Europa Románica

 

Glosario de Términos

Términos que comienzan por la letra S:

1 2 3

  • Sabartès, el
    Sector meridional de l'antic comtat de Foix, a l'alta vall de l'Arieja, entre el pas de la Barra i els Pirineus. Limitava al S i a l'E amb Andorra, i amb els comtats de Pallars, Urgell i Cerdanya. Mentre el sector nord del comtat de Foix era sotmès a l'autoritat dels comtes de Tolosa, el Sabartès mantingué la seva independència fins a la segona meitat del s XIII (1276-77), època en què esdevingué, amb la resta del comtat, un feu de la corona francesa. Els castells d'Ax i de Llordat, que figuren entre els béns llegats pel comte Guillem I de Cerdanya al seu fill Guillem II (1095), hi foren també inclosos, malgrat el darrer i inútil intent fet per Jaume I de Catalunya-Aragó (1272-74) per a mantenir-los sota sobirania catalana. Des de la Revolució Francesa (1790) passà a formar part del departament de l'Arieja.
  • Sabran
    Llinatge llenguadocià, un dels més importants de Provença, on foren barons d'Ansoís i Belldinar, i comtes d'Ariano, Apici i Àscoli al regne de Nàpols. Foren també senescals de Provença pels comtes de Tolosa. El genearca documentat és Guillem I de Sabran (mort després del 1099), que acompanyà el comte Ramon IV de Tolosa a la primera croada. El seu fill Guillem II de Sabran (mort després del 1158) fou pare de tres fills: Guillem de Sabran, que formà la línia dels conestables de Tolosa; Rostany i Guerau I Amic. Rostany de Sabran fou pare de Ramon I (o Raimon) de Sabran, senyor de Cailar i el Castellar, que vers el 1178 es casà en primeres noces amb Garsenda de Forcalquier, filla única del comte Guillem VI, que li aportà en dot la senyoria del castell d'Ansoís. Tingueren dues filles, que heretaren Forcalquier i el passaren al Casal de Barcelona i al dels delfins de Viena. D'un segon matrimoni descendiren els senyors de la Tor d'Aigües i els barons d'Ansoís i Belldinar i comtes d'Ariano al regne de Nàpols, d'entre els quals cal destacar Ermengard de Sabran, comte d'Ariano, que fou pare d'Imard de Sabran, casat amb Margarida de Villehardouin, baronessa de Matagrifó. Ambdós foren pares d'Isabel de Sabran i d'Ausiàs II (o Laziàs o Eleazar) de Sabran, casat amb Delfina de Signa (o de Glandeva). Carles X de França concedí el ducat paria de Sabran, el 1825, al darrer representant del llinatge, Éléazar Louis de Sabran (mort el 1847), que, sense fills, obtingué reial autorització de transmetre el títol i cognom als nebots de la seva muller Victorine d'Agoult-Pontèves de Bargême, els quals passaren a cognomenar-se de Sabran-Pontèves. Guerau I Amic de Sabran fou pare de Guerau II Amic de Sabran, senyor de la Tor i Védène, que es casà, vers el 1180, amb Adelaida de Forcalquier. Els descendents de llur fill gran s'intitularen, durant un cert temps, comtes de Forcalquier i foren senyors de Lourmarin, Volx i Viens; altres fills formaren la línia dels senyors de la Tor i Castellnou i la dels d'Airaga i Caumont. Hom ha dit que Laura, la dona estimada per Petrarca, era una Sabran.
  • sacerdot
    Prevere, capellà. Hom sol distingir el sacerdot diocesà o clergue secular del que forma part d'un orde o congregació, anomenat sacerdot regular, monjo sacerdot o clergue regular
  • Sacoma, Pere
    Coma, Solsonès ? - Lleida 1221 Arquitecte. Establert a Lleida almenys des del 1180. El 1193 fou nomenat pel bisbe Gombau de Camporrells mestre de l'obra de la seu lleidatana, instal·lada llavors a l'antiga mesquita, i coneguda més tard per Santa Maria l'Antiga. Hi féu diverses obres. Inspirant-se en l'escola romànica tolosana, projectà l'actual catedral vella. Les obres començaren el 1203 i foren prosseguides per ell mateix almenys fins el 1221, any en què consta ja difunt. Aquell any el capítol feia tractes, una compra-venda amb Berenguer de Coma, que sembla ésser un nebot de l'anterior, sobre un alberg o obrador que havia pertangut a aquell. Altres concessions a Pere Ferrer de Coma indiquen que els dits individus foren col·laboradors seus i continuadors de l'obra de l'antiga seu.
  • sacramentari
    Antic llibre litúrgic llatí que contenia les oracions sacerdotals ¾inclòs el cànon¾ necessàries per a la celebració eucarística, l'administració dels altres sagraments i sagramentals i el rés de l'ofici diví. És el resultat de la fusió de diversos libelli missarum parcials, i l'exemplar més antic que es conserva és el manuscrit de Verona (Biblioteca Capitolare, LXXXV [80]), del principi del s VII, erròniament anomenat sacramentari lleonià. Aquest sacramentari conté una recopilació de libelli procedents dels arxius pontificis del Laterà, feta a la fi del s VI per a ús de Verona o d'una altra església del nord d'Itàlia, en introduir-s'hi el ritu romà. Sembla que tots els sacramentaris romans coneguts depenen d'una altra recopilació feta a mitjan s VI, de la qual no s'ha conservat cap exemplar. A partir d'aquest model (~600) Gregori I hauria fet per a ús propi una recensió que seria l'arquetip de tots els sacramentaris de tipus gregorià, mentre que els de tipus gelasià han de dependre d'una altra recensió, feta a mitjan s VII, per a ús de les esglésies parroquials de Roma. Aquesta segona recensió és coneguda pel manuscrit Vaticà (Reginensis 316), i d'ella, amb afegitons procedents dels sacramentaris gregorians i dels llibres litúrgics gal·licans, a mitjan s VIII, al regne franc, fou compost el model dels sacramentaris gelasians del s VIII. De la recensió gregoriana, a través de l'exemplar enviat a la fi del segle esmentat, pel papa Adrià I a Carlemany, enriquit amb el Suplement d'Aniana, que sembla obra de l'abat Benet d'Aniana, deriven tots els sacramentaris romano-francs posteriors. La part del sacramentari corresponent a la celebració eucarística, amb la intercalació dels cants i de les lectures corresponents, esdevingué el Missale Mixtum, o simplement missal. La resta, en integrar-se als ordines als saltiris litúrgics, serví per a la formació del pontifical, del ritual i del breviari. En la litúrgia visigòtica era anomenat Liber Missarum i Manuale. A Catalunya, ja a l'època carolíngia, era anomenat missal. Els sacramentaris catalans més antics conservats són els manuscrits de Vic (Biblioteca Capitular 66 [XLVIII] i 67 [LXX]). El primer fou copiat l'any 1038 per Ermemir Quintila, per ordre del bisbe Oliba, en ocasió de consagrar la nova seu de Vic; l'altre, de mitjan s XI, procedeix del monestir de Ripoll. Ambdós, publicats per A&Olivar, contenen la litúrgia romano-franca pròpia de la província eclesiàstica narbonesa. Són sacramentaris gregorians completats amb nombroses peces procedents dels sacramentaris gelasians i dels llibres litúrgics hispànics, moltes principalment a través del Suplement d'Aniana.
  • Saga, Sibil.la de
    Berga ~1245 - Barcelona 1320 Dama noble i darrera amant de Jaume I de Catalunya-Aragó. Era filla d'Arnau de Saga i de Guillema, senyors de part de Berga i altres béns del Berguedà, vinculats a la família Berga. El 1265 es casà amb Arnau de Cabrera, castlà del castell de Cabrera (Osona) i senyor de Voltregà i altres indrets a Osona, fill de Berenguer de Cabrera i de Guillema, també amant de Jaume I, desbancada després per la nora Sibil·la. Foren pares de cinc fills. El 1275, ja amant del rei, deixà el marit després d'intentar en va una anul·lació del seu matrimoni. El mateix any el rei li féu importants llegats a València, en especial el castell de Tàrbena, i també li cedí la vila de Terrassa i els drets reials a Gurb i a Tagamanent amb el pacte que els tingués en vitalici i que després passarien al fill que ells haguessin procreat. El rei s'hi volia casar, però el seu lligam amb Teresa Gil i el de Sibil·la ho feren impossible; per això el papa escriví al rei i el renyà per conviure amb Sibil·la (1275). Sibil·la acompanyà el rei fins a la seva mort, el 1276. Després s'instal·là a Barcelona, on gaudí de molts béns i de l'amistat dels reis Pere II, Alfons II i Jaume II, fins al punt que l'infant Alfons, en establir-se a Barcelona (1312), ho volgué fer a casa de Sibil·la. Els fills de Sibil·la vivien a la cort reial. En morir els dos grans (Berenguer i Arnau) a Sicília (1299) deixaren tots llurs béns, entre ells la vila de Moià, a llur mare, que així heretà tot l'antic patrimoni del seu marit. El 1311 afavorí la fundació del priorat pobletà de Natzaret a Barcelona i disposà en el seu testament (1320) la fundació del convent de monges dominicanes de Montsió, que, tot i que havia estat fundat el 1351, es dotà amb els béns deixats per Sibil·la. Els darrers anys de la seva vida tingué fortes discussions amb la seva néta Isabel de Cabrera, casada amb l'almirall Benet de Sarrià; per això féu hereu el seu besnét Artal de Foces o de Cabrera. Es féu enterrar a la capella de Santa Margarida, que ella havia fet construir a l'església de Santa Caterina dels dominicans.
  • Sagrajas, batalla de
    Fet d'armes que tingué lloc el 23 d'octubre de 1086 a les ribes del Zapatón (Extremadura) entre l'exèrcit almoràvit i Alfons VI de Castella-Lleó, aliat amb Sanç Ramírez d'Aragó i amb Àlvar Háñez de València. La victòria de Yusuf ibn Tasfin, que havia acudit en socors dels taifes de Sevilla, Màlaga, Almeria, Granada i Badajoz (fins aleshores tributaris de Castella-Lleó), significà la possibilitat de l'entronització almoràvit a la Península Ibèrica.
  • sagramental
    Germandat entre diversos pobles per a garantir llur pròpia seguretat, feta per mitjà de jurament i per això anomenada sagramental a Catalunya des d'almenys el 1257. Els compromesos en el sagramental eren convocats, en cas de perill, en forma d'host, a so de corn, repic de campanes o toc de trompeta, és a dir, sometent, mot aquest que al s XVI tendí a prevaler i a substituir el de sagramental. A la nit, la convocatòria era feta mitjançant farons encesos a les torres més altes. El primer sagramental fou jurat el 1257 pels pobles del pla del Llobregat; comprenia Sant Boi, Sant Joan Despí, Cornellà, Sant Climent, Sants, Esplugues, Sant Just Desvern, Sant Feliu, Sant Vicenç dels Horts, Santa Creu d'Olorda, Molins de Rei, Santa Coloma, Viladecans, Gavà, Castelldefels i el terme del castell d'Eramprunyà. Tots els homes havien de tenir armament sempre dispost (ballesta amb un centenar de passadors, una llança i una espasa). Si un d'ells era agredit, tots estaven obligats a ajudar-lo. El 1314 Jaume II creà el sagramental del Vallès, que fou unit al del pla del Llobregat ¾la vegueria passà a denominar-se de Barcelona i del Vallès¾. El 1395 foren afegits a aquest, dit sagramental vell, els sagramentals de Moià i del Maresme i la vegueria ampliava la denominació i era dita de Barcelona, del Vallès, de Moià i del Maresme. Alhora foren aprovades unes ordinacions que precisaven el nomenament de dos capitans en totes les viles, amb el nom de capità del sagramental, i s'establia que la citació prèvia era obligada abans de tota actuació. L'usatge Princeps namque limitava la facultat del comte i després del rei per a convocar el sagramental o sometent als casos de defensa i de suprem perill en cas d'amenaça d'enemics exteriors, però no ho podia fer en conflictes interns. Amb tot, el 1291 ja fou establert que el sagramental no podia ésser convocat contra la voluntat dels senyors jurisdiccionals o l'autoritat reial.
  • sagrari
    Lloc on hom posa i guarda el Santíssim. Als primers temps del cristianisme, sense regles fixes per a la reserva eucarística, era anomenat diversament (conditorium, repositorium, aedicula, turris) i situat ja sigui sota la mesa de l'altar, al mur de l'absis, a la sagristia (anomenada sacrarium o secretarium). Les formes també foren variades: nínxol, fornícula, edicle o cimbori, colom, monument sepulcral. Pau V n'obligà la fixació sobre l'altar, sense prescriure'n la forma externa (en aquest cas és anomenat també tabernacle).
  • sagrer
    Graner o hospici de residència construït a la sagrera. Rebia també el nom de celler per la seva finalitat de guardar-hi les collites i el vi.
  • sagrera
    Terreny sagrat, posat sota la protecció i immunitat eclesiàstica, que envoltava les esglésies consagrades. Comprenia l'església, el cementiri i l'espai inclòs dintre les trenta passes que el bisbe concedia a l'església el dia de la seva consagració. Sembla que s'originà en el dret d'immunitat dels antics temples romans. A causa de la seva immunitat eclesiàstica i de l'excomunió contra els qui l'envaïen o profanaven hom construí dintre aquest espai molts sagrers o cellers, petits graners, propietat dels masos, on guardaven llurs collites per guardar-les del pillatge. Sovint aquests sagrers es convertiren en hospicis, on passaren a residir els fills cabalers dels masos i homes d'ofici; així s'originaren la majoria dels pobles de la Catalunya vella. Es parla de les sagreres des del s X; als ss XI i XII foren posades sovint sota "la pau i treva de Déu". Pel fet d'ésser totes de domini eclesiàstic, eren com una illa de la jurisdicció eclesiàstica dintre els termes feudals i senyorials, i fou aquesta la causa de llur èxit de poblament i també ocasió de pillatges i tibantors amb els senyors feudals. És una institució molt característica de la Catalunya Vella i per això llur nom és viu encara en moltes localitats (Barcelona, Torelló, Sant Feliu de Codines, Martorelles, Manlleu, etc) i designa el nucli primitiu situat entorn de les esglésies. A la Selva, la Garrotxa i el Gironès els sagrers eren dits correntment cellers, i la sagrera passà a dir-se cellera; d'aquí vénen els noms de la Cellera de Ter, la Cellera d'Amont (Serinyà) i la Cellera (Mieres).
  • sagristà
    Clergue, religiós o laic que té cura d'una sagristia, de les coses necessàries per al culte cristià i de l'endreçament d'una església. En els antics monestirs, col·legiates i canòniques constituïa un ofici important (sacrista) que disposava d'un lot de béns, cosa que el convertí sovint en un petit magnat en les grans comunitats. En les parròquies grans era un clergue o beneficiat i en les petites rurals un cap de casa, els quals administraven els béns provinents del dret de sagristia. Diversos concilis provincials i sínodes diocesans legislaren sobre el sagristà i l'obligaren a donar comptes de les seves gestions als abats, rectors o degans. Les consuetes especifiquen els torns i la forma d'elecció dels sagristans.
  • sagristia
    A les esglésies, local annex, generalment tocant al presbiteri, on són custodiats els ornaments i els vasos sagrats i on es revesteixen els sacerdots i ministres sagrats per a les funcions litúrgiques. Derivada de la pròtesi i del diakonikón de les primitives esglésies cristianes, anà adquirint importància major, sobretot a l'època del Renaixement i del Barroc, en què esdevingueren sovint un element arquitectònic separat. En la majoria dels casos es tracta d'una sala rectangular, voltada de calaixeres i armaris de grans dimensions, decorada amb quadres, frescs i mosaics de gran valor artístic. Són famoses la de Florència, obra de Brunelleschi i de Miquel Àngel, la de Sant Marc de Venècia, adornada de mosaics bizantins, i la de la catedral de Toledo, que conté una sèrie d'Apòstols del Greco. Modernament Josep Obiols decorà amb frescs i dissenyà la marqueteria de la sagristia de Montserrat (1943-51).
  • Saguàrdia
    Cognom que prengueren els descendents de Galceran de Pinós, senyors del castell de la Guàrdia de Ripoll, el 1270, els quals obtingueren per matrimoni el vescomtat de Canet.
  • Saguàrdia, Ponç de
    Ripollès ~1140 - ~1190 Cavaller i trobador, conegut literàriament com a Ponç de la Guàrdia. El 1177 intervingué en l'expedició a Conca d'Alfons I, a la cort del qual residí entre el 1181 i el 1183. Se n'han conservat nou composicions de caràcter amorós amb abundants llocs comuns trobadorescs però d'una gran riquesa mètrica i amb notables encerts poètics (entre altres, un destacat comiat a Catalunya).
  • Sal.la
    Osona ? - ? ~970 Noble, restaurador de castells al Bages i a Anoia i fundador del monestir de Sant Benet de Bages. Vicari o governador en nom del comte dels termes d'Osor i de Sant Hilari (~919), vers el 925 començà d'actuar al Bages i a Anoia aprisiant els castells de Guardiola (Sant Salvador de Guardiola) i de Maians (Castellfollit del Boix), dels quals el comte Borrell II li concedí el domini. Vers el 955 havia fet noves aprisions en el terme d'Òdena i al castell de la Roqueta (Tous), que més tard (960) fou confirmat pel mateix comte Borrell a Isarn, l'hereu de Sal·la. Morta la seva muller Filmer, es casà en segones noces amb Ricarda, de la casa vescomtal d'Osona, vídua d'Alienard, que el 926 li llegà l'alou de les Preses (Garrotxa). Sal·la fou pare d'Isarn i Guifré i de les noies Aigo i Quíxol. Vers el 950 decidí fundar el monestir de Bages; per això comprà el lloc on s'edificaria el monestir, anà a Roma (951) per subjectar la futura abadia a la Santa Seu i en portà el cos de sant Valentí. Mort abans que fos consagrada l'església del monestir (972), ell i després el seu fill Isarn (mort el 984) feren donació dels seus béns alodials al monestir (hom els ha confós amb els vescomtes homònims de Conflent). Sal·la i Ricarda foren enterrats al monestir de Bages, on es conserven llurs sepultures.
  • Sal.la, bisbe
    ? - d 1010 Bisbe d'Urgell (981-1010), fill d'Isarn i Ranlo i germà de Bernat, vescomtes del Conflent. El 988 concertà, amb el comte Borrell II de Barcelona-Urgell, un important intercanvi de béns, que havia d'ésser decisiu per al desenvolupament ulterior del poder temporal de la mitra urgellesa a Andorra i la ciutat de la Seu. La retenció de les esglésies de la Cerdanya i del Berguedà per part de la comtessa Ermengarda, vídua del comte Oliba Cabreta i administradora d'aquells comtats durant la minoritat dels fills, l'obligà, el 991, a excomunicar els seus consellers i a interdir-hi la celebració dels oficis divins. L'any 1001, en ocasió d'una anada a Roma, aconseguí del papa Silvestre II una butlla confirmatòria dels béns i privilegis de la seva església. Assistí a l'assemblea de Barcelona, del 1009, en la qual fou decidida l'expedició militar catalana a Còrdova, duta a terme l'any següent, si bé, a causa de la seva ancianitat, no hi pogué participar. Pactà amb el comte Ermengol I d'Urgell, valent-se de procediments reputats simoníacs, la successió del bisbat a favor del nebot, el futur sant Ermengol, el qual en vida havia ja associat al govern de la diòcesi.
  • sala
    1.- Casa d'una sola habitació gran. A l'època medieval passà a designar la residència senyorial, normalment dintre els murs d'un castell o fortalesa, i acabà per ésser el nom característic de les residències senyorials o de gent notable. En aquest sentit s'ha conservat en toponímia. 2.- Cambra espaiosa, principalment destinada a congregar-s'hi moltes persones. 3.- Peça principal d'una casa on hom sol rebre visites.
  • sala capitular
    Vegeu Capitular sala
  • sala d'armes
    En els castells i palaus, cambra on es guarden les armes.
  • sàlica, llei
    Disposició que excloïa del tron les dones de les famílies reials i llurs descendents. D'origen sàlic (franc), fou invocada per Felip V de França a la mort del seu germà Lluís X (1316). Vigent també a la corona catalano-aragonesa, fou introduïda a la corona d'Espanya per Felip V d'Espanya (1713). Carles IV intentà d'anul·lar-la, bé que les corts reunides pel seu president Campomanes el 1789 en declararen la vigència. Fou suprimida per Ferran VII en la Pragmàtica Sanció del 20 de març de 1830, fet que motivà la primera guerra Carlina.
  • salm
    Composició religiosa destinada a ésser cantada amb acompanyament d'un instrument de corda. El terme (que ve del grec yalmoz, traducció de l'hebreu mizmor), designa actualment només els cants d'ús cultual, bé que originàriament aquest tipus de composició podia ésser de caràcter tant profà com sagrat. Hom desconeix la manera com eren cantats; les cantilenes sinagogals i la tradició litúrgica cristiana no en reflecteixen l'estil primitiu. Els salms de lloança i d'aclamació acompanyaven la celebració diària del culte o la dels dies festius; els de súplica, en canvi, amb la corresponent acció de gràcies, abans de formar un repertori habitual, devien néixer, igual que els cants de victòria, en ocasió d'esdeveniments singulars, tant personals com de tot el poble; els uns i els altres, tanmateix, tenien forma d'oració adreçada directament a Déu. Altres salms, però, no se li adrecen directament, sinó que en parlen en forma de declaració, d'exhortació, de reprensió, etc. L'estudi contemporani dels salms s'ha interessat a redescobrir les situacions diverses que feren néixer cada gènere de salms i a reconèixer-ne les formes més característiques. Afinant progressivament les diverses variacions, hom ha arribat a distingir més d'una vintena de gèneres, que poden reduir-se als grups principals següents: cants de lloança, de victòria, d'aclamació al Senyor, rei de tot el món, d'admiració per la ciutat santa, de pelegrinatge, d'entrada al temple, oracles de congratulació o de protecció divina, súpliques d'un afligit, d'un acusat innocent o de tot el poble, confessió de les culpes, accions de gràcies, proclames de la felicitat dels qui s'acullen prop del Senyor, o de la sort del just i de l'injust, lliçons de la història del poble, reclamacions per la violació de l'aliança, reprensions profètiques i cants entorn de la persona del Messies. La poesia dels salms és vigorosa, inspirada per una fe viscuda; la seva creació es remunta possiblement als darrers segles del segon mil·lenni aC; alguns dels salms més antics, com el cant de victòria del pas de la mar o el de Dèbora, són anteriors a la monarquia. Els més recents poden ésser dels ss IV-II aC. Una bona part fou composta en temps dels reis (ss X-VI aC), en l'ambient mateix de la cort o del temple. La tradició històrica, profètica i sapiencial de la Bíblia es retroba en els salms en forma de cant, de lloança i de pregària. Conservats en diversos reculls, foren aplegats finalment en el llibre dels Salms, probablement amb vista al culte sinagogal. L'Església, ja des dels inicis, continuà servint-se dels salms per al culte. Seguint l'ús de Jesús, que hi pregà i n'aplicà sovint el sentit profètic a la pròpia missió, el Nou Testament i els pares de l'Església continuaren aquesta hermenèutica cristiana. Sant Agustí, en les seves Enarrationes in psalmos, veié en cada salm una prefiguració de Crist o de la seva Església. Esdevingueren aliment primordial de la pregària de l'Església, i hi contribuïren molt els antics monjos, que recitaven tot el saltiri en el decurs d'una setmana, o fins i tot d'un sol dia. Versos escollits han alimentat sempre la pregària privada a manera de jaculatòries.
  • salmedina
    A la corona catalano-aragonesa, magistrat amb funcions governatives i judicials, la jurisdicció del qual s'estenia al propi municipi i al seu terme. El càrrec, d'origen islàmic (sahib al-madina, 'senyor de la ciutat', instituït per 'Abd al-Rahman II), solia ésser designat pel rei. A Saragossa, en virtut d'un privilegi del 1256, una parròquia, elegida per sorteig, proposava els candidats. A les moreries valencianes, nomenat generalment pel batlle general, intervenia en les causes menors i assistia el cadi.
  • salmer
    Peça de pedra picada i tallada amb dos o més plans inclinats, que és col·locada sobre una columna o pilar com a continuació d'aquest, per rebre els arcs que hi convergeixen. Pedra picada amb el llit horitzontal i un costat tallat en pla inclinat, col·locada a la part superior d'un pilar o d'un mur per rebre la primera dovella d'un arc o una llinda.
  • Salomó (1)
    ? segle XI - 1097 Bisbe de Roda de Ribagorça (~1066-75). Era monjo de Ripoll; probablement, el mateix que després del 1046 oferí al monestir uns quants còdexs en lliurar-hi el seu fill. Fou promogut a bisbe segurament per Sanç III d'Aragó i el cardenal legat Hug Càndid, i consagrat al monestir de Sant Victorià d'Assan, on residí fins que el rei restaurà la catedral de Roda, el 1086. El rei demanà al papa Gregori VII que el deposés per incompetent. Salomó es retirà el 1075 al monestir de Ripoll. Cap al 1095 escriví una carta al rei Pere I d'Aragó on informava de l'estat de la diòcesi de Ribagorça durant el seu govern, que conté detalls d'interès.
  • Salomó (2)
    ? segle VIII - ~835 Bisbe d'Elna. Succeí Venedari, poc després del 825, i fou bisbe abans de Ramnó, que ja ho era el 836 (no pas després d'ell, com es deia).De Salomó resten poques dades: estigué de part de l'emperador Lotari, rebel·lat contra el seu pare, Lluís el Piadós, juntament amb l'arquebisbe de Narbona. Anà a veure l'emperador a Cluny el 834, i n'obtingué un precepte per a la seva església d'Elna.
  • salpasser
    Objecte que serveix per a aspergir amb aigua beneita, anomenat també aspersori i hisop. Aquesta darrera denominació respon al fet que primitivament era un simple manoll de branquetes d'hisop. Consisteix en un mànec de fusta o de metall a l'extrem del qual hi ha un plomall de pèls o una boleta amb forats que conté una esponja que hom suca en l'aigua beneita.
  • Sança Núñez de Lara
    ? segle XII - segle XIII Comtessa de Rosselló, Cerdanya i Provença. Filla del comte Nuño Pérez de Lara, senyor de Lara i alferes i regent de Castella, i de Teresa Fernández de Trava, germana uterina del rei comte Sanç I de Rosselló, Cerdanya i Provença.
  • Sançol
    ? 984 - 1009 Nom amb què és conegut 'Abd al-Rahman ibn Abi 'Amir al-Mansur, cap amírida. Fill d'Almansor i d'una filla de Sanç Abarca de Navarra. A la mort del seu germà 'Abd al-Malik Yusuf al-Muzaffar (el qual sembla que ell enverinà) assolí temporalment el govern del califat, però quan Hisam II fou destronat per Muhammad al-Madi els seus fidels l'abandonaren i fou mort per les tropes del nou califa.
  • sanefa
    Dibuix ornamental consistent en la repetició dels temes d'un mateix adorn que hom sol posar al llarg de les parets, dels terres o dels sostres.
  • Sant Crist [Crist ]
    Representació de Jesucrist clavat en creu. Constitueix la figura central del tema iconogràfic de la crucifixió i és anomenada així quan la imatge té més interès que la creu. Les primeres representacions del Crist en creu són del s V (porta de Santa Sabina, a Roma; capseta de vori del British Museum de Londres). Abans, els cristians representaven la creu sola, potser per la por d'ésser objecte de burla (cal recordar la representació al Palatí, a Roma, d'un crucificat amb cap d'ase, i la inscripció «Alexàmenos adora el seu déu», i la prohibició d'imatges del Crist crucificat feta pel concili d'Elvira, el 305). A l'Orient i, per la seva influència, també a l'Occident, el Crist en creu tingué primerament un caràcter triomfal, manifestat en la vestidura, en algunes insígnies imperials i en l'actitud hieràtica. El tipus majestat existent als Països Catalans pertany a aquest corrent. A l'Occident, però, a partir dels ss XI i XII la figura del crucificat prengué un caràcter més humanitzat i realista, en part per influència de la pietat franciscana, i l'aspecte sofrent prevalgué, sobretot a partir del s XIII, damunt l'aspecte gloriós. Entre les representacions medievals del Sant Crist, cal remarcar els exemples dels italians del s XIII ¾de tradició bizantina¾ pintats sobre taula en forma de creu (Cimabue, el de Santa Croce de Florència). Al Pre-renaixement i al Renaixement hi ha mostres escultòriques importants (Brunelleschi, el de Santa Maria Novella de Florència; Miquel Àngel, el de Santa Croce de Florència). Una popularitat particular ha obtingut l'exemplar pictòric de Diego Velázquez (Museo del Prado, Madrid). La Contrareforma renovà el tipus ascètic amb un realisme minuciós accentuat per la policromia; en són exemples notables els obrats pels imaginaires castellans i andalusos als ss XVII i XVIII. Als Països Catalans, a part les representacions de grup, com el davallament, el tipus majestat fou succeït (s XIII) pel tipus abatut, realista, representat gairebé nu i amb les quatre extremitats clavades a la creu (com el de la Portella ¾destruït el 1936¾ i el de Manresa). El model gòtic accentuà el realisme, i els dos peus solen ésser clavats amb un sol clau (com els d'Igualada, Cervera, Balaguer, Sort, Piera, Llívia, Mediona, etc). A València la imatge més important és el Crist del Salvador (devers el s XIII). Obra alemanya del s XIV o del XV és considerat el famós Devot Crist de Sant Joan de Perpinyà. Del s XVI és el Crist de Lepant, molt venerat a la seu de Barcelona. Modernament, només el Crist de Portlligat de Salvador Dalí (Art Gallery, Glasgow) ha tingut una transcendència àmplia. Sovint hom anomena també Crist qualsevol imatge jacent o triomfant de Jesús.
  • Sant Jordi d'Alfama, orde de
    Vegeu orde de Sant Jordi d'Alfama.
  • Sant Martí, Arnau Mir de
    (s. Xl) Membre de la dinastia vescomtal de Barcelona, fill de Mir Geribert, senyor d'Olèrdola, Sant Martí, Ribes i Eramprunyà, i de Guisla, probablement filla de Gombau de Besora. A la seva joventut prengué part a la revolta del seu pare contra el comte Ramon Berenguer l, però mort Mir Geribert (1060) i morts també els germans més grans d'Arnau Mir, aquest heretà la major part dels dominis paterns i materns (Olèrdola, Eramprunyà, Sant Martí) i es convertí en un dels primers personatges del regnat de Ramon Berenguer l i dels seus fills Ramon Berenguer ll i Berenguer Ramon ll. Fou un dels signants del nucli primitiu dels Usatges (1068?) i després fou un dels primers barons s'aixecaren contra Berenguer Ramon ll inculpant-lo de l'assassinat del seu germà. Fins al 1089 Arnau Mir no tornà a l'obediència del Fraticida. Sembla que morí vers el 1100 i el succeí el seu fill Jordà de Sant Martí. Arnau Mir féu construir l'església de Sant Martí Sarroca.
  • Sant Oleguer
    Vegeu Oleguer, sant
  • Santa Cena
    Àpat que féu Jesús abans de la Passió, en el qual, segons els evangelis, instituí l'eucaristia. La Santa Cena ha tingut una iconografia abundant. Ja se'n troben mostres a l'art paleocristià (s IV?, catacumbes de Sant Calixt) i als mosaics bizantins de Sant Apol·linar Nou de Ravenna (s VI). La composició, en pintura i baix relleu, anà al principi molt lligada al marc on havia d'ésser inclosa; la més habitual, bé que artificiosa, és la de disposar els apòstols, amb Jesús al centre, al darrere d'una llarga taula i de cara a l'espectador (Benedetto Antelami, s XII, catedral de Mòdena; Leonardo da Vinci, 1495-98, refectori de Santa Maria delle Grazie, Milà), i arribà a solucions més àgils amb Tintoretto (1547, església de Santa Marcuola, Venècia) i, sobretot, amb el Manierisme i el Barroc. Entre les representacions catalanes sobresurten el mural al Museu Diocesà de Vic (procedent de la Seu d'Urgell) i el frontal de Soriguerola (Museu d'Art de Catalunya), ambdós del s XIII. En alguns retaules, a causa de la manca d'espai, la taula és enfocada longitudinalment (altar major de la seu de Tarragona, de Pere Joan, del s XV). Unes altres representacions importants són la del retaule de Sixena (s XIV, Museu d'Art de Catalunya), la del Museu Diocesà de Solsona, obra de Jaume Ferrer I i, sobretot, la del retaule de Sant Agustí (s XV, Museu d'Art de Catalunya), de Jaume Huguet. Posteriorment la versió més imitada ha estat la de Joan de Joanes (Madrid, Museo del Prado), tot i haver-hi solucions més interessants, com l'atribuïda a Francesc Ribalta o a Vicent Castelló (Museu de Belles Arts de València). Posteriorment, amb el progressiu predomini d'una temàtica laica en l'art, pocs són els exemples sobresortints (Santa Cena, 1955, de Salvador Dalí, a la National Gallery de Washington).
  • Santapau
    Llinatge noble del comtat de Besalú, on posseí la castlania de Finestres i prengué el nom del castell del qual tingué la senyoria, i els seus membres n'esdevingueren barons. La filiació segura arrenca de Pere (I) de Santapau (mort després del 1196), castlà de Finestres, que potser seria fill del castlà Arnau (I) de Santapau, i aquest potser d'un altre castlà, Ponç (I) de Santapau, que es trobà a la batalla de Las Navas de Tolosa. Pere (I) tingué dos fills, el castlà Hug (I) de Santapau, que morí al setge de Montesa contra els sarraïns el 1277, sense deixar fills (sembla que s'havia casat amb Beatriu de Porqueres), i Ponç (III) de Santapau, que és el primer del llinatge que consta com a senyor de Santapau i de Finestres. Anà a l'expedició a Barbaria i a Sicília (1282), el 1300 donà carta de poblament als habitants de Santa Pau i el 1309 es trobà a l'expedició a Almeria. El succeí el seu fill Hug (II) de Santapau i d'Urtx, que morí a Sardenya, on anà amb l'expedició (1323) de l'infant Alfons. Fou pare de Ponç (IV) de Santapau i de Saguàrdia, avi d'Hug (III) Ademar deSantapau i de Saportella i besavi dels germans Hug (IV) Ademar deSantapau i de Ribelles i Galceran (I) Ademar deSantapau i de Ribelles. La línia troncal dels barons de Santapau, Castellfollit i Mosset s'extingí vers el 1504. La successió passà als Cruïlles, que es cognomenaren Cruïlles de Santapau. La línia secundària siciliana dels marquesos de Licodia i prínceps de Butera fou iniciada per Ramon de Santapau i de Cardona (mort el 1475), fill segon de Galceran (I), que heretà les possessions del pare a Sicília (baronies de Butera i Licodia i senyoria de Lentini). El 1447 féu una donació a la seva neboda Beatriu de Santapau i de Centelles, baronessa de Castellfollit i Mosset, per a compensar-la de la pèrdua de la baronia de Santa Pau. Fou partidari que el príncep Carles de Viana fos proclamat rei de Sicília, i el 1474 li foren confiscats els béns, acusat d'una mort, i el seu fill i hereu Ponç de Santapau i de Vallgornera per a redimir-lo serví Ferran II a la guerra de Castella, on morí al setge de Burgos (1475) pocs mesos abans que el seu pare, deixant dos fills Ramon de Santapau, baró de Butera i Licodia, que fou president i capità general de Sicília (1485), i Hug de Santapau, que fou creat marquès de Licodia el 1510. El succeí el seu fill Ponç de Santapau i Filingeri (mort el 1542), que també fou president i capità general de Sicília el 1516, i pare d'Antoni de Santapau i Branciforte, creat príncep de Butera el 1563, que també fou president i capità general de Sicília (1546) i cavaller del Toisó d'Or; no deixà fills, i el succeí el seu germà Francesc de Santapau i Branciforte (mort el 1590), també cavaller del Toisó d'Or. A la seva mort el principat de Butera, els marquesats de Licodia i Militello i les baronies de Belmonte i Lentini passaren a la seva germana Maria Antònia de Santapau i Branciforte, muller de Girolamo Pietro Barrese, primer príncep de Pietraperzia, i a llurs descendents; i el marquesat de Licodia, a la seva filla natural Ramilla de Santapau, creada princesa de Palazzuolo, i als seus descendents i del seu segon marit, Muzio Ruffo di Calabria, que es cognomenaren Ruffo di Calabria-Santapau.
  • santcrist
    Imatge modelada, tallada, fosa, etc (no impresa o pintada) del Sant Crist; crucifix.
  • Santíssim Misteri
    Nom amb què és conegut el conjunt escultòric romànic del Davallament de la Creu, del s XIII, de Sant Joan de les Abadesses. El 1251 fou posada al cap del Crist una hòstia consagrada, que fou descoberta incorrupta el 1426, quan foren repintades les imatges. Es conservà incorrupta fins el 1936 i fou objecte de culte, la qual cosa obligà a construir unes escales d'accés (1686) i una capella-cambril el 1710, obra de Jacint Morató, que mutilà amb aquesta finalitat l'absis major de l'església del monestir
  • Santmartí
    Llinatge feudal català que prengué el nom del fet de senyorejar el castell de Sant Martí Sarroca. El primer personatge de què hom té notícia és Galí de Santmartí (mort abans del 994), magnat del comte Ramon BorrellI de Barcelona, que el nomenà governador de les fronteres del Penedès i vicari del castell de Sant Martí Sarroca, que possiblement havia conquerit als musulmans. Repoblà aquella contrada, cosa que continuà el seu fill Guillem (I) de Santmartí (mort el 1010), que morí en l'expedició comtal a Còrdova. La seva hereva fou Dispòsia de Santmartí (morta abans del 1032), filla seva, primera muller del magnat Mir Geribert, senyor d'Olèrdola, la qual féu hereu llur fill, Guillem (II) de Santmartí, que morí jove molt poc després. Recollí l'herència dels Santmartí el seu pare Mir, el qual la deixà a un fill de la seva segona muller (Guisla de Besora) que s'anomenà Arnau (I) de Santmartí (un altre fill fou Bernat deSantmartí). La importància del llinatge anà decaient amb la mort del nét d'aquest darrer, Guillem (III) de Santmartí (mort vers el 1189), els successors del qual hagueren d'anar pignorant o venent el patrimoni familiar. Es casà primer (1136) amb Beatriu de Montcada, divorciada del seu parent el gran senescal Guillem Ramon de Montcada, i després amb Alamanda de Castellvell, senyora de Falset i Siurana. El llinatge s'extingí amb llur néta Alamanda de Santmartí, dita també de Subirats, que fou muller de Guillem d'Entença, llinatge al qual passà la resta dels béns familiars dels Santmartí.
  • Santmartí, Arnau de
    ? segle XI - ~1100 Membre de la família vescomtal de Barcelona, fill de Mir, senyor d'Olèrdola, Sant Martí Sarroca, Ribes i Eramprunyà, i de Guisla de Besora, probablement filla de Gombau de Besora. A la seva joventut prengué part en la revolta del seu pare contra el comte Ramon BerenguerI, però mort Mir Geribert (1060) i morts també els germans més grans d'Arnau, aquest heretà la major part dels dominis paterns i materns (Olèrdola, Eramprunyà i Sant Martí) i es convertí en un dels primers personatges del regnat de Ramon BerenguerI i dels seus fills Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II. Fou un dels signants del nucli primitiu dels Usatges (1068?) i després fou un dels primers barons que s'aixecaren contra Berenguer Ramon II inculpant-lo de l'assassinat del seu germà. Fins el 1089 Arnau no tornà a l'obediència del Fratricida. El succeí el seu fill Jordà de Santmartí. Arnau féu construir l'església de Sant Martí de Sarroca.
  • Santmartí, Bernat de
    ? ~1030 - Móra d'Ebre, Ribera d'Ebre 1060 Magnat. Fill gran de Mir i de la seva segona muller Guisla de Besora. Fou destinat a l'Església, cosa que no el privà de prendre part en les revoltes del seu pare contra Ramon BerenguerI (1049-58). El 1059 se sotmeteren a l'autoritat comtal i cediren el castell del Port de Barcelona (Montjuïc) i l'heretatge de Gombau de Besora en canvi del reconeixement d'altres copiosos béns. Amb el seu pare, combaté els sarraïns de Tortosa; tots dos moriren en una expedició contra Móra d'Ebre. No deixà fills.
  • santoral
    1.- Llibre litúrgic que conté els texts propis de les festes dels sants. 2.- Llibre que conté vides de sants. 3.- Llista de sants venerats a l'Església. 4.- Part de l'any litúrgic que comprèn les celebracions dels sants, en contraposició al temporal.
  • Saportella
    Llinatge vicarial i de magnats que prengué el nom del castell de la Portella, dit també fins al s XI de Frontanyà, al comtat de Berga, eixit del de Cerdanya. El genearca conegut fins al moment és Bernat I. La seva vídua, Doda, amb llur fill Guifred I, vicari del castell de la Portella (on morí l'any 1059) pel comte cerdà, fundaren el 1003 el monestir de Sant Pere de la Portella. Posseïen també dominis als comtats de Besalú, Cerdanya i Rosselló i no seria rar que llur origen fos vescomtal. Guifred I fou testimoni al testament del comte Bernat I de Besalú, fou pare del clergue Arnau i es casà amb Ermetruda, amb la qual tingué per fill Bernat II (mort després del 1085), que també fou vicari de la Portella i es casà amb Migdònia i foren pares de Pere I de Saportella (mort després del 1094), que ja apareix amb aquest cognom el 1085, i que el 1082 testà abans d'anar a Terra Santa. Possiblement fou casat amb Ermessenda, que apareix com a vicària de la Portella l'any 1117, segurament ja vídua. El succeí Guillem I de Saportella (mort després del 1127), segurament fill seu, el qual fou pare de Bernat III de Saportella (mort vers 1207), magnat del rei Alfons I (de qui fou testimoni testamentari) i de Pere I, que assistí a les Corts de Barcelona el 1198 i a les de Cervera el 1202 i que fou casat amb Beatriu. Foren pares de Bernat IV de Saportella (mort després del 1236), el qual assistí com a magnat a les Corts de Vilafranca del Penedès el 1218, fundà, el 1231, amb la seva muller Blanca, el monestir de Santa Maria de Valldaura i tingueren per fill Ramon I de Saportella (mort el 1254), casat amb Sibil·la. Aquests foren pares de Bernat V de Saportella (mort vers el 1281), que el 1251 assistí a les Corts de Barcelona i el 1256 ja era casat amb la pubilla d'un altre llinatge de magnats, Elisenda de Lluçà, senyora de la baronia de Lluçà. Segurament per influències càtares i perquè no cedí davant les pretensions del bisbe de Vic, que volia que li retés homenatge pel castell de Lluçà, fou excomunicat per aquest el 1265. El 1279 fou assetjat al dit castell, que hagué de retre, i fet presoner. Fou també en aquest període que el castell de la Portella fou incendiat. El succeí en la baronia de la Portella i en la de Lluçà el seu fill Bernat Guillem I de Saportella i de Lluçà (mort el 1321), que el 1299 féu les paus amb el bisbe de Vic i rebé del rei la baronia de Gironella el 1307. Assistí a les Corts de Lleida del 1301 i com a noble a les de Montblanc del 1307, a les de Barcelona del 1311, a les de Lleida del 1315, a les de Tortosa del 1318 i a les de Girona del 1321. Amb Sibil·la de Pinós fou pare de Bernat VI de Saportella i de Pinós (mort el 1336), que assistí com a noble a les Corts de Barcelona del 1323. Fou succeït per la seva germana (si no filla) Marquesa de Saportella (morta abans del 1348) muller de Pere VI de Fenollet, vescomte d'Illa i Canet, i per llurs descendents. Un Guillem de Saportella assistí a les Corts de Tortosa del 1225. No sembla que tinguin cap relació amb aquest llinatge els homònims Saportella, que des del s XV són senyors de la Torre Saportella i de Tordera de Cervera, a la Segarra, i que al s XVI adquiriren per enllaç matrimonial la senyoria del castell de la Curullada, també a la Segarra, i el 1599, essent cavallers, obtingueren privilegi de nobles del Principat. L'herència d'aquest altre llinatge passà al s XVII als Vilallonga, senyors d'Estaràs.
  • sarbatana
    Arma de caça constituïda per un tub llarg de fusta, de canya o de metall, mitjançant el qual són llançats, bufant, diverses menes de projectils i de dards. Molt utilitzada a l'edat mitjana, sobretot pels sarraïns (zarbatana), sembla que al s XIII la feien servir també per a llançar foc grec sobre l'enemic. Actualment és utilitzada només per diversos pobles aborígens del SE asiàtic, d'Indonèsia, de l'Índia i de Sri Lanka, a Madagascar, al N i a l'W de la conca amazònica, al N de l'Amèrica Central, entre diversos pobles de l'Amèrica del Nord, com els muskogee i els iroquesos, i, més rarament, a la Melanèsia. La llargada del tub és correntment de 2 a 5 m, però varia en els casos extrems de 50 cm a 7 m. Els models més senzills són simples tubs de canya o de bambú, els quals són protegits, en els models més perfeccionats, per un revestiment exterior que entre els pobles amazònics és una tija de palma oportunament buidada. El model més complex, propi especialment de Borneo, és el constituït per un sol tronc d'arbre hàbilment entallat. Els dards són principalment estelles de fusta o de bambú ajustades a l'interior del tub per mitjà d'un floc de cotó o de medul·la vegetal. En alguns casos són emprats petits projectils d'argila o d'os utilitzables únicament per a caçar moixons. Per a abatre animals grossos, els dards són convenientment enverinats. El verí més comú a Indonèsia i a les seves regions veïnes és el de l'Antiaris toxicaria, que mata per efecte cardíac. A Sud-amèrica és emprat principalment el curare, d'acció paralitzadora, extret del Strychnos toxifera.
  • sarcòfag
    428_imatge.jpgArca sepulcral feta per contenir un cadàver i utilitzada en íntima relació amb el culte dels morts i amb els ritus funeraris de la inhumació. En el curs de la història de les civilitzacions hom ha fabricat sarcòfags amb moltes menes de material, amb formes diverses i amb un variadíssim registre de decoracions, expressives de les creences sobre la mort de les cultures que les produïen. Hom en troba vestigis en època prehistòrica, primer amb l'ús de troncs d'arbre excavats, d'estores trenades i peces d'argila, i més tard amb el de caixes de fusta o de pedra, les quals eren ja comunes a l'Egipte antic des de les primeres dinasties. Els sarcòfags egipcis tenien forma prismàtica rectangular, amb la tapa i les altres cares exteriors (llises o entallades) cobertes d'inscripcions jeroglífiques o de motius arquitectònics i geomètrics, que s'estengueren també a les cares interiors i s'ampliaren amb figuracions relatives a les creences d'ultratomba, fins i tot quan, més tard, sovintejà l'ús de sarcòfags antropomorfs. A Creta, en època minoica, hom usà sarcòfags de forma paral·lelepipèdica més aviat reduïts, on el cadàver estava arronsat, construïts amb pedra o terra cuita i decorats per fora amb motius naturalistes. Foren tanmateix freqüents, sobretot en el món micènic i a les illes de l'Egea, les deposicions funeràries en grans gerres de terrissa (pithos), originàriament destinades a usos domèstics. Destaquen a part el grup de caixes trapezoïdals de terra cuita de Clazòmenes, a la costa sud del golf d'Esmirna (s VI aC), amb una decoració pictòrica molt afí a la tècnica i al repertori figuratiu de la ceràmica, i igualment els sarcòfags xipriotes de pedra esculpida del s V aC, concebuts sobre el model de les arques de fusta, amb potes, i historiats amb processons sacres, divinitats i escenes de cacera. En aquesta mateixa època es difongué per les costes de Síria i a l'Egipte saïta, però sobretot arreu dels països de colonització fenícia, el tipus de sarcòfag antropoide, sumàriament trapezoïdal, que imitava la forma del cadàver estès i en reproduïa la màscara a la tapa. El sarcòfag grec de marbre esculpit i de forma prismàtica rectangular fou, principalment des de l'hel·lenisme, el model que obtingué més difusió a tot l'Occident. Els relleus, d'una tècnica acurada i una qualitat plàstica sorprenent, en cobrien les cares per tota la seva extensió, però amb més profunditat a l'anterior que a les altres tres, mentre que la tapa traduïa simbòlicament una coberta de casa amb dos vessants. El repertori iconogràfic, vast i divers, reprenia els mites tràgics més populars, misteris dionisíacs, combats, temes i personatges relatius a l'Hades, etc. Entre els etruscs, el sarcòfag corrent per als cadàvers que no eren incinerats fou també el prismàtic, de terra cuita o pedra local (ultra els de fusta, que no s'han conservat), llis o amb relleus mitològics, la coberta del qual molt sovint reproduïa un llit amb un personatge o una parella, jacents o recolzats, modelats en actitud de prendre part en un àpat ritual. La gran producció romana de sarcòfags no començà fins entorn del s II dC, que es difongué a Roma el ritu de la inhumació. Els més populars eren tanmateix de terrissa (gerres o bé rajols o teules superposats), i tampoc no mancaren els de plom, sobretot a Orient, però entre els sarcòfags qualificats dominà el tipus prismàtic de marbre amb relleus (primer de fris seguit i més tard segmentats en un fons arquitectònic de columnes o edicles), de tres cares, amb la posterior llisa, que acumulava tant la tradició grega com l'etrusca també en el sistema de coberta (de casa amb doble vessant o de llit funerari o triclinar amb personatges), tot i que fou igualment freqüent l'afegit d'un segon registre de relleus menor en el gruix alçat de la tapa, com un fris que coronés el sarcòfag. En la iconografia, reflecteix el repertori habitual de l'hel·lenisme, amb una insistència especial en els temes dels amors tràgics d'un déu amb un mortal, de les caceres, dels combats de romans amb bàrbars, i de les garlandes, estrígils i Victòries alades, sovint acompan
  • Sarqiyya, al-
    Nom donat durant la dominació musulmana als territoris que corresponien a l'actual País Valencià. Anomenada també &San;rq Al-Andalus, es dividia, a l'època califal, en tres cores: al nord, la de Balansiyya, amb capital a València, arribava fins al delta de l'Ebre. La zona central constituïa la de Satiba, amb Xàtiva per capital, i al sud, incloent la vall del Segura, hi havia la de Tudmir, la capital de la qual fou Oriola i, des del 825, Múrcia. En realitat la funció d'aquestes divisions territorials, la màxima autoritat de les quals era un valí, era simplement administrativa i no constituïren mai una entitat política elles soles
  • sarraí
    Musulmà. Amb aquest terme la documentació de la corona catalano-aragonesa es refereix als musulmans. Actualment la literatura especialitzada utilitza les denominacions de mudèjar i de morisc, si bé en el llenguatge popular és més corrent el terme moro.
  • Sarroca, Jaume
    ? segle XIII - Poblet, Conca de Barberà 1289 Prelat. Potser fill natural de Jaume I de Catalunya-Aragó i d'Elvira Sarroca; germà de Pere Sarroca, conegut per Pere del Rei. Criat a la cort reial, fou rector d'Albalat (1260), canonge sagristà de Lleida (1267). El 1269 participà amb galera pròpia a l'estol reial en croada a Terra Santa. Fou consagrat el 1273 bisbe d'Osca i deixà el seu càrrec lleidatà al seu germà Pere. Fou un dels signants del codicil del testament reial (1274), acompanyà el rei a Xàtiva i d'allí a València, on aquest morí. El nou rei Pere II l'acusà de retenir objectes del rei difunt i li confiscà els béns. S'enemistà també amb el justícia d'Aragó Pero Martines de Artesona, el qual ell arribà a excomunicar. Amb tot, el 1285, davant la croada francesa contra Catalunya, es posà al costat del rei català i l'assistí en els seus darrers moments (1285). L'any següent coronà el nou rei Alfons II a Saragossa. Fou enterrat a Poblet, en un sepulcre d'alabastre. Sembla que participà en la redacció del Llibre dels feits.
  • Sassala, Pere Ramon
    Lleida ? - 1228 Fill de Ramon Sassala. Ambdós coneguts pel sobrenom Cavassèquia per un ofici d'origen sarraí, que el comte Ramon Berenguer IV atorgà a aquest llinatge de repobladors, a títol de senyoria sobre els recs del Segrià, a condició de conservar en bon estat les sèquies. Pere Ramon el 1190 traspassà els seus drets a la ciutat de Lleida. Ell i el seu successor, Pere Sassala, atesos llurs coneixements tècnics, continuarien en el governament dels recs fins avançat el regnat de Jaume I.
  • Sayf al-Dawlà
    Saragossa ? - Alloch, prop de Chinchilla, Múrcia 1146 Sobrenom que prengué Abu Ga'far Ahmad ibn Hud, de la família dels Banu Hud, el Safadola de les cròniques cristianes. Fill d''Abd al-Malik 'Imad al-Dawlà, darrer taifa de Saragossa, heretà el castell de Rueda de Jalón. Aliat amb Alfons VII de Castella-Lleó, hi governà (1129-31) fins que l'hi lliurà en canvi de diverses possessions a la frontera toledana. Caigut l'imperi almoràvit, s'emparà de Còrdova, Jaén i Granada (1145), des d'on el seu lloctinent, 'Abd Allah ibn 'Iyad, prengué Oriola i Múrcia. Poc després ibn Mardanis de València reconegué la seva sobirania, però el seu intent d'ocupar tota l'al-&San;rqiyya fracassà, tant per la resistència d'Alfons VII com pel naixent poder almohade. A la seva mort ibn 'Iya&d sD;'independitzà a València.

1 2 3

« Volver

Buscador:

Término del Día

llosera:
Lloc on abunden les lloses. 2.- Pedrera de llicorella d'on hom treu les lloses.

Leer más

 
Europa Románica, © 2006 | Contacto | Inicio | | Net Consulting | RSS Feed