Glosario de Términos
Términos que comienzan por la letra F:
1 2
-
- fàbrica
- Conjunt de les parets d'un edifici. Aquest terme és emprat especialment per a indicar-en la natura: fàbrica de totxo massís, de maó vist, de totxana, etc..
-
- façana
- Cara exterior de la paret d'un edifici
-
- fadiga
- Dret de prelació que té el senyor directe d'adquirir la cosa emfitèutica quan el senyor útil la traspassa a un altre per títol onerós. A diferència del dret comú, que donava un termini de dos mesos al senyor, en dret català aquest només té trenta dies per pagar o depositar el preu i accessoris, a partir de la data que presenta l'escriptura de transmissió. També es específic del dret català que els béns emfitèutics es puguin cedir a tercer, excepte al bisbat de Girona i alguns llocs de la Catalunya Vella, on, a l'igual del dret comú, només es podia fadigar si els béns restaven per al senyor directe?????
-
- fadiga de dret
- En dret català, del segle Xll al segle XVll, denegació feta pel demandat en judici a comparèixer i estar a dret o acceptar la resolució judicial; rebel.lia.
-
- faixa llombarda
- No hi consta res.
-
- farga
- Establiment on, per reducció del mineral, es produïa el ferro pel procediment conegut arreu d'Europa per procediment català o de la farga catalana. Als Païssos Catalans, al període centrat en la baixa edat mitjana (segles lX o X al XVl), les citacions textuals i la toponímia descobreixen fargues i ferreries a les comarques muntanyenques, des de la Vall d'Aran i la Fenolleda fins a l'Alcalatén i enllà.
-
- farga de destret
- Els segles Xll-XV, monopoli dels senyors jurisdiccionals, pel qual els habitants del terme d'un castell, baronia o quadra eren obligats a adquirir i a reparar les eines de treball a la farga del baró. A vegades el servei de reparació es pagava mitjançant un cànon anyal anomenat "lloçol". En algun cas, per especial concessió del baró, tingueren aquest dret senyors aloers, limitat, però, als seus homes. Generalment els barons arendaven o establien en emfiteusi la farga a particulars. Moltes universitats adquiriren aquest monopoli, que esdevingué una de les fonts d'ingressos d'alguns municipis fins al decret de Nova Planta (1716)
-
- felús
- Moneda àrab de coure, que deriva del follis bizantí. Hom n'encunyà a Al-Andalus durant el califat de Còrdova i als regnes de taifes.
-
- Fenolleda
- Comarca del Principat de Catalunya, a la regió de Perpinyà. Ès la de més poca població absoluta, llevades la Baixa Ribagorça i la Vall d'Aran, amb la qual comparteix la llengua occitana????? El pagus de Fenolleda o Fenollet és esmentat per primera vegada el 842 en una carta de Carles el Calb atorgant donacions dins els pagi de Fenolleda i de Perapertusa al seu fidel Miló, personatge potser emparentat amb el comte de Narbona Miló. Inicialment formà part del comtat de Rasès, i s'estenia per l'alta vall de l'Aglí i els afluents de la Bolzana i de l'Adasig, i era limítrof del mateix Rasès i Perapertusès, al nord (congost de Galamús i grau de Maurí), del Rosselló, a l'est (coll de la Batalla), del Conflent, al sud (del coll de Jau al roc del Rosselló i a roca Gelera), i del País de Salt, a l'oest (del tuc Dormidor a Axat i al congost de Pèira Les). Vers 870-76, el repartiment del comtat de Rasès entre les famílies comtals de Carcassona i d'Urgell-Cerdanya féu caure l'anomenat comtat de Fenollet dins els dominis de la darrera. Des d'aleshores, i fins a l'inici del segle XI, l'abadia de Sant Miquel de Cuixà hi estengué les seves possessions, gràcies a la liberalitat dels comtes de Cerdanya i de Besalú (Sornià, Tavèrnoles, la vall de Santa Creu o Sant Llorenç -Puigllorenç-, Santa Maria de la Vall, Sant Pau). L'organització de la Fenolleda en vescomtat es remunta -com la del vescomtat de Castellnou- al repartamint dels dominis de les famílies comtals de Cerdanya i Besalú ( vers 990-91) (vescomtat de Fenollet). La capital vescomtal fou establerta al castell de Fenollet, dit de Sant Pere, que tenia una església, erigida en monestir el 1011 pel comte Bernat I, les forces satèl.lits del qual (Castellfisel, al nord, i Sabardà, al sud) en construïren les defenses avançades. Uns altres castells, admirablement situats -convertits, més tard, en forces reials pels reis de França-, completaren la defensa del vescomtat, entre els quals Puigllorenç, a l'oest, i Montalbà, al sud. Al nord, l'espadat Perapertusès constituïa una barrera natural, amb els potents castells de Perapertusa i Querabús. Entre els establiments monàstics cal esmentar, fora del monestir de Sant Pere de Fenollet, de les dependències de Cuixà i de Sant Pau de Monisat o de Vallaoles (Sant Pau de Fenollet), donat a Cuixà (1000), l'abadia de Sant Martí de Les i la de Santa Maria de Cubera (o Cuberes), al Perapertusès. El vescomtat de Fellonet i la castellania annexa de Perapertusa, tinguda per una família (els Perapertusa) emparentada amb els Fenollet, romangueren sota el vassallatge feudal dels comtes de Besalú fins al 1111, en extingir-se la seva dinastia privativa. La reivindicació del heretatge de Besalú feta pel comte de Cerdanya -parent més pròxim- i pel comte de Barcelona, acabà en un compromís, pel qual el primer entrava en possessió de tots els feus de la successió amb condició de tenir-los sota vassallatge del comte de Barcelona. Aquesta situació durà fins al 1117, en extingir-se la dinastia privativa de Cerdanya i en passar l'herència al comte de Barcelona. Poc abans (1107) Ramon Berenguer III enfeudà Fenollet i la castellania de Perapertusa al seu germà uterí, el vescomte de Narbona Eimeric II, i per aquest fet els vescomtes de Fenollet retiren l'homenatge als de Narbona i aquest als comtes de Barcelona. El 1193 els lligams feudals es complicaren encara més: el comte de Barcelona, Alfons I, d'acord amb el vescomte de Narbona, Pere I, el qual havia de defensar-se contra les empreses del comte de Tolosa, concedí la senyoria eminent de Narbona, Fenollet i Perapertusa al comte Ramon Roger I de Foix, però el 1204 el vescomte Eimeric III de Narbona fou obligat a prestar homenatge per Narbona al comte Tolosà Ramon VI, i el 1209 el jove vescomte Pere (V) de Fenollet el retia, per la Fenolleda i el Perapertusès, a Eimeric III de Narbona. La croada contra els càtars obrí per tota la regió una gran crisi, amb decisives conseqüencies per al vescomtat????
-
- Fenollet
- Llinatge feudal sortit del vescomtat de Fenollet, que li donà nom. Té segurament la mateixa estirp que el llinatge senyorial de Castellnou: Ansemund (casat amb Quíxol, possiblement néta del comte Delà d'Empúries), senyor del castell de Cameles (941), cosa deduïble del fet que, des de 1000, els béns patrimonials del primer vescomte de Fenollet, Pere (l) -que conservàrent els descendents després de perdut el vescomtat-, eren radicats a l'entron d'aquest castell de Cameles i havien estat repartits per Ansemund entre els seus fills el 941; a més, els mateixos noms apareixen a les dues cases vescomtals . El fill de Pere (V) de Fenollet (dit Pere de Saissac, darrer vescomte de Fwnollet, desposseït el 1229 per la seva condició d'heretge), Hug (l) de Fenollet, dic Hug de Saissac, es titulava encara el 1259, després del tractat de Corbeil, vescomte de Fenollet, i el 1264 la seva vídua, Beatriu d'Urtx, reclamava vanament al parlament de París la revocació de la sentència del 1262 contra el seu sogre Pere (V); es retirà a Illa (morí el 1299), on era hospitalera de l'orde de Sant Joan, amb la seva cunyada Ava de Fenollet, esposa repudiada (1267) del vescomte Jaspert (V) de Castellnou. Fills d'Hug (l) foren Blanca de Fenollet i d'Urtx, segona muller del vescomte Dalmau de Rocabertí, i l'hereu en els béns patrimonials del llinatge, Pere (Vl) de Fenollet i d'Urtx, primer vescomte d'Illa, que fou pare d'Hug de Fenollet i de Canet, bisbe de Vic i de València, de Ponç de Fenollet i de Canet, canonge de Vic, de Galceran de Fenollet i de Canet, de Bertran de Fenollet i de Canet, que, al servei de Jaume lll de Mallorca, fou pres prop de Santa Ponça (1343?????
-
- fer les seves caravanes
- Servir, els cavallers novicis hospitalers, en les expedicions contra els musulmans.
-
- feu
- Conveni pactat entre dues persones nobles, una de les quals, en posició preeminent (senyor feudal), rebia de l'altra (senyor feudatari, vassall) la prestació d'homenatge, amb el corresponent jurament de fidelitat, a canvi de lliurar-li un domini real, el feu pròpiament dit. Aquesta figura vinculava d'una manera indissoluble les anteriors relacions de vassallatge i de benefici, en fer-se aquest hereditari, cosa que, en tot cas, s'esdevingué a França i també a Catalunya, el segle X. La relació senyor-vassall implicava uns deures mutus per part de tots dos contraents (auxili militar i consell per part del vassall, protecció i justícia per part del senyor), i era closa mitjançant una cerimònia ritual pròpia. L'objecte del feu consistia, generalemnt, en l'`sdefruit, pel vassall, d'un terme rural, de la terra i altres drets inherents al castell encomanat pel senyor, però també podia recaure sobre un càrrec o funció pública, l'explotació d'uns establiments, unes rendes, etc. A part que era essencialment hereditari, el feu podia ésser transmès pel feudatari a una altra persona noble, que es comprometés a prestar l'homenatge i els serveis al senyor, i podia ésser objecte de successives subinfeudacions, totals o parcials, també a favor d'altres nobles o simples cavallers, fins al límit de la seva capacitat per a sostenir al cavaller i el seu equip en la prestació del servei.
-
- feu honorat (o honorable)
- Feu per raó del qual el vassall o feudatari no pagava cens ni cànon de cap mena, i es limitava a fer homenatge i jurament de fidelitat; en aquests feus els senyors no podien impedir que el feudatari o beneficiari gravés, cedís o dividís la cosa infeudada, i s'havien de limitar a signar la ferma
-
- feudal
- Dret que regulava les relacions entre el senyor feudal i el seu vassall.
-
- feudalisme
- Sistemà que configurà fonamentalment l'estructura jurídico-pública i econòmico-social de la major part dels països de l'Occident europeu durant els segles medievals (alguns dels seus aspectes es perllongaren fins a la darreia de l'edat moderna). La complexitat del sistema fa difícil de fixar-en les característiques essencials. Per a la justa comprensió del feudalisme i del seu procés de formació cal esguardar el panorama de l'evolució econòmicco-social i política de tot l'Occident, que arrenca de les darreres etapes del Baix Imperi Romà i que es caracteritza per una creixença quantitativa del règim de latifundis, fins a convertir-se en el sistema predomint de l'explotació agrària, per una multiplicació i generalització dels llaços de dependència personal o de "recomanació" entre els homes, i per l'atribució als grans propietaris territorials de poders que en l'ordre polític situaven sota llur directa autoritat els pobladors de llurs dominis. Aquests elements de la baixa romanitat es combinaren, certament,, amb uns altres procedents del món germànic, especialment l'estreta relació de fidelitat militar que unia el príncep amb els nobles i aquests entre ells; el clima d'inseguretat general de l'alta edat mitjana i la manca de protecció del poder públic havien de completar el procés d'afavoriment del nou sistema, que travessant diverses fases, força semblants en els regnes germànics d'Occident (merovingi, visigòtic, etc), acabà cristàl.litzant a França cap al segle X, en la forma típica que havia de plasmar-se en els països veïns durant els segles successius. Com a instutucions pre-feudals que s'articularen en el nou sistema, cal assenyalar el vassallatge, el benefici i la immunitat. El feu, mot que ha pogut donar nom al sistema, ha estat considerat com el producte de la fusió del vassallatge amb el benefici, operada tardanament, cap al seble X, després d'una perllongada via autònoma de cadascú, com creuen molts autors, bé que aquell hagués nascut ja amb tots els elements indissolublement units en l'època merovíngia, com creuen uns altres. El vassallatge suposava una relació de servei i amistat entre nobles, per la qual un d'ells (vassall) prometia a un altre (senyor) fidelitat i serveis -específicament militars i de cort-, a canvi d'una protecció i sosteniment del vassall per part del senyor. El benefici era la concessió de l'aprofitament d'una terra per retribuir els serveis del beneficiari, especialment de cavalleria, d'una manera temporal i revocable. Però la vinculació indissolubre d'ambdues relacions, i sobretot la seva conversió de temporal o vitalícia en hereditària, és el que segellà el nou pacte de feu, el qual es projectà també sobre altres esferes diferents de la posssessió de la terra, com l'exercici o les funcions públiques, regalies o rendiments diversos, i pogué ésser objecte d'alineació, de subinfeucació a un tercer. D'altra banda, a través dels privilegis reials d'immunitat, bona part dels grans dominis territorials amb llurs respectius residents restaren sostrets a la directa autoritat dels funcionaris de la circumscripció, en diversos aspectes de la vida pública (administració de justícia, recaptació fiscal, actuació policíaca, etc), passaren a dependre, en major o menor grau, de llurs titulars, amb la qual cosa s'obria el camí vers la senyoria jurisdiccional. L'esquema resultant de l'articulació d'aquests elements i llur creixent multiplicació en els diferents ndrets configuraven les línies mestres del règim feudal, que assolí la seva plenitud entre els segles X-XIII en el regne franc, bé que en els altres països adoptés especials matisacions en ordre al particular desenvolupament o intensitat de tals relacions??????? A Catalunya, per contra, el règim feudal informà de bell antuvi la vertebració social i política del país, mercès, de primer, a la integració dels territoris septentrionals del país en l'estructura política del regne carolingi just a l'època que s'hi forjava el nou sistema, i, després, a les circumstàncies en què es desenvolupà la vida dels comtats catalans independents i la defensa i expa
-
- feudatari
- El beneficiari o vassall d'un feu.
-
- feudater
- Feudatari
-
- fidelitat
- A l'època feudal (ja des del segle Vlll), jurament que el vassall feia al seu senyor; així, el senyor podia asegurar el compliment dels deures del seu vassall i aquest podia reforçar la seva condició d'home lliure. El sentit de la fidelitat fou tan arrelat a la Catalunya medieval, que, segons els trectadistes de l'època, s'havia de tenir àdhuc als enemics, complint-los la fe donada. En molts casos, les fórmules jurídiques lliguen la fidelitat amb la legalitta, ésser fidel i legal o lleial, o sia, amb exclusió del frau. Segons els Usatges i llurs comentaristes del segle XlV, eren obligats a la fidelitat al comte de Barcelona o al rei tots els vassalls, àdhuc els de barons i cavallers, de ciutadans i de l'Església, encara que radiquessin en les jurisdiccions baronials. Tant en les infeudacions com en les comandes d'un feu, reconeixences o confessions d'aquests, a més de la prestació de l'homenatge, el vassall s'obligava a la fidelitat, roborada a vegades amb jurament. La fidelitat era sempre exigible als senyors menors a favor dels majors, i els aloers i els senyors de quadra la devien també al baró del castell termenat. Mancar a la fe al senyor era una nota d'infàmia i un dels delictes més repugnants. El concepte de fidelitat era consbstancial en les relacions de senyors i vassalls, fins al punt que, posat cas que un feudatari hagués incorregut en amissió o es fes empara o segrestament del feu, molts sots-feudataris i vassalls li continuaven fidels; generalment el rei o senyor superior deslligaven aleshores els vassalls del deure de fidelitat, però, si aquests no se'n consideraven absolts, sobretot en casos en què havia mitjançat jurament, calia demanar als bisbes que decretessin l'absolució.
-
- finestra
- Obertura feta en una paret per donar pas a la llum i a l'aire. El pla que forma la paret a la part baixa de la finestra és l'ampit; els gruixos de la paret a banda i banda són els brancals, i la llinda és la pedra o un altre element resistent que, col.locat a la parta alta de la finestra, suporta el pes de la paret que té al damunt. De vegades, en lloc de la llinda hom construeix un arc de descàrrega fet amb maons posats a plec de llibre, per sota del qual hom construeix una llinda falsa amb l'aresta horitzontal?? La forma de la finestra ha variat a través de les èpoques, i constitueix un dels elements característics dels estils arquitectònics.
-
- finestra coronella
- Dit d'una finestra dividida generalment en dues meitats per una columneta, o en tres parts per dues columnetes.
-
- finestra doble esqueixada
- No hi consta cap cosa.
-
- finestra esqueixada simple
- No hi consta cap cosa.
-
- finestra geminada
- No hi consta cap cosa.
-
- finestra triforat -ada
- Dit d'una finestra de tres obertures separades entre elles per pilastres o columnetes i formant un únic motiu arquitectònic.
-
- fira
- Reunió periòdica, generalment anual, de mercaders i negociants protegits pel poder públic per dur a terme llurs intercanvis. Es diferenciava del mercat per tal com aquest tenia una celebració més assídua, generalment setmanal, i amb un àmbit d'influència reduït a una comarca????????? A Catalunya, ja el segle Xll, hi havia fires a Moià (1153), Tremp (abans del 1174) i Vilagrassa (1185); tingué molta importància, al segle Xlll, la fira que hom celebrava a Tarragona la quarta setmana després de Pasqua; al segle XlV se celebraven ????
-
- fisc
- Dels segles lX al Xll, bé alodial de lliure disposició del sobirà o d'un senyor amb jurisdicció que podia ésser cedit o establert sense intermediació d'altri. A vegades fisc era sinònim de feu o benefici; es tractava de béns patrimonials dels reis francs, dels comtes o altres senyors, exempts d'altre domini, sense cap correlació amb el sentit d'erari públic; en molts casos fisc era equivalent a erm o territori no adjudicat. Com a norma general, s'entenia que els fiscs eren patrimoni del príncep.
-
- foc
- Casa o habitatge sotmès a la imposició del fogatge
-
- fogatge
- Dels segles XlV al XVll, imposició que les corts generals establien per convinença amb el rei dels estats de la corona catalano-aragonesa a raó d'una quantitat per foc o casa habitada, per tal de subvenir a necessitats de la corona o de la terra. Era una exacció eventual i per cadascun calia l'acord de la cort general, on s'acostumava a determinar els criteris d'inclusió o exclusió dels focs i les persones que hi restaven sotmeses. Unes vegades aquesta exacció es feia a tant per foc, i unes altres vegades a base d'una quantitat fixada per endavant, que calia que fos repartida entre els focs i les localitats.
-
- fogatjament
- Relació de focs, distribuïts per localitats, termes i demarcacions superiors, per a l'exacció de la imposició del fogatge??
-
- Foix, Cecília de
- (? 1230/40-? 1270) Comtessa d'Urgell. Filla de Roger Bernat ll, comte de Foix, i d'Ermengarda de Narbona. El 1256 es casà amb Àlvar d'Urgell, que havia al.legat la invalidesa d'un matimoni anterior amb Constança de Montcada. Malgrat una primera sentència desfavorable, el nou matrimoni fou declarat vàlid. Jaume l féu envair el comtat d'Urgell, i el matrimoni s'hagué de refugiar a Foix (1267)
-
- Foix, Dolça de
- (?-1209) Comtessa d'Urgell, filla de Roger lll comte de Foix, i muller del comte Ermengol Vll d'Urgell. El 1167 fundà amb el seu marit el monestir premonstratenc de Bellpuig de les Avellanes.
-
- Foix, Ramon Roger I de
- ? segle XII - 1223 Comte de Foix (1188-1223). Fill i successor de Roger Bernat I. Acompanyà el rei de França Felip August en la croada a Terra Santa (1191-93) i al seu retorn rebé d'Alfons I de Catalunya-Aragó en feu la Fenolleda i el Perapertusès (1193). Aliat amb el vescomte Arnau I de Castellbò, envaí la Cerdanya i l'Urgellet amb tropes albigeses (1196-98) i saquejà la ciutat de la Seu i la catedral. Combaté el seu cosí germà el comte Ermengol VIII d'Urgell, pel qual fou fet presoner i alliberat l'any 1203, gràcies a la intercessió de Pere I de Catalunya-Aragó, el qual li cedí en feu el Donasà, el Capcir i el vescomtat d'Évol (1209). Mitjançant el casament del seu fill Roger Bernat II, convingut l'any 1202 i realitzat el 1208, amb Ermessenda, vescomtessa de Castellbò i de Cerdanya (filla hereva de l'esmentat Arnau I de Castellbò), obtingué la unió d'ambdós vescomtats a la casa de Foix. Simpatitzant del moviment càtar llengadocià, lluità, al costat del comte Ramon VI de Tolosa i de Pere I el Catòlic, contra els croats de Simó de Montfort. La Cançó de la croada dels albigesos i els trobadors contemporanis ?sembla que ell mateix cultivà la poesia provençal? fan d'ell honorífica menció. Atorgà testament a Pàmies el 14 de maig de 1222; fou enterrat al monestir cistercenc de Bolbona, on havia estat admès en vida, com a germà i familiar, i del qual fou un gran benefactor.
-
- Foix, Roger Bernat I de [el Gras ]
- ? - 1188 Comte de Foix (1149-88). Fill del comte Roger III i de Ximena de Barcelona. Fou un fidel aliat del seu oncle barceloní Ramon Berenguer IV, que reconegué com a senyor i amb el consentiment del qual s'amullerà (1511) amb Cecília de Carcassona-Besiers, filla del vescomte Ramon Trencavell I. Prestà semblantment homenatge al seu successor Alfons I de Catalunya-Aragó, que, després del tractat amb Ramon V de Tolosa sobre Provença (1185), el nomenà governador d'aquell comtat. Volgué ésser enterrat al monestir de Bolbona, esdevingut cistercenc l'any 1150. Fou el primer, segons sembla, a usar l'escut heràldic del seu llinatge, tres pals de gules sobre camper d'or.
-
- Foix, Roger Bernat II de
- ? - 1241 Comte de Foix (1223-41) i vescomte de Castellbò (Roger Bernat I). Fill i successor del comte Ramon Roger I. Pel seu primer matrimoni amb Ermessenda, vescomtessa de Castellbò i de Cerdanya, senyora de les valls d'Andorra, Cabó i Sant Joan, regí també aquestes possessions durant la minoritat de llur fill Roger. El 1226 prestà homenatge al bisbe d'Urgell, Pere de Puigverd, per les valls de Cabó, Sant Joan i Andorra, reiterat el 1232. Figura destacada de la resistència occitana contra la croada antialbigesa (1211-26) es reconcilià amb l'Església l'any 1229. Això no obstant, la protecció atorgada als albigesos i la negativa a l'establiment de la inquisició en els seus estats li valgueren una nova excomunió del bisbe Ponç de Vilamur (1237), que no li fou llevada fins el 1240. Tingué també diferències amb el comte Nunó I de Rosselló, a les quals posà terme un conveni (1233) completat per altres acords parcials (1236-37), que fixà els drets respectius al Donasà i la Cerdanya. El 1236 assistí a les corts de Montsó com a vassall dels reis de Catalunya-Aragó. Les aliances matrimonials, per ell hàbilment promogudes, amb els Cardona i els Cabrera, successors aquests dels comtes d'Urgell, contribuïren considerablement a augmentar la influència i les possibilitats d'intervenció dels comtes foixencs en la política catalana.
-
- Foix, Roger I de
- ? - 1067 Primer comte de Foix i comte en part de Carcassona (Roger II: 1035-67). Fill del comte Bernat I de Carcassona, senyor de Foix, i de la comtessa Garsenda de Bigorra. La plena possessió dels territoris, l'obtingué només després de la mort (1050/51) del seu oncle el comte Pere I de Carcassona, bisbe de Girona i germà d'Ermessenda, esposa de Ramon Borrell I de Barcelona, el qual, en virtut del testament del seu pare el comte Roger I de Carcassona, dit el Vell (mort ~1012), i del conveni celebrat amb el nebot (1034/35), compartí amb ell el domini dels comtats de Carcassona i de Foix, el darrer fins aleshores encara no ben delimitat. De la muller, Amícia, no tingué descendència i fou succeït en el comtat pel seu germà Pere I.
-
- Foix, Roger II de
- ? - 1124 Comte de Foix (1072-1124). Fill del comte Pere I i de Lergarda. Participà a la primera croada (1095) i abans de la partença cedí a la seva cosina segona, la comtessa Ermengarda de Carcassona i Rasès, i al fill d'aquesta, el vescomte Bernat Ató I, els drets que tenia en aquells comtats i els reconegué també la successió en el comtat de Foix, cas de morir sense descendència legítima. Excomunicat pels papes Urbà II i Pasqual II, a causa de la retenció indeguda de béns eclesiàstics, el 1111 signà un pariatge amb l'abadia de Sant Antoni de Pàmies, després d'haver-la restaurada, referent a les atribucions respectives sobre el castell i la vila del mateix nom, considerat com el més antic dels nombrosos convenis d'aquesta mena concertats pels comtes de Foix amb diferents monestirs i esglésies dels seus estats, abans dels famosos pariatges andorrans del 1278 i el 1288 amb els bisbes d'Urgell.
-
- Foix, Roger III de
- ? - 1148 Comte de Foix (1124-48). Fill de Roger II i de la seva segona muller Estefania de Besalú. Poc després d'haver pres possessió del comtat (1125), renovà el contracte estipulat pel seu pare amb la família del vescomte Bernat Ató I de Carcassona-Besiers, el qual, malgrat la venda dels comtats de Carcassona i Rasès feta per la seva mare Ermengarda al comte Ramon Berenguer I de Barcelona (1067/ 70), se n'havia tornat a apoderar (1082). En les rivalitats entre les cases comtals de Tolosa i Barcelona, mantingué una actitud neutral, favorable als propis interessos, si bé el seu casament amb Ximena de Barcelona (vers el 1117), filla de Ramon Berenguer III, marcà, de fet, una preferència que havia de contribuir, en definitiva, a l'increment de les relacions amb Catalunya i a facilitar la política d'expansió occitana dels darrers comtes barcelonins i dels seus immediats successors.
-
- Foix, Roger IV de
- ? - 1265 Comte de Foix (1241-65) i vescomte de Castellbò (Roger I). Succeí el pare Roger Bernat II en el comtat de Foix i la mare, Ermessenda, en el vescomtat de Castellbò (1230). Es casà amb Brunisenda, germana del vescomte Folc V de Cardona, marit de la germana de Roger Esclarmunda, mentre Cecília, germana consanguínia seva, esdevenia la muller del comte Àlvar d'Urgell. Aliat primerament del comte Ramon VII de Tolosa, al qual prestà homenatge per la part baixa del comtat, al nord del Pas de la Barra (1241), l'abandonà després passant-se al seu enemic el rei de França i fent-se'n vassall immediat (1243). El 1245 prestà així mateix homenatge a Jaume I de Catalunya-Aragó, pels castells de So i Querigut i les viles d'Évol i Estavar. Es negà, en canvi, a reconèixer la senyoria dels bisbes d'Urgell sobre les valls de Cabó, Sant Joan i Andorra. Els greuges mutus foren sotmesos al tribunal del papa Innocenci IV (1243), sota la protecció del qual el comte posà els seus dominis. Després d'un llarg procés, en què acredità els seus dots diplomàtics, aconseguí, amb la deposició del bisbe Ponç de Vilamur i l'aixecament de l'excomunió llançada contra ell (1256), un assenyalat triomf personal. Roger també tingué conflictes amb el seu veí, el comte de Pallars. Concertà casaments molt avantatjosos per a les seves filles: Agnès amb el comte Esquivat I de Bigorra, Sibil·la amb el vescomte Eimeric IV de Narbona, Felipa amb el vescomte Arnau I de Coserans, i Esclarmunda amb el rei Jaume II de Mallorca, el quals, d'altra banda, contribuïren en gran manera a reforçar el prestigi del seu llinatge
-
- Foixà, Guifré de [Jofre]
- ? segle XIII Eclesiàstic i escriptor, fill de Bernat (II) de Foixà i de Beatriu. Ja des d'abans del 1267 era frare menor al convent de Barcelona. En sortí el 1275 i es féu benedictí de Sant Feliu de Guíxols. Per discòrdia en l'elecció d'abat de Sant Pere de Galligants, Guifré fou nomenat procurador i administrador, fins a l'acord definitiu (1285). El rei li donà el castell de Montagut. Essent cambrer del monestir de Sant Feliu, on sofrí l'entrada dels francesos a la vila, el feren administrador de la casa i del priorat de Montserrat (1286-87). Amic de Pere II i dels seus fills, fou enviat en ambaixada a Roma (1289). Obtingué favors de Jaume II i de Frederic II de Sicília, així com del papa Bonifaci VIII. Assistí a la reunió d'Anagni (1295). Per una butlla d'aquell mateix any fou autoritzat a tenir càrrecs dins l'orde, malgrat procedir d'un altre orde. Acabà essent abat de San Giovanni degli Eremiti, a Palerm. La seva obra poètica es redueix a quatre composicions, una breu cobla i tres cançons dins la tònica de l'amor cortès, que revelen un gran coneixement dels millors trobadors. Tanmateix, l'obra més destacada és el tractat gramatical Regles de trobar, compost per encàrrec de Jaume II quan aquest era a Sicília, entre el 1289 i el 1291, com a ampliació de Las rasós de trobar, de Ramon Vidal de Besalú. A més de propugnar-hi la unitat temàtica i de llenguatge de les composicions, és el primer que distingeix clarament la llengua catalana de l'occitana (la llengua dels trobadors, la qual no anomena ja llemosina) i assenyala alhora les similituds i les diferències entre totes dues.
-
- fonèvol
- Màquina de guerra usada en els setges de les ciutats emmurallades i castells. Consistia en una biga giratòria; en un extrem, hom hi posava el projectil, que era llançat amb fúria per l'acció d'un contrapès més gros lligat a l'altre extrem. Fou usat des de l'antigor, fins a l'aparició de la pólvora en l'artilleria.
-
- font baptismal
- Baptisteri
-
- foragitat de pau i treva
- A l'edat mitjana, persona exclosa dels beneficis de pau i treva acusat de determinats delictes, sobretot contra la fidelitat, invasió d'esglésies, rebel·lió, violència, crims de lesa majestat o contra persones eclesiàstiques. Als inclosos a les normacions donades en les assemblees de pau i treva i constitucions sobre la matèria, la constitució de FerranI a la cort de Barcelona del 1413 afegí els autors d'amenaces de mort o d'altres formes de terror per apoderar-se de béns adjudicats a creditors o senyors emfitèutics i els qui cometessin danys en aquells. Per a foragitar de pau i treva calia seguir un procés especial que només podien tramitar les cúries dels veguers, la competència dels quals s'estenia tant a fets comesos dins territoris reials com en els baronials. Eren aplicats els Usatges, les Responsiones de Jaume I al verguer Perpinyà (de data insegura), les pragmàtiques de PereIII (1351) i de MartíI (1398) i les constitucions de JaumeII a la cort de Girona (1321) i de FerranI a la de Barcelona (1413). Al bisbat de Girona, per raó d'especial privilegi i consuetud, calia que el bisbe donés llicència per a l'obertura d'aquest procés. Ben sovint se'n féu ús amb finalitat política. PereIII l'utilitzà contra la casa de Cabrera i els seus valedors, més tard contra el vescomte de Rocabertí i finalment contra el comte d'Empúries. FerranI el seguí contra valedors del comte d'Urgell, abans de decidir la convocació de l'Usatge Princeps namque contra Jaume el Dissortat.
-
- forats de bastida
- No hi consta cap cosa.
-
- Forcalquier, Adelaida de
- (segles Xl-Xll) Filla de Guillem Bertran ll, comte de Forcalquer, i segona muller del comte Ermengol lV d'Urgell, amb qui tingué un fill, Guillem. A la mort del seu pare (1096), Adelaida, ja vídua, heretà el comtat de Forcalquer i anà a regir-lo amb el seu fill; així era establert un llinatge català a l'alta Provença.
-
- Forcalquier, Garsenda l de
- (? 1180 - ?) Comtessa de Forcalquier (1209) i de Niça. Filla de Raimon de Sabran, senyor de Cailar i Usès, i de Garsenda de Forcalquier. Fou l'hereva del seu avi matern, el comte Guillem Vl de Forcalquier. El 1193 es casà amb el comte Alfons ll de Provença, però el matrimoni no es consumà fins més tard (vers el 1204); ella aportà com a dot el comtat de Forcalquier. El 1202 el seu avi lluità contra el seu marit i revocà una part de les donacions que li havien fet per raó del matrimoni i les lliurà a la seva germana Beatriu. En romandre vídua (1209), exercí la regència del seu fill el comte Ramon Berenguer V, a qui lliurà Forcalquier, i es retirà al monestir de la Cella. Fou cèlebre per les seves amors amb el trobador Elies de Barjols i per les poesies amoroses que compongué.
-
- Forcalquier, Guillem V de
- (a. 1096 - 1129) Comte de Forcalquier, fill d'Ermengol lV d'Urgell i d'Adelaida de Forcalquier, sota la tutela de la qual succeí en el comtat de Forcalquier el seu avi Guillem lV instaurà a l'Alta Provença una dinastia catalana. Fou excomunicat pel fet d'haver damnificat l'abadia de Montmajor i els seus béns. Tingué qüestions amb Ramon Berenguer lll, per causa d'Avinyó, fins que signà amb ell un tactat de condomini (1125). Es casà amb Garsenda d'Albon.
-
- Forcalquier, Guillem VI de
- ? - 1208/9 Comte de Forcalquier (1150-1208/09), fill de Bertran II, germà de Bertran III, amb qui compartí el comtat. El 1162 infeudà Forcalquier a Provença, però el 1174 Guillem n'obtingué la revocació. Lluità amb Alfons I de Catalunya-Aragó fins a la pau d'Ais (1193), segellada amb el matrimoni del fill d'aquest, Alfons II de Provença, amb la seva néta Garsenda, i amb la cessió, sota reserva d'usdefruit, de Forcalquier a Provença. Després volgué revocar una part de la donació, i això donà lloc a una guerra en la qual intervingueren el comte de Tolosa i Pere I de Catalunya-Aragó. Restablerta la pau (1202), anà en pelegrinatge a Sant Jaume de Galícia. Confirmà els privilegis d'Avinyó (1206) i donà el seu palau de Manosca a l'Hospital de Sant Gèli.
-
- forestatge
- 1.- Els segles Xll-XVll, dret de fer ús d'un bosc de pertinença baronial o comunal per tal de fer-hi llenya o treure'n material per a la construcció. 2.- Cànon o cens que es pagava per poder treure llenya d'un bosc comunal o baronial; segons els casos, el pagament era fet en diner, o bé en espècie, com a part de la mateixa llenya, en ous o cereals.
-
- foriscapi
- Dret que rebia el senyor territorial de l'emfiteuta pel seu consentiment perquè la finca passés del domini del censatari a un tercer, amb les mateixes característiques que el lluïsme; en general, acostumava a ésser la tercera part del valor de l'immoble. Si el senyor feia ús del dret de fadiga, no tenia el foriscapi.
1 2
