel·litana. Publica estudis d'investigació històrica, texts antics inèdits i bibliografies.
  • Urraca Alfonso
    ? - d 1164 Reina de Pamplona. Filla il·legítima d'Alfons VII de Castella i de la dama asturiana Gontrodo Pérez. El 24 de juny de 1144 es casà a Lleó amb el rei Garcia VI de Pamplona, de qui fou segona muller, el qual li donà en dot les viles d'Artajona, Cebror i Larraga, les quals, el 1153, passaren al seu germà Sanç III de Castella. Un cop vídua, es retirà a Astúries, on morí. A la crònica d'Alfons VII hi ha una narració molt detallada de les festes cortesanes que hi hagué a Lleó amb motiu del seu casament.
  • Urraca de Haro
    ? - Vileña ~1226 Reina de Lleó, filla del senyor Llop II de Biscaia i d'Aldonza Ruiz de Castro. Amistançada un quant temps amb Ferran II de Lleó, del qual tingué l'infant Garcia (mort abans del 1184), s'hi casà pel maig del 1187. Arran d'aquest matrimoni els Haro assoliren un gran ascendent a la cort lleonesa. En infantar un nou fill, Sanç (1188), es produïren greus dissensions entre Urraca, que pretenia la corona per a aquest, i el seu fillastre, el futur Alfons IX, fill de Ferran II i de la seva primera muller, Urraca de Portugal, però a la mort de Ferran II (1188) la noblesa de Lleó s'inclinà a favor del príncep Alfons, que fou entronitzat. Amb l'ajuda del rei castellà Alfons VIII i d'alguns fidels propis, Urraca continuà intrigant, fins que Alfons IX de Lleó i Alfons VIII de Castella signaren la pau de Tordehumos (20 d'abril de 1194), en virtut de la qual Urraca podia conservar les viles lleoneses que Ferran II li havia donat en dot (Aguilar, Monteagudo, etc). Però el seu fillastre les hi prengué per la força el 1202. Fundà el monestir de Vileña, on es retirà.
  • Urtx
    Llinatge feudal probablement eixit del casal vescomtal de Cerdanya-Conflent. Efectivament, hom pot identificar un vescomte Bernat d'Urtx, que actuava el 1081 i era fill d'un Bernat, amb el Bernat fill del vescomte Bernat II de Cerdanya-Conflent. Els Urtx empraren el títol vescomtal almenys fins el 1130. Sembla també que els Naüja tenen el mateix tronc que els Urtx, car posseïen béns a Naüja, Illa, Vilella, Rigardà, Jóc, Espirà i Estoer, tots aquests llocs essent senyories dels Urtx. Un dels primers personatges documentats és Galceran(I) d'Urtx (mort vers el 1173?), senyor d'una part de Jóc, d'Urtx i de Naüja, que el 1134 rebé del vescomte PereI de Castellbò la cessió d'una tercera part del vescomtat de Cerdanya i béns al de Conflent (entre els quals una part de Jóc) per raó dels drets que hi tenia. Sembla que fou el pare de Galceran d'Urtx i de Ramon (I) d'Urtx (mort el 1194), ambdós esmentats en un sirventès de Bertran de Born, de qui eren amics. Ramon (I) fou un magnat del rei Alfons I i pare de Galceran (II) d'Urtx (mort vers el 1247), que posseí, a més d'Urtx i part de Jóc, Vià, Bulaternera, Estoer, Illa, Bar, Dòrria, Tuïr, Aristot, Campelles i la vall de Toses i es casà (vers el 1230) amb la pubilla Blanca de Mataplana, baronessa de Mataplana. Foren fills d'ells Galceran (III) d'Urtx (mort poc després del 1279), possiblement Pere d'Urtx, bisbe d'Urgell, i Ramon (II) d' Urtx (mort el 1297), que heretà del germà i de la mare i fou tutor de les filles del comte Arnau Roger I de Pallars, una de les quals, la comtessa Sibil·la I, es casà amb el seu fill Hug de Mataplana, que esdevingué el comte Hug I de Pallars. Els seus descendents formaren la tercera dinastia comtal pallaresa.
  • Urtx, Pere d'
    Urtx, Baixa Cerdanya ? - la Seu d'Urgell 1293 Bisbe d'Urgell (1269-93). Fill probable de Galceran d'Urtx i de la baronessa Blanca de Mataplana. Era canonge de la Seu d'Urgell i ardiaca de Prats quan fou elegit bisbe d'Urgell. Celebrà dos importants sínodes a la Seu d'Urgell, el 1276 i el 1286. Tingué fortes lluites amb el comte Roger Bernat III de Foix, hereu del vescomtat de Castellbò, pel domini de les valls d'Andorra, que posà fi al pariatge del 1278, patrocinat per Pere II de Catalunya-Aragó i completat per una altra sentència arbitral del 1288, que són el punt d'arrencada de l'actual règim polític d'Andorra. Assistí a diversos concilis de Tarragona, i fou enterrat a la capella de Sant Salvador de la catedral d'Urgell, que ell havia fet construir.
  • Urtx, Ramon d'
    Mataplana, Ripollès ? - Puigcerdà, Baixa Cerdanya 1297 Cavaller. Baró de Mataplana. Fill hereu de Galceran (II) d'Urtx i de la baronessa Blanca de Mataplana. Es casà amb Esclarmunda de Conat i fou pare de Ramonet d'Urtx i d'Hug de Mataplana. Des del 1256 signà documents al costat dels seus pares, i actuà amb la seva mare fins a la mort d'aquesta (1290). La divisió que el rei Jaume I féu dels seus estats deixà part dels seus dominis, a la Cerdanya i a la vall de Toses, dins el Regne de Mallorca. Sembla que cal referir al seu fill Ramonet la fracassada defensa d'Elna (1295) durant la invasió de Catalunya del rei Felip III de França. També fou Ramonet el Ramon d'Urtx que era majordom reial dels béns de Jaume II a Múrcia, i que morí abans que el pare, el mateix 1297. Fou marmessor del comte Arnau Roger I de Pallars i tutor de les seves filles, una de les quals (la comtessa Sibil·la I) es casà amb el seu fill Hug. Morta la seva mare, heretà l'extens domini de Mataplana i donà cartes de poblament per a Castellar de n'Hug (1292) i la Pobla de Lillet (1297). En el seu testament (1297) manà que es venguessin tots els seus béns per reparar les seves injúries i les de la seva mare. Els seus marmessors vengueren per 200 000 sous la seva herència al seu fill Hug de Mataplana. Fou enterrat al convent de frares predicadors de Puigcerdà, i la seva làpida sepulcral, amb una escena del seu enterrament, és guardada al Museu Nacional d'Art de Catalunya.
  • usatge
    Del s X al XIII prestació personal o real que un vassall o emfiteuta feia al seu senyor, segons costum de la terra, tant en serveis com en pagament de diner, fruits, participacions en bestiar o altres servituds.
  • Usatges de Barcelona
    Aplec de normes jurídiques de diferents procedències recollides des del s XII en els repertoria de la cort reial de Barcelona i en col·leccions de juristes. Hi figuren barrejades, amb un escàs sediment consuetudinari, resolucions i jurisprudència de la cort comtal, fragments de les Exceptiones legum Romanorum del decret de Gracià, Interpretationes del breviari d'Annià, cànons del concili de Clarmont, fragments del llibre de Tübingen, constitucions de pau i treva, influències de la Lex Baiuvariorum mitjançant algun capitular dels reis francs, fragments del Liber iudiciorum visigòtic, altres d'Iu de Chartres (potser mitjançant el decret de Gracià), consuetuds feudals llombardes, fragments de les Etimologies isidorianes, constitucions reials d'Alfons I i Pere I i diverses de Jaume I de Catalunya-Aragó que porten l'especial manament que s'insereixin al llibre de la cort de Barcelona. El mateix Jaume I hi féu inserir també altres usatges recollits en repertoria de corts baronials. Sembla que la seva redacció definitiva fou feta durant el regnat de Jaume I. El manuscrit més antic conservat, en llatí, és de la fi del s XII. La versió catalana primitiva és del s XIII, si no ja del s XII. Els diversos manuscrits posteriors presenten sovint diferències ?com en tots els repertoris de dret consuetudinari que els juristes copiaven per a llur utilitat?, diferències no tan sols en la materialitat de les còpies, sinó fins i tot en els capítols inserits, així com en llur extensió. Ja no es creu en la famosa i tradicional promulgació dels Usatges per Ramon Berenguer el Vell i Almodis, atribuïda a l'any 1068, per més que alguns elements del repertori puguin venir d'aleshores, sobretot després de posar en clar que diversos magnats dels esmentats a l'usatge Haec sunt usualia no coexistiren simultàniament; és molt possible que aquella relació de noms hagués estat confeccionada pel copista, tenint en compte les subscripcions de diferents assemblees de pau i treva, o declaracions de distints iudicata de la cort comtal, per tal de donar més autoritat a la seva compilació semiprivada. Durant la vigència del Liber iudiciorum, aplicat com a llei usuaria, es presentaven moltes llacunes en matèries penals i de relacions feudals, incertes i antiquades en la llei gòtica, que calia suplir pels usos. Al s XI encara hi havia jutges que refusaven d'admetre el judici per batalla i altres ordalies, perquè no les consignava el llibre de les lleis per antonomàsia, malgrat que estiguessin en ús ací i en tota l'Europa feudalitzada. En els Iudicata, fins ja passat el s XII s'invocava el Liber iudiciorum, del qual a voltes es copiaven fragments i es feien vagues referències a usatges de la terra, que no es troben copiats; alguns dels fragments més citats de la llei gòtica passaren a la col·lecció dels Usatges. Aquests complementen la llei gòtica. Quan la influència del dret comú es generalitzà, començaren les discòrdies entre els legistes, uns prenent partit per la llei gòtica i altres pel nou dret romà. Jaume I ho volgué dirimir amb la constitució donada en cort solemne celebrada a Barcelona l'any 1251, per la qual era rebutjada la intervenció dels advocats legistes a la cort i era prohibit d'al·legar i invocar la llei gòtica o les lleis romanes; calia aplicar els Usatges de Barcelona, i en defecte d'aquests calia recórrer als costums provats del lloc, i, a manca d'aquests, al seny natural. Els mateixos juristes de l'entorn del rei conqueridor, que no creien en aquesta constitució, foren en llur majoria conreadors del dret comú i prengueren com a via de penetració ?més ben dit, de consolidació d'aquest? el seny. Així, els Usatges passaren a ésser la base inicial i primària del dret català, bo i restant, però, romanalles de la vella llei gòtica, amb la condició de costum, a l'aplicació de les quals portaven els mateixos Usatges, com ja ho feren observar els juristes d'èpoques posteriors. Els Usatges de Barcelona feren acte de presència en els Costums de Lleida, en els de Tortosa, en els Furs de València, en els Usatges o Costums de Girona i en les fonts del dret m

« Volver

Buscador:

Término del Día

Baió:
? segle IX Prevere que s'instal·là a Terrassa, on, rebel·lant-se contra el bisbe Froidí de Barcelona, exercia funcions episcopals pel seu compte. Probablement era un intent de restaurar l'antiga seu d'Ègara. Fou castigat pel sínode d'Attigny (8...

Leer más

 
Europa Románica, © 2006 | Contacto | Inicio | | Net Consulting | RSS Feed