Europa Románica

 

Glosario de Términos

Términos que comienzan por la letra T:

1 2 3

  • Tagamanent, Miró de
    Tagamanent, Vallès Oriental ~1113 - Sant Joan de les Abadesses, Ripollès 1161. Canonge augustinià i beat. Era fill de Ramon Berenguer de Tagamanent i d'Ermessenda i fou lliurat pels seus pares a la canònica de Sant Joan el 25 de juny de 1127. Allà habità, amb fama de santedat, fins el 12 de setembre de 1161. A causa de la veneració que hom li professà tot seguit el 1345 li fou construït un sepulcre d'alabastre amb una estàtua jacent i una inscripció que recorda la seva vida. Aquest sepulcre fou profanat pels francesos el 1794 i destruït en part el 1936, però ha estat recompost i es guarda a l'església del monestir de Sant Joan. També hi ha una vida llatina anònima (s XIV) que recorda la seva santedat. El seu culte, amb caire privat, s'estengué a altres indrets de la diòcesi de Vic.
  • taifa
    Nom (de l'àrab ta'ifa 'destacament') donat als diversos estats que sorgiren a Al-Andalus com a conseqüència de l'esfondrament i desmembrament del califat de Còrdova. Malgrat que aquest es mantingué teòricament fins el 1031 ?any de l'enderrocament del darrer califa, Hisam III?, ja a partir de la mort (1008) d''Abd al-Malik Yusuf al-Muzaffar, fill i successor d'Almansor com a senyor efectiu del califat, el poder estatal restà pràcticament substituït pel poder de l'exèrcit. I així fou com, aprofitant les repetides lluites dinàstiques i les rivalitats existents entre els partits àrab, berber i eslau, que marcaren la inexorable caiguda del califat omeia, diversos caps erigiren estats autònoms, coneguts per regnes de taifes, els quals, amb el temps, assoliren la independència total. Les taifes constituïdes a Al-Andalus ?de trajectòria i fortuna ben diversa? foren les de Silves, Santa María de Huelva, Arcos, Morón, Mértola, Niebla, Carmona, Ronda, Algesires, Màlaga, Granada, Còrdova, Almeria, Múrcia, Alpont, Lleida, Albarrasí, i Tortosa; les que assoliren més notable poder polític foren les de Toledo, Saragossa, Sevilla, València i Dénia, i la de Mallorca fou la de més durada. En general els regnes de taifes del litoral mediterrani foren regits per caps eslaus, clients o familiars d'Almansor, i, llevat dels petits regnes constituïts al sud peninsular, on s'entronitzaren caps berbers, la resta quedà en mans de la noblesa local. Des del punt de vista de l'organització de cadascun d'aquests estats, llurs sobirans intentaren d'imitar els models orientals en nombrosos aspectes, entre els quals destaquen les institucions cortesanes dels músics i poetes de cort ?en poden ésser un bon exemple ibn Zaidun, ibn al-Labbana o ibn &HN;afaga? i les construccions sumptuoses, com, per exemple, els palaus d'al-Zahi i Gasr al-Mubarak a Sevilla, el de l'Aljaferia de Saragossa o l'almúnia edificada per 'Abd al-'Aziz ibn 'Ali 'Amur al-Mansur als actuals Vivers Municipals de València. El període dels regnes de taifes significà, en general, una època d'una gran prosperitat, tant sòcio-econòmica com cultural, i el desenvolupament de la ciència en general: en medicina destaquen figures tan notables com ibn Zuhr, metge d'al-Mu'tamid de Sevilla, i Abu-l-Salt Umayya de Dénia, també teòleg; en botànica, els curadors del jardí de Toledo ibn Bassal i ibn Wafid; en història i geografia, al-Bakri o al-'Udri; en filologia, Abu'Amr al-Dani i ibn Sida, també de Dénia; en astronomia, el cordovès al-Zargali, etc. Així mateix, la descentralització provocada per la caiguda de la capital cordovesa significà el desenvolupament de nuclis industrials (teixits, perfums, etc) arreu d'Al-Andalus, entre els quals cal assenyalar el paper fabricat a Xàtiva, la indústria marinera de les drassanes de Dénia o l'artesania de l'ivori a Conca. Unificat de nou tot Al-Andalus amb la invasió almoràvit, a la segona meitat del s XII tornà a produir-se, amb la seva caiguda, un fenomen semblant de fragmentació territorial i política, que hom ha anomenat també període de les segones taifes i que es prolongà fins a l'establiment del poder almohade. Als territoris que avui configuren els Països Catalans s'entronitzaren, a l'interior, els baladins Banu Hud i Banu Qasim a Lleida i Alpont, respectivament, mentre que, al litoral, es produí un primer intent de presa de poder per part de lliberts del clan amirita (Labib al-'Amiri al-Fatà, Mu&d&R;am;ffar, Mubarak, Mugahid; &HN;ayran), substituïts aviat (amb l'excepció de Mugahid, l'únic que aconseguí l'establiment d'un govern estable a Dénia i les Balears) pels descendents directes d'Almansor ('Abd al-'Aziz ibn Abi 'Amir al-Mansur i Abu Bakr ibn 'Abd al'Aziz). A la segona meitat del s XI ?llevat del regne de Mallorca i d'Alpont, que es mantingueren sota la mateixa família fins a la conquesta almoràvit? predominaren els canvis de fronteres i la pèrdua de l'autonomia de les terres avui de parla catalana: annexió de la taifa de València a la de Toledo sota al-Ma'mun, 1065-75, governada de nou, des del 1085, per al-Qadir, antic senyor de Toledo, i conque
  • Taifa d'Albarrasí
    Petit regne de taifa constituït al s XI al voltant de la ciutat d'Albarrasí, al S de Terol, a l'W de Xèrica i de Sogorb i al N de la taifa d'Alpont; la capital quedava a l'extrem SW de la taifa. Al final del s X dominava la regió la família berber dels Banu Razin, que li donaren el nom. La taifa es formà amb Hudayl ibn Halaf ibn Razin (1012-45). El Cid la féu tributària (~1069) en lluita amb 'Abd al-Malik ibn Hudayl (1043-1103), que, però, més tard li infligí una derrota i en quedà ferit. Això no obstant, el seu fill Yahya, el 1104 fou deposat pels almoràvits que dominaven València. La ràpida decadència almoràvit davant els almohades féu que, tot i la subjecció, Albarrasí continués mantenint una certa personalitat política. A la segona meitat del s XII depenia encara d'Ibn Mardanis (1152-72), l'anomenat rei Llop, de València. L'activitat constructora dels Banu Razin es demostrà en el sòlid recinte murallat.
  • Taifa d'Alpont
    Petit regne de taifa, constituït al s XI per la família dels Banu Qasim a la zona central interior del País Valencià, al voltant de la vila d'Alpont (Serrans). Durant la revolta de Còrdova (1026-27) el senyor d'Alpont 'Abd Allah ibn Qasim allotjà el califa Hisam III. Mort 'Abd Allah (1030), el seu fill i successor Muhammad ibn 'Abd Allah es declarà senyor independent (1031) en desintegrar-se el califat cordovès. Després d'ell seguiren Ahmad ibn Muhammad, que morí el 1048, i 'Abd Allah ibn Muhammad, el qual, després d'ésser combatut pel Cid i obligat a tributar-li 10 000 dinars anuals, fou desposseït pels almoràvits el 1092. El 1094, al costat dels nous invasors, Nizam al-Dawla, com a senyor d'Alpont, lluità contra el Cid.
  • Taifa de Dénia
    Taifa independent que comprenia aproximadament el territori dels antics contestans. Fou constituïda per Mugahid alMuwaffaq, esclau amirita de Còrdova, estirp dels Banu Mugahid, a la mort del califa Muhammad II (1010). Limitava inicialment amb Xàtiva, Oriola i Múrcia. Mugahid, conquerí les Balears (1015) i intentà prendre Sardenya (1016). El regne de Dénia sembla que s'expandí fins a Tortosa (vers el 1023), i que atacà per mar Barcelona (1018). El 1076, caigué a les mans del rei de Saragossa al-Muqtadir, i vers el 1090, i per dos anys, el Cid el sotmeté. La taifa desaparegué amb la conquesta dels almoràvits vers el 1092. Culturalment, la cort de Dénia tingué una florida notable.
  • Taifa de Lleida
    Taifa creada al s. XI, després de la descomposició del califat de Còrdova (1017-23), per Sulayman ibn Muhammad ibn Hüd, el qual acollí (1031-36) a la Suda de Lleida el darrer califa Hisam III i, en conquerir Saragossa (1039), regnà a tota la Frontera Superior. El seu fill Yüsuf al-Muzaffar (1046-79) heretà el reialme lleidatà, que li fou arrebassat pel seu germà Abü Ga'far Ahmad al-Muqtadir de Saragossa. En morir aquest, deixà Lleida, amb Tortosa i Dénia, a al-Mundir 'Imad al-Dawla (1082-90), el qual s'alià amb Berenguer Ramon II, comte de Barcelona, contra el Cid. A la seva mort el regne passà al seu jove hereu Sulayman Sayyd al-Dawla (1090-1102), el darrer dels Banu Hud, car Lleida caigué en poder dels almoràvits, i restà un territori reduït a la vall del Segre i a mans de reietons saharians: Avin-Hilet, més conegut per Avifelel, que pacta amb Ramon Berenguer III (1120), i al-Muzaffar, el qual el 24 d'octubre de 1149 lliurà Lleida als comtes Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d'Urgell.
  • Taifa de Màlaga
    Regne musulmà governat (1035-57) per una branca de la família hammudita. El govern dels berbers Banu Hammud es caracteritzà pel seguit d'atemptats familiars i les reiterades rebel·lions de la població àrab.
  • Taifa de Mallorca
    Taifa independent que comprenia les illes Balears, constituïda entre el 1076 i el 1078 com a conseqüència de la derrota dels Banu Mugahid de Dénia (que també governaven Mallorca) per part del rei de Saragossa al-Muqtadir. El valí de Mallorca, aleshores 'Abd Allah al Murtadi, se n'autoanomenà emir. En temps del seu successor, Mubasir Nasir al-Dawla, fou signat l'acord de Sant Feliu de Guíxols entre Ramon Berenguer III i l'arquebisbe Pere, representant de Pisa, que originà la croada pisano-catalana (1114-15) contra les Illes. L'èxit cristià comportà, tanmateix, l'annexió de les Balears a l'imperi almoràvit. Un segon període independent s'inicià posteriorment, el 1158, amb l'entronització almohade a la Península Ibèrica, i perdurà fins el 1203. Mallorca, seu i refugi de la causa almoràvit andalusina, fou governada per la dinastia dels Banu Ganiya, l'últim dels quals, 'Abd Allah ibn Ishaq ibn Ganiya, la perdé definitivament enfront del califa al-Nasir.
  • Taifa de Mallorca,
    Taifa independent que comprenia les illes Balears, constituïda entre el 1076 i el 1078 com a conseqüència de la derrota dels Banu Mugahid de Dénia (que també governaven Mallorca) per part del rei de Saragossa al-Muqtadir. El valí de Mallorca, aleshores 'Abd Allah al Murtadi, se n'autoanomenà emir. En temps del seu successor, Mubasir Nasir al-Dawla, fou signat l'acord de Sant Feliu de Guíxols entre Ramon Berenguer III i l'arquebisbe Pere, representant de Pisa, que originà la croada pisano-catalana (1114-15) contra les illes. L'èxit cristià comportà, tanmateix, l'annexió de les Balears a l'imperi almoràvit. Un segon període independent s'inicià posteriorment, el 1158, amb l'entronització almohade a la Península Ibèrica, i perdurà fins al 1203. Mallorca, seu i refugi de la causa almoràvit andalusina, fou governada per la dinastia dels Banu Ganiya, l'últim dels quals, 'Abd Allah ibn Ishaq ibn Ganiya, la perdé definitivament enfront del califa al-Nasir.
  • Taifa de Ronda
    Petit regne de taifes (1031-59) governat per la família berber dels Banu. Cobejat pels veïns regnes de Granada, Màlaga i Sevilla, fou finalment annexada per al-Mu'tamid a aquest darrer.
  • Taifa de Saragossa
    Regne musulmà sorgit amb capital a la ciutat homònima, com a conseqüència de l'esfondrament del califat de Còrdova (1031). En foren sobirans des de l'origen membres de la família dels Banu Tugib, fins que, en morir assassinat Mun&diR;r II ibn Yahyà (1039) i en alçar-se en revolta la població, el governador de Lleida, Sulaymàn ibn Muhammad, s'emparà del territori i hi instaurà la dinastia dels Banu Hud. El període de la taifa saragossana es caracteritzà pels successius enfrontaments i aliances dels seus sobirans amb els regnes cristians ¾navarrès, lleonès i comtats catalans¾, per la variabilitat de les seves fronteres (la taifa comprengué, en certes èpoques, els territoris de Tortosa, 1059, i Dénia, 1076), per la intervenció final del Cid i, en el terreny cultural, per un considerable grau de desenvolupament: del govern d'Abu Ga'far Ahmad al-Muqtadir data la construcció del palau de l'Aljafería, derivat del nom del sobirà, astrònom, matemàtic, filòsof i protector de la ciència en general, el fill del qual, Yusuf alMu'tamid, es destacà també com a matemàtic. La fi del domini dels Banu Hud a Saragossa fou deguda a l'avanç almoràvit.
  • Taifa de Sevilla
    Regne musulmà independent creat a Sevilla per la família dels Banu 'Abbad com a conseqüència de l'esfondrament del califat de Còrdova (1023). Sota al-Mu'tadid s'annexà les taifes de Carmona, Sives, Mèrtola, etc, fins a l'Algarve, i, sota Muhammad al-Mu'tamid, s'annexà la taifa de Toledo i Còrdova (1078). Desaparegué per l'ocupació del soldà almoràvit del Marroc Yusuf ibn Tasfin (1090).
  • Taifa de Toledo
    Regne independent sorgit a Al-Andalus al s XI després del desmembrament del califat de Còrdova (1017-23). Fins el 1036 el govern del territori, que comprenia tot Castella la Nova, fou exercit per Ya'is ibn Muhammad ibn Ya'is, després del qual passà a mans de la família dels Banudim;-l-Nun. Després del regnat d'Isma'il ibn Zennun al Zafir (1036-43) destaca la figura de Yahyà ibn Isma'il al-Ma'mun (1043-75), sota l'autoritat del qual la taifa assolí la màxima esplendor, amb l'annexió de la taifa de València (1065) gràcies a la col·laboració de Muhammad ibn Rawbas, la presa de Còrdova (1074) als abbadites de Sevilla i la garantia de la neutralitat cristiana en els afers de la taifa amb la signatura de diversos tractats amb FerranI de Castella-Lleó. El seu nét i successor, Yahyà ibn Isma'il ibn Yahyà al-Qadir (1075-85), no pogué mantenir els dominis, els quals, a causa de llur privilegiada situació, eren cobejats tant pels estats cristians com pels musulmans veïns. València passà de nou sota el control amirí, i la greu crisi econòmica, sorgida per tal d'oposar-se a les paries exigides per Alfons VI de Castella-Lleó, ocasionà una revolta interior contra al-Qadir, el qual aconseguí d'ocupar el tron valencià en canvi de Toledo, que lliurà a Alfons VI. Malgrat l'intent de mantenir la independència per part del poble, amb l'oferiment del govern a Umar ibn Muhammad al-Mutawakkil de Badajoz, la capital i una bona part de la taifa foren annexades a Castella el 1085.
  • Taifa de Tortosa
    Regne musulmà centrat en la ciutat de Tortosa, instituït a causa de l'esfondrament del califat de Còrdova. En trontollar aquest i després del fallit intent de Mugahid (el futur taifa de Dénia) d'entronitzar-s'hi, se n'emparà Labib al-'Amiri al-Fatà, un altre llibert del clan amirita. Amb l'ajut de Mubarak de València s'enfrontà, amb èxit (1016), al taifa tugíbida al-Mundi ibn Yahyà de Saragossa, que pretenia de desposseir-lo, i, en ésser destruït Mudaffar, s'annexà la taifa de València (1018-21). Mantingué bones relacions amb Barcelona, fet pel qual sembla que perdé la confiança dels valencians. Reduït de nou a Tortosa, es mantingué en el poder fins el 1035. A partir de Muqatil (1035-58) les dades sobre la taifa són confuses (sembla que Labib assolí el poder per segona vegada el 1058), fins que fou annexada (1059) per Abu Ga'far Ahmad al-Muqtadir a la taifa de Saragossa. Mort aquest, l'heretà el seu fill al-Mundir 'Imad al-Dawla (1081-90). Amb la conquesta almoràvit (1099) s'acabà el període autònom del territori, que coincidí amb un gran desenvolupament econòmic i social. En el camp de la cultura es destacaren figures jueves i musulmanes, entre les quals el gramàtic Menahem ben Saruq i el poeta i historiador Abu Bakr al-Turtusi.
  • Taifa de València
    Regne de taifa centrat en la ciutat de València, constituït a conseqüència de l'esfondrament del califat de Còrdova. Bé que aquest es mantingué, teòricament almenys, fins el 1031, a l'antiga cora de València s'entronitzaren dos lliberts del clan amirí el 1010. A la mort accidental del segon, Mubarak fou desposseït pel poble i substituït (1017) per Labib de Tortosa, que, al seu torn, hagué de cedir el poder a un net d'Almansor (1021). Aquest s'annexà Múrcia i Almeria (1038) i el seu govern comportà prosperitat. A la mort del seu fill 'Abd al-Malik, un nét, 'Utman, hi regnà nou mesos, fins que fou desposseït (1065) pel seu sogre Yahyà ibn Isma'il al-Ma'mun de Toledo, que s'annexà la taifa fins a la seva mort (1075). Independent de nou sota un altre amirí, fou cedida per Alfons VI de Castella a l'ex-taifa de Toledo (1085) Yahyà ibn Isma'il ibn Yahyà al-Qadir, ajudat per Àlvaro Háñez. Al-Qadir es declarà tributari del Cid i, a la seva mort, la república que en sorgíCid.
  • taifes, regnes de
  • talaia
    Torre des d'on hom pot observar mirant de lluny per donar avís del que hom hi descobreix.
  • Tammam ibn Alqama al-Taqafi
    ? segle VIII Cap musulmà, de la tribu qaysi. Decidit partidari dels omeies, contribuí eficaçment a l'entronització d''Abd al-Rahman I en el govern d'Al-Andalus. El rescatà, primer, de les mans dels berbers nord-africans, el conduí a Almuñécar (755) i s'oposà, després, al valí Yusuf al-Fihri, que pretenia emparar-se del poder. Participà en el setge de Toledo (764).
  • tàpia
    Paret, o tros de paret, feta de terra pastada, eventualment barrejada amb calç, premsada en un encofrat simple anomenat tapiera i assecada a l'aire.
  • tapís
    Peça de roba, amb grans dibuixos, sovint figures i paisatges, emprat generalment en l'adornament de les parets de les habitacions, la fabricació del qual constitueix l'art de la tapisseria. L'ordit sol ésser de material resistent, i és teixit molt tens, per a amagar-lo. La trama, de llana, seda, or o plata, de molt diversos colors, cobreix l'ordit i forma el dibuix. Els tapissos fets a mà són fabricats en els telers d'alt lliç (tipus Gobelins), procediment més costós però que dóna una millor qualitat, o bé en els telers de baix lliç (tipus Aubusson), procediment més econòmic però que produeix tapissos de qualitat més baixa.
  • Tapís de la Creació
    No hi consta res.
  • Taradell
    Llinatge de magnats osonencs coneguts des del 1002 amb Ató de Taradell. La línia successòria es perfila amb Bermon de Taradell (1023-33); el seu hereu Ramon Bermon de Taradell (1058-80), casat amb Belissenda de Gurb, acresqué el patrimoni vers l'Estany i el castell de l'Aguilar (Balenyà). Pere Ramon de Taradell (1090-1148) era a la vegada canonge de Vic i feudatari del bisbe. Un fill seu, Guillem de Taradell, fou canonge i mestre de la canònica de Vic i morí (1194) amb fama de poeta. El llinatge s'extingí amb Titburgueta de Taradell, filla de Berenguer de Taradell (1148-84), que es casà (1165) amb Pere de Vilademany. Els seus successors, cognomenats encara durant dues generacions Taradell o Vilademany, foren sempre els amos de l'extensa baronia de Taradell.
  • Tarif ibn Malik
    ? segle VII - segle VIII Capitost berber que comandà la primera expedició musulmana a la Península Ibèrica (juliol del 710) sota les ordres de Musà ibn Nusayr. Desembarcà a la Punta de Tarifa amb l'anuència del comte Don Julián i devastà la zona d'Algesires. En tornar a l'Àfrica del N després de l'aceifa, es desconeixen més notícies d'ell.
  • tarima
    Grada de l'altar, sovint de fusta.
  • Tariq ibn Ziyad
    ? segle VII - segle VIII Capitost berber, lloctinent de Musà ibn Nusayr a Ifriqiya. Essent governador de Tànger, dirigí l'expedició musulmana (abril del 711) que donà lloc a la dominació islàmica de la Península Ibèrica. Travessà l'estret amb un destacament constituït per uns 7 000 homes, la majoria dels quals berbers, i es féu fort a la punta de Gibraltar (Gabal Tariq, de qui prengué el nom). Derrotà els visigots comandats per Roderic a la batalla de Guadalete (juliol del 711) i prosseguí fins a Toledo (713) i, juntament amb Musà ibn Nusayr, més cap al N. En arribar a Saragossa fou cridat pel califa de Damasc al-Walid, que, sembla, no li reconegué els seus mèrits.
  • Tarragona, Berenguer de
    ? ~1149 - ~1175 Fill menor de Robert Bordet (o d'Aguiló) i d'Agnès, conqueridors de Tarragona. Consta des del 1149 actuant al costat del seu pare. El 1171, arran de l'assassinat del seu germà Guillem de Tarragona i de les tibantors amb l'arquebisbe Hug de Cervelló, tingut per responsable del crim, matà l'arquebisbe, juntament amb el seu germà Robert, i fugiren a refugiar-se a Mallorca. Des d'allà escriví al rei Alfons I fent-se responsable del crim i explicant-li les causes. A Mallorca morí el seu germà Robert (1173) i ell més tard retornà de les illes, acollit al perdó reial, però aleshores es perden les seves traces.
  • Tarragona, Guillem de
    ? ~1120 - Tortosa, Baix Ebre 1168 Fill hereu del normand Robert Bordet o d'Aguiló i de la seva muller Agnès. Es casà amb Berenguera. El 1149, juntament amb el seu pare, que es titulava príncep de Tarragona, i l'arquebisbe Bernat Tort, signà una carta de franqueses a tots els qui vinguessin a repoblar la ciutat de Tarragona. A partir d'aquest moment, a causa de la senectut del seu pare, dirigí la política de la família normanda a Tarragona, cosa que el féu entrar en conflicte amb l'arquebisbe per qüestió de jurisdiccions i dominis (1151); això féu que l'arquebisbe renunciés el mateix any als seus drets sobre Tarragona a favor del comte Ramon Berenguer IV. Mort el seu pare (1154/57), Guillem renuncià el títol de príncep de Tarragona i ell i la seva mare i germans es veieren greument perjudicats en els drets que els havien estat legítimament cedits en recuperar la ciutat. L'arquebisbe Hug de Cervelló, que aguditzà l'afer i ocasionà un judici a Tarragona per a delimitar drets, judici presidit pel rei (1168), atacà Guillem. Poc després l'arquebisbe era assassinat als carrers de Tortosa, quan anava a complir una diligència del rei. Anys després (1175) heretà la part que els restava dels seus drets el seu fill, anomenat també Guillem, que sembla ésser l'antecessor dels Aguiló, senyors del castell d'Aguiló.
  • Tarragona: Dels visigots ençà
    Entre els anys 470 i 475 Tàrraco caigué en poder dels visigots, i, bé que en els segles que aquests l'ocuparen tingué una població escassa, que habitava a la part alta, protegida per l'antiga muralla, la presència d'un bisbe i d'un duc (cap polític i militar de l'antiga província Tarraconense) li donà prestigi i un aire de capitalitat oficial, tot i que sembla que aquesta era ostentada per Barcelona. Vers el 716 la dominació visigòtica deixà pas a la islàmica, en el transcurs de la qual s'accentuà el procés de despoblació. Ja al s X els comtes de Barcelona en pretengueren la conquesta i la restauració: Borrell II era anomenat príncep de Tarragona (960). El 1050 Berenguer Ramon I infeudà al vescomte Berenguer de Narbona el comtat de Tarragona en cas que fos conquerit. El primer intent de repoblar Tarragona, que fracassà, fou escomès pel bisbe de Vic Berenguer Sunifred, a partir del 1089. El 1090 Berenguer Ramon II donà la ciutat i territori de Tarragona a l'Església romana, però sembla que la donació havia caducat quan, a partir del 1117, el bisbe de Barcelona Oleguer emprengué una nova operació repobladora amb el dret que li atorgava el nomenament d'arquebisbe de Tarragona amb primacia sobre les esglésies catalanes i la transferència dels drets que Ramon Berenguer III tenia sobre la ciutat i el Camp de Tarragona, que s'anava a repoblar. L'operació tampoc no reeixí, malgrat que el 1129 fos confiada al cavaller d'origen normand Robert Bordet (o Aguiló), a qui l'arquebisbe atorgà, en premi, el títol de príncep de Tarragona. Per fi, la repoblació s'efectuà amb l'esforç conjunt del prelat Bernat de Tort (1146-63), Ramon Berenguer IV i el príncep Robert. Tanmateix, els dos primers acabaren per excloure Robert de l'empresa i repartir-se els drets jurisdiccionals. Amb tot, el repartiment no s'ajustà fins el 1173, entre Alfons I i l'arquebisbe Guillem de Torroja (concòrdia Ad perennem), base del govern i de l'administració del Camp fins el 1391, que Joan I vengué a la mitra els seus drets i la jurisdicció que hi tenia. La funció de seu episcopal de l'Església catalana, a causa del prestigi de capital eclesiàstica que conservava des dels temps visigòtics, influí en el seu desenvolupament tant com la seva condició de plaça fortificada i marítima, o més i tot. La favorable conjuntura econòmica del s XIII fomentà el creixement de Tarragona, com ho fan sospitar la notable participació tarragonina a la conquesta de Mallorca, els forts dispendis esmerçats en la construcció de la catedral, l'establiment de comerciants marítims de la talla de Pere Martell i la formació d'un barri marítim. Esdevingué aviat cap de vegueria. Els primers ordes monàstics establerts a la ciutat foren els mercedaris i els agustins reformats, vers el 1224, els darrers extingits ja el 1274. Els dominicans i els franciscans s'hi establiren el 1248, i les clarisses ¾orde que gaudí de la predilecció de les classes privilegiades¾ possiblement abans del 1256. La prosperitat coincidí amb la instauració del règim municipal, que restà definitivament estructurat amb la reforma del 1336, després de passar per una fase embrionària, les primeres manifestacions de la qual es remunten al 1231. Els jurats, que acostumaven a ésser tres, foren substituïts per cònsols, un de cada mà (major, mitjana i menor), que executaven les decisions d'un consell format amb idèntica representació de cada mà. El terme general de la ciutat rebé el nom de les Faldes de Tarragona, que comprenia dins l'actual terme municipal els termes del Torell, els Motgons, el Mas de Moretó i Masricard. L'ensulsiada demogràfica que causà la Pesta Negra (el 1348 en fou víctima la quarta part de la població), combinada amb les exagerades exigències fiscals de Pere III, abocaren la ciutat a una crisi progressiva, que culminà en el curt però costós setge del 1462, posat per les forces de Joan II.
  • Tavertet, Guillem de
    Tavertet, Osona ? - Sant Pere de Casserres, Osona 1233. Eclesiàstic. Fill de Pelegrí de Tavertet i Saurina. Canonge de Vic des del 1181 i bisbe del 1195 al 1233. Jurista i conseller de Pere el Catòlic. Intervingué en tots els afers importants del seu temps: la condemna dels valdesos i heretges de Girona (1198), el concili IV del Laterà (1215), en la cort del 1228 i fou ambaixador a Roma pel rei. Home enèrgic i violent, s'oposà als Montcada, senyors de part de la ciutat de Vic, i s'enemistà amb una part del seu clericat i li féu violències; per això fou denunciat a Roma i hom li inicià un procés el 1232, que acabà amb la seva renúncia el 1233. Es retirà al monestir de Sant Pere de Casserres.
  • Tedberga
    ? - 1003 Comtessa d'Urgell. Primera muller (abans del 1000) d'Ermengol I d'Urgell. Hom desconeix la seva filiació.
  • teginat
    Estructura inferior d'un sostre pla o en volta constituïda per l'encreuament de bigues i motllures que formen caselles quadrilàteres o poligonals. Aquesta mena de sostre era emprat quan les bigues eren de fusta i hom el volia enriquir bo i evitant la formació de revoltons. Ultra les bigues disposades de llarg, presenta uns travessers de secció semblant o igual a la de les bigues, de tal manera que vist per sota mostra una quadrícula com si fos format per un entrecreuament de bigues col·locades perpendicularment les unes a les altres. En el gòtic, el teginat es caracteritzà per una estructura plana amb bigues vistes o amb atalussats, policroms i daurats, i amb motius ornamentals complectius de tant en tant; al castell de Peratallada (Baix Empordà) n'hi ha de totes dues menes. En el Renaixement, els teginats es feren més complexos en l'estructura i l'ornament: l'entramat reticular de les bigues permetia d'inscriure-hi un enfilall de rombes i vuitavats, amb profusió de carcanyols, tots motllurats i entretallats, i amb escampada de penjants esculpits, obra que es completava amb repetides capes de guix, de bol, de full d'argent i de colradura. En són bons exemples el del consistori nou del Palau de la Generalitat, a Barcelona, i el de l'entresol de la Generalitat, a València; en el saló de Corts del mateix edifici, una galeria arquejada de gran relleu circumda el sostre, i això mateix es troba a l'escala de l'actual Arxiu de la Corona d'Aragó, a Barcelona, obra d'Antoni Carbonell. Bon nombre de cases i palaus dels ss XVI i XVII al Principat, València i les Illes en conserven també mostres ben interessants.
  • teiera
    Engraellat de ferro en el qual antigament hom cremava teia per a fer llum al carrer, en un pati, etc.
  • teixit
    Entrellaçament del fil o dels fils que formen una tela o treball anàleg. L'origen terminològic dels teixits és molt divers: alguns prenen el nom del lligat (tafetà, sarja, setí, etc), altres de llur aspecte (ratllat, espiga, piqué, etc) o bé del mecanisme especial de llur fabricació (lapet, espolinat, etc), o, encara, de l'efecte de la darrera operació que hom hi ha efectuat (moaré, estampat, premsat, etc). Algunes vegades conserven el nom geogràfic del punt d'origen (cambrai, domàs, gasa, tul, etc) o el nom de llur inventor (batista). El teixit de llançadora és format per dues sèries de fils perpendiculars entrellaçades de maneres molt variades. Una de les sèries, longitudinal, és anomenada ordit, i l'altra, transversal, és anomenada trama. La trama sol ésser un sol fil, o uns pocs fils, que es van entreteixint entre els fils d'ordit, alternativament de dreta a esquerra i viceversa, invertint-ne la direcció en els voravius. Els teixits o gèneres de punt per trama són formats per un sol fil transversal que s'enllaça amb ell mateix mitjançant malles o punts, mentre que els teixits o gèneres de punt per ordit són formats per un ordit, els fils del qual s'enllacen de costat entre ells formant malles o punts. Hom anomena teixit bordonat el que presenta a la superfície uns bordons generalment en el sentit de l'ordit, i teixit acanalat el que hi presenta uns canals, també generalment en el sentit de l'ordit. El teixit amb efectes de perdut té un cert nombre de fils d'ordit o passades que sols apareixen a la cara bona en certs llocs, mentre que a la resta del teixit queden formant bastes en el revers. Teixit barrat és el que presenta el defecte d'unes barres transversals produïdes per una desigual qualitat o color de la trama. Hom dóna el nom de teixit creuat a la xarpellera amb lligat de sarja, i el de teixit de baga o teixit rus al teixit de ris. El teixit de base és el teixit en el qual resten lligats els plomalls de pèl, en els velluts, catifes i gèneres similars. Són anomenats teixit de dames certs teixits de quadres regulars que recorden un tauler d'escacs, amb els quals hom fa tovalles, draps de cuina, etc. Hom anomena teixit de filoja la xarxa i els teixits semblants fets amb filoja. Teixit de quadres és el que té un dibuix format per llistes longitudinals i transversals encreuades, teixit llavorat el que té dibuixos jacquard a la superfície, teixit llistat el que presenta unes llistes especialment en la direcció de l'ordit, i teixit mostrejat el que té a la superfície petits dibuixos o mostres. Teixit tubular sense costura és el format per dues teles teixides simultàniament i unides per les vores mitjançant el lligat de la trama, que va per la tela superior i torna per la inferior. Teixit tapat és el que té els fils d'ordit i les passades tan junts, que no deixen cap buit entre ells, i teixit ullat el que té els fils d'ordit i les passades molt separats, les quals deixen passar la llum.
  • telonari
    Oficial encarregat de recaptar el teloni.
  • teloneu
    Lloc o taula on es cobrava el teloni i, en general, les contribucions.
  • teloni
    Imposició indirecta d'origen romà que gravava el trànsit i la venda de mercaderies; a la Península Ibèrica continuà essent percebut durant la dominació visigòtica, i perdurà en els regnes cristians després de l'ocupació musulmana. A Castella i a Lleó el teloni arribà a identificar-se amb el portaticum o portazgo; a Navarra, a Aragó i als comtats catalans (i, en general, a la corona catalano-aragonesa), amb la lleuda.
  • temple
    Edifici sagrat, consagrat al culte d'una divinitat, concebut en general com a habitacle permanent o lloc de manifestació temporal d'aquesta divinitat, que hi és sovint representada amb una imatge. Lligat al concepte de sagrat, el mot suposa la idea de separació (del grec temenoV, 'espai segregat'), pròpia dels antics pobles mediterranis (Grècia i Roma), on l'espai sagrat era determinat pel sacerdot que "inaugurava" un edifici. Bé que no hi ha religió sense un lloc sagrat (ara, cim, arbre, cova, etc), l'edifici cultual no és un fenomen universal. La seva absència no sempre depèn del baix nivell tecnològic de construcció. A la Creta minoica només hi hagué capelles domèstiques incorporades als palaus, bé que hom continuà exercint el culte en coves i santuaris a l'aire lliure. Això mateix cal dir de la primitiva religió indo-europea ¾el temple fou desconegut encara pels celtes i pels germànics¾, i a l'antiguitat clàssica el temple sorgí després de la fusió d'indo-europeus i mediterranis, amb la confluència de la ideologia religiosa que requeria llocs de culte estable (llocs sagrats) amb aquella altra preocupada per la necessitat de separar espais sagrats; a la idea d'una presència divina en el lloc sagrat, s'afegia la de dedicar-hi una casa per a habitar-hi, idea que en determinà l'estructura arquitectònica. El temple grec comença de fet al s VIII aC. Es caracteritza per una cambra rectangular (naoV, 'habitació') que contenia la imatge del déu, dos porxos als extrems, formats per les perllongacions de les parets laterals de la cel·la i amb columnes interiors per a suportar la coberta, una columnata perimetral, una plataforma de tres grades, un altar situat al davant i un gran espai circumdant amb locals annexos. El conjunt constituïa el recinte sagrat ('ieron). Construïts, la majoria, en l'ordre dòric o jònic, eren orientats. Roma seguí els models grecs, bé que amb un predomini de l'ordre corinti sobre el jònic i, finalment, amb un compost d'ambdós. D'altra banda, la idea del temple com a habitacle era ja corrent en les civilitzacions del Pròxim Orient: assiris i babilonis construïren autèntics palaus, amb un gran pati amb dependències en diversos plans, entre les quals sobresortien el santuari i l'altar. A Mesopotàmia, ultra la forma de palau, hi hagué el ziggurat, amb terrasses sobreposades, al cim de les quals hi havia la casa del déu (probable substitució arquitectònica del culte als cims propi dels sumeris). Arquitectònicament divers, però amb una mateixa base religiosa, és el temple egipci, provinent del monument funerari de faraons divinitzats i que reprodueix el palau reial, amb les seves rampes i avingudes flanquejades per obeliscs i imatges, patis anteriors, columnates i sales interiors i, finalment, la cel·la de la divinitat. La idea bàsica del tabernacle hebreu i, després, del temple de Jerusalem és també la mateixa: la presència divina, lligada a l'arca de l'aliança , habitava i es manifestava al sant dels sants. La primitiva tenda o tabernacle, propi de la població nòmada, amb algunes aportacions dels santuaris cananeus, serví de model al temple de Salomó (~970 aC), edificat sobre el Mòria, a Jerusalem. Destruït per Nabucodonosor (586 aC), Zorobabel n'edificà un altre. Herodes el Gran (19 aC) edificà el tercer temple sumptuós, incendiat per Tit (70), del qual resta el mur oriental o "mur de les lamentacions". A l'Índia, on a l'origen no hi havia sinó llocs sagrats (coves, sobretot), els temples sorgiren amb el budisme, originàriament per tal de conservar les relíquies del Buda, i, sota el seu influx, també l'hinduisme erigí sumptuosos temples, de planta quadrangular, que palesen sempre llur origen de cova en la manera de decorar-ne els murs amb figures rebaixades en la pedra. Una evolució anàloga és observable a la Xina, on els primitius altars del cel, al descobert, i els santuaris dedicats als avantpassats cedeixen el lloc al temple, que segueix el model del palau imperial (tres edificis idèntics als costats d'un recinte quadrat). El culte xintoista japonès adoptà aviat edicles estables modelats segons el tip
  • templer
    Membre d'un orde militar fundat a Jerusalem el 1118 pel cavaller de la Xampanya Hugues de Payens, amb altres cavallers francesos. Tenien com a finalitat de socórrer els pelegrins que anaven a visitar els Llocs Sants i que sovint eren objecte de pillatges per part dels lladres sarraïns. Al principi prengueren el nom de pauperes comilitones Christi professaren la regla canonical de sant Agustí, a la qual afegiren el quart vot de defensar els pelegrins. El rei Balduí II de Jerusalem els instal·là en un palau situat dins el recinte de l'antic Temple de Salomó i per això adoptaren el nom d'Equites Militiae Templi Salomonis. El nou orde obtingué el reconeixement canònic al concili de Troyes (1128) i se li concedí una regla especial, que molts autors diuen que redactà Bernat de Claravall; consta almenys que aquest els donà suport en el concili i que escriví un opuscle propagandístic en favor del seu titular, De laude novae militiae ad Milites Templi. El papa els concedí aleshores un hàbit propi, amb mantell blanc i creu vermella. L'orde s'afermà ràpidament a Palestina, on posseí una xarxa de fortaleses i s'especialitzà en els afers de canvi i banca per als pelegrins que anaven a Terra Santa. Al mateix temps l'orde començà una campanya expansionista per l'Occident, que fou molt afavorida per l'ajut de Bernat de Claravall, fins al punt que adoptà en les seves esglésies l'austeritat cistercenca. A Occitània i als regnes septentrionals hispànics hom encomanà de fer proselitisme a Hug Rigald, que intervingué a Aragó el 1128 i a Catalunya obtingué que el comte Ramon Berenguer III professés en l'orde cinc dies abans de la seva mort. Això els valgué les primeres possessions a Mallén (Aragó) i Granyena (Segarra). L'orde s'expandí ràpidament per la Provença i per tot França, on passà a residir el seu gran mestre després de la pèrdua de Palestina i d'un quant temps de residència a Xipre. En aquest moment l'orde era ja una potència territorial i financera, com es veié en el moment de perdre Palestina, quan feren fallida diverses banques italianes. En centrar-se l'orde a l'Occident cristià trobà en els regnes hispànics un lloc adient per a desplegar la seva tasca contra l'islam, mentre que a França i a Itàlia s'especialitzà en la defensa dels petits senyors i propietaris que, en canvi del pagament d'un cens, es col·locaven sota la seva protecció, i actuà de financer de prínceps, sobretot del rei de França, a través del Temple de París, la comanda o casa més forta de l'Occident. Aquesta importància econòmica fou la causa de la desfeta de l'orde, acusat pel rei francès d'idolatria i de sodomia i d'altres abusos imaginaris, o almenys no comuns en l'orde. El rei Felip IV de França actuà per sorpresa el 1307, féu empresonar 138 cavallers i exigí al papa Climent V, que es trobava exiliat per les terres franceses, a procedir contra l'orde. El famós procés contra els templers durà del 1307 al 1314; a despit dels resultats favorables a l'orde o almenys poc convincents, pel que feia a la seva culpabilitat, de les comissions pontifícies i episcopals que el jutjaren en els diferents regnes de la cristiandat ?l'orde tenia cinc províncies a Orient i dotze a Occident, amb uns 40 000 frares templers?, en fou decretada la supressió al concili de Viena del Delfinat (1311) per la pressió del rei francès, que féu xantatge al papa, a qui prometé de retirar el procés i les acusacions que volia fer contra el difunt papa Bonifaci VIII si abolia l'orde. Una butlla del papa Vox in excelso abolí l'orde l'abril del 1312, i una nova butlla, Ad providam, del juny del mateix any uní els seus béns a l'orde dels hospitalers de Sant Joan de Jerusalem. La sort dels frares fou dispar. A la corona catalano-aragonesa foren ben tractats, com a la majoria dels regnes hispànics, mentre que el rei francès els féu declarar culpables, féu morir a la foguera el gran mestre i alguns responsables i s'apropià els béns mobles de l'orde.
  • Teodard
    ? segle IX - 893 Arquebisbe de Narbona (885-93). A la seva consagració assistí Odesind d'Elna; els altres bisbes catalans s'excusaren a causa del perill sarraí; en el fons, però, hi covava un altre problema. Durant el seu govern s'esdevingué la insubordinació dels bisbes Esclua d'Urgell i Ermemir de Girona, atiats pels comtes Ramon II de Pallars-Ribagorça i Sunyer I d'Empúries-Rosselló respectivament (885-90). Esclua volia reconstituir la província eclesiàstica Tarraconense amb l'ajut de Frodoí de Barcelona i de Gotmar d'Osona, acció consentida en part pel comte Guifre I el Pelós. Aquest, però, féu retornar-los a l'obediència narbonesa, estimulat per Teodard, que reuní dos concilis per resoldre l'afer: l'un a Pòrt (vora Nimes) i l'altre a Urgell (890 i 892). A precs de Guifré el Pelós, de qui Teodard era bon amic, malgrat tot, consagrà bisbe d'Osona un clergue seu, Gotmar de Narbona, el 887. La vida de Teodard, escrita sobre documents autèntics, fou composta, però, a la fi del s XI, amb la intenció de mantenir els drets de Narbona contra els de Tarragona sobre els bisbes catalans. És venerat com a sant.
  • Teodomir
    ? segle VII - ~743 Personatge visigot, probablement comte o duc, senyor de la regió de Múrcia i Oriola, que després d'algunes campanyes victorioses pactà amb el general àrab 'Abd al-'Aziz, cap al 713. Li fou permès de romandre com a senyor de la cora o zona dita després de Tudmir, amb capital a Oriola, mitjançant promesa de vassallatge i el lliurament d'un tribut anual. Sembla que Teodomir fou succeït pel seu probable fill, Atanagild, vers el 743.
  • Teodoric
    [Teuderic ] ? segle IX - 937 Bisbe de Barcelona (904-937). Sembla que succeí Frodoí en la seu barcelonina, però potser no immediatament. Després de la mort violenta del comte Guifré I el Pelós i del trasbals produït al comtat de Barcelona, es dedicà a la restauració d'esglésies, com la de Parets (904), les de Cervelló (904 i 910), que concedí al monestir de Sant Cugat del Vallès, i més endavant les de l'Ametlla i la Roca del Vallès (932), ajudat primer pel comte Guifré II-Borrell I i després pel comte Sunyer I. Reuní un sínode a Barcelona el 906, amb l'assistència de l'arquebisbe Arnust de Narbona i altres bisbes catalans, per tractar del bisbat d'Osona; l'afer, però, no es resolgué fins al sínode de Sant Tiberi d'Agde (907), al qual no pogué assistir Teodoric. Fou present, tanmateix, al de Girona del 908, on es consagrà el nou bisbe Guigó, i al de Fontcoberta (Narbona) del 911, on es resolgué l'afer del bisbe Adolf de Pallars. De la seva activitat posterior hom sap ben poca cosa.
  • teofania
    Aparició o manifestació sensible de la divinitat. Hom sol emprar aquest nom quan es tracta de divinitats personals o personalitzades. Si la manifestació es refereix a les forces sagrades en general, hom utilitza el mot hierofania. Si bé qualsevol realitat mundana pot ésser considerada teofànica en tant que revela l'existència i el poder de Déu, hom reserva el nom de teofania per a les manifestacions sorprenents o extraordinàries.
  • tepidari
    A les termes romanes, departament d'aigua tèbia, entre el bany calent (caldari) i el fred (frigidari). Potser servia també de vestidor.
  • terç
    Dret que rebia el senyor territorial de l'emfiteuta pel seu consentiment perquè la finca passés del domini del censatari a un tercer, amb les mateixes característiques que el lluïsme. Podia ésser la tercera part del valor de l'immoble. A vegades cobrava només mig terç, costum recollit pel dret gironí.
  • terç delme
    Impost reial sobre el rendiment que corresponia a la tercera part del delme. Té l'origen en la concessió del papa Alexandre II a Sanç Ramires d'Aragó del delme i les primícies de totes les esglésies de llocs conquerits a musulmans. Aquest privilegi fou ratificat per Gregori VII, el qual li donà a més caràcter hereditari. JaumeI de Catalunya-Aragó atorgà a la recent restaurada catedral de València (1239) dues terceres parts de tots els delmes dels fruits de la terra i animals, peix de la mar i albufera i dels forns i molins fets i per fer i es reservà la tercera part o terç delme. Aquest gravava la producció cerealística i vitícola (pa i vi), ramadera (carnatge de la ciutat) i hortícola (hortalissa) de l'horta de València i de les de les poblacions reials, així com la pesca (terç delme del peix de la mar). El cobrament solia ésser arrendat, i constituí un dels ingressos regulars de la corona més importants. Persistí fins al primer terç del s XIX.
  • Teresa Ansúrez
    ? - 997 Reina de Lleó. Filla d'Ansur Fernández, comte a Monzón de Campos, i esposa de Sanç I de Lleó. Amb la seva aliança matrimonial facilità l'enderrocament d'Ordoni IV i la restauració de Sanç I. En morir Sanç I (966), assumí la regència durant la minoritat de Ramir III, juntament amb la seva cunyada Elvira de Lleó.
  • terme
    1.- Porció de territori limitada per propietat o jurisdicció, especialment territori que forma la jurisdicció d'un municipi. En aquest cas hom l'anomena generalment terme municipal. 2.- Cadascuna de les fites o vedrunes que assenyalen el límit d'una extensió de terreny.
  • termes
    Establiment públic de banys. Senzilles construccions d'ús públic per a banys en deus d'aigües medicinals calentes, hom les troba en el món grec, amb una funció essencialment higiènica i terapèutica: hom hi solia aplicar recomanacions i preceptes de la doctrina galènica. Però la civilització romana, malgrat que també construí, paral·lelament, nombrosos establiments balneoteràpics per a cura d'aigües en fonts medicinals d'arreu del món romà, modificà radicalment tant l'edifici balneari com el mateix concepte de bany termal. Així, a la ciutat de Roma i ja des d'època republicana les termes anaren adquirint una nova significació social que resultava una síntesi del gimnasi hel·lenístic i del tradicional bany itàlic: tant els dirigents polítics com els enginyers i arquitectes romans l'assumiren de seguida. Durant la seva magistratura, M.V.Agripa censà els banys públics de la ciutat (el 33 aC hi havia 170 establiments termals) i els declarà gratuïts; a més, féu bastir amb diners seus unes grans termes que fossin gratuïtes a perpetuïtat per a tothom, i amb això inicià una actitud de l'estat envers els ciutadans que havia de revolucionar l'arquitectura i alhora els costums dels romans. Seguiren el seu gest Neró, Tit i Trajà, que regalaren als ciutadans edificis cada cop més amplis, complexos i rics, que comportaven la construcció d'enormes aqüeductes per tal de proveir d'aigua les instal·lacions termals. Però els grandiosos conjunts de les termes de Caracalla (216 dC) i de Dioclecià (306 dC), bé que sense variar-ne l'estructura i la disposició bàsica, encara les superaren totes en escala dimensional, en volum d'aigua, en ardidesa arquitectònica, en nombre de sales i de serveis i en la riquesa de la decoració. El complex termal, a més de les instal·lacions de servei per a l'aigua, la llenya i el manteniment, era constituït essencialment d'un vestuari (apodyterium), prop de l'entrada, i de tres sales successives amb banyeres individuals i piscines d'aigua freda (frigidarium), tèbia (tepidarium) i calenta (caldarium); aquesta era el veritable centre del conjunt, sovint articulat a un altre ambient per a banys de vapor (laconicum). Les termes ben equipades disposaven també, a més, d'una gran piscina d'aigua freda al descobert, de jardí flanquejat de pòrtics (xysti), de palestres, d'ambients per a banys de sol, per a massatges, per a jocs, de sales per a reunions, d'espais per a representacions teatrals, de biblioteques i fins de veritables museus. Hom anava a les termes per raons d'higiene corporal, però sobretot perquè eren un animadíssim lloc d'encontre quotidià, de lleure i de relació social: hom hi jugava, nedava, llegia, passejava, discutia, assistia a recitals poètics, audicions musicals i representacions teatrals, hi escoltava els rètors i els filòsofs, hi anava a tafanejar la gent important, etc. Fou arran d'aquesta doble funció de cultura física i curiositat intel·lectual, d'higiene corporal i tracte social, que els establiments termals esdevingueren, principalment en època imperial, els edificis més grandiosos i representatius de la romanitat i que tingueren una difusió tan dilatada arreu de les ciutats provincials romanes. Als Països Catalans, s'han conservat restes de termes, sobretot a Caldes de Malavella i a Caldes de Montbui. L'ús d'establiments termals públics, tal com havien estat concebuts en el món romà, no sobrevisqué a l'Imperi. Només a Bizanci conservà encara una certa importància. Però a Occident, amb el canvi social i la diàspora urbana, propiciats per la disgregació de l'organització militar, econòmica i política de Roma i a causa de la constant pressió i els saqueigs dels pobles germànics (que comportà també la destrucció dels grans aqüeductes) i la puixança del cristianisme, contrari a l'exhibició corporal, l'hàbit dels banys públics desaparegué pràcticament del tot o, si de cas, restà reduït a petites instal·lacions annexes a vil·les privades. Les termes privades, però més tard també les públiques, tingueren una certa continuïtat en el món islàmic, en connexió amb tradicions i preceptes musulmans d'origen
  • tern
  • ternat

1 2 3

« Volver

Buscador:

Término del Día

Besalú, Guillem l de:
dit el Gras. (? - 1052) Comte de Besalú i de Ripoll (1020-52). Fill de Bernat l, el qual succeí després d'haver-hi col.laborat, segons que sembla. Tingué divergències amb el seu parent Berenguer Ramon l de Barcelona, que foren resoltes per la in...

Leer más

 
Europa Románica, © 2006 | Contacto | Inicio | | Net Consulting | RSS Feed