Europa Románica

 

Glosario de Términos

Términos que comienzan por la letra H:

  • Hagib
    En el califat de Còrdova, dignatari encarregat de l'administració de les finances i de la cancelleria.
  • hagn;ib
    Al califat de Còrdova, dignitari encarregat de l'administració de les finances i de la cancelleria.
  • Hammudita
    Membre d'una família berber instal.lada a Màlaga. Tres membres seus s'atribuïren el títol califal: 'Ali ibn Hammud i els seus fills Yahyà (Màlaga 1018) i al-Qäsim (Còrdova i Sevilla, 1023), i contribuïren a l'esfondrament omeia. Fracassat l'intent de restauració del fals Hisam ll i mort Yahyà (1035), els hammudites regnaren en dues taifes, la d'Algesires (fins al 1058) i la de Màlaga, incorporada al regne de Badis ibn Habus (1057).
  • Harem
    1.- Als països islàmics part de la casa destinada a habitació de les dones i dels nens fins a deu anys. 2.- Conjunt de les dones d'un musulmà. L'Alcorà permet a cada fidel la possessió de quatre mullers legítimes i d'un nombre il.limitat de concubines entre les seves esclaves, bé que, en la pràctica, constituïa un privilegi de les classes riques.
  • Hayran
    ? - 1028 Eunuc amirí, cap (1014-28) de la taifa que comprenia Almeria, Múrcia i Lorca i limitava amb la de Dénia. Durant el califat d'Hisam II participà molt activament en les intrigues protagonitzades pels amirís per tal de detenir-hi el poder. La seva actitud es caracteritzà per les contínues traïcions; es posà primerament al costat de la causa omeia i posteriorment es passà als hammudites.
  • Helperic
    (segle lX) Abat d'Arles (Vallespir). El 859 escriví una carta al rei Carles el Calb en la qual li explicava el saqueig de l'abadia pels normands (858) i la mort d'alguns dels seus monjos.
  • herbatge
    Els segles Xl a XV dret senyorial que hom pagava per a poder portar a pasturar bestiar en territoris dominicals. El cobrava també el rei en els territoris de domini propi, no pertanyents a baró, en proporció als caps de bestiar.
  • Heretgia
    Doctrina o sistema teològic rebutjat com a fals per l'autoritat eclesiàstica. Suposa sempre un cos de doctrina mantingut amb autoritat dins una religió contra la qual l'heretge es rebel.la ?? Entre les nombrosses heretges amb les quals hagué d'enfrontar-se el cristianisme durant els primers segles, cal fer esment del docetisme, marcionisme, montanisme, adopcionisme, arrianisme, etc. El segle XII l'església començà a servir-se de la inquisició per a combatre els heretges; d'aquests, els qui refusaven la retractació eren lliurats al braç secular per ésser castigats. Després de la Reforma l'Esglésica Catòlica mantingué la teoria medieval referent a l'heretgia i continuà denunciant les teories o les opinions que considerava herètiques??
  • hereu
    Aquell qui rep una herència o par d'ella per capítols matrimonials, disposició testamentària o legal. 2.- Institució jurídica catalana, per la qual el primogènit (que quan es una dona s'anomena pubilla) rep els béns dels seus pares. L'hereu té una preeminència en el sistema successori romano-català que es caracteritza pel fet d'organitzar la successió per causa de mort col.locant l'hereu en el lloc del difunt, cosa que representa una idea de continuÏtat de les relacions jurídiques que afectaven el causant, les quals continuen subsistint a favor i càrrec de l'hereu????
  • Hieràtic
    Relatiu o pertanyent a les coses i usos sagrats, sacerdotal.
  • Hildesind
    ? segle X Primer abat de Sant Pere de Rodes. Fill de Tasi, fundador del monestir, aquest el creà abat entorn del 944. El 948, juntament amb el seu pare, féu una donació de béns a Acfred, abat de Banyoles, per tal d'obtenir la renúncia d'aquesta abadia sobre el seu monestir. El rei Lluís IV sancionà, amb un precepte del mateix any, la transacció, i concedí a Hildesind i a Tasi la immunitat reial per a Rodes, la confirmació dels seus béns i la lliure elecció de l'abat. Sota el seu govern l'abadia prengué una gran volada; el 953 es trobava a Laon, on obtingué un nou precepte reial per a la seva abadia, i el 974 féu un viatge a Roma, on el papa Benet VI li lliurà una butlla de privilegis.
  • Hisam ibn 'Abd al-Malik
    (?-Rusafa, Damasc 743) Desè califa omeia, germà i successor de Yazid ll. Durant el seu govern el califat assolí la màxima expansió: 'Abd al-Rahman al-Gafiqi conquerí Bordeus (732) i Uqba Arle, Avinyó, Lió i València del Delfinat. Hagué de sufocar una rebel.lió dels berbers, descontents d'haver de pagar tribut.
  • Hisam l
    (Còrdova 765-796) Emir de Còrdova (788-796). Successor d''Abd al-Rahman l, derrotà el seu germà Sulayman, que pretenia el poder a Toledo, i hagué de sufocar (amb l'ajuda del muladita Musà ibn Fortun) una rebel.lió a la Frontera Superior, de Saragossa a Tortosa. Féu diverses incursions contra el regne astur (Àlaba, 791, Galícia, Oviedo, 794, i Astorga, 795) i contra Carlemany (saqueig de Girona, 793, i dels voltants de Narbona).
  • Hisam ll
    (Còrdova 965-1013) Tercer califa de Còrdova (976-1009 i 1010-1013). Succeí el seu pare al-Hakam ll a onze anys sota un consell de regència encapçalat per al-Mushaft i Almansor. Aviat Almansor es convertí en l'únic amo de Còrdova. La dictadura amirida continuà amb 'Abd al-Malik Yusuf al-Muzaffar, mort el qual sovintejaren els complots per emparar-se del poder. Hisam fou obligat a abdicar (1009) a favor de Muhammad ll, descendent d''Abd al-Rahman lll. Però, aquest, enfrontat amb els berbers, fou assassinat (1010) i el governador de la Frontera Superior, Wadih, reinstaurà Hisam. Els desordes continuats provocaren ul alçament berber, el el qual probablement Hisam morí assassinat.
  • Hisam lll
    (Còrdova 975-Lleida 1036) Últim califa de Còrdova (1029-31). Succeí l'hammudí Yahyà l. Germà d''Abd al-Rahman lV al-Murtarda, fou proclamat califa en un intent de restauració de la família omeia al califat. La burgesia cordovesa el destituí i li permeté de refugiar-se a la cort lleidatana de Sulayman ibn Muhammad ibn Hud.
  • Hispà
    Nom donat als emigrats d'Hispània que s'establiren a la banda nord dels Pirineus, en els dominis francs, fugint del territori dominat pels àrabs, dobretor després de la fracassada expedició de Carlemany contra Saragossa (778). Molts d'ells procedien de la Tarraconense i es constituïren en nuclis de refugiats que foren objecte d'una capitular de Carlemany, vers el 780, que facilitava llur establiment a Septimània; aquesta capitular fou completada vers el 801 i renovada per Lluís el Piadós el 815 i per Carles el Calb el 844. Entre ells hi havia magnats i eclesiàstics notables com Teodulf, Àtala, Castellà, Agobard, Claudi i Pirmí, que ocuparen càrrecs importants en l'Imperi Carolingi i també molta gent humil que foren un factor important en la conquesta i repoblament cristians dels primers nuclis de la Catalunya Vella o Marca Hispànica.
  • Hispània
    Nom donat pels romans a la Península Ibèrica.
  • Hispànica, Marca
    Vegeu Marca Hispànica
  • historiat
    Decorat amb escenes de personatges
  • historiografia
    Estudi bibliogràfic i crític dels escrits sobre la història i les seves fonts. Precedents de la historiografia catalana poden ésser considerats diversos texts, en bona part de caràcter religiós, vinculats generalment a seus episcopals i altres centres eclesiàstics: les Actes del martiri de Fructuós, Auguri i Eulogi a Tarragona el 258, passions dels màrtirs catalans (ss IV-VIII), himnes, texts epigràfics, algunes cròniques visigòtiques, epitafis i elogis als comtes, la Crònica dels reis de França (939), del bisbe de Girona Gotmar, o vides de sants ¾com la de Pere Ursèol (fi del s XI) i la Vita sancti Olegarii (després del 1137), en part crònica de Ramon Berenguer III¾, necrologis, actes de consagracions d'esglésies, etc. La història tingué un desenvolupament força important als territoris dominats pels musulmans; es destaquen els valencians ibn 'Alqama, ibn al-Faradi, ibn al-Abbar i al-Mahzumi i els tortosins Abu Bakr i ibn Abi Randuqa. Paral·lelament, a la Catalunya pirinenca germinaven els embrions dels primers texts historiogràfics importants a redós dels scriptoria dels grans monestirs: a Cuixà, en 965-985, apareix el nucli d'on sorgiren les diverses versions dels Cronicons Rivipul·lenses, el de les Genealogies de Roda i Alaó, on foren redactades als ss XI-XII les versions de les Memoriae sobre la història civil i eclesiàstica ribagorçano-pallaresa, el de l'escola historiogràfica d'Urgell, on foren redactades les vides de sant Ermengol (vers el 1040) i de sant Ot (vers el 1133) i altres notes, conegudes només fragmentàriament, sobre la història del comtat, el del monestir de Sant Cugat del Vallès, on potser s'iniciaren sota l'estímul de les grans conquestes de Ramon Berenguer IV els Cronicons Barcinonenses, que originaren, en part, ja al s XIII, els Cronicons Llenguadociano-catalans, i sobretot Ripoll, el centre historiogràfic més important, que inicià el seu moment més brillant amb el Carmen Campidoctoris (1098-99) i l'anomenada Brevis historia monasterii Rivipullensis (1147) i que arribà a la culminació amb les diverses redaccions llatines i catalanes dels Gesta comitum Barcinonensium et regum Aragonum, iniciades a la fi del regnat de Ramon Berenguer IV i acabades en 1303-14, que constitueixen una de les primeres bases de la historiografia catalana i són, amb les derivacions (la més important de les quals, les Cròniques dels reis d'Aragó e comtes de Barcelona, fou escrita sota el Cerimoniós), l'espina dorsal de la historiografia oficial fins el 1704 (amb l'Epítome de la genealogia dels comtes de Barcelona, que encapçala la compilació de les Constitucions de Catalunya). Paral·lelament, al s XII aparegué un tipus d'historiografia popular, en català, que s'inicià amb poemes narratius o cançons de gesta, generalment molt fidels a la realitat històrica, i continuà amb llur prosificació, completada amb documents, records personals, texts preexistents, formant obres com les anomenades Quatre Grans Cròniques (de Jaume I, de Desclot, de Muntaner i de Pere III), culminació d'aquest gènere. Confluència de la historiografia erudita i popular és potser l'anomenat Llibre de les nobleses dels reis, de poc abans del 1283, primera anella d'una sèrie de compilacions que s'allargà fins a la fi del s XV. I ja al s XIII s'inicià, amb Pere Ribera de Perpinyà i la seva traducció de les obres històriques de Rodrigo Jiménez de Rada (1266) i amb l'adaptació i continuació de la Historia Gothica d'aquest (1268), la tendència a les traduccions i a les adaptacions de texts clàssics i de cròniques universals, que proliferaren sota el regnat de Pere el Cerimoniós i posteriors (com, per exemple, el Compendi historial, de Jaume Domènec, del qual hom ha retrobat recentment la primera part, que hom considerava perduda), alhora que s'iniciava la confecció de nombroses genealogies dels comtes de Barcelona i reis d'Aragó, la més antiga, potser, de les quals fou feta a Santes Creus (on hi hagué una remarcable activitat historiogràfica). Al s XV cal assenyalar encara les tres cròniques de Joan I, Martí l'Humà i Ferran d'Antequera, acabades el 1418 ¾en gene
  • home d'armes
    Guerrer que en els exèrcits medievals anava amb dos o tres arquers, un escuder, un patge i un vailet
  • home propi
    Del s XI al XV, aquell qui per raó de la seva adscripció a la terra estava sota la dependència del senyor del mas o la borda, o bé el que estava sotmès a un senyor per raó de vassallatge.
  • home soliu
    Del s XII al XV, a la Catalunya Vella, l'home propi o de remença que estava sota la dependència exclusiva d'un sol senyor i no podia prendre terres d'altres en emfiteusi. Generalment, la condició d'home propi portava inherent la condició de soliu i no sotmetre's a altre vassallatge. Els homes solius no podien ésser protegits per cap altre senyor, ni tan solament pel rei, davant el seu senyor directe, ni desemparar el mas o la borda sense redimir-se, i menys refugiar-se en viles, ciutats, castells ni altres lloc privilegiats. Segons els autors dels ss XIV i XV, els homes solius es dividien en tres menes: rústecs, o sia els homes de mas, borders, els que habitaven una borda i joves homes, els que depenien del mas o la borda establerts als seus pares.
  • Homenatge
    Dels segles X al XVlll, manifestació externa i ostensible que donava solemnitat i eficàcia a la dependència del vassall envers el seu senyor. Les seves formalitats eren: l'encomanada de les mans: el súbdit, agenollat, posava les seves mans juntes, els les recollia el senyor, que romania assegut; seguia a això el bes mutu i el jurament de fidelitat tocant el vassall els Evangelis. Aquest cerimonial s'emprava tant en el reconeixements de relacions de vassallatge existents com en la creació de noves; en determinats casos de successió de feus i beneficis, capbrevacions o confessió d'aquella dependència, la pretació de l'homenatge era obligatòria; s'emprava també en els casos d'encomanda o submissió voluntària a un nou senyor. A volte, l'homenatge també es portava a terme per a garantir el compliment d'obligacions no dependents del vassallatge feudal, com en els casos de pactar-se aliances, ostatges i pacificacions, i fins i tot en establiments emfitèutics. El mancament a l'homenatge de boca i mans significava la deshonra i la imfàmia del qui no l'havia complert (bausador), que incorria en crim de bausia. Encara avui, el l'actual ritual per a l'ordenació dels sacerdots??
  • Homilies d'Organyà
    Nom amb què hom coneix un dels texts més antics escrits en català, trobat a la rectoria d'Organyà (Alt Urgell) per J. Miret i Sans. Es tracta de sis sermons -fragment d'un recull més ampli- amb comentaris de diversos evangelis i epístoles, redactats, amb estil planer i directe, cap a la fi del segle Xll o el principi del Xlll; hom ha suposat que es tracta d'una adaptació catalana d'algun sermonari provençal. Han estat publicades per Miret i Sans (1904)?
  • hospital
    Refugi baix medieval per a acollir els vianants que travessaven ports de muntanya considerats perillosos. Solien anar a càrrec de religiosos o de comunitats de ramaders. Eren especialment importants als Pirineus??
  • hospitaler
    Membre de l'orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem (dit també per aixó santjoanista) fundat el 1048 pel provençal Gerard, amb la finalitat de tenir cura dels pelegrins que visitaven els Llocs Sants. Molt aviat la petita comunitat hospitalera dirigida per Gerard fou centre d'importants donacions, tant a Palestina com a Europa. El successor de Gerard, Ramond del Puèg, que regí l'oede fins al 1160, li donà una nova personalitat establint els frares, a més dels tres vots religiosos, el de servir en les armes, disposició que hi determinà el predomini de l'element militar. L'orde s'estengué per tota la cristiandat occidental i doblà les seves cases de comandàncies militars i d'hospitals regits per preiors i per germans, ajudats tot seguit per una branca femenina de germanes hospitaleres. El centre de l'orde, amb el gran mestre i el seu consell, es trobava a Jerusalem fins a la caiguda de la ciutat el 1187; després passà a Sant Joan d'Acre fins al 1291, quan, perduda aquesta ciutat, passà a Rodes. A partir d'aquest moment esdevingué un orde essencialment militar i sobirà, dividit territorialment en llengües. La primera donació documentada a l'Hospital en terres catalanes (un mas del terme del castell de Sarroca) és del 1108. Les donacions sovintejaren, no tan sols al Principat de Catalunya, sinó també als altres regnes hispànics, i, per rebre-les, l'orde nomenà batlles especials depenents del priorat de Sant Gèli de Provença. L'orde aviat prosperà, i la seva fama atragué nobles i particulars que professaren les seves regles; el rei d'Aragó Alfons I el Bataller, mort sense descendència, deixà en testament (1131) el seu regne a l'orde de l?hospital, al del Temple i al del Sant Sepulcre, disposició que no fou complerta, i el regne d'Aragó passà a ésser domini, per casament amb Peronella, de Ramon Berenguer IV de Barcelona, que pactà amb aquests ordes militars. El mestre de l'Hospital, Ramon, obtingué tanmateix compensacions importants per la renúncia. La professió de l'orde de nobles i particulars, juntament amb l'increment dels seus béns, motivà la creació de priors, que tingueren a llur càrreg el regiment de les noves propietats; el primer documentat fou Guillem de Belmes (1149), nomenat "magister in Aragonia et in Barchinona". La participació dels hospitalers en el setge i la reconquesta de Tortosa (1148) fou recompensada per Ramon Berenguer IV amb la cessió, a més d'altres donacions, d'Amposta a favor de l'orde, la qual establí en el castell del dit lloc una de les seves cases més imporrtants al Principat i el seu prior prengué el títol de castellà d'Amposta, el qual vers el 1154 fou nomenat director de totes les cases fundades al Principat i a Aragó, i reconegudes així independents del priorat de Sant Gèli de Provença. D'altra banda, al país les propietats més importants foren organitzades en comandes i confiades a l'administració d'un frare, el comanador, el qual centralitzava els productes i les rendes del seu districte i enviava després la seva contribució al gran mestre per tal d'atendre les necessitats de l'Hospital de Jerusalem. El comanador regia també la comunitat de membres de l'orde que residien dins una mateixa casa religiosa i que podien ésser frares, cavallers, sergents i capellans, i donats i donades. Cal assenyalar també l'existència de convents femenins de monges hospitalàries, com els de Cervera i Sixena, que ja funcionaven a la fi del segle XII, i sobretot el d'Alguaire, fundat vers el 1250. Fou important la contribució dels hospitalers a la tasca de reconquesta: a més de la citada conquesta de Tortosa (1148), intervingueren en temps del gran castellà d'Amposta Hug de Fullalquer en la de Mallorca (1228) i en la de València (1238). Després de l'extinció de l'orde del Temple (1312), els béns d'aquest, a excepció de la major part dels de València, foren atribuïts als hispitalers (1317). Aquesta assignació provocà el desmembrament de la castellania d'Amposta i la creació d'un nou districte, el gran priorat de Catalunya, limitata ambdós per l'Ebre i el Segre, i el segon dels quals comprenia les antigues co
  • Host
    Exèrcit en campanya?? Dels segles Xll al XV, dret annex al senyor d'una baronia, pel qual els radicats al terme del seu castell havien de pendre part en les accions de guerra, incorporant-se, armats, a l'exèrcit que aquell organitzava; n'eren exempts els majors de 60 anys i, a voltes, segons privilegis, costums o convenis, alguns aloers i senyors de quadra; si l'expedició durava més d'un dia, el baró havia d'atendre al forniment de queviures per a la host. Quan l'expedició era de menys d'un dia de duració rebia el nom de cavalcada. El senyor tenia l'obligació de redimir el vassall que hagués estat fet presoner en l'expedició, però no la d'indemnitzar pels morts o ferits.
  • hostalatge
    Allotjament i assistència que hom dóna a una persona en un hostal, etc. Als Països Catalans, a l'edat mitjana, el sobirà i el baró hi tenien dret d'alberga. Els oficials de la cort reial i el seguici eren allotjats als hostals públics, o bé en cases particulars que habitualment admetien hostes.
  • Hostoles, Miró d'
    (s. XI) Magnat comtal i senyor del castell d'Hostoles (Garrotxa). Fou marmessor del comte Ramon Borrell (1017). Més tard serví Ermessenda i Berenguer Ramon I. Estigué casat amb Emma, i les sevs actuacions s'estenen fins el 1034. El succeí el seu fill Enees d'Hostoles.
  • Hug Candi [el Blanc]
    ? - 1098. Eclesiàstic. Era monjo de Remiremont (Lorena) quan el papa Lleó IX el féu cardenal (1049). Home discutit i intel·ligent, intervingué activament en la política romana; fou tramès a Espanya com a legat, per Alexandre II, el 1068. Reuní un concili a Girona (1068), on proposà el pla de reforma romana (gregoriana). Ha estat discutit si intervingué en l'obra dels Usatges. Després anà a Aragó, on aconseguí que Sanç III Ramires es lliurés personalment a la Santa Seu i li confiés també els monestirs més importants del regne. El papa Gregori VII el tornà a trametre com a legat a Espanya (1079).

« Volver

Buscador:

Término del Día

Nantigis:
(s. X) Bisbe d'Urgell (v. 900-14). El 905 consagrà l'església de Sant Jaume de Frontanyà, erigida en la seva propietat, i la de Quar. Assistí al sínode de Barcelona del 906 i a l'entronització del bisbe Guiu de Girona el 907. El 911 al concili ...

Leer más

 
Europa Románica, © 2006 | Contacto | Inicio | | Net Consulting | RSS Feed