Europa Románica

 

Glosario de Términos

Términos que comienzan por la letra E:

1 2 3

  • Egara
    Demarcació eclesiàstica segregada vers el 450 del territori diocesà de Barcelona pel bisbe Nundinari i que durà fins a la invasió àrab. Comprenia probablement l'antic municipi romà d'Egara. El primer bisbe fou Irineu, clergue de Barcelona. Nundinari, en morir vers el 464, elegí Ireneu com a successor seu a la seu barcelonina, amb l'aprovació del metropolità i altres bisbes de la Tarraconense. Ascani de Tarragona, però, preferí de recaptarne l'aprovació del papa Hilari, el qual reuní un concili a Roma, el 465, on fou decretada la il.legalitat de la designació. Ireneu retornà a Egara. Sembla que un altre bisbe d'aquesta ciutat, Nebridi (516-27), passà també a Barcelona, on és testimoniat el 540. Durant el període visigòtic hom coneix els nom d'uns altres sis bisbes d'Egara (no pas tots seguits), sobretot per llur assistència als concilis del regne i de la província. El concili de la Tarraconense del 614 fou celebrat a la seu d'Egara. Després de la conquesta carolíngia hi hagué un intent frustrat de restauració d'aquesta seu (aleshores ja a Terrassa) per obra del prevere Baió, immigrat mossàrab, que es volia independitzar del bisbe Frodoí de Barcelona. Un capitular reial de Carles el Calb del 874 clogué l'afer a favor de Frodoí.
  • eixea
    A l'edat mitjana i a la corona catalano-aragonesa, negociant dedicat principalment a rescatar captius catalans en territori musulmà, com també captius musulmans en terres catalano-aragoneses. L'operació era efectuada generalment a despeses pròpies, de les quals era recompensat una vegada acabada la gestió feliçment. Portaven un salconduit del sobirà de qui els esclaus a rescatar eren vassalls i fruïen generalemnt d'immunitat en cas de caure en poder enemic.
  • Eiximèn Cornell
    ? - d 1222 Noble ribagorçà. Fou majordom del rei Pere I, el qual assistí a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212). A la mort del rei (1213), fou un dels ambaixadors a Roma per demanar al papa Innocenci III l'alliberament de l'infant Jaume per part de Simó de Montfort, i formà part, des del 1216, del consell de regència constituït per designació papal. Implicat en les lluites nobiliàries aragoneses, es lligà al bàndol, favorable al rei, de Pero Ahonés, lligam refermat pel casament d'aquest amb una neboda seva.
  • eixorquia
    A Catalunya, a l'Edat Mitjana, dret del senyor territorial a percebre la llegítima de l'herència dels pagesos que haguessin mort sense deixar descendència, legítima o no. Hom no la podia reclamar dels qui havien mort impúbers i, per tant, inhàbils per a la generació; tot i això, alguns senyors l'exigien abusivament. Al bisbat de Girona i a la major part de Catalunya Vella, com a reminiscència de la llegítima gòtica, els corresponia la tercera part dels béns mobles i semovents. Era un dels mals usos suprimits el 1486, per la sentència arbitral de Guadalupe, donada per Ferran ll de Catalunya-Aragó.
  • elm
    Casc utilitzat a l'edat mitjana. Podia adoptar dues formes: fins al segle Xlll tenia forma cònica i punxeguda i deixava el rostre descobert, i des del segle Xlll adoptà la forma de bóta, cobria totalment el cap i reposava sobre les espatlles. Fou reservat per a manifestacions ostentoses.
  • emfiteusi
    Contracte pel qual un senyor dóna a una altra persona (emfiteuta) el domini útil d'una cosca immoble, perpetualment o a llarg termini, per tal que sigui millorada, tot retenint-en el domini directte, a canvi de rebre un cànon, pensió o cens o altres prestacions de l'emfiteuta o senyor útil; generalment, a l'acte d'establiment, l'emfiteuta paga una quantitat d'entrada???? A Catalunya des del començament de la conquesta cristiana hom utilitzà els establiments emfitèutics atorgats en les escriptures dites "cartae precariae"; els senyors de la terra, ho fossin originàriament o per raó de benefici o d'aprisió, cedien el domini útil als conreadors tot reservant-se el domini directe, sovint amb l'objectiu d'assegurar la permanència o estabilitat dels menadors. El costum era, en un principi, de concedir terres incultes o ermes i fins i tot casalots o masos en ruïna, segons escau a la natura del millorament, pròpia d'aquesta institució. Posteriorment hom l'establí en terrenys de bon conreu, edificis i terrenys per a construir, casos en què l'entrada era relativament alta. En la "carta precaria" hom fixava les "terrae meritae" (terres cedides) i les prestacions (cinquè, sisè, delmes, redelmes, tasca, braçatge, lliuraments en numerari, etc.); l'obligació de l'emfitèuta de mantenir-se en el conreu restava assegurada amb la "mansio" o residència permanent a la finca, que derivà en l'adscripció a la terra. La institució, pel que fa als terrenys rústics, participà gairebé sempre dels lligams feudals, amb la remença. Els "revessejats", modalitat de l'emfiteusi catalana encara en vigor, no és altra cosa que una perduració de l'encomanament feudal aplicat en l'àmbit del dret civil. L'emfiteusi, malgrat els abusos dimanants de la interferència de normes feudals (fins a la sentència arbitral de Guadalupe el 1486), produí un gran benestar econòmic en el món rural, tant per raó del millorament que significava per a les finques com per la seguretat de permanència dels conreadors i la facilitat d'aquests de convertir-se en senyors útils?????
  • emfiteuta
    Persona que té el domini útil sobre un bé immoble i està obligada al pagament del cànon de l'emfiteusi.
  • emir
    Als països islàmics, cap militar, governador o príncep. Originariament el títol d'emir corresponia als comandants de l'exercit, d'on passà a designar els governadors de les províncies. L'emir, nomenat pel califa, organitzava les tropes i hi mantenia la disciplina, supervisava la moneda i els imposts i vetllava per l'establiment de l'islam als països conquerits (construcció de mesquites, administració de justícia, etc.). La dignitat d'emir corresponia també al califa com a cap suprem dels musulmans
  • emirat
    Territori governat per un emir. L'extensió que assolí el món islàmic féu que alguns emirats, bé que l'emir era nomenat sempre pel califa, aconseguissin una independència de fet, a canvi del pagament d'un tribut. Aquest fou l'origen de diverses dinasties locals, com l'aglabí, alguna de les quals àdhuc trencà el lligam religiós amb el califa.
  • empara
    Acció d'emparar-se d'un feu el senyor, o de la cosa feudal o emfitèutica el senyor directe, en casos d'incompliment de les obligacions per part del feudatari o emfiteuta. En l'anomenada empara real el senyor prenia el feu del seu feudatari i l'aplicava al seu domini; i en l'empara verbal el senyor empedia que el vassall o emfiteuta tragués res (béns mobles, productes o rendes) de la propietat feudal o emfitèutica.
  • emperador
    Sobirà d'un imperi???? L'imperi d'Occident, heretat per Honori i extingit el 476, ressorgí el 800 amb Carlemany, però el títol imperial corresponent fou rebutjat per la branca francesa dels carolingis i acabà extingint-se temporalment amb Berenguer I (924)???
  • emperadriu
    Sobirana d'un imperi o esposa d'un emperador.
  • empriu
    Dret d'aprofitament comunal de certs béns rústics, en general pastures, bocs i aigües (més rarament, terres ermes reduïbles i conreu), per part dels veïns d'un poble o comunitta rural, gairebé sempre com una accessió a la possessió particular, sota qualsevol títol jurídic, d'una peça de conreu. Hom ha considerat els empreius propis de l'occident europeu, com a residus d'una primitiva propietat col.lectiva veïnal o com a concessió del sobirà o senyor feta als habitants dels pobles del seu domini. No seria dificil de detectar a Catalunya una doble procedència romana i germànica testimoniada entre els visigots establerts sobre propietats d'hispanoromans. Però en les contrades catalanes organitzades arran del principi de la conquesta cristiana, hom els registra ben aviat en la pràctica corrent de sostreure de la possessió o tinença individual del sòl rural les superfícies de boscs, prats, i també les aigües, abeuradors, que hom pressuposava, per natura, com d'aprofitament indivís per tots els veïns o conreadors del terme (tant en els establiments senyorials d'un lloc, com, principalment,, en les cartes de poblament). La regulació jurídica d'aquests emprius fou summament veriable, i, si en general originàriament comportava la prestació d'un cànon o dret al sobirà o senyor del terme, com més anà es féu més corrent de reconèixer l'ús gratuït, bé que hom entenia que aquest ús era limitat a la satisfacció de les necessitats pròpies de cada veí, de la seva llar i dels seus remats, i mai com a explotació lucrativa o comercial. La consolidació dels emprius rebé confirmació en les corts catalanes del 1283. La figura s'estengué a les terres valencianes i mallorquines????
  • Empúries Rosselló, Guadall d'
    (segle X) Bisbe d'Elna (920-47). Fill de Sunyer ll, comte d'Empúries i Rosselló. Succeí en el bisbat el seu germà Elmerad. Enriquí molt el patrimoni de l'església d'Elna. El 947, malalt de mort, en un concili de Narbona fou elegit el seu successor Riculf (ll), per evitar que els comtes de Cerdanya s'apoderessin del bisbat.
  • Empúries, Hug l d'
    (? - 1040) Comte d'Empúries i de Peralada (991-1040), fill de Gausfred l. A la mort del pare heretà, conjuntament amb el seu germà Guislabert, les honors paternes: Hug obtingué Empúries i Peralada, i Guislabert el Rosselló. Després de participar, segons Tomic, en l'expedició de Ramon Borrell a Còrdova (1010), en morir el seu germà Guislabert (1014) intentà de reunificar els comtats i prengué el Rosselló al seu nebot Gausfred ll, que es defensà amb l'ajuda del comte Bernat l de Besalú. La mediació de l'abat Oliba de Ripoll facilità l'entesa entre els contendents (1020). Mort Ramon Borrell de Barcelona (1018), aprofità la menor edat de Berenguer Ramon l per envair l'alou d'Ullastret, que ell mateix anys abans havia venut al comte barceloní. La comtessa regent, Ermessenda, aconseguí, però, que una assemblea judicial celebrada a Girona el 1019, sota la presidència d'Oliba de Ripoll i Bernat l de Besalú, condemnés Hug a restituir Ullastret. Home ambiciós i violent, tingué el 1021 desavinences amb l'abat Pere, del monestir de Rodes, i dos anys després l'abat Oliba hagué d'intervenir de nou per reconciliar-lo amb els comtes Guifré ll de Cerdanya i Guillem l de Besalú, amb els qual havia entrat en conflicte.
  • Empúries, Hug ll d'
    (? - 1116) Comte d'Empúries (1078-1116), fill de Ponç l i d'Adelaida de Besalú. Acordà (1085) amb el comte Guislabert ll de Rosselló de respectar-se les mútues honors, ajudar-se contra llurs possibles enemics i col.laborar en deperminats actes de govern interior. Malgratles donacions fetes al clericat, sobretot al monestir de Rodes, disputà als canonges de Girona i al bisbe Berenguer Guifré la possessió de delmes, alous i altres béns eclesiàstics de la parroquia de Santa Maria de Castelló. Peregrinà a Sant Jaume de Galícia i a Jerusalem i figurà com un dels consellers de Ramon Berenguer lll en l'expedició a Mallorca (1114). Fou el primer dels comtes privatius d'Empúries a encunyar moneda pròpia. Es casà amb Sança d'Urgell, filla del comte Ermengol lV.
  • Empúries, Hug lll d'
    (? - 1173) Comte d'Empúries (1153/54-1173), fill de Ponç ll i de Brunesilda. Inaugurà el seu govern signant una convinença de restecte, ajuda i fidelitat mútua amb en comte Gausfred lll de Rosselló (1154); ajudà al rossellonés a sufocar una revolta encapçalada per l'hereu, Girard l, agreujada per l'hostilitat del vescomte Ramon Trencavell l de Carcassona-Besiers. Les turbulències i mala administració del seu predecessor degueren deixar les finances comtals força malmeses; probablement per això Hug hagué d'empenyorar la vila d'Ullà a la seu de Girona (1167) i unes possessions aragoneses -Alagó- als hospitalers (1172). Atorgà privilegis de pesca al monestir de Rodes i es casà amb Jussiana d'Entença, senyora de la baronia d'Alcolea de Cinca.
  • Empúries, Hug lV d'
    (? ? - Mallorca 1230) Comte d'Empúries (1200-30). Fill de Ponç lll i d'Adelaida. El 1190 anà a Terra Santa per participar en la Tercera Croada. Es csà amb Maria de Vilademuls, hereva de la baronia homònima i del castell de la Roca, prop de Perpinyà. Com a sobirà d'Empúries, cercà l'entesa amb el bisbe de Girona i féu donacions al monestir d'Amer. El 1210 prestà homenatge al rei Pere l el Catòlic, el qual acompanyà en la victòria de Las Navas de Tolosa (1212) i també, segons el pretès Bernat Boades, en el desastre de Muret (1213). Pacífic durant la menor edat de Jaume l, no dissimulà les simpaties que sentia pels albigesos perseguits, a molts dels quals oferí refugi, actitud que, unida a la invasió de dominis aclesiàstics, li comportà l'excomunió. Signà diversos pactes d'amistat i bon veïnatge amb el comte Nunó de Rosselló, que el 1220 l'ajudà a sotmetre un vassall rebel, Gausbert de Palol. El 1226 eximí de cugucia i eixorquia els seus súbdits i els 1228 assistí a l'assemblea de Barcelona on es decidí la conquesta de Mallorca. Participà amb cavallers i servents en l'empresa mallorquina: a la batalla de Portopi (1229) conduí l'ala dreta de l'exèrcit català i durant el setge de la Ciutat de Mallorca desféu l'atac d'un exèrcit enemic que acudia en ajuda dels assetjats i obrí una galeria que facilità l'assalt de la ciutat. Poc després del repartiment de l'illa, en el qual rebé 849 cavalleries i tres molins, morí víctima de la pesta.
  • Empúries, Hug V d'
    (? 1277) Comte d'Empúries (1269-77) i vescomte consort de Bas, fill de Ponç lV i segurament de Beneta Fernández de Lara. Vers el 1262 es casà amb Sibil.la de Palau, vescomtessa de Bas. Vassall fidel de Jaume l, l'ajudà en la submissió dels sarraïns de Múrcia (1265-66), i també col.laborà, amb el seu pare, en la lluita contra el rebel Ponç Guerau, senyor de Torroella de Montgrí. Féu donacions al monestir d'Amer i adquirí del vescomte de Rocabertí el domini sobre diverses viles. El 1274 entrà en una àmplia rebel.lió nobiliària contra Jaume l, amb els comtes de Pallars i d'Urgell, el vescomte de Rocabertí i poderosos nobles, com els Anglesola, Cervera, Cervelló i Cartellà, que pertorbaren tot el nord del país. El mateix Hug V saquejà Figueres (1274) i hostilitzà Girona, però el moviment es debilità amb la mort de Ferran Sanxis de Castre (1275), capitost del rebels. Les tropes reials entraren al comtat d'Empúries i, després d'enderrocar diversos castells, aconseguiren que el comte es rendís (1275). Fou tanmateix perdonat per Jaume l i per l'infant Pere i, per dirimir el conflicte, hom celebrà una cort a Lleida, a la qual sembla que acudí.
  • Empúries, Ponç Hug l d'
    Vegeu Ponç II d'Empúries
  • Empúries, Ponç Hug lll d'
    Vegeu Ponç III d'Empúries
  • Empúries, Ponç I d'
    ? - 1078 Comte d'Empúries-Peralada (1040-78), fill i successor d'Hug I. En el seu temps fou construït el convent de Sant Miquel de Fluvià, consagrat el 1045, i començada la seu de Castelló, consagrada el 1064, amb l'assistència de la comtessa Almodis, del comte Ramon Berenguer I de Barcelona i del comte Guillem II de Besalú. S'esforçà a mantenir bones relacions amb els seus vassalls i sobretot amb els seus veïns: en 1064-66 assistí a Toluges (Rosselló) a la solemne proclamació de la pau i treva de Déu; vers el 1067 reté vassallatge al comte de Barcelona reconeixent-li la supremacia jurídica; el 1068 prengué part, amb Ramon Berenguer I, al concili de Girona que presidí el legat pontifici Hug Càndid; i vers el 1074 pactà una convinença amb el comte Guislabert II de Rosselló. Estigué casat amb Adelaida, filla del comte Bernat I Tallaferro de Besalú i néta de Ramon Borrell I de Barcelona. En el seu testament establí un condomini a favor dels seus fills, Hug II i Berenguer, però aquests prescindiren de la voluntat paterna i es repartiren l'herència: Hug es quedà el comtat d'Empúries i Berenguer el pagus de Peralada.
  • Empúries, Ponç II d'
    ? - 1153/54 Comte d'Empúries (1116-1153/54), fill d'Hug II i de Sança d'Urgell. Els seus anys de govern foren crítics, envoltat per possessions dels comtes de Rosselló i del comte de Barcelona, que l'any 1111 havia incorporat el comtat de Besalú. El 1121 renovà l'aliança i jurà fidelitat al comte Gausfred III de Rosselló, però el 1122 Ramon Berenguer III de Barcelona l'obligà a rompre la fidelitat i a declarar-se vassall seu i li enfeudà diverses localitats de la frontera (Ceret, Molins, Terrades, Boadella, Figueres). Aviat, però, per motius poc coneguts, vers el 1128 ocupà possessions del seu parent Berenguer Renard de Peralada; prohibí als seus vassalls de concórrer als mercats de Peralada; s'apropià els delmes i altres drets que els bisbes de Girona percebien sobre l'església de Castelló; envaí el comtat de Besalú i prengué els castells de Llers, Avinyonet i Navata i tancà el pas als seus dominis als vianants dels comtats de Besalú i Girona. Fou, però, derrotat i captivat per Ramon Berenguer III (Carmençó, 1128), i hagué de signar una escriptura de pacificació i concòrdia, tornar els terrenys envaïts i indemnitzar els perjudicats. El 1130, adonant-se de la debilitat política del comtat, en féu escriptura de donació al comte Gausfred III de Rosselló per al cas de morir sense fills. A la mort de Ramon Berenguer III tornà a prendre els feus a alguns dels seus vassalls i a desposseir l'Església gironina dels delmes i altres drets de Castelló, però el nou comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, l'obligà a sotmetre's. Per mediació d'alguns barons neutrals, concertà un tractat de pau i concòrdia (1138) amb el barceloní a base de renovar el jurament de fidelitat i restituir els delmes de Girona, i, al seu torn, Ramon Berenguer li renovà la infeudació dels castells i localitats de Ceret, Molins, Terrades, Boadella i Figueres. Vers el 1147 lluità contra el vescomte Jofre de Rocabertí i el comte Gausfred III de Rosselló per la possessió del castell de Requesens i, probablement, el 1147 acompanyà Ramon Berenguer IV a l'expedició a Almeria i el 1149 a la campanya de Lleida. Es casà amb la dama aragonesa Brunesilda i fou succeït pel seu fill Hug III.
  • Empúries, Ponç III d'
    Comte d'Empúries (1173-1200), fill d'Hug III i de Jussiana d'Entença. Home religiós i pacífic, protegí els templers, als quals donà el feu de Sant Llorenç de les Arenes, féu donacions als monestirs de Sant Pere de Roda i Sant Quirze de Colera i concedí diverses immunitats als seus súbdits (1175). En el seu temps el comtat i les finances comtals conegueren una greu crisi econòmica, testimoni de la qual són diverses vendes, empenyoraments i reconeixements de deutes que hagué de fer, molt especialment a l'església de Girona. I la situació empitjorà encara arran de les inundacions, la pesta i la fam que afectaren el país l'any 1193. Malgrat posar el comtat sota la protecció de la Santa Seu, fou excomunicat pel bisbe de Girona a causa d'algun incident sobre les rendes emporitanes de la mitra gironina. L'any 1197 assístí a les corts de Girona i sembla que tingué sempre bones relacions amb la monarquia. Estigué casat en primeres noces amb una dama dita Adelaida, probablement filla del gran senescal Guillem Ramon IV, i en segones amb Ermessenda de Peratallada. Fou succeït pel seu fill Hug IV.
  • Empúries, Ponç IV d'
    ? - 1269 Comte d'Empúries (1230-69), fill d'Hug IV i Maria de Vilademuls. El 1229 acompanyà el seu pare a la conquesta de Mallorca, on Hug IV trobà la mort, i ell el succeí. Intentà de sanejar l'economia i refer les finances comtals: el 1231 vengué els alous de la vila de Tonyà a l'abat de Santa Maria de Roses per 4 080 sous; el 1248 lliurà a Jaume I les terres que tenia al Rosselló en canvi de la veïna població de Banyuls, que el rei havia ocupat; el 1252 reuní a Castelló una magna assemblea de nobles i prelats, on es dictaren diverses ordenances per al bon regiment del comtat; el 1261, després de permutar amb Ponç de Vernet la vila de Cadaqués pels castells rossellonesos de Millars, Talteüll i Torrelles, els vengué a la corona per l'elevada suma de 113 400 sous melgorencs; i el 1267 concedí privilegis importants als homes de Castelló. De semblant manera intentà debades restaurar l'antiga Empúries concedint al vescomte Jofre de Rocabertí el feu de Fonollers i altres drets si es comprometia a residir en aquella localitat sis mesos l'any. Les seves relacions amb l'Església degueren ésser bones, car protegí el monestir de Sant Quirze de Colera: el 1238 fundà amb sant Pere Nolasc el convent de la Mercè de Castelló i el 1254 prestà homenatge al bisbe d'Elna per unes terres que li tenia en feu. Col·laborador i conseller de Jaume I, assistí a les corts generals de Montsó (1236); participà a la conquesta de València; fou enviat com a ambaixador a Tunis (1246); les corts generals d'Alcanyís l'escolliren per actuar de jutge en les dissensions entre el monarca i el primogènit Alfons (1250); reté homenatge a l'infant Pere com a hereu de Catalunya a les corts catalanes del 1251; i el 1264, acompanyat del bisbe de Barcelona, Arnau de Gurb, anà a la cort de Lluís de França per negociacions matrimonials i arribar a un acord respecte a la ciutat de Montpeller. Vers el 1265 hagué de sotmetre un vassall rebel, Ponç Guillem, senyor de Torroella de Montgrí. Estigué casat en primeres noces amb Beneta de Torres, de Sardenya, i en segones amb Teresa Fernández de Lara, del llinatge dels senyors d'Albarrassí. Li succeí el seu fill, Hug V, que el 1262 s'havia casat amb Sibil·la de Palau, pubilla del vescomtat de Bas.
  • Empúries, Ponç V d'
    ? - 1313 Comte d'Empúries (1277-1313), fill d'Hug V i Sibil·la de Palau, vescomtessa de Bas. Inicialment s'ocupà amb preferència de l'administració interna del comtat: el 1280 concedí una carta de franquícies als homes de Cadaqués, el 1283 eximí de certs tributs els habitants del castell i terme de Fortià i enllestí la fortificació del castell de Sant Salvador de Verdera. No pogué evitar que el 1281 la seva mare es vengués el vescomtat de Bas a Pere el Gran, si bé es reféu l'any següent en casar-se amb Marquesa, filla i hereva del vescomte Guerau VI de Cabrera. Fidel servidor de Pere el Gran, lluità contra la invasió francesa del 1285 i salvà personalment el rei a Castelló. Ocupat el comtat pels invasors, formà part del consell militar de l'infant Alfons i Pere el Gran li confià la defensa del vescomtat de Bas i, pel temps de guerra, li donà una sèrie de viles de València, Urgell, Conca de Barberà, Segarra i Segrià. Fou home de confiança del nou rei Alfons el Liberal i el 1286 i el 1288 hagué d'enfrontar-se amb nous intents d'invasió francesa a Carmençò i altres llocs fronterers. Mort Alfons II (1291), reté homenatge a Sicília al nou rei Jaume II, el qual acompanyà a Catalunya. El rei l'autoritzà a cobrar la lleuda de Cadaqués, declarà malfactors uns vassalls del comte que s'havien rebel·lat i el 1293 li vengué per 1 613 lliures la jurisdicció sobre el vescomtat de Bas, que més endavant Ponç lliuraria al seu germà Hug. Encara el 1292 assistí a les Corts de Barcelona, però ben aviat les relacions amb el rei s'enterboliren i el monarca arribà fins i tot a construir el castell de Montgrí, en la frontera del comtat, alhora que prohibia al comte de fer fortificacions. Malgrat això Ponç V combaté al costat d'ell amb galeres empordaneses a la batalla de Cap Orlando (1299); la intervenció, el 1303, per excessos de Bernat-Amat de Cardona i d'Empúries, feudatari i cosí de Ponç V, contra els bisbes de Girona, dels tribunals reials contra el comte, provocà per part del comte la foragitació dels seus dominis per les armes dels funcionaris reials i la presa de mesures abusives: desvià el curs del Ter en perjudici d'algunes viles reials i episcopals; impedí la circulació de moneda reial pel seu comtat; augmentà el preu de la sal de Castelló als homes del rei i de l'església; prohibí l'exportació de viandes als llocs de jurisdicció reial, etc. Jaume II volgué reduir-lo per les armes, però el comte, arruïnat i endeutat, se sotmeté (Tarragona, 1306). Després de l'assassinat del seu fill gran, Hug (1309), concertà a Sicília el matrimoni del seu fill segon, Malgaulí, amb la princesa Elisabet, filla de Frederic III. Una operació de cors practicada per una galera d'Empúries contra un vaixell de Venècia originà l'obertura d'un nou procés (1311), amb la consegüent investigació, que, feta per funcionaris reials, recollí el rumor, sembla que molt estès, que practicava la sodomia (el seu propi fill Hug ?assassinat per Pere de Xesa o d'Eixesa, suposat amant del comte? havia contribuït a difondre aquest rumor). El rei envaí el comtat per terra i per mar (1313) i obligà Ponç V a sotmetre's de nou. Deixà hereu el seu fill Malgaulí, que adoptaria el nom de Ponç VI, i, en el seu defecte i el de la seva eventual descendència, instituïa hereus del comtat, per aquest ordre, el seu germà Ramon, prior de l'orde de l'Hospital a Catalunya, el seu cosí Ramon Folc V de Cardona i l'orde de l'Hospital.
  • Empúries, Ramon Berenguer I d'
    Tortosa?, Baix Ebre 1308 - ? d 1365 Comte d'Empúries (1341-64). Fill del rei Jaume II de Catalunya-Aragó i de Blanca de Nàpols. Fou educat pel cavaller Pere Calderer. El 1324 el seu pare creà per a ell el comtat de Prades amb la baronia d'Entença. El 1326 hom gestionava el seu matrimoni amb Beatriu de Xèrica, però acabà casant-se amb Blanca I de Tàrent, que s'intitulava dèspoina de Romania, cosina germana seva. Havent enviduat, el 1337 intentà de casar-se amb Elionor de Sicília, però no havent pogut obtenir la necessària dispensa papal, el 1338 contragué matrimoni a València amb Maria de Xèrica. El 1341 permutà amb el seu germà Pere el comtat de Prades pel d'Empúries. El 1328 participà activament en les fastuoses festes de la coronació del seu germà Alfons III a Saragossa. Al començament del regnat del seu nebot Pere III fou contrari a algunes decisions d'aquest, però després se li mostrà molt addicte. El 1349 el rei el posà al capdavant de les tropes que havien d'envair el Rosselló. El 1356 visità com a ambaixador el papa Innocenci VI en relació amb els afers de Sardenya. En aquest temps s'inicià la seva rivalitat amb el gran privat de Pere III, el vescomte Bernat de Cabrera, amb el bàndol del qual arribà a la lluita armada el 1358. El 1363 lluità a Aragó contra els castellans, i l'any següent renuncià el comtat a favor del seu fill Joan I. Es diu que aquest l'empresonà al castell de Monells, però sembla cert que prengué l'hàbit al convent de predicadors de Santa Caterina de Barcelona. És possible que hi hagués primer l'empresonament i després la presa d'hàbit. La seva muller Maria, a més de Joan, li havia donat, abans, un altre fill, de nom Jaume, que morí molt jove
  • Empúries, Ranlo d'
    Empúries, Alt Empordà ~890 - Sant Joan de les Abadesses, Ripollès 961 Abadessa de Sant Joan de Ripoll. Filla del comte Delà I d'Empúries. Vídua de Miró, de qui tingué els fills Miró, Sunifred i Quintilo, fou nomenada abadessa de Sant Joan (955). Augmentà el patrimoni del monestir amb la cessió de l'indret de Juïgues, a l'Empordà, que rebé de la seva germana Virgília (l'amistançada de Miró II de Cerdanya) i altres béns a Vallfogona (Ripollès) i Cerdanya. Reedificà i féu consagrar pel bisbe Ató de Vic les esglésies de Vidrà, Llaés, Sora i Vallfogona, situades en les possessions del monestir (960).
  • Empúries-Rosselló, Gausbert l d'
    (? - 931) Comte d'Empúries-Peralada i de Rosselló (916-931). Fill del comte Sunyer ll i d'Ermengarda. Es casà amb Trudegarda. Probablement corregnà un any amb el seu germà Benció l, al qual ja havia succeït el 916, quan assistí a la consagració de la catedral d'Elna (d'on foren bisbes els seus germans Elmerad i Guadall), a la qual féu una donació el 931. Era germà d'Arsenda, muller de Francó, vescomte de Narbona. Una inscripció de l'església de Sant Martí d'Empúries -que renovà el 926- li diu "heroi trionfant", segurament pel fet d'haver rebutjat una incursió de pirates sarraïns o d'haver ajudat Ramon Ponç, marquès de Gòtia (Ramon lll de Tolosa), contra la invasió magiar.
  • Empúries-Rosselló, Gausfred l d'
    (? - 991) Comte d'Empúries-Peralada i de Rosselló (931-91). Fill de Gausbert l i de Trudegarda. Es casà amb Ava. El seu llarg govern fou molt pacífic, només torbat per les incursions dels pirates sarraïns, la qual cosa féu que traslladés la capital a Castelló d'Empúries. Afavorí nolts monestirs i esglésies, especialment en de Sant Pere de Rodes, a la fundació del qual contribuí. Fou el primer comte català a encunyar moneda prescindint del rei de França. El rei Lotari, en dos preceptes, un per a Sant Genís de Fontanes (981) i un altre a favor del comte, l'anomena "amic nostre caríssim" i duc. Després del canvi de dinastia (pel maig de l'any 987) manifestà el seu legitimisme carolingi reconeixent Carles de Lotaríngia. Sembla que fou el primer a titular-se "comte per la gràcia de Déu".
  • Empúries-Rosselló, Sunyer l d?
    ? - 848 Comte d'Empúries i de Rosselló (~834-848), d'origen incert, bé que sovint ha estat considerat fill de Bel·ló de Carcassona i, per tant, germà d'Oliba I de Carcassona i de Sunifred I d'Urgell-Cerdanya. En la cronologia d'Abadal, Sunyer I hauria estat el successor, vers el 834, de Berenguer de Tolosa al davant dels comtats d'Empúries i de Rosselló, dels quals, cap als anys 842-846, hauria estat circumstancialment desposseït, o quasi, per Alaric i Argila, magnats que aquest historiador considera uns intrusos. Encara que segons algun historiador Sunyer I pogué rebre Empúries-Rosselló més tard, el 842, arran de la deposició de Bernat de Septimània, sembla més versemblant la data del 834, car, segons que sembla, vers el 835 Sunyer investí el bisbe Guimer de Girona amb el terç del pasquer i del teloni d'Empúries-Peralada. En canvi, és possible, bé que no pas segur, que Alaric no fos un intrús, sinó el germà petit de Sunyer, el qual, vers el 842, pogué associar-lo al govern amb la missió específica d'ocupar-se dels afers d'Empúries-Peralada, on degué mantenirse fins a la seva mort, vers el 844, data en què Sunyer aplegà de nou la regència de les terres de Rosselló, Vallespir, Peralada i Empúries. El magnat Argila, ?cunyat d'Alaric?, amb molta més seguretat, tampoc fou un intrús, sinó que fou fill de Berà I de Barcelona i pare de Berà II i exercí la jurisdicció comtal vers el 844, no pas al Rosselló, sinó al Rasès i al Conflent. El comte Sunyer I està documentat exercint les funcions comtals al Rosselló pel febrer del 843, i el rei Carles el Calb l'esmenta com a home de confiança en un precepte de maig del 844. Resultà desposseït i fins potser mort arran de la revolta de Guillem, fill de Bernat de Septimània, el 848. Fou pare de Delà I i de Sunyer II.
  • Empúries-Rosselló, Sunyer ll d'
    ? - 915 Comte d'Empúries (862-915) i de Rosselló (894/895-915), fill de Sunyer I. Hom pensa que, arran de la revolta i destitució d'Unifred I, Carles el Calb pogué encomanar-li el 862 la regència del comtat d'Empúries, a la qual ell associà el seu germà gran Delà. Fins i tot és possible que el sobirà volgués investir-lo amb el comtat de Barcelona, car el mateix any 862 lliurà un conjunt de béns fiscals del Montseny a un comte Sunyer no ben identificat. A vegades s'ha dit també que la investidura d'Empúries a favor de Sunyer pogué fer-se més tard, el 878, com a conseqüència de la liquidació dels honors de Bernat de Gòtia. El cert és que Delà i Sunyer són documentats a Empúries amb posterioritat a aquesta data: judicis del 879, el 880, el 881 i el 884. En morir el bisbe Teuter de Girona, l'any 886 hi hagué desavinences pel nomenament del successor: Sunyer i Delà escolliren un clergue anomenat Ermemir per bisbe de Girona o solament d'Empúries, mentre l'arquebisbe Teodard de Narbona consagrava el narbonès Servusdei. Els germans d'Empúries arribaren fins a foragitar de Girona Servusdei (888), la qual cosa potser originà friccions momentànies entre Sunyer i Guifré el Pelós. Per consolidar aquesta operació político-religiosa Sunyer II féu un viatge a la cort del rei Odó a Orleans (889) acompanyat de l'antibisbe Ermemir, viatge que fou el començament del reconeixement a Catalunya d'Odó com a rei. Els anys 890 i 891, però, l'arquebisbe capgirà la situació a favor seu fins a aconseguir el suport d'Odó, la restauració definitiva de Servusdei i la forçada renúncia de Delà i Sunyer a les seves pretensions. Les friccions amb l'arquebisbe arribaren, segons que sembla, fins a l'excomunió de Sunyer II, sanció espiritual que fou aixecada el 909 en el concili de Jonquières i que potser està en la base de l'assassinat de l'arquebisbe Arnust el 912 en els dominis del comte Sunyer. Anys enrere, el 891, Sunyer féu una expedició naval, entre comercial i piràtica, fins a Petxina, prop d'Almeria. A la mort de Miró I el Vell (894), que exercia la funció comtal al Rosselló, el Vallespir i el Conflent, hi degué haver un acord entre Guifré el Pelós i Sunyer en virtut del qual el Vallespir s'uniria a Besalú i el Rosselló a Empúries. Estigué casat amb Ermengarda i fou pare de Benció, Gausbert, Elmerad i Guadall.
  • encenser
    Braseret amb una tapadora amb forats, sùspes amb cadenetes, que serveix per a cremar-hi encens.
  • encomanar
    A l'Edat Mitjana, posar-se, voluntàriament o per manament superior, sota la potestat d'un senyor. Aquesta encomanda anava seguida ordinàriament de la prestació de jurament de fidelitat i de l'homenatge.
  • encunyar
    1.- Batre (una moneda, una medalla, etc), fent-hi l'empremta amb l'encuny. 2.- Dur a terme una encunyació.
  • enfeudar
    Vegeu infeudar.
  • Entença, Berenguer d'
    ? - 1249 Senyor de la baronia d'Entença (Berenguer IV), fill de Bernat I. Participà en el setge de Borriana (1233) i en la batalla d'Enesa amb Bernat Guillem de Montpeller o d'Entença, el qual ell succeí com a cap suprem de les tropes establertes en aquell lloc per a preparar la conquesta de València (1237). Actuà com a testimoni en la capitulació d'aquesta ciutat, i hi obtingué cases i terres (1238), com també els llocs de Xiva i Pedralba. Es passà, tanmateix, a les files dels sarraïns de Xàtiva, cosa que portà desordre entre els súbdits ja sotmesos a Jaume I; més tard obtingué el perdó del rei.
  • Entença, Jussiana d'
    Comtessa d'Empúries. Filla de Bernat d'Entença i de Garsenda de Pallars. Heretà del seu pare la senyoria d'Alcolea de Cinca i fou casada amb el comte Hug III d'Empúries. Deixà hereu de la seva senyoria llur fill segon, Ponç Hug, que prengué el cognom matern
  • enterc-a
    A la baixa edat mitjana, mal ús consistent en exacció econòmica feta, violentament, pel senyor a un pagès de remença. Fou un dels mals usos prohibits en la sentència arbitral de Guadalupe.
  • enterrament de Crist
    Cerimònia del Divendres Sant, molt popular a les Esglésies d'Orient, en la qual hom porta processionalment una representació iconogràfica de l'enterrament de Crist (una tela brodada, anomenada epitáfion en grec i plascanica en eslavònic). Una devoció semblant, bé que fora del marc litúrgic, ha estat coneguda en diversos llocs d'Occident, on la representació plàstica ha trobat sobretot forma estatuària (sovint en un dels anomenats passos). Com a tema iconogràfic general, no lligat a actes culturals, va estretament vinculat als del davallament, la deposició, la pietat i la resurrecció, bé que, en general, potser per la seva menor espectacularitat, ha estat menys representat. L'han tractat artistes com ara Quentin Metsys, Cranach el Vell, Miquel Àngel, Ticià, Rembrandt o Van Dyck. Als Països Catalans n'hi ha bones mostres de Borrassà (a la col·legiata de Manresa), Joan Mates (MAC), o els escultòrics de Giovanni Merliano da Nola (nínxol del sepulcre de Ramon Folc de Cardona a Bellpuig), de Díez de Liatzasolo (a l'església del Sant Esperit de Terrassa) o el barroc d'Espirà de Conflent.
  • entrecor
    Espai entre el cor i el presbiteri
  • entrellaçat
    Motiu ornamental obtingut per l'entrecreuament dels seus elements, siguin motllures, xifres o figures geomètriques
  • Epifania l'
    Solemnitat de l'any litúrgic que l'Església celebra el sis de gener. D'origen oriental commemora la "manifestació" de Crist. Les interferències amb la festa de Nadal (d'origen occidental i del mateix segle IV) donaren a l'Epifania un sentit diferent a Orient i a Occident. Aquí li fou aplicat, desplaçat del Nadal, el caràcter de manifestació de Crist als Mags. A l'Orient, per contra, hi ha esta commemorada sempre la manifestació de la divinitat de Crist al moment del seu baptisme. Això respon a una cristianització, a Egipte i a Aràbia, de les festes del solstici d'hivern, el sis de gener ( a Roma s'esdevingué al mateix amb el Nadal, el 25 de desembre), que els gnòstics del segle II consagraren al baptisme de Crist. El contingut diferent de l'Epifania a Orient i a Occident es reflecteix, naturalment, en la seva representació artística. Per l'Orient hom coneix exemples famosos del baptisme de Crist, sobretot en frecs i en icones. A l'Occident, l'adoració del reis Mags, objecte de l'Epifania, ha tingut una abundant representació. Als Països Catalans, la més antiga és potser un mosaic -deteriorat- del mausoleu de Centcelles. Després apareix més clarament en un mural pre-romànic (segle XI) de Casanoves (Rosselló) i esdevé un tema molt repetit al romànic (absis de Santa Maria de Taüll, portada d'Agramunt i en diversos capitells: portal del claustre de la seu de Tarragona) i al gòtic (la de Ferrer Bassa, a Pedralbes, o bé les de nombrossos retaules, com els escultòrics de Pere Oller, a Vic, o el de Pere Joan, a Tarragona, o els pictòrics del mestre de Banyoles o de Joan Reixac, al Museu d'Art de Catalunya???..
  • epistili
    Arquitrau de pedra.
  • epistilis
    Conjunt del coronament d'un edifici, compost per arquitrau, fris i cornisa.
  • Era
    Cànon, secció o paràgraf d'un text legal o d'una perícopa bíblica. Aquesta divisió fou usada a la Península Ibèrica i a les Gal.lies des del segle VII fins a l'XI.
  • eremita
    El que viu en un erm, ermità.
  • eremitisme
    Forma de vida religiosa d'alguns cristians que, per motius ascètics, es retiren a la solitud. Hom considera Pau de Tebes com el primer eremita conegut i Antoni, seguidor seu, com a propagador de la vida eremítica a l'Alt Egipte, des d'on s'estengué per tot l'Orient ? Com a forma general de vida monàstica, l'eremitisme fou substituït pel cenobitisme, fundat per Pacomi a l'Egipte i implantat més tard a Occident per obra d'Atanasi, Rufí, Cassià i Benet de Núrsia. Els segles XII i XIII, hom troba encara a Occident molts eremites independents, però la tendència predominant era d'agrupar-se en ordes religiosos eremítics, com els dels eremites de sant Pau, dels de sant Agustí, etc. Als Països Catalans, les notícies sobre eremites i nuclis eremítics anteriors a la conquesta musulmana són quasi nul.les, però resten tradicions posteriors d'eremites que reberen culte, com sant Magí de Brufaganya, sant Medir (Sant Cugat del Vallès), sant Segimon (montseny) o del nucli eremític d'Assan. Alguns dels monestirs catalans primitius semblen derivar de nuclis eremítics, especialment els derivats prop de coves, com Sant Pere de les Maleses, Pinsent, Sant Aniol d'Aguges, i també Montserrat. A la fi del segle X tingué una especial importància el nucli eremític format entorn de Cuixà, amb sant Pere Ursèol, sant Romuald i Marí. Tanmateix, el primer moviment anacorètic clarament definitiu fou, els segles XI i XII, el situat a les muntanyes de Prades, al Montsant i a la serra de Llena, precedit, potser, pel nucli de les altes valls del Gaià, documentat des del 980 i refós més tard a Santes Creus; foren famosos els anacoretes Ramon de Vallbona (1157-75), Pere de Pinós (1152-64), Guerau Miquel (1192-1210) i llurs coetanis Arnau de la Morera, Ramon de la Mussara, etc. Hi hagué també aquí eremitisme femení, que aviat es decantà cap al Cister amb les fundacions de Bonrepós i de Vallbona. El 1271 un nucli d'eremites situat entorn de Santa Fe del Montseny es convertí en "orde d'eremites de Santa Fe", amb un cert estatut jurídic. En aquesta època esdevingué freqüent, sota el model de Montserrat, que grups d'ermitans s'establissin al voltant d'una casa monàstica. Dins del mateix segle XIII es formaren nuclis eremítics a València i a Mallorca????
  • Eremitori
    No hi consta res.
  • Eribau
    (? ?-Pomposa, Emilia 1042). Vescomte d'Osona, fill de Ramon l, successor en el càrrec del seu germà Bermon l des del 1029. Corregnà amb el seu germà Folc l fins a la mort d'aquest el 1040. Elwgit bisbe d'Urgell (1036), consagrà les esglésies d'Urgell i de Cardona (1036) i assistí a la consagració de l'església de Girona (1039). Estigué molt relacionat amb el bisbe de Vic Oliba. Morí peregrinant cap a Terra Santa. Fou venerat com a sant a la Seu d'Urgell.

1 2 3

« Volver

Buscador:

Término del Día

muladita:
A al-Andalus, dit del musulmà d'origen cristià. És errònia la definició d'aquest terme (que deriva de l'àrab muwalladin, plural de muwallad) com a hispanogot renegat, car aquest rebé el nom de musallima (nou musulmà), aplicat als primers conv...

Leer más

 
Europa Románica, © 2006 | Contacto | Inicio | | Net Consulting | RSS Feed