Glosario de Términos

Castellano

Términos que comienzan por la letra N:

Nambad

(? - Llívia 725/731) Bisbe, probablement d'Urgell. Morí cremat per ordre del valí Munussa quan aquest s'havia fet fort a Llívia, insurgit contra 'Abd al-Rahman ibn 'Abd Allah al-Gafiqi el 731. Dos còdex seus que portaven els clergues que l'acompanyaven en la fugida es conserven a Autun (Borgonya).
Nantigis

(s. X) Bisbe d'Urgell (v. 900-14). El 905 consagrà l'església de Sant Jaume de Frontanyà, erigida en la seva propietat, i la de Quar. Assistí al sínode de Barcelona del 906 i a l'entronització del bisbe Guiu de Girona el 907. El 911 al concili de Fontcoberta (Narbona) presentà queixa contra el bisbe Adolf de Pallars pel fet d'haver pres, vint-i-tres anys enrera, la jurisdicció del Pallars i part de la Ribagorça al bisbat d'Urgell. La darrera actuació és del 914, quan, juntament amb el bisbe Adolf i amb permís del comte Sunifred d'Urgell, uní a Sant Serni de Tavèrnoles cinc petits monestirs fracassats.
Nàpols, Ramon Berenguer de

? a 1284 - 1305 Cinquè fill de Carles II de Nàpols i de Maria d'Hongria. En ésser alliberat el seu pare pels catalans hagué de constituir-se en ostatge juntament amb els seus germans Lluís i Robert a conseqüència del pacte de Canfranc (1288). Fou alliberat en virtut del tractat d'Anagni (1295). En vida del seu pare dugué el títol de comte de Provença. Morí solter.
Narbona, arquebisbat de

Demarcació de l'Església Catòlica que té per capital la ciutat de Narbona. A l'època visigòtica, Narbona esdevingué la metròpoli de la part de la Gàl·lia sotmesa als visigots i incloïa, per tant, també Tolosa. Dins el seu territori diocesà es formà el s VI el bisbat d'Elna, que restà unit també a la seva província metropolitana. La invasió àrab desbaratà momentàniament aquesta organització, que fou refeta pels francs amb la recuperació d'Usés, Nimes, Lodeva, Magalona, Agde i Besiers (752), Narbona, Carcassona, Elna i la Gòtia (759) i Tolosa (767). En ampliar aquests les seves conquestes a l'altra banda de l'Albera, li uniren les antigues diòcesis de la Tarraconense, d'Urgell i de Girona (785), d'Osona (798) i de Barcelona (801). Els bisbes de les seus restaurades restaren supeditats a l'arquebisbe de Narbona, que a partir d'aquell moment presidí els sínodes o concilis provincials i els fets religiosos més importants del país. La submissió a Narbona no fou sempre ben acollida; ho demostren les queixes del bisbe Idalguer d'Osona en un sínode de Barcelona (906), així com els intents político-religiosos per a reconstruir la metròpoli tarraconense duts a terme per Esclua, bisbe intrús d'Urgell (886-92), per Cesari, abat de Santa Cecília de Montserrat (966), per Ató, bisbe d'Osona (970), i finalment per Berenguer Sunifred, bisbe de Vic (1091), que obtingué la separació definitiva de Narbona, tot i que la província metropolitana de Tarragona no fou restaurada fins el 1116.
Narbona, Berenguer de

(?-?1067) Vescomte de Narbona, fill de Ramon l i oncle probable de la comtessa Elisabet, primera muller de Ramon Berenguer l de Barcelona. Es casà (1010) amb Garsenda, filla de Bernat Tallaferro, comte de Besalú. Ramon Berenguer l li infeudà, vers el 1050, el "comtat" de Tarragona en cas que fos reconquerit. Berenguer cedí, en penyora de 150 unces d'or, el castell de Solterra i el feu d'Osor als comtes de Barcelona.
Narbona, Eimeric ll de

(? V. 1088-? D. 1134) Vescomte de Narbona (1107-34), primogènit del vescomte Eimeric l i de Mafalda, vídua de Ramon Berenguer ll de Barcelona. El 1107 prestà homenatge al seu germà uterí Ramon Berenguer lll pels castells de Fenollet i de Perapertusa. El 1112 suprimí el dret de naufragi i arribà a un acord amb l'arquebisbe de Narbona, que perdurà fins al 1119. El 1124 entrà en conflicte armat, juntament amb el comte de Barcelona, contra Bernat Ató, vescomte de Besiers i de Carcassona. Fou executor testamentari de Ramon Berenguer lll (1131). La seva filla Ermengarda el succeí en el vescomtat, i una altra filla, Ermessenda, es casà amb el castellà Manrique de Lara.
Narbona, Ermengarda l de

(?-Perpinyà 1194) Vescomtessa de Narbona (v. 1140-92), filla i successora d'Eimeric ll. D'una intel.ligència i energia insignes, governà el vescomtat durant més de cinquanta anys, i el guardà dels atacs dels vescomtes de Bessiers i de Carcassona, com dels potents comtes de Tolosa Alfons Jordà i Ramon V, gràcies a l'ajuda dels seus parents Ramon Berenguer lV i Alfons l. El 1116 concloïa un tractat de comerç amb Gènova, el 1173 amb Pisa. Prengué part moltes vegades en expedicions guerreres i adquirí prou prestigi per a ésser sovint elegida com a àrbitre dels prínceps i els senyors veïns. A Narbona tenia una cort brillant, força acollidora per als trobadors. A la fi del 1192, renuncià el vescomtat a favor del seu nebot Pere Manrique de Lara i es retirà a Perpinyà. Fou enterrada a l'abadia de Fontfreda, de la qual havia estat, el 1157, la principal fundadora.
Narbona, Matfred I de

(? A. 924 - ? 969) Vescomte de Narbona (936/62-969), pel seu casament amb la vescomtessa Adelaida, filla gran del vescomte Odó I i de Riquilda de Barcelona, filla única del comte Guifré II. El succeí llur fill Ramon I.
Narbona, Odó I de

? segle IX - 933/46 Vescomte de Narbona (924-933/946). Fill i successor del vescomte Francó II i d'Arsenda d'Empúries-Rosselló. Succeí, conjuntament amb el seu germà, Volverad I, que hom veu exercir les funcions vescomtals el 925 i el 926. El 924, amb la seva muller, Riquilda (filla del comte Guifré II Borrell I de Barcelona), donà un alou del Narbonès a l'abadia de Montoliu. És esmentat el 931, dins una acta de donació a l'església d'Elna, atorgada pel seu oncle Guadall d'Empúries-Rosselló, bisbe d'Elna. Apareix encara, el 933, juntament amb el vescomte Teude de Besiers, com a executor testamentari de Reginald, bisbe de Besiers. Fou, probablement, pare de Maiol II, que ja l'havia succeït el 946, i del vescomte Matfred I.
Narbona, Ramon I de

(? - ? 1018/23) Vescomte de Narbona (v. 966-1018/23), fill i successor del vescomte Matfred I i de la seva muller Adelaida de Comenge-Carcassona. Succeí el seu pare sota la tutela de la seva mare. El 1016 vengué per cent-mil sous l'arquebisbatd e Narbona a Guifré, fill del comte Guifré II de Cerdanya, que no tenia sinó deu anys. El 1018 rebutjà un atac dels sarrains que desembarcaren prop de la seva capital i l'assetjaren. Potser morí en aquesta acció i en tot cas ja era mort el 1023
nàrtex

Vestíbul, pòrtic situat davant la porta d'una església. Normalment constava de columnes i d'arcades, i podia trobar-se com una construcció aïllada o bé arran de la façana. En l'antiga església era destinat a acollir els catecúmens i els penitents. Fou una part integrant de les esglésies orientals i romanes paleocristianes. En algunes esglésies n'hi havia un d'interior (esonàrtex) i un altre d'exterior (exonàrtex).
Nasir al-Dawla

Vegeu Mubasir Nasir al-Dawla
nassal

Part de l'elm corresponent al nas. Desenvolupat entre els hoplites, adoptà en els bacinets de l'edat mitjana formes i dispositius diferents. Entre els orientals, el nassal és una barra corba d'acer fixada al casc amb un cargol. Aquest sistema fou adoptat a Europa al s XVII.
nassarita

Membre de la dinastia musulmana que regnà (1231-1492) al regne de Granada. Després de la desfeta almohade a Las Navas de Tolosa (1212), Muhammad ibn Yusuf ibn Nasr aconseguí, mitjançant el vassallatge de Ferran III de Castella, de crear un estat musulmà a Granada, Màlaga i Almeria. Ja el seu successor, Muhammad II de Granada (1272-1301), hagué de fer cara a intents de cops d'estat, característica que marcà el govern de la família, diversos membres de la qual moriren assassinats. Així mateix, sovintejaren aliances i tensions amb el veí regne benimerí del nord d'Àfrica, que culminaren amb la victòria de Yusuf I (1332-54) al Salado (1340) amb l'ajuda portuguesa. Amb la retirada marínida de la política andalusina i un cert desinterès dels reis castellans envers el regne de Granada s'inicià una època d'atonia política (1344-96) i d'un gran desenvolupament econòmic i cultural (en què fou construïda la part més bella de l'Alhambra). Malgrat aquesta coexistència pacífica, un regne islàmic peninsular tenia els dies comptats: la unitat assolida pels Reis Catòlics i la guerra civil sorgida entre els darrers representants de la dinastia (Abu-l-Hasan 'Ali de Granada, Muhammad XI de Granada) provocà la guerra de Granada i l'entrada dels cristians a la capital el 1492.
nau

En una església, espai comprès entre parets, arcades o fileres de pilars o columnes. Les esglésies poden tenir una sola nau (cas freqüent en el gòtic català; per exemple, la catedral de Girona), tres naus, que és el cas més corrent, i cinc naus, com la basílica de Sant Pau Extramurs de Roma. Si hi ha més d'una nau, aquestes reben diferents noms; la nau principal, és la nau central, que sol ésser la major d'una església i a la qual dóna el portal principal; les naus laterals o menors són a cadascun dels costats de la nau principal i solen ésser més baixes que aquella; la nau transversal és perpendicular a la principal, en la intersecció de la qual es forma el creuer; no sempre hi és: en l'art paleocristià no apareix mai; és de les mateixes dimensions que la nau principal en les esglésies de planta de creu grega i de menors dimensions en les de planta de creu llatina.
nau lateral

Nau que encercla el presbiteri d'algunes esglésies. Fou introduït a l'època romànica per donar accés a les capelles de l'absis major i per servir de trànsit a les processons de pelegrins. El seu cobriment possibilità nombroses solucions, basades, generalment, el la descomposició de l'espai a voltejar en trapezis esfèrics transversals
Navarra, regne de

Estat medieval situat a l'extrem occidental dels Pirineus. Els antecedents del regne es troben en l'antiguitat, quan el país era habitat per vascons, que fruïen d'una igualtat econòmica i social originàriament comunitària, i això els feia contraris a la romanització, és a dir, al predomini de la gran propietat i de l'esclavatge. La defensa del seu mode de vida portà els vascons a lluitar contra els romans, els quals no aconseguiren mai de sotmetre totalment i d'una manera definitiva la terra navarresa, de la qual sorgí en part la base social del moviment bagauda. La insubmissió dels vascons de Navarra continuà enfront dels visigots i de llurs sobirans ?Euric, Leovigild, Recared, Suíntila, Recesvint i Vamba?, que maldaren vanament per sotmetre'ls (ss V-VII) i hagueren d'acontentar-se mantenint guarnicions a la Baixa Navarra, com havien fet els romans. En un cert sentit és aquesta resistència al domini estranger, en defensa de la pròpia organització social, allò que explica el naixement del regne de Navarra, fruit de la lluita dels vascons contra uns nous invasors, els sarraïns, els quals ocuparen la Baixa Navarra i les ciutats i les valls de la resta del país (Pamplona, ~716-719), però els vascons de les muntanyes continuaren independents, independència que hagueren de preservar també dels francs carolingis. Així, quan Carlemany portà fins a Saragossa els seus exèrcits, en un intent frustrat de crear una marca defensiva per al seu regne, hagué de destruir les muralles de Pamplona, ciutat que devia considerar enemiga, i sofrir una autèntica derrota en el congost de Roncesvalls (778) a mans de wascones, que tant poden ésser vascons com gascons. Els capitosts d'aquelles tribus vascones de la muntanya navarresa trobaren aviat uns aliats en la família muladí dels Banu Qasi, que controlava la vall de l'Ebre i estava interessada a menar una vida independent de l'emir cordovès. Probablement, a la fi del s VIII i al començament del s IX, el perill dels francs al nord (expedició de Lluís el Piadós a Pamplona el 812), dels sarraïns al sud i del nou regne astur a l'oest obligà els vascons navarresos, tradicionalment dividits en unitats tribals, a agrupar-se i a reconèixer l'autoritat d'un sol capitost que els dirigís en la guerra. Fruit d'aquesta elecció i de la col·laboració dels Banu Qasi fou l'entronització a Pamplona d' Ènnec I de Pamplona, dit Aritza (mort el 852); la dinastia ènnega emparentà amb els Banu Qasi i amb els primers comtes d'Aragó mitjançant enllaços matrimonials que pretenien d'enfortir la independència navarresa enfront de francs i cordovesos. Precisament degueren ésser Ènnec de Pamplona i el Banu Qasi Musà ibn Musà ibn Fortun els qui patrocinaren al comtat aragonès (~820) un cop d'estat indigenista i antifranc: destitució d'Asnar I d'Aragó (~809-820) i entronització de Garcia I d'Aragó (~820-844), gendre d'Ènnec de Pamplona. Probablement la resposta a aquesta ingerència fou l'expedició franca dels comtes Asnar I d'Aragó i Ebles (824), que foren fets presoners pels vascons. L'actitud independentista mantinguda per Garcia I de Pamplona (~852-870), successor d'Ènnec de Pamplona, li valgué també l'hostilitat dels sarraïns, que feren diverses incursions per terres navarreses (842, 843, 859, 860) i s'endugueren presoner a Còrdova el seu fill, el futur Fortuny I de Pamplona (860), darrer sobirà de la dinastia ènnega. A la fi del s IX la cristianització del país i l'allunyament del perill carolingi foren la causa que es trenqués l'antiga aliança amb els Banu Qasi, fet que ocasionà canvis polítics importants: els Banu Qasi se sotmeteren a Còrdova i la influència astur-lleonesa s'estengué sobre el regne de Pamplona, on una família senyorial amb propietats a Sangüesa i emparentada amb els Ènnega, la dinastia Ximena, acabà desplaçant aquests del poder (905). El primer sobirà de la nova dinastia, Sanç I de Pamplona (905-925), amb l'ajuda dels lleonesos, prengué als Banu Qasi Calahorra, Arnedo (918), Nájera i Viguera (923), mentre que en el pla diplomàtic teixí una xarxa d'aliances matrimonials en casar les seves filles amb el
Navarra, Sanç III de

Vegeu Sanç lll de Pamplona
Navarra, Sanç VI de

? segle XII - 1194 (El Savi) Rei de Navarra (1150-94), és el primer que adoptà aquesta denominació en comptes de rei de Pamplona. Fill i successor de Garcia VI i de Margarida. Lluità contra castellans i aragonesos i s'alià amb uns i altres per tal de no ésser absorbit per cap d'ells. Els conflictes s'iniciaren arran del tractat de Tudellén (1151), en el qual Ramon Berenguer IV i Alfons VII de Castella acordaren de repartir-se el regne navarrès. Gestionà el matrimoni de la seva germana Blanca amb l'infant castellà Sanç (el futur Sanç III) i signà la pau amb Castella (Sòria, 1153). Les hostilitats foren represes durant el regnat de Sanç III de Castella. Malgrat la treva de deu anys signada amb Alfons VIII de Castella (1167), els conflictes fronterers amb Castella continuaren. Sotmesos de comú acord a l'arbitratge d'Enric II d'Anglaterra, els castellans obtingueren la Rioja. Els últims anys del seu regnat s'alià amb Alfons I de Catalunya-Aragó (Daroca, 1190) per tal d'aïllar Castella.
Navarra, Sanç VII de

? 1154 - Tudela 1234 (El Fort) Rei de Navarra (1194-1234). Fill de Sanç VI i de Sança, filla d'Alfons VII de Castella. En un principi actuà de comú acord amb Alfons VIII de Castella, però després pactà amb els lleonesos i els almohades contra Castella i hagué de fer cara a l'aliança de Castella i Aragó contra Navarra (Calataiud, 1198). En passar Guipúscoa i Àlaba en poder dels castellans, demanà auxili al califa almohade Muhammad al-Nasir, motiu pel qual Innocenci III l'excomunicà. Reconciliat amb Castella (treves de Guadalajara, 1207) i amb Pere el Catòlic de Catalunya-Aragó (Monteagudo, 1208), participà en la croada peninsular contra els almohades que culminà en la batalla de Las Navas de Tolosa (1212). La nova amistat entre Navarra i Catalunya es refermà al castell de Tudela (1231), on Sanç VII i Jaume I de Catalunya-Aragó s'afillaren mútuament i es declararen hereus dels regnes respectius. Tanmateix, a la seva mort el succeí el seu nebot Teobald.
Navarra, Teobald I de

[el Trobador ] Troyes 1201 - Pamplona 1253 Rei de Navarra (1234-53) i comte palatí de Xampanya (Teobald IV: 1201-53) i de Brie. Fill pòstum del comte Teobald III de Xampanya i de Blanca de Navarra. Educat a la cort del rei Felip II de França, col·laborà amb Lluís VIII en la lluita contra els albigesos (1226). A la mort de Sanç VII de Navarra fou nomenat rei de Navarra per la noblesa navarresa (1234), en contra de l'acord d'afillament mutu establert per Sanç VII i JaumeI de Catalunya-Aragó; s'inicià així la dinastia francesa de Xampanya a Navarra. Realitzà una important tasca legisladora, ordenant l'elaboració d'un Cartulari Magne i, probablement, la iniciació del Fur general de Navarra. El 1239 participà en una croada a Terra Santa predicada per Gregori IX, però els resultats que se n'obtingueren foren molt migrats, tant per la manca d'organització com per les desavinences entre els prínceps cristians. Durant el seu regnat se solucionaren uns quants problemes pendents entre els jueus i el consejo de Tudela. El succeí el seu fill Teobald II.
Navarra, Teobald II de

[el Jove ] ? 1235 - Trapani, Sicília 1270 Rei de Navarra (1253-70) i comte de Xampanya (Teobald V) i de Brie. Fill de Teobald I i de Margarida de Borbó. Accedí al tron navarrès sota la regència de la seva mare, que signà el tractat de Tudela (1253) amb l'infant Alfons d'Aragó, ratificat per Jaume I de Catalunya-Aragó a Monteagudo (1254); aquesta aliança permeté la intervenció de Jaume I per tal d'evitar la invasió castellana a Navarra i arranjar les diferències amb Castella a la pau de Sòria (1256), signada entre Alfons X de Castella i Jaume I, en nom propi i en el del rei de Navarra. Participà després a la croada de Lluís IX de França contra Tunis (1270), i morí en el camí de tornada a Navarra. El succeí el seu germà Enric I.
Nebridi

? - 822 Arquebisbe de Narbona (799-822). Personatge de la cort de Carlemany i amic d'Alcuí i del canceller imperial Helisacar, potser introduí la litúrgia romana a Catalunya. Intervingué en la solució de l'afer de Fèlix d'Urgell, i juntament amb Leidrat, arquebisbe de Lió, i Benet d'Aniana recorregué el comtat d'Urgell per predicar-hi la veritable doctrina cristiana pertorbada per Fèlix. Vers el 800 fundà el monestir de la Grassa. També intervingué d'una faisó decisiva en l'elecció de l'abat Mercoral de Banyoles abans del 822.
necròpolis

Conjunt de sepulcres subterranis. Aquest terme designà primerament els sepulcres d'Alexandria d'Egipte, però posteriorment fou emprat en especial per a referir-se als cementiris d'època prehistòrica o antiga, que constitueixen una de les fonts de documentació estudiades pels arqueòlegs. El ritual d'enterrar els morts segons sistemes o costums establerts, diferents en cada cultura, és documentat des del paleolític, però és del neolític ençà que hom disposa de restes abundants. Els enterraments poden ésser individuals, de parella o família nuclear, o col·lectius (de grup o clan), segons les cultures i les èpoques. Els cadàvers poden haver estat enterrats (inhumació) o cremats (incineració). Abans del cristianisme, tots els pobles cregueren que era indispensable per a la vida futura que els morts disposessin d'elements iguals als que havien usat en vida: menjar, posat en plats i gerres, armes i, a les civilitzacions clàssiques, monedes i llànties, de manera que gairebé sempre l'excavació de les necròpolis permet de trobar objectes d'ofrena al costat dels que els cadàvers duien al damunt (com joies, etc). Algunes civilitzacions prehistòriques han pogut ésser definides a través de les necròpolis, que han servit per a donar-los nom (com és el cas, als Països Catalans, de la cultura neolítica dels sepulcres de fossa, de la megalítica o de la dels camps d'urnes).
nervadura

Motllura sortint, com és ara la de les arestes d'una volta.

nervi

Nervadura; arc ressaltat a l'intradós d'una volta, per a reforçar-la o decorar-la.
nervi d'aresta

Nervi que assenyala la intersecció de dues voltes.
nervi faixó

Nervi que segueix exactament el perfil de l'intradós d'una volta.
nervi secundari

Nervi que enllaça transversalment els nervis principals o els intermedis d'una volta.
nimbe

Cercle lluminós que els escultors i els pintors col·loquen darrere el cap dels personatges sagrats. Pot ésser també de forma triangular, radiada, crucífera o oval i adornat amb orles i fistons. Les civilitzacions de l'antiguitat usaren el nimbe per a significar la potència i la majestat dels personatges; representat primerament a manera de plugim lluminós sobrenatural, que emanava de la divinitat i l'envoltava, esdevingué després un cèrcol de llum que li envoltava el cap. Hom arribà a aplicar-lo fins i tot a les imatges dels herois i dels emperadors vivents. Els cristians adoptaren el nimbe de forma circular per a significar la santedat, i l'aplicaren a les representacions de Jesús, de Maria i dels sants des del s IV. Després foren adoptades les formes abans esmentades segons la dignitat del personatge representat.
nínxol

Concavitat practicada en un mur o en un retaule per posar-hi una estàtua o un gerro.
noblesa

A l'antic règim, estrat social, el més alt de la societat, els membres del qual gaudien de certs privilegis per dret hereditari (noblesa de sang o de natura), per concessió del sobirà (noblesa de privilegi) o per l'exercici de determinats càrrecs públics (noblesa civil o de càrrec). Als Països Catalans era formada pels barons o magnats amb exclusió dels simples cavallers i donzells, generosos, homes de paratge, infançons i altres gentilhomes; de fet, però, sovint hom distingia, com en altres països, l'alta noblesa (els nobles pròpiament dits) de la baixa noblesa, perquè els membres de l'una i de l'altra estaven units pel fet de posseir els privilegis militars i d'ésser representats conjuntament a les corts en el braç militar, llevat de curts períodes, en què ho foren per separat (només al regne d'Aragó constituïren permanentment dos braços). Els magnats o barons formaven, a la baixa edat mitjana, una minoria demogràficament insignificant: uns vint-i-cinc llinatges al Principat, tres o quatre al Rosselló, cap a Mallorca, una vintena a Aragó i uns deu al regne de València. D'origen generalment militar, tenia un marcat caràcter senyorial, quasi feudal, estretament vinculat a la terra, sense la possessió de la qual no era possible la condició de noble. En general, durant l'època d'expansió territorial, des del s XIII al XVI, estigueren fidelment al servei de la monarquia i ocuparen els alts càrrecs en les empreses militars, les quals ajudaren també econòmicament. Llur pes polític era molt important i el feren prevaler àdhuc contra el rei en les guerres de la Unió contra Pere el Cerimoniós. A partir del s XV llur nombre augmentà considerablement per privilegi reial; Felip III creà, entre el 1599 i el 1605, trenta-sis títols, i atorgà, a més, nombrosos privilegis de noble. Llur importància política minvà, i gairebé tots els principals i més antics llinatges enllaçaren amb l'alta noblesa castellana i deixaren de residir en llurs feus catalans. Llur marginació dels centres decisoris de la política general fou compensada, tanmateix, al s XVII, en aconseguir d'entrar a formar part dels consells municipals en ésser insaculats juntament amb els cavallers (el 1652 a València). Gaudien, això sí, de certs privilegis: no eren subjectes a cap altra jurisdicció sinó la del rei, no eren obligats a seguir l'exèrcit reial fora del territori de llur domicili, llurs béns no podien ésser alienats per deutes, no podien ésser empresonats en presons comunes ni sotmesos a turment i, en cas de pena capital o mutilació de membres, la causa havia d'ésser remesa al rei; podien fer guerra a un altre noble o cavaller mitjançant desafiament (aquest privilegi fou derogat al s XVI, però la derogació no fou respectada); eren, a més, exempts d'imposts reials i municipals si no constava explícitament. En general, la noblesa no actuà amb una coherència de classe en cap de les grans convulsions que afectaren el país: guerra dels Remences, guerra contra Joan II ?que posà fi a la potència econòmica de les grans cases catalanes?, guerra dels Segadors, guerra del Francès, durant les quals prevalgueren els interessos particulars als col·lectius. Hi hagué exemple de cohesió, tanmateix, durant les Germanies al Regne de València. Al s XV la noblesa del Principat i d'Aragó, que vivia quasi exclusivament de les rendes agrícoles, intentà de superar la crisi econòmica mitjançant inversions mercantils, amb no gaire fortuna, o buscant una compensació en llurs possessions sicilianes i sardes. L'expulsió dels moriscs afectà greument la noblesa valenciana. Felip V, el 1718, establí, arran dels decrets de Nova Planta i en permetre la participació dels membres de l'estat noble als nous ajuntaments, els graus de noblesa del Principat en títols (duc, marquès, comte, vescomte; des del 1807 hi foren incorporats els barons), primogènits dels títols, nobles, cavallers, ciutadans honrats i gaudins i disposà que no fos concedit un determinat grau nobiliari a cap persona que no posseís el grau immediat inferior. Des de la fi de l'antic règim i amb la confusió d'estats (vers el 1836) només
Nolasc, Pere

? ~1180 - Barcelona 1249 Fundador de l'orde de la Mercè. Es diu que era d'origen provençal i que exercia de mercader a Barcelona des d'abans del 1210. La tradició el fa fill del poble de Mas Santaspuellas (Llenguadoc), bé que la darrera hipòtesi el fa fill de Barcelona, d'una família de Provença establerta a Sant Martí de Provençals. Sembla que era el prepòsit o director d'una confraria de cavallers, de ciutadans i de clergues que tenien cura de l'hospital de Santa Eulàlia i que recaptaven almoines per a rescatar captius. El 1218, basant-se en la miraculosa aparició de la Mare de Déu de la Mercè, la confraria es constituí orde. El 19 d'agost d'aquell any el bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou, amb l'assessorament de Ramon de Penyafort i l'ajuda de Jaume I de Catalunya-Aragó, donà l'hàbit blanc a Pere Nolasc i a tretze cavallers, als quals el rei concedí l'escut reial. Gràcies a Ramon de Penyafort, tingut per confessor de Pere Nolasc, adoptaren la regla augustiniana, a semblança dels dominicans, la qual els fou confirmada pel papa Gregori IX el 1235. Durant els trenta anys que dirigí l'orde mercedari fundà molts convents i participà en expedicions de redempció de captius a Alger i a Tunis i a la regió andalusa i en les conquestes de València i de Múrcia. Fou canonitzat per l'Església Catòlica el 1688. Entre els anys 1781 i 1788 s'originà una gran polèmica literària a Barcelona amb motiu d'unes suposades revelacions per a trobar el seu cos, que no donaren resultat i que foren causa d'una sèrie de poesies satíriques i de tipus voltairià.
normand

Individu d'uns pobles procedents dels països escandinaus que s'estengueren per tot Europa des del s VIII, de primer en expedicions guerreres periòdiques i que successivament esdevingueren sedentaris. Navegants i aventurers impulsats per l'afany de riquesa i per l'augment de població, començaren atacant les costes i pujaren pels rius cap a les terres interiors, saquejant i destruint poblacions i fent-hi establiments temporals. Malgrat llur caràcter essencialment guerrer, posseïren una certa cultura literària i artística i es governaven segons lleis pròpies. Dels diversos grups ètnics de la població normanda, els varegs, des de Suècia, entraren cap al SE i foren el nucli del futur imperi rus; els noruecs s'encaminaren cap al nord d'Escòcia, fundaren un regne a Irlanda (820) i passaren per Islàndia i Grenlàndia, fins a l'Amèrica del Nord; els danesos, des de llur regne de Dinamarca, atacaren l'imperi Carolingi i les terres anglosaxones per l'est. Carlemany establí defenses a les costes, però les lluites internes i la feblesa dels regnats successius afavoriren les escomeses normandes. Amb diversa fortuna, terroritzaren els pobles del Rin, del Sena i de la Garona, rodejaren la Península Ibèrica guerrejant a Galícia amb els cristians i a Portugal i Andalusia amb els sarraïns, i arribaren a Provença, des d'on irradiaren, d'una banda, cap al Rosselló i les costes de l'Empordà, on destruïren Empúries i, de l'altra, fins a la Toscana (s IX). El 858 els normands, en una de llurs expedicions des de la Mediterrània, remuntaren la vall del Tec i saquejaren durant tres dies l'abadia d'Arles. Més tard, establerts ja a Normandia, hi tornaren el 1018, comandats per Roger de Toeny com a auxiliars de la comtessa Ermessenda per reprimir la pirateria d''Ali ibn Mugahid, rei de Dénia i de les Balears. El 1129 tropes normandes, sota el comandament de Roger Bordet, a petició del bisbe de Barcelona Oleguer, anaren a assegurar la conquesta i el repoblament de la ciutat i del camp de Tarragona.
notació

Notació musical neumàtica que apareix a la regió est dels Pirineus cap al final del s IX i perdura fins al s XIII. En són l'origen els neumes centreuropeus de mitjan s IX, arribats probablement a través d'una notació pre-aquitana. En el primer període (final del s IX i començament del s XI) conserva un aspecte arcaic de neumes-accents similar al de la notació mossàrab, d'origen paral·lel. El període d'esplendor (ss XI i XII), en canvi, es caracteritza per una diastematia molt marcada i per la forma típica del quilisme ondulat i allargassat. Al s XII la notació catalana conviu (alguna vegada fins i tot en un mateix còdex) amb la notació aquitana, que finalment desbanca aquella. Se'n coneixen a la ratlla d'un centenar de còdexs i fragments, alguns d'ells importants per a l'establiment crític de les melodies litúrgiques gregorianes.
notari

Funcionari que té a càrrec seu la redacció i l'autorització en forma pública dels actes, els contractes i tota mena d'instruments, donant fe de llur contingut. En dret romà republicà, els notaris, sortits d'una schola notariorum dirigida per un primicerius, prenien nota en abreviacions gairebé estenogràfiques dels processos verbals. En els actes i els contractes, els juristes tenien cura de la redacció dels documents; des del s III, ho feren els memorialistes, que treballaven com a escrivans en els mercats (tabelliones), assumint la funció que abans exercien els juristes. Amb el dret justinianenc, acabaren per confondre's amb els notaris, i així s'estengué als regnes romano-germànics. Al territori català, fins al s XII, el notari subsistí en els escrits fets a nom del rei; els actes i els contractes eren redactats per escrivans, persones privades, generalment clergues, que treballaven a base de fórmules. Al s XIII la influència decisiva del dret romà, coincident amb la introducció del paper, féu possible l'aparició del notari pròpiament dit, que sovint exercia simultàniament la funció d'escrivà de les cúries o les corts, dependent del poder reial, d'un baró o d'una corporació. Els primers notaris continuaren essent generalment clergues. La identificació del notari amb l'escrivà o el redactor de documents, consolidada en finir la primera romanització, mudà el concepte primitiu, i encara que la missió fos atribuïda a vegades a una mateixa persona, hom l'anomenà notari quan autoritzava actes i contractes i escrivà quan prenia raó dels processos i les actuacions jurisdiccionals. Al s XIII es començaren a divulgar els tractats de notaria, principalment els de Rolandino Passaggieri i Pietro d'Unzola, però prevalgueren els formularis de tipus casolà, molts d'ells còpies d'escriptures que havien ofert alguna dificultat i que sovint eren aplicats indegudament, car els notaris no eren juristes i es formaven morando in arte amb altres notaris, perquè la notaria no era una ciència, sinó un art. Des de mitjan s XIII els notaris s'adaptaren a unes jurisdiccions que els emparaven (reial, baronial o eclesiàstica), amb caràcter de monopoli dins dels territoris, excepte uns quants, que podien exercir l'ofici a tota la jurisdicció reial. Per constitució d'Alfons III a la cort de Montblanc del 1333, per a ésser creat notari calia que l'aspirant conegués l'art de notaria, fos de bons costums i hagués complert 24 anys. El 1365 fou disposat que l'examen públic se celebrés al cap de les respectives vegueries; però ni els notaris de destret baronial ni els eclesiàstics arribaren a fer aquest senzill examen, i continuaren rebent llurs atribucions de la voluntat dels senyors, moltes vegades hereditàriament, com a conseqüència d'establiments de notaria en quasi-emfiteusi. Eren molt pocs els notaris que haguessin cursat els estudis generals i que tinguessin coneixements de dret; eren més uns pràctics que no pas uns veritables professionals. Llur prestigi era, per tant, ínfim, i llur treball era considerat un ofici vil, fins a l'extrem que no podien tenir càrrecs de govern en determinades municipalitats i que mai no foren admesos als estaments nobiliaris. Sovint, on la notaria era tinguda en domini útil, eren posats substituts, que tenien arrendada la funció notarial, i en llocs allunyats d'aquell on residia el notari actuaven escrivans jurats, encarregats de prendre les notae o scaedae, que el notari transformava després en escriptura, o bé eren comissionats per a fer notificacions i requestes. Foren atacats per llur ignorància per juristes, com Tomàs Mieres, Càncer, Calderó i Fontanella. Al s XIX, en acusar-se la centralització dels serveis de l'estat i a causa de l'extinció de les baronies, els notaris passaren a dependre del govern, i per a ingressar al notariat calgué estudis, pràctiques i una revàlida en notaria; s'organitzaren com a cossos separats dels dels escrivans destinats al servei judicial, amb cura exclusiva de l'autorització de les escriptures. Una ordre reial del 1862 manà que els exàmens de l'escola de notariat es fessin a la univer