Europa Románica

 

Glosario de Términos

Términos que comienzan por la letra M:

1 2 3 4 5 6

  • maça
    Arma antiga contundent consistent en un bastó, sovint guarnit de ferro, de cap molt gruixut, el gruix del qual disminueix fins a l'altre cap, per on s'engrapa.
  • Maçanet, Pere de
    (? - 1196) Abat perpetu de Poblet (1190-96). Donà un fort impuls a les obres del monestir. El 1194 gestionà amb Alfons I de Catalunya-Aragó la fundació del monestir de Piedra (Aragó), en un castell que el rei cedí a Poblet, i l'entrada de l'infant Ferran a Poblet. El rei decidí aleshores d'ésser enterrat a Poblet i el nomenà marmessor seu. Morí pocs mesos després d'haver mort el rei.
  • Madinat al-Zahra
    Ciutat construïda (936 - v. 976) prop de Còrdova per 'Abd al-Rahman III i al-Hakam II i convertida en capital del califat. De planta rectangular i emmurallada (1518 x 745 m), tenia clavegueres, aigua corrent i carrers empedrats (conservats fins a mitjan s XVII). Fou projectada en terrasses esglaonades, la part alta destinada a dependències palatines i administratives -el 947 s'hi traslladà la seca de Còrdova- i la inferior a habitatges, a mesquita (inaugurada el 941), a botigues, a jardins i àdhuc a un parc zoològic. Els relats de les ambaixades cristianes que hi acudiren permeten de reconstuir-en, en part, la sumptuositat del protocol i el luxe arquitectònic. Saquejada i destruïda el 1010 (Muhammad II de Còrdova), amb l'esfondrament del califat s'inicià la seva espoliació (venda de peces a Secilla, Granada, Còrdova i el Magrib). Quan tingué lloc la reconquesta de Còrdova (1236), el seu nom havia estat oblidat, i les ruïnes, conegudes per "Còrdova la Vella", foren cedides (1408) als jerònims per a la construcció del convent de Valparaíso. La seva identificació es produí arran de la publicació (1843) per part de Goyangos de l'obra d'al-Maqqari. El 1911 començaren les excavacions (dependències del tipus d'apadanes iranianes, restes de ceràmica, marbre esculpit, capitells, objectes de bronze, etc.), i actualment, bé que a poc a poc, hom n'ha iniciat la restauració i reconstrucció.
  • magnat
    Senyor feudal o noble de la més alta categoria i vassall directe del sobirà. A l'època carolíngia era conegut també amb la denominació de fidelis, potentior o primas, i postariorment també de pròcer, noble, baró, majoral, magnat de la terra i, per influència aragonesa, ric-home. Els magnats constituïren la primera noblesa del país, que, a l'època comtal, incloïa els vescomtes, els comdors i els varvassors, els bisbes i els abats. Hom dintingia entre magnat major i magnat menor. A la baixa edat mitjana també comprenia els infants i els comtes. Actualment equival al gran d'Espanya.
  • mainada
    Del s XI al XVI, agrupació de gent armada, organitzada sota un comandament i al servei del príncep, del rei o d'un baró, de manera permanent, amb la qual cosa diferia de la host, que era eventual.
  • mainell
    Mena de columneta de fusta o pedra que divideix en dos el buit d'una obertura, com és ara un finestral gòtic o una finestra coronella
  • majestat
    Nom donat als crucifixos vestits amb túnica datables dels ss XI al XV. Deriva, possiblement, de Síria; es caracteritza per la manca de dramatisme, i sovint va coronada. Els exemples més interessants són dels ss XI i XII, mentre que els posteriors solen ésser només la perduració del motlle. Se'n conserven una quarantena a Catalunya, i sobresurten la majestat Batlló (s XI, Museu d'Art de Catalunya), i les de Caldes de Montbui (s XI), de Beget (s XII) i de Sant Miquel de Cruïlles (ss XII-XIII, Museu Diocesà de Girona). Es confon sovint amb les representacions de santa Lliberada.
  • Majestat, Crist en
    Nom donat als crucifixos vestits amb túnica datables dels ss XI al XV. Deriva, possiblement, de Síria; es caracteritza per la manca de dramatisme, i sovint va coronada. Els exemples més interessants són dels ss XI i XII, mentre que els posterriors solen ésser només la perduració del motlle. Se'n conserven una quarentena a Catalunya, i sobresurten la majestat Batlló (s XI, Museu d'Art de Catalunya), i les de Caldes de Montbui (s XI), de Beget (s XII) i de Sant Miquel de Cruïlles (ss XII-XIII), Museu Diocesà de Girona). Es confon sovint amb les representacions de santa Lliberada.
  • majestàtic
    Que posseeix o mostra majestat.
  • majordom
    A la corona catalano-aragonesa, primer funcionari palatí, que tenia cura dels serveis de la casa reial. Aquest càrrec existia ja a l'alta edat mitjana, al regne d'Aragó, on exercí originàriament el govern i l'administració de la justícia, i al s XIV fou establert al Principat de Catalunya, en substitució del de gran senescal de Catalunya, que restà reduït a les seves funcions militars??????
  • malla
    Mig diner, dit també òbol. La seva encunyació acompanyava generalment la del diner. Solia ésser del mateix aliatge que aquest i pesar la meitat. Algunes vegades, però, foren de llei més baixa i de pes un xic inferior, per a compensar el seu cost relatiu de fabricació superior. A Catalunya, la denominació es documentada des del s XI, però la moneda fou encunyada des del s IX al XVI, primer d'argent i després de billó. La seva encunyació fou intermitent i la denominació perdurà com a unitat de compte del mig diner fins i tot quan hom deixà de batre-la??
  • Malla, Arnau de
    (Malla, Osona ss XI-XII) Nom amb què és conegut l'eclesiàstic Arnau Ènnec. Fou abat d'Amer (1051-1102) i bisbe de Vic (1102-09). La seva elecció tingué lloc després d'una llarga seu vacant i de la deposició del bisbe intrús Guillem Berenguer (1100-01). Erigí la canònica agustiniana de Manlleu, consagrà les esglésies de Sant Miquel d'Ordeig i d'Aiguafreda i redactà un codi de sinodals vigatanes.
  • Malla, Arnau de.
    Malla, Osona segle XI - segle XII Nom amb què és conegut l'eclesiàstic Arnau Ènnec. Fou abat d'Amer (1051-1102) i bisbe de Vic (1102-09). La seva elecció tingué lloc després d'una llarga seu vacant i de la deposició del bisbe intrús Guillem Berenguer (1100-01). Erigí la canònica augustiniana de Manlleu, consagrà les esglésies de Sant Miquel d'Ordeig i d'Aiguafreda i redactà un codi de sinodals vigatanes.
  • Mallorca. La dominació musulmana
    Malgrat les diverses expedicions musulmanes a Mallorca, la seva incorporació definitiva a l'emirat de Còrdova tingué lloc, segons ibn &HN;aldun, d'una manera fortuïta. 'Isam al-&HN;awlani, quan viatjà a l'Orient, hagué de refugiar-s'hi a causa d'una tempestat i, de tornada, conquerí l'illa (903-904) per compte de l'emir 'Abd Allah i en fou nomenat valí (904-912). L'actuació política dels successors d'Isam és pràcticament ignorada a les fonts musulmanes. A la caiguda del califat, Mallorca fou annexada (1015-87) a la taifa de Mugahid. La capital era Dénia i l'autoritat del Valí, resident a la ciutat de Mallorca, cobria el conjunt de les Illes. Quan la part peninsular de la taifa fou conquerida per Mugtadir ibn Hud de Saragossa, Mallorca tingué un curt període d'independència en què el valí 'Abd Allah al-Murtadà es proclamà emir (1087). El desembarcament de l'esquadra pisano-catalana a Portopí (1114) i el blocatge de la musulmana entre Cala Major i s'Arenal forçà l'emir a demanar l'ajuda almoràvit. Quan aquesta arribà (1115) la ruïna de Madinat Mayurqa, que sofrí un setge de vuit mesos per part dels croats, ja era un fet. L'ocupació de l'illa pels almoràvits fou més una repoblació i una reconstrucció que una conquesta (no sense oposició, però). Sota el domini almoràvit, les illes tornaren a dependre del govern central d'Al-Andalus fins que Muhammad ibn 'Ali ibn Ganiya, valí de Mallorca probablement des del 1126, en caure Al-Andalus a les mans dels almohades (1158), s'hi declarà independent i inicià la dinastia dels Banu Ganiya, que romangué a Mallorca fins l'any 1203. El període almohade mallorquí anà esmorteint-se fins a la conquesta de Jaume I (1229).
  • mancús
    1.- Nom d'origen àrab -que significa "quelcom gravat"- amb el qual molts països de l?occident europeu designen el dinar d'or musulmà, especialment dels ss IX-XI. A la documentació catalana, hi és citat des del s X i, a vegades, denominat pel seu nom d'origen: iafarí, amurí, ceptí, etc. Circulà profusament pels comtats catalans, especialment al s XI, i n'hi ha esment del s X al XII. 2.- Moneda d'or encunyada a Barcelona a imitació dels dinars àrabs. Fou fonamental en el desvetllament econòmic català del s XI. Inicialment (entre ~1017-35) fou fabricada pel prestamista i orfebre jueu Bonhom, amb una talla de 7 l'unça (3,80 g). Imità diferents models dels dinars andalusins, però en general porten la lectura Bonhom, en llatí en una de les cares. Un dels tipus porta el nom Madinat Barsinuna en caràcters cúfics. A partir del 1037, encunyats per Enees, el seu pes baixà progressivament fins a ésser de 10 l'unça (uns 2,70 g). Vers el 1070, apareixen mancusos de 15 l'unça (1,90 g), fets encunyar per Ramon Berenguer I, que porten al voltant d'una de les cares la lectura en llatí: Raimundus Comes. Els mancusos d'Enees i aquests darrers, que hom anomena bilingües, imiten els dinars dels hammudites, concretament els de Yahyà al-Mutali de Ceuta. Hom els troba citats a la documentació com a mancusos de Bonhom, de Barcelona, d'Enees, del s X al XII.
  • mancús barcelonès
    Dinar d'or d'imitació àrab feta a Barcelona al llarg del s XI.
  • mancusada
    Valor d'un mancús normalment pagat en espècies o en moneda de valor inferior, com és ara el diner. El terme apareix, especialment, en la documentació dels ss X-XI, com el mancús.
  • mancusal
    Unitat ponderal del mancús. Apareix en la documentació catalana de la segona meitat del s XI, referit al mancús que pesa l'argenç, és a dir el de 14 l'unça (de pes 1,92 gr.), que corresponia als mancusos anomenats bilingües.
  • màndorla
    Ametlla mística.
  • mandorla, ametlla mística
    568_imatge.jpgOrnament en general de forma el.líptica, originàriament símbol de les esferes celestials de la narració bíblica, que encercla una figura sagrada a la qual hom vol donar un relleu especial. En l'art romànic, tant en la pintura com en l'escultura, el trobem en representacions del Pantocràtor (Absis de Sant Climent de Taüll, s. Xll) de la Mare de Déu (timpà de l'església de Cornellà de Conflent, s. Xll), i posteriorment també en les d'angels i sants (representació d'un àngel en una clau de volta de la nau central de la Seu de Lleida, s. Xlll)
  • manent
    Dels ss XI al XV, el qui residia en la terra d'un senyor directe i hi restava adscrit; pagès de remença.
  • manganell
    Giny de guerra usat antigament per a tirar pedres, javelines, etc.
  • Manresana
    Vegeu Torre manresana
  • mantell
    Vegeu mantellet.
  • mantellet
    1.- Tauler de posts, ocasionalment folrat de pells tendres per a dificultar l'incendi, que els assaltants d'una fortificació portaven davant per a avançar a cobert. 2.- Escut defensiu. 3.- Tauler o conjunt de posts, més o menys gran, que els assaltants d'una fortificació portaven davant per poder avançar a cobert.
  • manuscrit
    Llibre escrit a mà. També rep el nom de còdex, que és reservat, però, als manuscrits antics i medievals, tant si són escrits en papir com en pergamí o en paper. En bibliotecologia són considerats també manuscrits els llibres copiats a màquina d'escriure manual. Tant aquests darrers com els càdexs i els manuscrits posteriors són guardats conjuntament en seccions especials de les biblioteques i els arxius, i són descrits sense discriminació en els catàlegs i els inventaris.
  • maravedís
    Morabatí
  • marca
    Entitat geogràfica i politico-militar fronterera. Aquest mot fou emprat pels annalistes francs de la primera meitat del s IX per a designar els territoris fronterers de l'imperi carolingi: Marca Hispànica, Marca de Bretanya, de Soràbia, Marca Saxona, Marítima, etc. Llur governador rebia el nom de marquès. Als comtats catalans aquest mot, pur concepte geogràfic sense cap valor jurídic, tingué aplicació fins a la fi del s X; (Marca Hispànica). Rebia també el nom de marca la frontera amb els sarraïns: així, la marca del Penedès, de Barcelona, de Berga, d'Osona, la marca manresana, d'Urgell que han perdurat en algun topònim. Els comtes que tenien territori fronterer s'intitulaven comte i marquès.
  • marca de Balaguer
    Nom que prengué el sector meridional del comtat d'Urgell des de mitjan segle Xl en esdevenir la ciutat de Balaguer tributària del comte Ermengol lV d'Urgell (1076).
  • marca de Berga
    Nom que prengué el sector de la Segarra adquirir pels comtes de Berga i cerdanya, dins la primera meitat del segle Xl, a la frontera amb els musulmans. Formava una estreta franja des de Castellfollit de Riubregés, el Portell, Pujalt, Ferran, Gàver i les Oluges, fins prop de Tàrrega, limitava al nord i al sud pels comtats d'Urgell i d'Osona-Manresa (aquest dos units a Barcelona). El 1058, el comte Ramon Guifré de Cerdanya cedí al comte de Barcelona l'expansió de la seva marca més enllà de les Oluges.
  • marca de Camarasa
    Vegeu Camarasa, Marca de
  • Marca de Camarasa,
    Territori del comtat de Bracelona que comprenia els termes de Camarasa, Cubells i Montgai (Noguera), adquirit el 1050 per Ramon Berenguer l per conveni amb el rei de Lleida, al-Mudaffar. Separat de la resta del comtat per territori urgellès, el mateix any fou infeudada las castlania al vescomte d'Àger, Arnau Mir de Tost, la qual preservaren els seus successors, els Cabrera. Pere l donà la senyoria de la marca a la seva filla Constança; recuperada per Jaume l el 1247, esdevingué batllia reial, nucli de la vegueria de Camarasa. El 1314 fou lliurada per Jaume ll als comtes d'Urgell (els quals eren des del 1290 propietaris de les rendes reials) com a penyora de la compra del comtat d'Urgell, però retornà pocs anys després a la corona.
  • marca de Gòtia
    No hi consta rès
  • marca de Tolosa
    Denominació que rebé el territori meridional fronterer del comtat de Tolosa. Comprenia les comarques ¾després comtats¾ de Pallars i de Ribagorça, recuperades als sarraïns pels comtes de Tolosa a la primeria del s IX.
  • marca Hispànica
    Denominació imprecisa aplicada per alguns cronistes francs entre el 821 i el 850 als territoris del nord del pais que després fou anomenat Catalunya. Aquesta denominació fou reintroduïda en la historiografia catalana vers molt a la fi del segle XVl o el començament del XVll, però esdevingué més general a partir de la publicació de Marca Hispanica sive Limes Hispanicus de Pèire de Marca i Baluze el 1688 i de la Histoire Generale du Languedoc de Devic i Vaissètte en 1730-45. Més tard hom cregué plenament en la realitat administrativa i política d'una entitat designada amb aquest nom, constituïda pels comtats catalans, o almenys per la major part d'ells, sota l'autoritat militar d'un dels comtes, que rebia per això el títol de marquès. Per a Josep Calmette aquesta Marca Septimano-hispànica existent des del 817; segons Dhondt, ja devia haver aparegut el 798, però es devia integrar a Septimània el 852 i se'n devia separar el 865. Modernament hom ha acceptat en general els punts de vista de Calmette, amb algunes objeccions de Botet i Sisó, des del 1890. Recentment Antonio de la Torre (1947) i Maravall (1954) han discrepat radicalment de Calmette, i ha estat Ramon d'Abadal el qui ha aclarit definitivament la qüestió.
  • Marca Hispanica, sive limes Hispanicus
    Descripció històrica i geogràfica de catalunya, escrita per Pèire de Marca els darrers anys d'exercir el càrrec de visitador general del govern francès a Barcelona i impresa a París, el 1688, per François Muguet. L'obra consta de tres llibres: el primer és una descripció geogràfica dels comtats de Rosselló i Cerdanya i de les terres limítrofes, encaminada a demostrar la tesi favorable a Lluís XIV de França (i aplicada en el tractat dels Pirineus, el 1659, i en la conferència de Cerat, el 1660), basada en la teoria dels límits geogràfics naturals, sovint empreda per la diplomàcia centralista francesa, que menystenia la unitat ètnica i linguïstica dels Països Catalans. El segon llibre es una descripció geogràfica del Principat, amb abundants referències als historiadors i geògrafs grecs i romans, i una detallada descripció dels pobles que habitaven el Principat en sobrevenir la conquesta romana. El tercer llibre és una història de les relacions del PaÏsos Catalans amb França, més important pels documents que transcriu que no pas pel text. L'obra, encara inèdita a la mort de Marca, fou editada pel seu antic secretari, Étienne Baluze, que hi afegí un quart llibre (probablement redactat amb materials aplegats per Marca), un prefaci i una dedicatòria a Jean-Baptiste Colbert. A més, inclogué en l'edició la Historia sicula de Niccolò Speciale un Cronicó Barcinonense i el Cronicó Ulianense. En l'extens Appendix reuní la documentació de l'alta edat mitjana aplegada per Marca. Modernament n'ha estat publicada una traducció catalana de Joaquim Icart (1965) i una edició facsímil (1972).
  • Marcús
    (Barcelona ? S X) Ciutadà barceloní. Caigué pres en l'expedició d'Almansor contra Barcelona (985) i fou dut a Còrdova. El 989 tornava a ésser a Barcelona, car havia pogut pagar el rescat. Hom creu que es el cap de la família Marcús de mercaders barcelonins.
  • Marcús, Bernat
    (Barcelona s XII) Burgès barceloní, un dels pocs homes que, sense ésser noble, intervingué en el consell del comte Ramon Berenguer IV i en l'alta política del país. Tenia moltes propietats a la ciutat i una bona part de la muntanya de Montjuïc. El 1152 intervingué en el testament de la reina Peronella, el 1162 en la consolidació del testament sacramental de Ramon Berenguer IV i el 1164 en la renúncia del regne d'Aragó feta per Peronella a favor d'Alfons I el Cast. Foren moltes les seves activitats comercials i polítiques, sobretot durant el regnat de la reina Peronella. El 1166 féu donació de terres per al cementiri dels pobres, al lloc on hi ha l'actual plaça de Marcús i la capella dedicada a la Mare de Déu de la Guia, que recorden la seva pietat i el seu nom.
  • Mare de Déu
    Nom amb què hom sol referir-se a Maria, mare de Jesús. Traducció del terme grec Theotokos, que correspon al títol mariològic més antic, als Països Catalans aquesta expressió ha prevalgut sobre altres d'equivalents, i és emprada també com a simple interjecció.
  • marededéu
    Imatge de Maria com a mare de Déu, generalemnt escultòrica i sovint venerada. Des de la fi del s XI són greqüents a tot el territori català. El moment d'esplendor màxima (de mitjan s XII a mitjan s XIII) correpon a l'onada devocional mariana promoguda pel moviment del Cister o de Sant Benet. Solen ésser imatges sedents amb l'infant a la falda que, partint del hieratisme de tradició bizantina, es van suavitzant fins a l'època gòtica; l'evolució es nota, sobretot, en la posició de l'infant, que del mig de la falda passa al genoll esquerre de la mare, i finalment, en l'època de transició al gòtic, resta d'empeus. El Museu d'Art de Catalunya, el Museu Marès de Barcelona i els museus diocesans de Vic, Girona, Solsona, Barcelona i Urgell guarden molts models d'aquestes imatges, i se'n conserven encara moltes en el culte en santuaris i parròquies (les del Claustre, de Solsona, Montserrat, el Tura, etc) i en col.leccions particulars. Són les imatges dites "trobades" per les llegendes creades als ss XV-XVII, que pretenen que havien estat fetes abans de la invasió musulmana i que després foren trobades, enmig de prodigis, per pastors o ermitans. ????
  • marededéu de Montserrat
    El culte marià a Montserrat va lligat a la primitiva ermita pre-romànica de Santa Maria que l'abat Oliba de Ripoll transformà en cenobi al s XI. A la fi del s XII o al començament del XIII, una nova església serví de marc a la imatge, coetània, de la Mare de Déu, traslladada el 1599 a l'església actual. Referències escrites de miracles que li eren atribuïts, divulgats per pelegrins i trobadors, són consignades des del s XIII, i el seu coneixement arribà ben aviat més enllà de les terres catalanes: als altres regnes peninsulars i Itàlia, paral·lelament a l'expansió mediterrània de la corona catalano-aragonesa (prop de dues-centes capelles i altars s'arribaren a erigir a Itàlia). Sota la casa d'Àustria la devoció montserratina penetrà a l'Europa central i als Països Baixos i s'estengué també a França i Occitània (Lió, Tolosa, París, Saint-Flour, Houdan, on el 1954 foren descobertes unes pintures murals al·lusives als antics pelegrinatges montserratins). Només a la diòcesi de Tarbas i Lorda hom ha pogut assenyalar l'existència, al s XVIII, de 56 centres de la confraria de la Mare de Déu, erigida el 1223. A Amèrica, el seu culte fou introduït pels descobridors i missioners, precedits pel primer vicari apostòlic, Bernat Boïl, antic ermità de la muntanya (al Brasil li foren dedicades una dotzena d'esglésies, i una abadia benedictina porta encara el seu nom). La destrucció de l'església de Montserrat durant la guerra del Francès (1811-12) i el trasllat de la imatge a Barcelona (1823-24) foren només el preludi de la clausura del santuari, tancat el 1835 i no reobert fins el 1844. En el redreçament, iniciat el 8 de setembre de 1844 mateix, marquen dues fites importants les festes del mil·lenari (1880) i la coronació canònica de la imatge de la Mare de Déu, proclamada pel papa Lleó XIII patrona de les diòcesis catalanes (1881). L'entronització de la imatge, promoguda per la Comissió Abat Oliba el 1947, reuní a Montserrat unes 100 000 persones procedents de totes les comarques catalanes. El nombre de visitants del santuari, des de la construcció de les carreteres, del tren cremallera (suprimit el 1957) i del funicular aeri, ha augmentat constantment: de 30 000 visitants el 1900 ha passat a més d'un milió i mig el 1986. Modernament, l'expansió dels llocs de culte i de la confraria s'ha produït també per Austràlia, l'Amèrica del Nord, Àsia i Àfrica (Nova York, Bombai, Jerusalem, Manila, Tòquio, Buenos Aires, l'Havana, Medellín, Monròvia, Ceuta i Tànger). Tanmateix, Montserrat ha continuat mantenint el caràcter de santuari nacional de Catalunya.
  • Margarit
    Llinatge de cavallers i després nobles, d'origen burgès, de Girona. Bé que ja als ss XII i XIII hom troba alguns Margarit ¾Pere Margarit (1145) i Guillem Guerau Margarit (1150), templers, Berenguer Margarit (s XII), cavaller de l'Hospital, Vicenç Margarit, que acompanyà Jaume I a la conquesta de València¾, no fou fins el 1346 que aparegué un membre pertanyent amb seguretat a aquest llinatge: Bernat (I) Margarit (mort el 1366), ciutadà, que posseïa, al barri del Mercadal de Girona, una ferreria, i diversos béns a la parròquia de Sant Gregori, a la qual els seus successors restaren íntimament vinculats; fou reboster de l'infant Joan. Un probable germà seu, Berenguer Margarit, fou (1351-63) tresorer de Pere III. El fill de Bernat (I), Bernat (III) Margarit (~1340 ¾ 1414/16), rebé el privilegi de cavaller (1377), fou conseller i conestable de l'infant Joan i uixier seu quan ja fou rei (1387). Com a cavaller, formà part del braç militar a les corts (1392). En morir Joan I, fou depurat, condemnat a pagar una multa de deu mil florins i empresonat (1397-98), juntament amb Bernat Metge. Probablement fou germà seu Joan Margarit, que fou veguer de Camprodon (1400), castellà d'Alacant (1404) i, probablement, pare de Joan Margarit, abat d'Amer (1449-76), que prengué part activa a la guerra civil, primer com a enemic de Joan II i després com a col·laborador seu, i avi de Joan Margarit (~1400 ¾ ~1456), que fou secretari d'Alfons IV a Itàlia. És probable que fossin fills d'aquest darrer Bernat Margarit, abat de Sant Pere de Rodes i bisbe de Catània, Miquel Margarit, capità de Llançà, i Francesc o Francí Margarit. De dos fills de Bernat (II), en sortiren les dues línies del llinatge. La línia primogènita dels senyors de Sant Gregori fou formada per Joan Margarit i de Peguera, probable veguer de Girona (1440-42), que es casà amb Caterina de Pau i foren pares de Joan Margarit i de Pau i de Bernat (III) Margarit i de Pau, dit el Jove (~1395 ¾ ~1480), senyor de Sant Gregori, que protagonitzà, gràcies al fet d'ésser nebot del bisbe Bernat de Pau, nombrosos incidents a la ciutat. Les milícies populars del sagramental saquejaren (1454) la casa que posseïa al Mercadal i el molí de Sant Gregori, conflicte que es polaritzà en un enfrontament entre el llinatge i la menestralia gironina. Dels germans que tingué, Berenguer Margarit i de Pau, també cavaller, prengué part en diverses bandositats per tal de controlar el govern de la ciutat i fou detingut per ordre dels cavallers (1458-59), i Francesc Margarit i de Pau (~1425 ¾ ~1478) fou destinat a la carrera eclesiàstica, però ja el 1463 havia penjat els hàbits i era cavaller. La guerra civil (1462-72) beneficià el llinatge, enriquit pels drets que posseïen en la percepció d'una part dels de la corona sobre els molins fariners situats al Ter i al rec Monar des de Vilanna a Girona. En recompensa dels serveis de guerra, Bernat (III) rebé les senyories de Palafrugell, Palamós i Santa Coloma de Farners, ultra uns altres béns lliurats al seu gendre, Joan de Sarriera, senyor de Vulpellac, casat amb la seva filla Violant Margarit i Bertran. El succeí el seu fill Lluís Margarit i Bertran (nascut vers el 1445), que es casà (1477) amb Joana de Requesens i foren pares de Joan Margarit i de Requesens, que fou bisbe de Girona (1534-54), de Jeroni de Margarit i de Requesens (pare de Llàtzer de Margarit) i de Lluís Margarit i de Requesens, que el succeí com a cap del llinatge. Aquest, o un fill seu homònim (mort vers el 1580), es casà amb Elisabet i foren pares de Mariàngela de Margarit, que aportà (1588) els béns d'aquesta línia al seu marit Pere d'Espés. Llur filla, Elisabet de Margarit i d'Espés, els aportà al seu marit, Joaquim de Reguer i de Ferrer, i a llurs descendents, que també es cognomenaren Margarit. La línia secundària dels senyors de Castell d'Empordà fou iniciada per Bernat Margarit i de Peguera dit el Vell (~1395 ¾ ~1480), que es casà amb la pubilla Francesca de Santfeliu-Vilaragut, senyora del Castell d'Empordà, Ullastret, Monells i Sant Iscle, i fou veguer de Barcelona. Lluità (1426-28) en la guerra
  • Maria Girón
    (s XIII) Comtessa d'Urgell. Filla del ric-home Gonzalo Ruíz Girón. Vídua de Martín Alfonso, fill il.legítim d'Alfons IX de Lleó, de qui fou segona muller, es casà (1273) amb el comte Ponç I d'Urgell. Residí a Burgos (1239-53), amb el seu fill Àlvar, futur comte d'Urgell.
  • Maria Pérez Ansúrez
    ( s XI - v. 1101) Comtessa d'Urgell. Filla del comte castellà Pero Ansúrez, senyor de Valladolid i d'Elo. Es casà el 1095, amb Ermengol V d'Urgell, que passà a residir a Lleó. En morir aquest (1102), el seu fill Ermengol VI fou comte d'Ugell, sota la tutela del pare de Maria.
  • Maria Roderic de Vivar
    (v. 1080 - v. 1105) Comtessa de Barcelona. Filla petita del Cid i primera muller de Ramon Berenguer III de Barcelona, amb el qual es casà, vers el 1098. El comte degué cercar en aquest matrimoni un nou cami per al triomf de les seves ambicions ponentines. Tingué una filla, Ximena, que fou casada amb el comte Bernat III de Besalú (1107) i a la qual fou concedit en dot el comtat d'Osona, i després amb Roger III de Foix.
  • maridatge
    A la corona catalano-aragonesa, des del s XIII al XVIII, exacció que rebia el rei sobre els seus vassalls per a recollir cabals destinats al dot d'una filla o una germana??????
  • marmessor
    Persona (o cadascuna de les persones) nomenada pel causant per tal que tingui cura de complir i d'executar la seva darrera voluntat. El càrrec de marmessor, que, de sempre, havia tingut importància en el dret successori català, és consolidà sota la influència del dret canònic, que exigia l'execució de les disposicions pietoses ordenades pels difunts. La facultat de designar marmessors correspon al causant, sia en testament, en codicil o en heretament; però si resta vacant el càrrec, sense que el testador hagi nomenat cap substitut, qualsevol interessat en l'herència pot demanar al jutge -o al bisbe, si es tracta de disposicioons pietoses- el nomenament d'un marmessor, que en tal cas serà anomenat datiu, amb les mateixes atribucions qu el testamentàri. Els designats poden acceptar o rebutjar lliurement la comanda i, adhuc en el cas d'haber, exsusar-se'n al.legant causa justa a criteri del jutge. Han de portar a compliment llur missió dins el termini fixat pel causant i, sinó els ha estat assenyalat, dins un any comtant des de la mort del testador, un cop passat el qual el jutge -o el bisbe, en cas de causes pietoses- pot requerir-los per tal que portin a execució la voluntat del difunt dins el temps que els fixin. Els marmessors son universals quan llur gestió afecta la totalitat de l'herència, i particulars, quan la tene limitada a determinades comandes. El càrrec de marmessor universal és retribuït -si el causant no disposa altra cosa- amb el deu per cent del valor de l'herència, i aquell `pot vendre béns, cobrar credits, pagar deutes i càrregues, pagar llegítimes i fer adjudicacions entre els interessats en la successió. El testador pot limitar i àdhuc ampliar les facultats dels marmessors. Aquest càrrec s'estingeix per mort, imposibilitat, remoció, acompliment de l'encàrrec o caducitat del termini de la seva gestió. El marmessor sempre és obligat a retre comptes.
  • marquès
    Comte que governava un territori fronterer o marca. Els governats de Gòtia i de Septimània també apareixen amb el títol de marquès. Al territori català els comtes de Barcelona, Urgell, Cerdanya, Pallars i Ribagorça empraren, amb el títol de comte, el de marquès. També, en funció de la defensa d'una frontera, apareix amb aquest títol (917) Ermenard?????
  • marquesat
    Circumscripció sota la jurisdicció d'un marquès. Als Països Catalans, antigues marques com Camarassa i Tortosa esdevingueren marquesats al s XIV
  • Marquessa d'Urgell
    (s XII - d. 1209) Vescomtessa de Cabrera i d'Àger. Filla gran del comte Ermengol VII i de Dolça de Foix. Fou casada amb el vescomte Ponç III de Cabrera i d'Àger. Ja vídua, el seu germà, el comte Ermengol VIII, li deixà en el seu testament el comtat d'Ugell, si moria sense successió la seva filla Aurembiaix I. Fou mare del comte Guerau I d'Urgell.

1 2 3 4 5 6

« Volver

Buscador:

Término del Día

comtat de Pallars Sobirà:
Territori català medieval que comprenia el que havia estat el nucli originari de l'antic comtat de Pallars, és a dir, la conca alta de la Noguera Pallaresa. Al començament del sI era el menys ric dels comtats pallaresos i el menys poblat. Això no...

Leer más

 
Europa Románica, © 2006 | Contacto | Inicio | | Net Consulting | RSS Feed