Europa Románica

 

Glosario de Términos

Términos que comienzan por la letra L:

1 2

  • l'Epifania
    Solemnitat de l'any litúrgic que l'Església celebra el sis de gener. D'origen oriental, commemora la manifestació de Crist. Les interferències amb la festa de Nadal (d'origen occidental i del mateix s IV) donaren a l'Epifania un sentit diferent a l'Orient i a l'Occident. Aquí li fou aplicat, desplaçat del Nadal, el caràcter de manifestació de Crist als mags. A l'Orient, per contra, hi ha estat sempre commemorada la manifestació de la divinitat de Crist al moment del seu baptisme. Això respon a una cristianització, a Egipte i Aràbia, de les festes del solstici d'hivern, el sis de gener (a Roma s'esdevingué el mateix amb el Nadal, el 25 de desembre), que els gnòstics del s II consagraren al baptisme de Crist. El contingut diferent de l'Epifania a l'Orient i a l'Occident es reflecteix, naturalment, en la seva representació artística. Per l'Orient hom coneix exemples famosos del baptisme de Crist, sobretot en frescs i en icones. A l'Occident, l'adoració dels Reis Mags, objecte de l'Epifania, ha tingut una abundant representació. Als Països Catalans, la més antiga és potser un mosaic ¾deteriorat¾ del mausoleu de Centcelles. Després apareix més clarament en un mural pre-romànic (s XI) de Casanoves (Rosselló) i esdevé un tema molt repetit al romànic (absis de Santa Maria de Taüll, portada d'Agramunt i en diversos capitells: portal del claustre de la seu de Tarragona) i al gòtic (la de Ferrer Bassa, a Pedralbes, o bé les de nombrosos retaules, com els escultòrics de Pere Oller, a Vic, o el de Pere Joan, a Tarragona, o els pictòrics del Mestre de Banyoles o de Joan Reixac, al Museu d'Art de Catalunya, o bé la taula central del retaule del Conestable, de Jaume Huguet, considerada la millor Epifania catalana). En l'art renaixentista destaquen les interpretacions de Roderic d'Osona el Jove (National Gallery, de Londres) o de Vicent Macip (catedral de Sogorb).
  • La dominació islàmica i l'inici de la Reconquesta
    A la mort de Vítiza (710), els seus familiars i alguns nobles i prelats influents establiren el seu fill Àkhila II com a rei a Toledo, però els partidaris de la tradicional monarquia electiva designaren rei el duc de la Bètica, Roderic. Mentre aquest era coronat a Toledo (710) i establia el seu domini pel centre i l'oest de la Península, els partidaris d'Àkhila recaptaven l'ajut musulmà. Tariq ibn Ziyad, governador de Tànger, desembarcà a Gibraltar (711), avançà vers l'oest i ocupà Carteia i Algesires. Roderic reuní un gran exèrcit, al qual s'integraren alguns grups partidaris d'Àkhila, però fou derrotat i mort a la batalla del riu Barbate o, segons alguns historiadors, Guadalete (del 19 al 26 de juliol). Tariq s'emparà de Toledo i prosseguí fins a la penya d'Amaya, on vencé una important concentració de partidaris de Roderic. El governador de l'Àfrica del nord, Musà ibn Nusayr, que havia desembarcat a Algesires (juny del 712), s'uní a les forces de Tariq i s'adreçaren a Saragossa (713). Musà rebé ordres de tornar a Damasc i deixà com a valí el seu fill 'Abd al-'Aziz (714), però aquest, acusat de voler fer-se independent de Damasc, fou assassinat per ordre del califa (716). Mentre els seus successors estaven ocupats amb els plans d'expansió al nord dels Pirineus, a Astúries i a Cantàbria, que restaven fora de les línies d'aquella expansió, es constituïren nuclis cristians independents. Pelagi, membre de la guàrdia de Vítiza i de Roderic, capitanejà el nucli asturià des del 718. Derrotà els sarraïns a Covadonga (722) i consolidà el regne d'Astúries, que s'unificà després amb el nucli càntabre. Alfons I prengué Lleó i Astorga, s'expandí per Galícia i ermà el territori fins al Duero.
  • la Porta Ferrada
    Nom amb què és conegut el porxo de triple arcada, amb una galeria sobreposada, a manera de trifori, que precedeix la gran nau del temple romànic del monestir de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà). És una obra pre-romànica, segurament de vers el 970, que degué precedir el temple pre-romànic del monestir (segurament de planta basilical) anterior a l'actual. Fou restaurada el 1931 sota la direcció dels Amics de l'Art Vell.
  • Labib al Amiri al -Fatà
    (ss X-XI) Rei musulmà -d'origen eslau- de la taifa de Tortosa (v. 1015?-35 i 1058-61), també anomenat Nabil. Era un eunuc al servei, sembla, del califa Hisam II. Probablement nomenat vali de Tortosa, se'n proclamà rei arran de la confusió dels darrers anys del califat de Còrdova. Formà part de la coalició que intentà d'imposar el califa 'Abd al-Rahman IV. El 1017 els musulmans de València el reconegueren com a rei, però fou destituït el 1021 pels seus tractes amb cristians i especialment amb el comte de Barcelona Berenguer Ramon I. El 1035 fou destronat del tron tortosí per un altre eslau, Muqatil Sayf al-Milla, i es refugià a la cort d'Al-Mundir II de Saragossa. El seu segon regnat fou dependent de la cort saragossana.
  • Langobard
    (s. IX) Jutge que actuava ja des del temps del comte Salomó d'Urgell i Cerdanya, que continuà sota els comtes Miró I el Vell de Cerdanya i Guifré I de Barcelona el 886. Sembla que tenia béns aprisiats i repoblats per ell al Ripollès, puix que consten un vilar del seu nom a la vall de Sant Joan i unes cases a Llaié.
  • leccionari
    Llibre litúrgic que conté ordenades, segons diferents sistematitzacions, les lectures de l'ofici o de la missa. Diferenciat de les mateixes bíblies (i dels capitularia lectionum), dit també comes (o commicus en l'antiga litúrgia hispànica) i dividit més tard en l'epistolari i l'evangeliari (modernament tornats a unir) o incorporat al breviari i al missal (la nova edició del missal l'exclou, a causa de l'enriquiment postconciliar, del sistema de perícopes). A la Catalunya medieval, com en altres llocs, els leccionaris de l'ofici anaven combinats amb els homiliaris. El leccionari de la missa més antic en ús a Catalunya que hom coneix (de tipus romà, dels ss IX-X, conservat fragmentàriament a Tarragona) apareix fusionat amb l'antifoner de la missa.
  • legat
    Eclesiàstic que per disposició del papa el representa en un concili.
  • lesena
    Faixa vertical estreta i de poc gruix que divideix els paraments dels murs i que sosté l'arcada, especialment en l'arquitectura romànica.
  • Liber
    No hi consta rès.
  • Liber dotaliorum ecclesiae Urgellensis
    Cartulari conservat a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell, on es contenen les principals donacions i els privilegis atorgats a aquella església i a la seva canònica. Recopilat bàsicament al s XIII amb afegits posteriors que van fins al s XVIII, consta de dos volums i conté 1230 documents.
  • Liber dotatiorum antiquarum
    Cartulari de l'arxiu capitular de Vic que recull els privilegis, els testaments, les donacions i altres actes de lliurament de béns a l'església de Vic. És un volum en pargamí i cobertes de pell de 152 folis. El féu recopilar el canonge Guilem de Mont-ral, vers el 1215, pel notari Andreu d'Almúnia, bé que és obra de l'escrivà i prevere Pere de Madriguera. S'inicià amb el privilegi del rei Odó a Vic del 889; té set documents anteriors a l'any 1000, i la resta, dels ss XI, XII i algun del XIII.
  • Liber feudorum Ceritaniae
    Cartulari de la corona catalano-aragonesa referent a la Cerdanya i a les possessions ultrapirinenques que es conserva a l'Arxou de la Corona d'Aragó. Consta de 379 folis i de 272 escriptures. Sembla una còpia d'una part del "Liber feudorum maior", al qual és posterior en alguns decennis (els documents són en el mateix ordre). Abraça sobretot el període 1172-76. Té 32 miniatures policromes sobre fons d'or.
  • Liber feudorum maior
    Cartulari que conté els documents referents als dominis de la casa comtal de Barcelona i als altres comtats integrats a ella. Es conserva a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. El féu recopilar Alfons I vers el 1192, i l'autor és Ramon de Caldes, degà de l'església de Barcelona (1161-99). Representa l'esforç de la corona per a senyorejar el país fraccionat i sovint usurpat pels senyors feudals; conté alicances, vendes, testaments, comandes de castells i sagraments d'homenatge. Originalment s'anomenava "Liber domini regis", i es componia de dos volums, amb un total de 888 folis i prop d'un miler de documents; els més antics són del s IX. Actualment, després de moltes mutilacions, forma un volum de 88 folis amb 183 escriptures fet amb les restes dels dos originals. La cal.ligrafia, franca, és bona, i conté 79 miniatures, en part recuperades modernament (1945-47) refent el cartulari primitiu d'acord amb un índex del s XIV, amb les escriptures conservades al mateix arxiu. Conté 902 documents en apèndix i reprodueix nombroses miniatures.
  • Liber iudiciorum
    [Llibre dels judicis] Compilació de lleis formada al s VII, al regne visigòtic, per iniciativa de Recesvint en el vuitè concili de Toledo (653) per tal d'unificar la legislació dels gots i dels hispans. Probablement era ja acabada en 654-655. Els diversos elements que integren el recull conservaren llur personalitat i indicació de procedència (319 lleis, dites antiqua -algunes amb l'expressió emendata-, són anteriors a Recared, i 192 són de sobirans posteriors, fins a Recesvint, amb 15 capítols de folosofia política extrets de les itimologies isidorianes; Ervigi en féu una revisió el 681 afegint-hi altres lleis i esmenant-en; encara hi foren introduïdes després noves lleis, fins al regnat d'Ègica). Abasta els drets polític, civil, penal i processal i en petita part afecta el dret eclesiàstic. La lleugera romanització prové de la influència del codi d'Euric i del breviari d'Alaric, així com dels usos hispanoromans. A Catalunya, tot seguit d'iniciada la conquesta cristiana, l'aplicació del "Liber iudiciorum", que regia també a la Gal.lia narbonesas, coexistí amb la d'alguns capitulars dels francs i la del dret canònic. Rebé també els noms de "Codex legum", "Liber legum", "Liber Gothorum", "Lex Gothica", etc. Hom troba, especialment des de la fi del s X, una gran florida d'aquest dret en actes, contractes, sentències i iudicata. Bé que en alguns llocs era aplicada en tota la seva puresa, en d'altres, per la influència dels costums, només es mantenia en l'esperit i en formalitats. Les fórmules ripolleses en foren molt influïdes; el jurista Bonhom en féu una gran tasca de divulgació, publicar-en una edició amb el títol de "Liber iudicum popularis" ('Llibre popular dels jutges'). El monestir de Montserrat conserva fragments d'una versió en català del Liber de la fi del s XII (Libre jutge), que procedeix en més de mig segle la traducció castellana i mostra la seva popularitat com a font de dret. Una part dels usatges (Usatges de Barcelona) és copia d'aquesta llei que hom anomena Ligs gods; alguns usatges són adaptacions, i en d'altres se l'esmenta com a dret vigent. La introducció del dret comú a Catalunya, especialment sota la influència del decret de Gràcia, fou motiu de disputes entre els partidaris del nou dret i els seguidors de la llei gótica: Jaume I prohibí el 1251 que hom al.legués als tribunals tant la llei gòtica com el dret comú, per tal com els Usatges i la raó natural eren suficients. Malgrat que el dret comú acabà imposant-se, moltes normes gòtiques persistiren en els usos, com en els Costums de Lleida, en el Recognoverunt proceres i en altres col.leccions més o menys consuetudinàries de la Catalunya Vella (Costums de Girona)?????
  • Libre jutge
    Versió catalana antiga de les lleis godes o "Liber iudiciorum" visigot, conservada només fragmentàriament en un full de pergamí a la biblioteca del monestir de Montserrat. Segons Anscari M. Mundó, que l'identificà el 1960 i en féu un estudi exhaustiu, el manuscrit pot ésser datat entre el 1180 i el 1190. Es tracta d'una còpia de la versió catalana del "Liber iudicus", versió feta molt probablement en els primers anys del govern de Ramon Berenguer IV, vers el 1140, i en relació directa amb la primera compilació del Usatges. El títol de "Forum iudicum" que presenta un còdex de procedència castellana del 1188 i que donà origen al castellà "Fuero Juzgo", no fou mai conegut a Catalunya; d'aquí que hagi d'ésser refusat, segons Mundó. El títol català que duia la versió, d'acord amb d'altres testimonis llatins i catalans, devia ésser "Libre jutge". La versió catalana fou feta segurament per a ús de la cúria comtal de Barcelona, com ho fou també probablement la còpia del manuscrit conservat. El document, malgrat la seva brevetat, i a part el seu interès per als estudis jurídics, té un gran valor per a la història de la llengua, com a testimoni més reculat, conegut fins ara -anterior a les Homilies d'Organyà-, d'una prosa ja netament catalana.
  • Libri antiquitatum ecclesiae cathedralis
    Cartulari de la catedral de Barcelona, recopilat al començament del s XIII. El seu nom primitiu era "Liber cartarum sedis Barchinonae", i és obra de tres o quatre mans distintes. Conté un total de 2750 documents, dividits en seccions regionals, sense ordre cronològic, referents a béns, drets i privilegis de la catedral i la mitra barcelonines; els més antics són del s IX. Joan Mas en publicà un regest a "Notes històriques del bisbat de Barcelona" (1914-15)
  • Lindoí
    (s X) Vescomte de Narbona. El 878 s'aixecà, juntament amb el comte Miró de Conflent, contra el marquès Bernat de Gòtia, revoltat contra l'emperador Carles el Calb i el seu successor, Lluís el Tartamut; devastaren les terres narboneses i rossellones i expulsaren clergues de la diòcesi de Narbona, que substituïren per amics seus.
  • Lió, Leidrat de
    (Nòric, Baviera? - Saint Métard de Soissons v. 820) Arquebisbe de Lió. Fou cridat, a causa del seue prestigi, a la cort de Carlemany, de la qual fou bibliotecari. Fou deixeble d'Alcuí de York. El 798, quan només era arquebisbe electe de Lió, fou enviat com a missus imperial a Septimània, de primer amb Teodulf d'Orleans, i després sol, per tal de desvincular la seva església de la visigòtica hispana i integrar-la a la franca. El 799 anà a Urgell i s'entrevistà amb el bisbe adopcionista Fèlix d'Urgell; el convencé d'anar a Aquisgrà per tenir-hi una disputa teològica. Fèlix fou obligat a retractar-se, i fou confiat a Leidrat perque el custodiés. Vers el 800 tornà a Urgell amb Benet d'Aniana i Nebridi de Narbona amb el fi de fer desaparèixer les darreres restes d'adopcionisme i endegar la diòcesi d'acord amb les directrius de l'església franca. El 804 ordenà de prevere Agobard i se l'endugué a Lió, on fou auxiliar el 813 i succeí Leidrat el 816, en retirar-se aquest al monestir de Saint-Médard de Soissons.
  • lipsanoteca
    Reliquiari en forma de capsa o arqueta.
  • litúrgia
    ??????????? Als Països Catalans, la manca de fonts literàries i la raresa dels vestigis arqueològics no deixen dir gaire sobre la litúrgia paleoromana. Conjuntament amb la Septimània, Catalunya es la pàtria pròpiament dita de la litúrgia visigòtica. L'origen tarragoní de "l'Oracional visigòtic" de Verona no deixa d'ésser hipotètic, com ho son les atribucions que ho fa actualment de texts litúrgics visigòtics a les terres catalanes; però consta abundosament l'existència de còdexs litúrgics visigòtics a Catalunya, l'ús parcial dels quals perdurà després de la conquesta franca i de l'introducció dels llibres de culte romano-francs pels clergues narbonesos. El ritu visigòtic (particularment els element més acostats a la vida dels fidels) persistí, sobretot, en els ordines i els rituals. Per raons populars es mantingué també bastant el calendari. Els ss IX-XI represente una època d'acomodació i de creació sota el patró romà, amb una llibertat d'improvisació (en part potser explicable per l'aïllament geogràfic i polític) que sorprèn i que contrasta amb la fixació característica del s XII. Hom conserva, del s XI, testimoniatges d'una gran importància com és ara els sacramentaris de Vic i de Ripoll, el Missale Parvum de Vic, el pontifical de Roda, i altres. Els grans antifoners de la missa i de l'ofici potser no ofereixen tanta originalitat en el contingut, però presenten una notació neumàtica pròpia de Catalunya o, si més no, amb peculiaritats interessants. No cal dir que hom no pot cercar gaires particularitats regionals en l'evolució normal del culte en les centuries següents, llevat dels nombrossos rituals propis dels bisbats catalans, d'abans i de després del concili de Trento, manuscrits i impresos. També son abundants les consuetes. La història dels Països Catalans, per contra, ofereix una gran riquesa de formes en la pietat popular paralitúrgica, que conté elements molt curiosos, en bona part conservats fins a l'actualitat. Catalunya ha estat un país capdevanter en el moviment litúrgic modern i en la investigació de les fonts litúrgiques pròpies???????
  • litúrgia visigòtica
    Conjunt dels ritus de la celebració eucarística, de l'administració dels sagraments i sagramentals i de l'ofici diví propis de la Península Ibèrica i de la Gàl·lia narbonesa. Tècnicament, ha d'ésser anomenada més pròpiament litúrgia hispànica, perquè els termes visigòtica i mossàrab més aviat indiquen etapes de la seva formació i persistència. En el conjunt de les litúrgies cristianes occidentals, tot i presentar la seva originalitat, és molt propera als ritus gal·licans i cèltics. Probablement cal posar l'origen dels seus esquemes de celebració de la missa i de l'ofici, i fins i tot d'alguns dels seus texts, en la seu de Milà, a la segona meitat del s IV, quan aquesta ciutat esdevingué residència imperial. Molts dels seus texts potser també depenen de les recopilacions litúrgiques fetes als principals centres culturals de Provença tot al llarg del s V. La reorganització litúrgica promoguda per Cesari d'Arle (mort el 543), nomenat pel papa Símmac, l'any 514, vicari papal d'Hispània, plasmada principalment al concili d'Agde de l'any 506, degué també influir molt en la seva formació. Fou al concili IV de Toledo, de l'any 633, presidit per Isidor de Sevilla, on el ritu hispànic obtingué la configuració definitiva, la qual ha pervingut gairebé només a través dels llibres litúrgics organitzats durant l'episcopat de l'arquebisbe Julià de Toledo (680-90), del qual hom sap que féu una recensió del Liber missarum i de l'oracional festiu de l'ofici. Pels testimoniatges literaris de l'època, consta que, en la redacció dels seus texts, contribuïren principalment els bisbes Just d'Urgell (mort després del 546), Pere de Lleida (s VI?), Leandre de Sevilla (mort el 600), Conanci de Palència (mort el 639) i els bisbes toledans Eugeni (mort el 651), Ildefons (mort el 667) i Julià (mort el 690). És característic del ritu visigòtic, en la celebració eucarística, haver conservat l'ús de tres lectures, fer recitar els díptics i donar la pau abans del cànon i presentar aquest últim dividit en quatre fórmules, tres de les quals varien a cada celebració de l'any litúrgic. Tot això, però, també es troba en els llibres litúrgics que han pervingut dels ritus gal·licà i cèltic. L'ofici diví hispànic presenta un esquema força arcaic, sense influències de tipus monàstic, gairebé sempre només format per les matines i les vespres, en les quals hom usa una gran quantitat de càntics bíblics, d'himnes i de col·lectes de salms i de conclusió de l'ofici. Els principals llibres del ritu hispànic són, per a la celebració de la missa, el Liber commicus, que conté les lectures, i el Liber missarum o Manuale, on hi ha reunides les oracions sacerdotals. En l'ofici, a més del Liber psalmorum, el Liber canticorum i el Liber hymnorum, hom usà també el Liber orationum de festivitatibus i el Liber orationum psalmographus quan les col·lectes de salms no s'han intercalat entre els salms. Els cants de la missa i de l'ofici es troben reunits al Liber antiphonarium, els ordres de l'administració dels sagraments i dels sagramentals, al Liber ordinum, i les hores de l'ofici pròpies dels monjos, al Liber horarum. Existeix també el Liber sermonum, per a facilitar la predicació, i el Passionarium, que conté les actes dels màrtirs que cal llegir a l'ofici matinal i a la missa. Finalment, al Liber misticus hi ha reunits ordenadament tots els texts necessaris per a la celebració de l'ofici i de la missa de les diverses festivitats, segons l'ordre de l'any litúrgic i del calendari. A la Narbonesa, com a conseqüència de les lluites originades per la qüestió adopcionista i la seva progressiva incorporació eclesiàstica al regne franc, els capdavanters de la qual foren Benet d'Aniana i l'arquebisbe Nebridi de Narbona, el ritu hispànic, a la fi del s VIII, fou substituït per la litúrgia romanofranca. Semblantment succeí als bisbats catalans a mesura que s'integraven políticament i eclesiàsticament al poder carolingi, els primers decennis del s IX. El ritu hispànic fou suprimit del tot en la celebració de la missa i de l'ofici, però influí molt en la confecció dels nous ordres dels sagram
  • llaceries
    Motius geomètrics o florals enllaçats entre ells amb la continuïtat d'un fris i que constitueixen un ornament arquitectònic.
  • llamborda
    Pedra grossa i plana emprada generalment en pavimentació. 2.- Llambordí.
  • llambordí
    Pedra forta, afaiçonada, de forma prismàtica, que hom empra per a pavimentar carrers i carreteres.
  • llança
    Arma ofensiva consistent en un pal llarg de fusta que té a la punta un tros de ferro punxegut i tallant, sovint adornat d'una bandereta, usada especialment per soldats de cavall. Hom pot fer remuntar la invenció de la llança a l'època paleolítica, en la què la punta era de sílex tallat, posteriorment substituït per metall. Utilitzada per a mantenir l'anemic a distància, la llança fou feta més llarga progressivament. A l'edat mitjana hom emprà la llança curta i la llança llarga i pesant, que fou l'arma dels cavallers. Perdé la seva importància des de la fi del s XV, i amb la utilització de les armes de foc caigué en desús i esdevingué una arma secundària.
  • llanterna
    Claraboia que sobresurt d'una teulada o que és col.locada a la part alta de la caixa d'una escala per a fer claror i, a vegades, ventilació a l'interior.
  • llanternó
    Construcció generalment de planta poligonal, més alta que ampla i amb vidrieres laterals, que hom col.loca com a acabament d'alguns edificis per fer claror a l'interior. 2.- Cos superior que hom afegeix a una cúpula.
  • llàntia
    Llum constituït per un dipòsit on va un líquid combustible (generalemnt oli) i una metxa, immergida en el líquid, amb un cap que en ressurt, el qual llum, un cop encès, produix una llum feble. Actualment en desús com a aparell d'il.luminació, encara és emprat en esglésies, criptes, etc. En l'antiguitat, les llènties eren de terra cuita amb relleus a la part superior; les paleocristianes hi portaven figurat un crismó. Posteiorment foren fabricades de metall.
  • llebreres
    Màquina de guerra consistent en una gran biga carregada de pedres que es deixava anar dels murs cap avall quan els assetjadors els escalaven, de manera que les pedres i la biga arrossegaven fins al vall les escales i els escaladors.
  • Lleida, Escola de
    Nom amb què hom designa sovint l'estil d'un conjunt de monuments arquitectònics de l'etapa final del romànic (s XIII). Centrada en la construcció de la Seu de Lleida, es caracteritzà per la complexitat -filigranada o geomètrica- de la decoració, especialment de les portalades. En són exemples les esglésies d'Agramunt, Vilagrassa, Santa Coloma de Queralt, etc. L'influx de l'escola es féu sentir per terres d'Osca i Saragossa i arribà fins a València on es patentitzà a la portalada de Palau, de la seu.
  • Llenguadoc
    Regió del SE d'Occitània; limita al N amb el Lionès, a l'E amb el Delfinat i Provença, al S amb els Països Catalans, al SW amb el país de Foix, a l'W amb Guina i Gascunya i al NW amb Albèrnia, i s'estén des del Massís de les Corberes, al SW, fins al Roine, a l'E, i des de la mar Meditarrània fins al Massís Central. El Llenguadoc és format per una plana litoral, llarga (d'uns 200 kilòmetres) i estreta, que s'eixampla per les valls de l'Aude i el Roine, i per un conjunt de graons calcàris (garrigues) que pujen cap a terres altes (els Causses al centre, les Corberes al SW, les Cevenes a l'E). La costa es formada per platges sorrenques, i hi abunden els cordons litorals que tanquen estanys. Climàticament és un país de transició entre la Mediterrània i l'Aquitània (característiques atlàntiques), amb predomini de clima meditarràni; els estius son molt secs (amb temperatures que arriven a 40º) i els vents són forts (tramuntana). Els rius principals son l'Aude, l'Ord, l'Erau, etc. La població (70 ha. Per Km2) habita principalment a la plana, ont, des del s XVIII predomina la monocultura de la vinya, la qual afavorí la riquesa pública??? Des de l'antiguitat la regió fou colonitzada per diversos pobladors (grecs, íbers, ligurs i gals). Els romans hi fundaren la ciutat de Narbona, que donà el seu nom a la província narbonesa; els visigots feren de Tolosa una capital importantíssima, al s V, i conservaren l'essencial de la cultuta antiga. A Narbona els àrabs provaren d'establir un poder islàmico-cristà, però la invasió franca de Carles Martell desbaratà aquesta possibilitat. A la fi del s XII i a l'inici del XIII el comtat de Tolosa fou el centre d'una important renovació social. La famosa croada contra els albigesos (Croada albigesa) fou una guerra heròica i despietada: la civilització occitàna fou anihilada, i Catalunya perdè els seus interessos polítics al nord de les Corberes. A partir del 1271, any que les terres de la regió foren annexades a la corona de França, el Llenguadoc visqué una vida provinciana especial i gaudí d'un estatut benèfic. Després d'haver estat, a l'edat mitjana, la terra del catarisme, fou, durant el s XVI, un lloc de presència protestant??
  • Lleó, Alfons IV de [el Monjo]
    ? - 933 Rei d'Astúries i de Lleó (925-933), fill d'Ordoni II. El 925 destronà el seu cosí Alfons Froilaz «el Geperut» (fill i successor de Fruela II). Immediatament fou nomenat rei de Lleó. A la mort del seu germà Sanç (929), Alfons incorporà novament Galícia al regne de Lleó. El 931, entristit per la mort de la seva muller Onneca, abdicà a favor de Ramir, el seu germà petit, i entrà al monestir de Sahagún. Un any més tard, però, penedit de la seva decisió, anà a Simancas i es féu proclamar altre cop rei. Aviat retornà al monestir, bé que per poc temps. Mentre Ramir ajudava els toledans enfrontats amb l'exèrcit cordovès, Alfons ho aprofità per entrar a Lleó i prendre la ciutat (932). Aleshores Ramir tornà a Lleó, empresonà Alfons i li féu llevar els ulls.
  • Lleó, Alfons IX de
    Zamora 1171 - Villanueva de Sarria 1230 Rei de Lleó (1188-1230). Fill de Ferran II de Lleó i d'Urraca de Portugal. En les vicissituds de la lluita contra Castella s'alià amb els almohades i també amb Aragó i Portugal (tractat d'Osca, 1191). Anys després, però, el seu regne fou envaït per Pere I de Catalunya-Aragó i Alfons VIII de Castella; momentàniament, posà fi al conflicte el casament de la filla del rei castellà, Berenguera, amb el rei lleonès (1197). D'aquest matrimoni nasqué Ferran III, que succeí el seu pare malgrat la designació de les seves germanes com a hereves, una d'elles en tractes de matrimoni amb Jaume I de Catalunya-Aragó a la mort del rei castellà. Alfons IX conquerí Mèrida, Badajoz i Elvas. A la cúria règia convocada a la ciutat de Lleó l'any 1188, participà per primera vegada la burgesia; pot ésser considerada com les corts més antigues conegudes a la península.
  • Lleó, Alfons V de
    ? ~995 - 1028 Rei d'Astúries i de Lleó (999-1028). Fill de Beremund II i nét per part de mare de Garcia I de Castella. El 999 succeí el seu pare sota una regència durant la qual es produí la batalla de Calatañazor (1002). El 1008 morí el regent, i Alfons fou considerat major d'edat. El seu regnat no fou fàcil. Mentre els comtats de Castella i de Barcelona i el regne pamplonès es refeien de les expedicions d'al-Mansur, Alfons hagué de lluitar contra el rei de Castella, que ajudava els magnats lleonesos rebel·lats; també contra els normands (1016), que envaïren el regne astur-lleonès; l'any següent, però, Alfons aconseguí d'expulsar-los. La reorganització del regne es féu en cúries règies convocades a Lleó (1017 i 1020). Les lleis decretades allí són conegudes com a Fur de Lleó. Alfons es casà amb Urraca, germana de Sanç III de Pamplona. Vers la fi de la seva vida, Alfons emprengué la conquesta de les terres entre el Duero i el Mondego, assetjà la plaça de Viseo, però hi fou ferit i hi morí. Malgrat aquesta efímera revifalla, el regne astur-lleonès perdé la seva hegemonia, que passà al regne de Navarra a les mans de Sanç III de Pamplona.
  • Lleó, Beremund II de [el Gotós ]
    ? - 999 Rei de Lleó (982-999). Fill d'Ordoni III, i proclamat rei pels gallecs aixecats contra Ramir III, aconseguí d'imposar-se ajudat per Almansor, amb el qual pactà. Les seves temptatives per a desprendre's de les tropes califals provocaren diverses expedicions de càstig d'Almansor.
  • Lleó, Beremund III de
    ? 1017 - Tamarón, Páramo 1037 Rei de Lleó (1028-1037). Fill d'Alfons V, el qual succeí sota el govern de la seva madrastra Urraca. Quan Sanç de Navarra ocupà el comtat de Castella (1029) s'apoderà també de les comarques lleoneses entre el Cea i el Pisuerga, però arribà a un acord amb Beremund III mitjançant el matrimoni de la germana d'aquest, Sança, amb Ferran, fill del navarrès. Sanç, però, inicià una nova ofensiva i s'emparà d'Astorga, Zamora i la ciutat de Lleó (1034). Tanmateix, Beremund III recuperà la capital (1035), i Sanç hagué de retirar-se més enllà del Cea. Ferran I de Castella prosseguí el litigi per les comarques entre el Cea i el Pisuerga, i amb el seu germà Garcia Sanxes III de Navarra s'enfrontà a la batalla de la vall de Tamarón (1037) amb Beremund III, que hi trobà la mort; amb ell s'extingí la dinastìa dels reis d'Astúries-Lleó.
  • Lleó, Ferran II de
    ? 1137 - Benavente 1188 Rei de Lleó (1157-1188). Fill segon d'Alfons VII de Castella-Lleó i de Berenguera de Barcelona. En morir el seu pare, rebé el regne lleonès, mentre que el seu germà, Sanç III, ocupà el tron de Castella. Quan Sanç morí (1158), Ferran intervingué en els afers castellans, tot reclamant la tutela del seu nebot, Alfons VIII. Pretengué, sense èxit, el reconeixement de l'autoritat imperial lleonesa pels monarques cristians de la península; això no obstant, es titulà rex hispanorum. Qüestions de límits i la possessió de Badajoz, ciutat musulmana que tant Alfons I de Portugal com Ferran de Lleó consideraven dins llurs àrees d'expansió, l'enfrontaren amb el rei portuguès; malgrat aquesta rivalitat, Ferran l'ajudà durant el setge de Santarem dels almohades (1184). La conquesta d'Alcántara (1166), la submissió a vassallatge de la taifa de Badajoz (1169) i l'activitat militar de l'orde d'Alcántara i del naixent orde de Santiago allunyaren el perill musulmà de les terres salmantines, la repoblació de les quals fou impulsada per Ferran II amb la concessió de franqueses i furs a diverses ciutats.
  • Lleó, Garcia I de
    ? - Rioja 914 Rei de Lleó (910-914), fill gran d'Alfons III de Lleó i de Ximena. Conspirà contra el seu pare, que el tancà al castell de Gozón; però els seus germans l'alliberaren, destronaren el pare i es repartiren el regne. Es dedicà a repoblar la regió del Duero.
  • Lleó, Ordoni II de
    ? - Lleó 924 Rei de Galícia (910-924) i de Lleó (914-924). Fill d'Alfons III d'Astúries, en morir aquest (910) rebé el regne de Galícia, i els seus germans Garcia i Fruela, els de Lleó i Astúries, respectivament. Aclamat rei de Lleó a la mort de Garcia I (914), imposà també la seva autoritat sobre Fruela. Organitzà una expedició per terres de Mèrida (914 o 915), derrotà un exèrcit cordovès a San Esteban de Gormaz (917) i, juntament amb Sanç I de Pamplona, ocupà posicions riojanes dels Banu Qasi com Arnedo i Calahorra. L'emir envià, però, expedicions punitives que finiren amb les derrotes de Mitonia (918) i Valdejunquera (920). Malgrat això, navarresos i lleonesos continuaren la conquesta de la Rioja amb l'ocupació de Nájera (923), que restà incorporada a Navarra. Titulat imperator en alguns documents, Ordoni II convertí definitivament Lleó en capital del regne.
  • Lleó, Ordoni III de
    ? - Zamora 956 Rei de Lleó (951-956). Fill i successor de Ramir II. En els inicis del seu regnat hagué d'afrontar les aceifas que atacaren els confins de Galícia i de Talavera (951-952) i perilloses rebel·lions interiors. Vers el 953 el seu germà Sanç, fent-li costat navarresos i castellans, intentà de destronar-lo, però Ordoni III derrotà l'exèrcit rebel prop de Lleó. Reprimí també un moviment sediciós de magnats gallecs i portuguesos. En resposta a les aceifas, dirigí una expedició fins a Lisboa (955), després de la qual negocià la pau amb el califa. Les dificultats del seu regnat foren aprofitades per Ferran González de Castella per a actuar amb més independència.
  • Lleó, Ordoni IV de [el Dolent]
    ? - Còrdova 962 Rei de Lleó (958-960). Fill d'Alfons IV o d'Alfons Froilaz. En oposició a Sanç I (956-958 i 960-966), monarca regnant, fou elegit rei per la noblesa lleonesa instigada per Ferran González de Castella, que aspirava a utilitzar-lo en profit propi i que el casà amb la seva filla Urraca. Hagué d'afrontar un atac musulmà, però fou derrotat per tropes cordoveses que acompanyaven Sanç I, mentre els vascons navarresos atacaven Ferran González. Destronat, cercà refugi a Astúries i després a Burgos, d'on fou expulsat per Ferran González (961). Anà aleshores a Medinaceli i a Còrdova, on intentà de negociar l'ajuda del califa, que no aconseguí.
  • Lleó, Ramir II de
    ? - Lleó 951 Rei de Lleó (931-941), fill d'Ordoni II i d'Elvira Méndez. Sembla que en temps del seu germà Alfons IV governà el territori galaico-portuguès (926-930) amb prerrogatives quasi règies. La renúncia d'Alfons IV el portà al tron lleonès, que hagué de defensar de les escomeses dels sarraïns: expedicions d''Abd al-Rahman III el 933 i el 934. Fou l'artífex d'una coalició navarreso-lleoneso-castellana que portà a la victòria de Simancas (939) sobre les tropes d''Abd al-Rahman III. Aquesta victòria permeté de fer avançar la frontera lleonesa del Duero al Tormes (repoblament de Ledesma, Ribas, Los Baños, Alhándega, Peña Ausende i Salamanca). Els darrers anys de regnat no pogué evitar que la independència castellana fos un fet sota la direcció del comte Ferran González, però encara el 950 féu una expedició de saqueig per la vall del Tajo (950) i derrotà els sarraïns a Talavera. D'un primer matrimoni amb Teresa, dita Florentina, tingué el futur Ordoni III, i d'un segon amb Urraca de Pamplona nasqué el futur Sanç I.
  • Lleó, Ramir III de
    ? 961 - Lleó 985 Rei de Lleó i Astúries (966-985). Era fill de Sanç I, el qual succeí. Menor d'edat en pujar al tron, governà sota la regència de la seva tia, la monja Elvira (966-975), que prengué el títol de reina, i de la seva mare, Teresa Ansúrez. Aquestes circumstàncies permeteren als magnats de Galícia, Portugal i Tierra de Campos d'actuar amb gairebé total independència mentre el poder assolit pel califa obligava la regent a enviar ambaixades de pau i amistat a Còrdova (970, 974). Aquesta política pacifista es trencà l'any 974 quan una coalició de navarresos, castellans i lleonesos posà setge a la fortalesa de Gormaz i fou derrotada per Galib, general d'al-Hakam II (975). Dos anys més tard Almansor dirigia una primera expedició contra el regne lleonès (saqueig de Los Baños) i el 981 els sarraïns destruïren Zamora. Semblava preparar-se una autèntica invasió islàmica del reialme, i per això navarresos, castellans i lleonesos, conscients del perill comú, s'enfrontaren a Almansor, però foren derrotats (Rueda, 981). Aquests fracassos militars desprestigiaren Ramir III, al qual portuguesos i gallecs oposaren el seu cosí Beremund II, fill d'Ordoni III, que fou coronat rei a Santiago de Compostel·la el 982. Encara que lleonesos i castellans li feren costat un quant temps, Ramir III acabà morint abandonat de tots els seus fidels.
  • Lleó, Regne de
    Regne hispànic que, durant la reconquesta, tingué existència com a estat independent (910-1037, 1065-72 i 1157-1230). Sorgit com una prolongació del regne d'Astúries en terres parcialment despoblades de la vall del Duero, les primeres repoblacions asturs en terres del futur regne de Lleó (Tui, Astorga, Amaya i Lleó) correspongueren als regnats de Ramir I (842-850) i Ordoni I (850-866), però hi donà l'impuls decisiu Alfons III (866-910). Aleshores foren repoblats nombrosos indrets del territori galaico-portuguès situat entre el Miño i el Mondego; a l'àrea lleonesa estricta es fixà la frontera al Duero, amb l'ocupació de Dueñas, Simancas, Toro i Zamora; a Castella es portà la frontera de l'Arlanzón a l'Arlanza, amb la colonització de Castrojeriz, Burgos, Ubierna i Lara; i a la regió alabesa s'ocuparen els congosts de Pancorvo i Haro. A la mort d'Alfons III la divisió del regne entre els seus fills donà origen al regne lleonès, en succeir-lo, en terres de Lleó, Àlaba i Castella, Garcia I (910-914), el qual continuà la tasca repobladora (Roa, Osma, Aza, Clunia, Gormaz). La reacció sarraïna contra aquests avanços es produí durant el regnat d'Ordoni II (914-924), quan 'Abd al-Rahman III envià successives expedicions de represàlia (916, 917, 918 i 920), a la darrera de les quals prengué Osma, Gormaz i Calahorra i derrotà lleonesos i navarresos units a Valdejunqueras. Malgrat aquestes escomeses, Ordoni II, aliat amb els navarresos, ocupà algunes places de la Rioja (Arnedo, Calahorra, Nájera) i féu una incursió per comarques castellanes fins a Atienza. Les terres asturiano-lleoneses s'unificaren amb el rei Fruela II (924-925), germà i successor d'Ordoni II, i amb l'hereu d'aquell, Alfons Froilaz (925), que fou desplaçat pels seus cosins Sanç, Alfons i Ramir, fills d'Ordoni II. Alfons IV (926-932) es proclamà rei de Lleó, mentre Sanç rebia el regne de Galícia i Ramir les terres galaico-portugueses d'entre el Miño i el Mondego. Alfons IV s'annexà Galícia el 929, però tres anys després abdicà tots els dominis a favor de Ramir II (931-951), amb la qual cosa s'inicià l'etapa de plenitud del regne lleonès. Ramir exercí una certa hegemonia sobre els altres regnes hispanocristians i continuà l'aliança amb la monarquia navarreso-aragonesa, però no pogué evitar que aquesta ajudés la successió castellana del comte Ferran González. Els tractes amb els sarraïns foren permanentment hostils: refús d'una incursió cordovesa davant Osma (933), desfeta d'una gran expedició d''Abd al-Rahman III a Simancas i Alhándega (939) per lleonesos, asturs, gallecs, castellans i bascs conjuntament, campanya de saqueig dirigida per Ramir per la vall del Tajo (950) i derrota dels sarraïns a Talavera. En terra lleonesa les repoblacions (Ledesma, Ribas, Los Baños, Alhándega, Peña Ausende i Salamanca) permeteren de fer avançar la frontera del Duero al Tormes, i en l'àrea castellana, d'acostar-se als contraforts de Somosierra (repoblació de Sepúlveda). El successor de Ramir, Ordoni III (951-956), hagué d'afrontar incursions sarraïnes, rebel·lions internes i intervencions de navarresos i castellans, partidaris del seu germanastre Sanç. Amb tot, a l'interior pogué consolidar la seva autoritat, i a l'exterior manà una expedició a Lisboa (955), després de la qual signà la pau amb el califa. Als regnats de Ramir II i Ordoni III correspon el moment de plenitud del neogoticisme i de la idea imperial lleonesa, que defensava l'herència política de la pretesa unitat de la Hispània goda a profit dels monarques lleonesos. La crisi del regne s'inicià amb les lluites civils que seguiren la mort d'Ordoni III, quan el seu successor, Sanç I (956-958 i 960-966) resultà incapaç d'enfrontar-se a l'hostilitat dels sarraïns, les ambicions d'alguns magnats lleonesos i el particularisme dels castellans. Deposat per la noblesa i per Ferran González de Castella a profit d'Ordoni IV (958-960), Sanç pogué recuperar el poder amb l'ajuda condicionada de navarresos i sarraïns, i encapçalà una coalició anticordovesa, a la qual s'anticipà al-Hakam II amb unes expedicions (963 i 966) que comportaren
  • Lleó, Sanç I de
    Lleó 935 - ? 966 (El Gras) Rei de Lleó (955-958) i Galícia (960-966). Fill de Ramir i de la navarresa Urraca. S'aixecà contra el seu germà Ordoni II (935), però no aconseguí el tron fins a la mort d'aquest (955). Fou vençut (965) per les tropes d''Abd al-Rahman III, dirigides per Ahmad ibn Yala, i deposat (958) pels magnats del regne i pel comte Ferran González de Castella, que elegiren rei el seu cosí Ordoni IV, però amb el suport de navarresos i sarraïns recuperà el tron (960). Pactà després una aliança anticordovesa amb el seu oncle Garcia III de Pamplona i els comtes de Castella i de Barcelona, però fou derrotat per al-Hakam a San Esteban de Gormaz (963), mentre Galib ocupava Atienza i Calahorra. Concertà treves amb els sarraïns (965) per fer cara a la rebel·lió de Galícia, però fou emmetzinat pel comte Gonzalo, cap de la revolta.
  • Lleó, Sança I de
    ? ~1020 - 1067 Reina de Lleó, Galícia i Oviedo (1037-65) i comtessa i després reina de Castella. Filla gran del rei Alfons V i d'Elvira Meléndez, fou promesa en matrimoni pel seu germà el rei Beremund III amb el comte Garcia II de Castella, amb el qual s'anava a casar quan fou assassinat (1029). Arran de les paus entre Lleó i Pamplona fou casada (~1032) amb el comte Ferran I de Castella (rei des del 1035), fill segon del sobirà pamplonès. En morir el seu germà fou coronada reina, amb el seu espòs, a Lleó (1037). Des d'aleshores els regnes de Castella i Lleó restaren units. Sembla que, una vegada vídua (1065), es retirà en un monestir.
  • Llers, Arnau de
    ( v. 1107 - 1164) Senyor de Llers, Cervià i Vilafreser. Fill i hereu de Guillem de Cervià i de Maiasenda, hereva de Llers, i nét, per línia paterna, de Gaufred Bastons. Fou un personatge important de la cort de Girad II de Rosselló i de la dels comtes Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV de Barcelona. Acompanyà aquest darrer a Arle (1150), i fou un dels marmessors de la reina Peronella l'any 1152. El 1160 restituí a la seu de Girona nou esglésies que li havia pres. Tingué la castlania del castell de Lleida.
  • lleuda
    Impost que gravava l'entrada de mercaderies a les ciutats i viles ont hi havia mercat. De vegades rebia unes altres denominacions (peatge, portatge, barr, teloni), i d'altres vegades era relacionada amb altres exaccions, com el passatge, la reva i l'hostalatge. En el fons, tots aquests drets formaven part d'un mateix sistema impositiu, que gravava l'entrada de mercaderies per tarifa fixa i no pas ad valorem, com els delmes. La referència més antiga coneguda a Catalunya es el precepte adreçat pel rei Odó al bisbe de Vic Gotmar, el 889, pel qual donà a la catedral el terç del teloni dels mercats de Vic i Manresa, que posteriorment (957) fou donat pel bisbe Guadamir a la canònica, donació confirmada pel bisbe Oliba el 1038. En principi, la lleuda pertanyia al rei, bé que aquest la podia donar a altres persones, en tot o en part, de tal manera que, al s XII, els perceptors de la lleuda de cada lloc eren, de vegades, persones diverses, entre les quals hi havia sovint litigis. L'expansió comercial del s XIII donà lloc a una expansió correlativa d'aquest impost, que motivà la redacció d'estensos arancels de lleuda i la formació de famílies entre ells. El grup més antic, i també el més heterogeni, es el de la Catalunya central, del qual són coneguts els de Barcelona (1222), que percevien el rei i Guillem de Mediona, de Tamarit (1243), que percevien el rei i Guillema de Claramunt, i de Cambrils (1258), que era del rei. El grup més important potser era el rossellonès, i dins aquest el de Cotlliure (1249?), que serví de model al de Tortosa (1252) fet per transacció entre el rei, el jurats de València, el mestre del temple i Guillem de Montcada, per tal com Tostosa era el punt de confluència de tots els estats peninsulars de la Corona catalano-aragonesa. Molt important es també l'arancel de la lleuda de Perpinyà, per la seva especialització en teixits. Completa aquesta família el de la Vall de Querol (1288), que percebia el rei de Mallorca, i recollia tambéun ús antic. Finalment, el grup valencià també important, per l'extensa regulació de les importacions, comprenia l'arancel de la lleuda de la ciutat de València (1243), la família de Borriana, Sagunt, Xàtiva i Bihar (1251) i el d'Alzia (1250). Resten per coneixer arancels importants, com els de Lleida, Girona o la Seu d'Urgell. Hi havia exepció de lleuda a l'illa de Mallorca i a totes les ciutats del Principat. Gaudien també de moltes exempcions els ciutadans de Barcelona, València i altres ciutats, i, per regla general, els oficials reials, clerguers i cavallers, i no mercadejaven. Durant la segona meitat del s XIV, i sobretot al llarg del XV, la lleuda, tarifada dos segles abans anà perdent importància, substituïda per les noves imposicions anomenades generalitat o drets del general???..
  • llibre
    ????? Còdex famós, en especial cartoral i llibre de privilegis, que pel fet d'ésser relligat amb pell o amb tela de color, és conegut per aquest. Als Països Catalans s'introduí aquest costum en entitats eclesiàstiques i civils, sobretot municipals. Cal esmentar, entre altres, un "Llibre verd" del monestir de Ripoll, avui desaparegut, el "Llibre blanc de Santes Creus" (ss XII-XIII) i el "Llibre vermell de Montserrat", i entre els municipals, el "Llibre verd" de Girona, el "Llibre vermell" de l'Arboç (Baix Penedès) (1202-1488), el "Llibre verd" de Vilafranca del Penedès (1356-1699)????
  • llibre de la vida
    Expressió amb què hom es refereix al coneixement de Déu amb relació als elegits o predestinats a la glòria, considerant-los com a inscrits en un llibre.

1 2

« Volver

Buscador:

Término del Día

Ragonfred:
? segle VIII - segle IX Comte palatí. Magnat franc de la cort carolíngia, enviat per Carlemany segurament vers la fi del s VIII juntament amb els jutges imperials Donat i Ugabald, potser per lliurar a la seu de Girona un primer precepte i dirigir l...

Leer más

 
Europa Románica, © 2006 | Contacto | Inicio | | Net Consulting | RSS Feed