Europa Románica

 

Glosario de Términos

Términos que comienzan por la letra G:

1 2

  • Ga'far al-Mushafi
    ? - Còrdova 982 Hagib de Còrdova des del califat d'al-Hakam II. D'origen berber i home d'una gran cultura, ajudà a l'ascens polític d'Almansor i compartí amb ell la regència d'Al-Andalus en ésser proclamat Hisam II (976). Intentà, sense èxit, d'aliar-se amb el general Galib per pal·liar el creixent poder d'Almansor, però fou processat i empresonat (978) per aquest i morí escanyat a la presó. El 974 rebé l'ambaixada catalana que reiterava l'obediència del comte Borrell II a Còrdova.
  • Ga'far al-Mushafi,
    (? - Còrdova 982) Hagib de Còrdova des del califat d'al-Hakam II. D'origen berber i home d'una gran cultura, ajudà a l'ascens polític d'Almansor i compartí amb ell la regència d'al-Andalus es ésser proclamat Hisam II (976). Intentà, sense èxit, d'aliar-se amb el general Galib per pal.liar el creixent poder d'Almansor, però fou processat i empresonat (978) per aquest i morí escanyat a la presó. El 974 rebé l'ambaixada catalana que reiterava l'obediència del comte Borrell Ii a Còrdova.
  • galeria
    402_imatge2.jpgEspai arquitectònic interior sostingut per arcs o per columnes, de vegades amb vidrieres a tots dos costats o en un de sol
  • galilea
    Atri o pòrtic d'una església on, generalment, hi havia tombes de personatges importants.
  • gallardet
    Peça de l'arnès, amb forma de cresta de gall, per a protegir el colze.
  • Garcies
    (segle Xl) Momjo de Sant Miquel de Cuixà, compilador d'un tractat el seu monestir adreçat vers 1043-46 a l'abat i bisbe Oliba. El tractat es divideix en cinq parts: notícies biogràfiques d'Oliba, història de Cuixà, llista de relíquies, construccions fetes durant el govern d'Oliba i al.locució litúrgica feta en una bona part amb fragments de sermons d'Oliba, proporcionats a Garcies per Arnau, secretari de l'abat-bisbe.
  • gàrgola
    Canal sortint, per on vessa, a distància de la paret, l'aigua de pluja que cau sobre la teulada, coberta, etc. d'un edifici.
  • Gascunya, Sanç III de
    ? - 977 Duc de Gascunya (~926-977), fill del duc Garcia I el Corb i d'Aminiana d'Agen. Succeí el seu pare juntament amb els seus germans Guillem i Arnau: Sanç rebé Bearn, les Landes i el litoral amb el títol ducal; Guillem, el comtat de Fesenzac amb Armanyac i Auish; i Arnau, el comtat d'Astarac. Fou casat amb Isemburga de Bordeus i fou pare dels ducs Sanç IV i Guillem I i de Gombau, arquebisbe de Bordeus. Vers el 975 casà el seu fill Guillem I amb Urraca de Pamplona, enllaç que fou el principi d'una estreta aliança entre els reis de Pamplona i els ducs de Gascunya.
  • gata
    Enginy que consistia, probablement, en una construcció protegida amb cobertes de fusta o de cuir perquè per sota poguessin acostar-se els assetjadors als murs o fortificacions dels contraris.
  • Gaucelm
    (? - Chalon-sur-Saône 834) Comte de Rosselló (812-32) i d'Empúries (816-32) i marquès de Gòtia (829-32). Fill de Guillem l de Tolosa i germà de Bernat de Septimània. Possiblement succeí (801) el comte Berà, al Rosselló. El 812, com a comte de Rosselló, rebé un diploma de Carlemany a favor dels hispani refugiats i un altre de Lluís el Piadós, del 816, relatiu al mateix objecte, el qual li'n donà un altre el 823, en què concedia la immunitat al monestir rossellonès de Sant Andreu de Sureda. El 830 caigué en desgràcia de l'emperador pel fet d'haver intervingut en la conspiració del seu germà Bernat, i fou destituït del comtat d'Empúries i del de Rosselló. Retornat a la gràcia reial (834), fou pres defensant Chalon-sur-Saône contre les forces de Lotari, i fou decapitat.
  • Gelida, Eunyec de [Bonfill]
    ? segle X - d 1002 Diplomàtic i conseller. Senyor de Gelida, Cervelló i Masquefa. Fill de Sendred de Gurb. Els historiadors islàmics li donen el títol de comte, però devia ésser només vescomte o, en tot cas, veguer de Borrell II, pels seus castells fronterers. Era conseller íntim del seu cosí Borrell, que el 971 l'envià d'ambaixador al califa de Còrdova al-Haqan II, juntament amb legats del vescomte de Barcelona, Guitart, per tal de refermar les paus signades el 966 i oferir-li esclaus i presents com a mostra de vassallatge per part del comte. Retornà a Barcelona carregat de regals i amb un missatge d'amistat del califa per al comte Borrell.
  • Geminada
    Dir dels arcs, finerstres, etc., units de dos en dos, i també de dues columnes amb un sol capitell.
  • geminat -ada
    Dit dels arcs, les finestres, etc, units de dos en dos, i també de dues columnes amb un sol capitell.
  • Genealogies de Roda
    Text historiogràfic en llatí contingut en l'anomenat Còdex de Roda, que, en el seu sector més antic, que és el que conté les Genealogies, fou redactat a Nájera vers 980-990 a iniciativa de la cort navarresa. Fou dut a Roda de Ribagorça dins el període 1129-34, probablement per Pere, abat d'Irache, que fou bisbe de Roda en aquests anys. Les Genealogies són dels reis de Pamplona de les branques Ènnega i Ximena, dels comtes d'Aragó, de Pallars i Ribagorça, de Gascunya i de Tolosa, i són acompanyades d'una cronologia dels reis de França. D'aquestes sèries, procedeixen de la Catalunya occidental, i probablement de Roda-Alaó, les relatives als comtes de Pallars i Ribagorça, i també als reis francs, i algunes notícies intercalades en les dels reis pamplonesos de la branca Ximena, dels comtes d'Aragó i dels de Gascunya. Aquests texts tenen un gran interès historiogràfic.
  • Geribert
    (segles X-Xl) Vescomte de Barcelona. Fill segon del vescomte Guitard. Casat amb Ermengarda, filla del comte Borrell ll. Durant els cinq anys de captivitat a Còrdova del seu germà Udalard l (985-91) exercí interinament la funció vescomtal. El 1011 pledejà en va amb Sant Cugat la possessió d'Albinyana i Moja pel testament del seu germà Adalbert.
  • Gesta veterum comitum barcinonensium et regnum Ara
    Crònica de la qual es conserven diverses redaccions, totes fetes al monestir de Ripoll. La redacció primitiva, en llatí, té un nucli inicial que comprèn des de la llegenda de Guifré el Pelós (procedent probablement d'un text de Cuixà poc posterior al 1127) fins a la mort de Ramon Berenguer IV; fou escrit pel mateix autor de tres re`reses i completat en el període 1162-84; conté també una primera addició, corresponent al regnat d'Alfons I, que degué ésser escrita entre el 1200 i el 1208, una segona addició, amb el regnat de Pere I i la minoritat de Jaume I, que cal datar en 1214-18, i un acabament, que comprèn quasi tot el regnat del Conqueridor i que degué ésser escrit en 1270-75. La redacció intermèdia, basada en la primitiva, amb complements procedents dels Cronicons Rivipul.lenses, del poema "In laudem" d'Oliba, de la "Brevis Historia Monasterii Rivipullensis" i de la "Historia Gothica" de Rodrigo Ximénez de Rada, fou completada entre el 1268 i el 1270. D'aquesta redacció fou feta una versió catalana, lleugerament reduïda, en 1268-83. Finalment, la redacció intermèdia, continuada fins als esdeveniments del 1299 en forma molt minuciosa, constitueix la redacció definitiva, composta entre el 1303 i el 1314. Aquesta continuació ofereix els millors passatges de tot el conjunt, tant literèriament com històricament.
  • girola
    Deambulatori.
  • Girona, Guifré l de
    [ o Guifré] (segle lX) Vescomte i comte de Girona. Consta com a vescomte en un judici sobre Terradelles, a Bàscara, el 841 i com a comte en un altre judici de Fonteta del 850. Sembla que fou designat comte després de la temptativa fracassada d'ocupació de Guillem ll de Tolosa, fill de Bernat de Septimània, del 848. El seu govern no anà més enllà del 853.
  • Girona:La història
    Ptolemeu es refereix a Girona com a ciutat ibèrica del grup dels ausetans. Per la seva posició esdevingué un establiment romà de la Via Augusta. Plini parla dels gerundenses com a poble que forma part del convent jurídic de la Tarraconense. La ciutat era poc extensa (Prudenci la qualifica de parva Gerunda). Algunes inscripcions citen personatges de la res publica gerundensis que ocupaven llocs rellevants en l'administració de la província a Tàrraco, com Gai Mari Ver, flamen de la Hispània Citerior. La ciutat tenia un recinte de muralles de planta triangular amb base sobre l'Onyar i vèrtex a la torre Gironella; en conserva tres portes: la Rufina a la cara sud, vora Sant Domènec, una altra al començament de la Força Vella i l'altra a la cara nord, entrada de la via romana, sota les torres medievals de Sobreportes. Sofrí les envestides dels francs i els alamans dels temps de Gal·liè (segona meitat del s III) i reféu després les seves muralles. El cristianisme hi arribà aviat: Prudenci dóna testimoni del màrtir Feliu en temps de Dioclecià. Palesen la relació de la comunitat cristiana amb Roma els sis sarcòfags protoconstantinians, de taller romà, de l'església de Sant Feliu. El monarca visigot Recared ofrenà a aquesta església una corona que, en temps de Vamba, el rebel Pau de Septimània se cenyí al cap i que el mateix Vamba restituí (segons sant Julià). La seca visigòtica encunyà moneda fins el 714, que la ciutat fou sotmesa als àrabs. La ciutat adquirí importància amb motiu de la creació del bisbat de Girona al s V, i fou un centre polític notable, com ho prova que Pau, general revoltat contra Vamba, se n'apoderés, amb Barcelona, l'any 638. La població romano-gòtica, agrupada entorn d'Ardó, es resistí a la invasió musulmana (713-718) i emigrà en bona part. La dominació musulmana a Girona fou molt precària; quan Carlemany envaí el Principat, segons algunes cròniques de l'època, com els Annals de Barcelona, els habitants de Girona li lliuraren la ciutat (785). Carlemany nomenà una autoritat per al territori i creà el comtat de Girona com a fita per a la creació d'un estat defensiu o marca, des de les Corberes fins a l'Ebre. L'emirat de Còrdova, però, no es conformà amb la pèrdua, i el 793 'Abd al-Malik escometé Girona i en malmeté seriosament les muralles, i anà després a saquejar la Narbonesa. Un nou intent musulmà (827) fou resistit pels habitants. La ciutat, després de la destitució del comte Bernat, passà a l'autoritat de Guifré I, el qual unificà els comtats de Barcelona i de Girona (878), que ja no se separaren més. A la fi del s IX el nomenament del bisbe de Girona en la persona de Servusdei fou malvist pels comtes d'Empúries Sunyer i Delà, i se suposa que aquest darrer ocupà la ciutat vers 888-890. L'any 908 se celebrà a Girona una assemblea eclesiàstica que nomenà Guiu com a bisbe de Girona. En aquesta època l'església gironina, rica i poderosa, exercí fins i tot funcions públiques, delegades pels comtes, com el dret atorgat al bisbe pel comte Sunyer (934) d'encunyar moneda amb el terç dels beneficis. Per aquesta època degué consolidar-se, probablement, la jueria gironina. A Girona, com a Barcelona, els jueus iniciaren l'activitat comercial i un tràfic que comunicava l'Andalusia musulmana amb el centre d'Europa a través de la ruta Narbona-Girona-Barcelona-Lleida-Saragossa. Durant els ss XI i XII el creixement de Girona fou ininterromput, i començaren a sorgir barris burgesos extramurs: Santa Maria, Sant Pere, Sant Feliu i el Mercadal. Al s XIII Girona tingué un paper de primer ordre en l'enfrontament de Pere II de Catalunya-Aragó amb el papa, la casa d'Anjou i el rei de França. L'any 1285 el rei francès sotmeté Girona a un setge rigorós i l'ocupà (5 de setembre), però l'evolució de la lluita i una epidèmia de pesta obligaren els francesos a retirar-se, un mes després. La lliçó d'aquest setge impulsà els jurats a reforçar i a ampliar les muralles: al s XIV fou construïda la del barri de Sant Pere i fou acabada la que, sortint de la Força Vella, tancava la ciutat per la riba dreta de l'Onyar. Al s XIV Girona arribà a
  • Glossa
    Comentari d'un text jurídic. Les glosses jurídiques apareixen profusament al llarg dels segles Xll-XV, tant en texts romanistes com canònics, primer interlineades i després al marge del manuscrit; a voltes eren objecte de successives rectificacions i copies.
  • Glossari
    Diccionari de mots, difícils o arcaics ordenats alfabèticament, que són explicats per altres de més corrents i moderns generalment de la mateixa llengua. A Catalunya són coneguts els glossaris de Ripoll dels segles X i Xl publicats per Llauradó.
  • Glossarium mediae latinitatis Cataloniae
    Diccionari que recull tots els mots llatins i romànics documentats en fonts arxivístiques i lletràries catalanes de l'any 800 al 1100. Començat per un equip de filòlegs llatinistes sota la direcció de Marià Bassols i de Climent, n'aparegué el primer fascicle el 1960. A partir del fascicle setè dirigeix el Glossarium Joan Bastardas i Parera, principal redactar dels articles apareguts fins ara. Aquests consten de mot base amb les formes en què apareix; el derivat català actual, si existeix; l'etimologia; el significat; els testimonis documentals per ordre cronològic; i, si cal, un comentari adient.
  • Gonfanó
    Estendard usat com a insígnia de guerra a l'edat mitjana. El més apreciat fou el gonfanó de la Santa Església.
  • gonió
    Túnica de malles o d'escates per a protegir el cos.
  • got
    Individu d'un poble germànic oriental. Els gots procedien probablement del sud de Suècia, des d'on travessaren la mar Bàltica i s'establiren a la conca baixa del Vístula. Remuntant aquest riu (vers l'any 150) davallaren pel Dnièster i s'instal.laren (vers l'any 230) en una gran zona al nord de la mar Negra, on es dividiren en ostrogots, o gots, de l'est a llevant del Dnièster, i visigots, o gots de l'oest, a ponen del mateix riu, i formaren dos pobles diferents, bé que estretament emparentats. En contacte amb l'Orient romà, es convertiren a l'arrianisme (segle IV); el seu bisbe Úlfila ideà llavors un alfabet i traduí la Bíblia a la llengua gòtica. Empesos pels huns, els visigots travessaren la frontera romana del Danubi a les ordres de Fritigern (376) i els ostrogots es traslladaren a Hongria i a Àustria (380). Els primers s'instal.laren a la Gal.lia i a Hispània, i els segons, a Itàlia (segle V). 2.- Descendent dels antics visigots establerts al migdia de França durant l'època carolíngia, protegit per capitulars dels reis francs i fruint del dret propi visigòtic.
  • Gotmar (de Girona)
    (a. 939 - 954) Cronista eclesiàstic. Monjo, bisbe de Girona (943-51) i abat de Sant Cugat del Vallès. Sembla ésser el primer que, després de la invasió sarraïna, reuní les dignitats abacial i episcopal. Estigué en excel.lent relació amb la cort franca, a la qual acudí almenys el 939, a Breisach (Baden), i el 944, a Laon, i de la qual obtingué diversos preceptes per a Ripoll, San Cugat, Sant Pere de Rodes i, potser, per a Vic. En ocasió del seu viatge del 939 degué prendre notes per a la confecció d'una "Crònica del reis francs", redactada en 939-40, que només s'ha conservat en versió àrab pel fet d'ésser dedicada a al-Hakam, fill del califa 'Abd al-Rahman lll. Potser ell mateix la dugué a Còrdova, on hauria anat com a ambaixador poc després de la redacció i, de totes maneres, abans de 947-48. És un text molt sumari, que agafa des de Clodoveu fins a Luís d'Ultramar i conté alguna referència a la història catalana.
  • Gotmar (de Vic)
    (segle lX) Primer bisbe de la diòcesi resturada de Vic (886-901). Des del 881 regia la diòcesi en qualitat d'arxiprest, fins que fou consagrat per l'arquebisbe Teobard de Narbona. Féu construir la nova catedral del vicus o raval d'Osona, que consagrà el 888; també consagrà els monestirs de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses, i les esglésies de Tona, Sant Martí del Congost, etc. És el verdader endegador de la diòcesi reconquerida per Guifré el Pelós el 879. El 887 participà en el cisma d'Esclua, i el 889 obtingué del rei Ot de França un privilegi que li concedia drets fiscals a Vic i Manresa, en detriment del comte Guifré. Un nou privilegi del 890 arranjà aquestes diferències amb el comte, i aquell mateix any, en un concili de Port, es reconciliava amb l'arquebisbe de Narbona i es desfeia l'obra cismàtica d'Esclua.
  • grafitis
    No hi consta rés.
  • gran senescal
  • Granada, Regne de
    Últim reducte de l'Islam peninsular, que comprenia Almeria i Màlaga. Amb l'esfondrament de l'imperi almohade, Muhammad ibn Nasr s'independitzà (1231) a Arjona. Després de diverses annexions, entrà (1235) a Granada i la convertí (1238) en capital d'un territori que s'estenia des de Tarifa a Almeria. Aquest regne, sota la dinastia nassarita, aconseguí de mantenir-se dos segles i meg gràcies a les seves característiques geogràfiques i a l'hàbil política diplomàtica del seus governants; fou vassall de Castella-Lleó, aliat sovint amb els benimerins contra els castellans i àdhuc amb els catalans (tractat entre Muhammad II i Jaume II, 1302). Tant la debilitat interna com la unió peninsular assolida amb els Reis Catòlics provocaren la seva fi (1492).
  • greca
    Ornament que consisteix en un seguit de llistes que formen una línia trencada en angles rectes disposats talment, que la figura sigui la geometrització d'una ona.
  • gremi
    Corporació professional de menestrals, obligatòria, exclusiva i privilegiada, reconeguda oficialment pels poders públics, munipals o reials?.. El seu origen es relacionat amb el desenvolupament de l'autonomia municipal i la revifalla de l'artesania i el comerç, a partir del segle XII?? Les primeres corporacions al Principat de Catalunya nasqueren sota protecció episcopal, a partir del segle XI, amb denominacions bàsicament religioses: germandats, fraternitats, almoines i la més àmplia de confraria. Prohibides aquestes, en el segle XIII es desenvoluparen les corporacions d'oficis, que en el segle XIV -sobretot, a partir dels anys 1329-32- foren autoritzades i reconstituïdes pel poder del monarca?? Els gremis tenien una forta vinculació social i política, per tal com formaven la base de participació dels menestrals en els governs municipals??
  • grua
    Màquina de guerra per a batre murs.
  • grup escultòric
    Escultura integrada per un conjunt de figures
  • Guadalete, Batalla de
    Fet militar en el qual les tropes del rei visigot Roderic foren completament derrotades per les del musulmà Täriq (19-26 de juliol de 711). El resultat de la batalla decidí la caiguda de la Península Ibèrica en poder dels musulmans. Alguns historiadors neguen aquest emplaçament tradicional de la batalla i el situen vora de la llacuna de la Janda.
  • Guadall
    (segle X) Bisbe intrús de Vic (972-998). Fill de Gotmar i de Garsenda, establerts a Santa Cecília de Voltregà (Osona). Ocupà violentament la seu de Vic a la mort del bisbe Ató i es féu consagrar pel metropolità d'Auch (Gascunya) davant Frujà, consagrat pel metropolità de Narbona. El papa Joan XV (985-96) l'excomunicà però ell continuà la usurpació i féu assassinar el bisbe Frujà (996). El nou bisbe de Vic, Arnulf, portà l'afer a un sínode de Roma (998), presidet per Otó lll i pel papa Gregori V, on assistiren molts bisbes romans, llombards i alemanys, que el deposaren i degradaren. Es conserva la butlla de deposició, en papir, a l'arxiu capitular de Vic.
  • Guadall Domnuç
    (? - Barcelona 1035) Bisbe de Barcelona (1029-35), elegit pel clericat local i pels comtes amb l'assentiment de l'arquebisbe d'Auch, intervenció que no s'explica, car era vigent la dependència de Narbona. S'ocupà de la defensa dels béns de la catedral i en la construcció de murs i torres de la ciutat. Presidí el judici entre el vescomte Udalard l i el seu fill Guislabert (futur bisbe) contra l'abat de Sant Cugat, que guanyà aquest darrer.
  • Guadall ll
    (segle X) Vescomte d'Osona (963-978), germà de Guisard, bisbe d'Urgell i probablement nét de Guadall l (938), també vescomte d'Osona. És el primer membre cert de la família vescomtal d'Osona, que prengué després el nom de Cardona. Es casà amb Ermetruit; fou pare d'Ermemir, de Ramon, d'Arnulf (bisbe d'Osona), de Llop i de Miró.
  • Guadalupe, sentència arbitral
    Conjunt de disposicions dictades per Ferran ll de Catalunya-Aragó (des del monestir de Santa María de Guadalupe, Extremadura), en castellà, tant en ús de la submissió al seu arbitratge com per la seva potestat reial, el 21 d'abril de 1486, per tal de resoldre el conflicte -que havia provocat ja dues guerres civils- entre els pagesos de remença i llurs senyors. La sentència extingia els mals usos, els abusos consuetudinaris i altres drets que perjudicaven la dignitat humana dels pagesos, i fixava la nova situació jurídica d'aquests respecte a llurs senyors alodials: hom els alliberava de l'adscripció a la terra, garantia llur llibertat personal i la possibilitat de disposar lliurement dels béns mobles, restant en llurs possesions com a mers emfiteutes. Continuaven tanmateix subjectes als als censos, lluïsmes, delmes, primícies i les parts convingudes en les collites, etc. Quant els mals usos, els redimien amb compensacions econòmiques als senyors. Vinculava, a més, els masos rònecs a les explotacions, les quals restaren així notablement engrandides. La compensació pagada pels pagesos era de seixanta sous per cap (deu per cada mal ús), en forma de cens redimible al cinq per cent anual, una forta contribució per a indemnitzar els propietaris dels danys causats per les guerres i una multa col.lectiva de 50000 lliures, a pagar en deu anys. La sentència es basava en gran part en el projecte de concòrdia que havia elaborat la generalitat de Catalunya el 1462, el rebuig del qual, aleshores, havia conduït a la guerra civil. Incloïa també una amnistia pels desordres de les guerres anteriors, excepte per als capitosts de l'alçament, que foren condemnats a mort, i que Ferran ll s'obstinà a perseguir. Amb tot, consagrà des d'aleshores un nou equilibri cel camp català, una progressió en les explotacions agrícoles i que molts, lliures ja, poguessin dedicar-se a activitats industrials, marítimes i comercials.
  • Guadamir
    (? - 957) Canonge (945) i després bisbe de Vic (948-57). Consagrà l'església de Santa Cecília de Montserrat (956) i imposà al seu abat Cesari la subjecció a la seu vigatana. Reorganitzà la canònica vigatana i el seu scriptorium. Demostrà una especial adhesió a la monarquia franca.
  • guardapols
    Marc voladís inclinat que envolta un retaule.
  • guàrdia
    A l'alta edat mitjana, construcció de defensa o vigilància d'un nucli de poblament, especialment a les zones frontereres.
  • guerra privada
    A l'edat mitjana (ss XI-XV), situació de violència entre senyors territorials, o bé entre sobirans, o ciutats i viles importants, i senyors territorials, que no afectava la totalitat de l'estat. Moltes qüestions entre barons que podien dirimir-se per judici, o per batalla individual, acabaven transformant-se en guerres d'aquest tipus, que arrossegaven bandositats amb l'ajuda de valedors; afavoria aquest fet la servitud dels vassalls en hosts i cavalcades, així com en obres de fortificació (malgrat que des del s XII, a Catalunya, per l'usatge Rochas, hom no en podia bastir sense consentiment del príncep). En les col·leccions de dret feudal hom tracta i legitima les previsions per a aquesta situació de guerra; si era entre magnats o bé amb el príncep calia donar avís o acuindament amb 30 o 15 dies de temps; si era entre cavallers o homes de paratge calia l'acuindament amb cinc dies de temps. Fins al s XIII es convocaren assemblees de pau i treva per a posar-hi remei; el príncep, per ell mateix, podia també imposar treves. Els capítols de greuges de les corts responien sovint a fets de violència comesos a les guerres privades.
  • Guiatge
    Als segles XI-XVII, salconduit o carta de seguretat que protegia una persona o unes mercaderies en general, o els anants, vinents o estadans d'una fira o mercat en particular. Atorgaven guiatges els sobirans i també els barons dins llurs jurisdiccions territorials, així com els veguers i les cúries o el batlle general, sempre però que no infringissin les constitucions generals de Catalunya; els giatges no podien ésser a favor de foragitats de pau i treva, fallits o abatuts, homicides, empresonats, etc. Tàcitament era considerada en possessió de guiatge la persona cridada en carta pel lloctinent general. En alguns privilegis locals el guiatge era atorgat a favor de les mercaderies o vitualles que s'hi transportessin per mar o per terra, i d'aquesta manera no podien ésser objecte de marca o empara per deutes o delictes dels venedors, transportants o destinataris. Els tribunals de la Inquisició atorgaren també guiatges que donaren lloc a nombrossos conflictes pels abusos que en derivaren???
  • Guilarà
    ? segle X. Bisbe de Barcelona (937 ¾ 959). Intervingué en la fundació de Sant Pere de les Puelles i en consagrà l'església el 945. Intervingué també en la defensa del Penedès, on l'església de Barcelona tenia molts béns, que ell augmentà amb l'adquisició dels castells de Freixà i de Vila-rodona.
  • Guillem Berenguer
    (segles Xl-Xll) Bisbe electe de Vic (1100-01). Era canonge de Barcelona. Fou elegit bisbe de Vic per una part del capítol, a la mort de l'arquebisbe Berenguer Sunifred de Lluçà. Anà a Roma per fer confirmar la seva elecció, però fou refusat i se n'anà a les croades; el 1112 vivia encara, a Antioquia (Siria)
  • Guillem Ramon [el Gran Senescal]
    ? a 1116 - 1173 Magnat conegut fins fa poc per Guillem Ramon de Montcada. Senescal del comte de Barcelona des del 1130, probablement recollint la successió del seu pare i la renúncia del seu sogre Berenguer (I) de Montcada ¾s'havia casat el 1117 amb la filla i hereva d'aquest, Beatriu (I) de Montcada¾. Fou un personatge influent de la cort de Ramon Berenguer III, Ramon Berenguer IV i Alfons I. Figurà com a testimoni del primer testament del primer dels comtes (1121) i com a executor del segon i definitiu del 1130. Acompanyà el segon a les entrevistes de Carrión amb Alfons VII de Castella (1137). Potser intervingué en la conquesta d'Almeria (1147). Participà en l'empresa de Tortosa (1148), i per això li foren adjudicats anticipadament un terç de la ciutat, uns drets de conquesta sobre Peníscola i les Balears i una concessió d'urbanització d'uns arenys al nord-est de Barcelona (on ara hi ha el carrer anomenat, per això, de Montcada). Intervingué en la conquesta de Lleida (1149). El 1150 fundà el monestir cistercenc de Santa Maria de Valldaura. El mateix anys acompanyà Ramon Berenguer IV a Arle de Provença a obtenir la submissió dels Baus. El 1151 assistí al tractat de Tudellen. Durant la campanya contra els sarraïns de Prades i Siurana (1153) actuà sobre els llocs de les riberes del Cinca i el Segre i hi conquerí Seròs, Aitona i Gebut. El 1154 acompanyà molt probablement el comte a Toledo, quan anà a visitar Lluís VII de França, i, sigui com vulgui, era a Jaca pel gener del 1155, en retornar el rei al seu país. Present a Lleida a la ratificació dels acords de Tudellen (1156) i a Osma durant les entrevistes amb Sanç III de Castella (1158). Acompanyà el comte a Milà el 1162, i per això fou un dels testimonis del seu testament sacramental. Tingué, tanmateix, amb aquest diverses disputes, sobretot a causa de l'aprofitament de les aigües del Besòs, cosa que l'obligà a refugiar-se a Aragó (vers 1128-30). El 1135, arranjat l'afer, el comte li encomanà els castells de Tudela, Sobreporta, Estela, Besora, Torelló, Curull, Tona, Malla, Clarà, Montcada, Vacarisses, Ribatallada, Castellar i Fornells. La llegenda (que en part el confon amb el seu nét homònim vescomte de Bearn) li atribueix un paper decisiu en la unió de Catalunya-Aragó.
  • Guillema
    (segles Xl-Xll) Comtessa de Pallars Sobirà. De filiació desconeguda. Fou muller del comte Artau lV. El 1119 esdevingué regent de la seva néta la comtessa Guillema l.
  • Guillemó
    (segle lX) Fill del comte Berà de Barcelona. Possible comte de Rasès, del 814 al 827, potser associat al seu pare. Després de la destitució de Berà el 820, degué conspirar contra el domini franc a Catalunya i participà en la revolta d'Aissó (826-827).
  • Guinedilda
    [o Guinedell] (?-899?) Comtessa de Cerdanya, Urgell, Barcelona, Girona i Osona, muller de Guifré l el Pelós. Potser descendent de Borrell, comte de Cerdanya-Urgell-Osona. Casada amb Guifré ja des del 877, li sobrevisqué d'uns pocs anys. Tigué una nombrosa fillada. Apareix constantment al costat del seu marit cooperanten la seva obra de govern.

1 2

« Volver

Buscador:

Término del Día

Roergue, Ramon II de:
? - Rodés ? ~961 Comte de Roergue i, en part, d'Albigès i Carcí, marquès, en part, de Septimània i duc, en part, d'Aquitània (937-961). Fill i successor del comte Ermengol I i d'Adelaida i nebot del comte Ramon II de Tolosa. Es casà amb Berta ...

Leer más

 
Europa Románica, © 2006 | Contacto | Inicio | | Net Consulting | RSS Feed