Glosario de Términos
Términos que comienzan por la letra P:
-
- precentor
- Entre els ss X i XIII, xantre o cantor major en els monestirs o col.legiates, en contraposició al succentor o cantor menor. Aquesta funció era normalment exercida pel cabiscol i sovint pel primicier. Solia tenir també cura de la biblioteca i arxiu.
-
- precepte
- ????. Capitular, normació o privilegi atorgat pels sobirans francs els segles IX i X. ????
-
- predel·la
- Bancal d'un retaule, generalment dividit en petits compartiments, on són representades escenes que tenen relació amb les de la part superior del retaule.
-
- predi
- Heretat, solar o possessió immoble, sobretot la situada al camp. Quant als drets d'un sobre un altre, hom anomena predi dominant el que ostenta a favor seu alguna servitud, predi servent el que la presta i predi intermedi el que sofreix indirectament una servitud pel fet de trobar-se enmig d'un de dominant i d'un de servent.
-
- predi alodial
- Immoble tingut en alou
-
- Preixens, Arnau de (1)
- (? - Bellpuig de les Avellanes, Noguera d. 1195) Bisbe d'Urgell (1167 - d. 1195). Era fill dels senyors de Preixens (Noguera) i germà de Bertran, senyor del dit lloc. Essent canonge ardiaca d'Urgell fou elegit bisbe el 1167. El 1174 assistí al casament d'Alfons I el Cast a Saragossa, i el 1177, a instàncies del rei, traslladà la parroquialitat d'Ix a la nova vila de Puigcerdà. Fou marmessor i home de confiança del comte Ermengol VII d'Urgell i del seu fill Ermengol VIII, amb el qual lluità contra el vescomte Arnau I de Castellbó (1190) per a defensar els drets de la seva església. Assistí al tercer concili del Laterà (1179) i el 1187 promulgà, amb Ermengol VIII, una pau i treva per a tot el seu bisbat. Cansat de bregues i vell, es retirà el 1195 al monestir de Bellpuig de les Avellanes, on morí poc després
-
- Preixens, Arnau de (2)
- (Preixens, Noguera ? - Poblet 1268) Abat de Poblet. Elegit el 1254, es remarcà per la seva política de compres: adquirí els castells de Montblanquet i Torrelles, prop de Vimbodí (1260), i el castell i la vila de Senan (Conca de Barberà) i també arrodoní la seva possessió de Verdú i Tarrés. Per tot això li calgué vendre les granges de Viganya i d'Utxesa. En la política general del país assistí a les Corts de València (1254), on demanà l'expulsió dels serraïns de les terres novament conquerides, i el 1255 formà part de la comissió que devia dirimir amb França el futur de Montpeller. Tingué bona amirtat amb Jaume I, que afavorí la política d'adquisicions de l'abat i que determinà, en fer testament (1257), d'ésser enterrat a Poblet.
-
- prelat
- Eclesiàstic que té jurisdicció ordinària en el fur extern o que té aquest títol honorific. Hom distingeix entre prelats majors (cardenals, bisbes i altres que participen en el govern universal de l'Església) i prelats menors (abats -els quals, si tenen plena jurisdicció episcopal, són prelats nullius-, superiors generals i provincials, vicaris generals i capitulars). La prelatura honorífica establerta per Pius XI ????
-
- premostratenc
- Membre de l'orde canonical fundat per sant Norbert a Premontré, prop de Laon (Picardia), vers el 1120, bàsicament com a reforma dels antics canonges augustinians; per això l'orde fou anomenat orde nou, per contraposició a l'orde vell. Tenia la mateixa finalitat, però una vida més monàstica i amb esperit congregacional. El papa Honori II l'aprovà el 1126, i el 1134, a la mort del fundador, tenia ja trenta cases, el 1160 eren un centenar i arribaren a les mil tres-centes a la fi del s XIII. S'establiren a Catalunya el 1148 seguint la crida del papa Eugeni III al concili de Reims per a ajudar el comte Ramon Berenguer IV a la conquesta de Tortosa i de Lleida. El 1149 el comte cedí a l'orde un alou a Vallclara del Montsant per fundar-hi un monestir, que tingué per únic abat Frederic, ja que sols subsistí fins el 1151. L'autèntic introductor de l'orde fou l'ermità Joan d'Organyà, que en fusionar els seus ermitans convertits en premostratencs el 1166, gràcies a la generositat del comte Ermengol VII d'Urgell, amb la comunitat establerta per Guillem d'Anglesola el mateix 1166 a Bellpuig de les Avellanes (Noguera) donà lloc a la creació de la gran abadia de Bellpuig de les Avellanes, la més important de l'orde als Països Catalans i la que donà origen a la resta de cases del país: el santuari marià de Santa Maria de Bonrepòs (1205-24) (Pallars Jussà), Sant Nicolau de Fondarella, abadia i hospital (1229-1340) al Segrià, Santa Maria de Mur (1235) (Pallars Jussà), retornat a pabordia augustiniana després d'una llarga polèmica, i Santa Maria d'Artà o Bellpuig d'Artà (Mallorca Oriental). Les cases catalanes depenien de la circaria de Gascunya, perquè tenien com a matriu el monestir de Casadieu. El 1568 Felip II intentà convertir les cases premostratenques hispàniques en monestirs jerònims, però els premostratencs reeixiren a conservar llur independència i formar una congregació hispànica (1593), a la qual Bellpuig mai no es volgué unir, a desgrat d'ésser considerada oficialment unida a la congregació; subsistí fins a l'exclaustració del 1835. Un intent de restaurar l'orde el 1865 no reeixí.
-
- prepòsit
- Títol genèric del superior d'alguns ordes o congregacions religioses??
-
- presbiteri
- Part de l'església, anomenada també santuari, situada al fons de la nau central, on hi ha l'altar major i és reservada als clergues. A les esglésies derivades de la basilica, hom hi troba els setials del bisbe i dels preveres. Ulteriors modificacions n'afectaren l'alçada i la separació de l'absis pel deambulatori. Reixes, baranes, balustrades, graons, cortines o l'iconòstasi marquen la separació de la resta de la nau
-
- prevere
- Cristià que ha rebut l'orde del presbiterat per a exercir, en comunió amb el bisbe propi, el ministeri eclesial en una comunitat de creients. Anomenat normalment capellà o sacerdot, cal cercar-en l'origen no pas en cap sacerdoci, sinó en la institució dels preveres (presbýteroi) de la primitiva comunitat cristiana. Té per missió primordial de presidir la celebració de l'eucaristia. També li pertany dirigir la proclamació de la paraula cristiana, batejar, fer la unció dels malalts???
-
- primat
- Títol honorífic vinculat a una seu arquebisbal que comporta una preeminència sobre els metropolitans o bisbes d'un estat o regió. Noció pròpia de l'església llatina, que preveu sols el títol amb prerrogatives d'honor i precedència (circular pel territori de la primacia amb creu alçada i presidir dintre ell les assemblees), és diferent del patriarcat orieltal, que suposa vertadera jurisdicció. A l'església llatina el títol neix per concessió papal, i es fonamenta en raons d'orde històric, demogràfic, o, sobretot, polític???
-
- primicer
- El qui presidia el cor en els monestirs o col.legiates. Del segle X al XIII era anomenat també precentor, per tal com entonava els cants.
-
- primícia
- A l'edat mitjana, en les relacions emfitèutiques de la Catalunya Vella, part dels fruits que els pagesos de masos, bordes, quintanes i altres possessions territorials, per pacte o per costum, pagaven a llurs senyors a més del delme. En les col.leccions de dret consuetudinari gironí es computava a raó de la meitat del delme.
-
- primogènit
- ?? En un llinatge, descendent primogènit de la línia troncal??
-
- primogenitura
- Conjunt de drets del primogènit. A l'Antic Testament, el primogènit del pare tenia dret a una porció doble dels béns paterns i a ésser el cap de la família, mentre que el primogènit de la mare havia d'ésser consagrat a Jahvè (purificació). A l'edat mitjana, hom la troba en el dret successori feudal: per la llei sàlica, el feu era indivisible i inalienable, transferible només al primogènit mascle. Aquest dret ha estat conservat pel dret català en la institució de l'hereu.
-
- príncep
- Nom i tractament donat a un sobirà en sentit general.
-
- princesa
- Filla gran i hereva d'un rei que manca de fills mascles.
-
- prior
- ???? Dirigent d'una casa monàstica petita o priorat dependent d'una abadia en el cas dels benedictins o bé plenament autònoma en el cas dels canonges agustinians i membres d'ordes sense càrrec abacial. En els canonges agustinians, el prior era el superior major de comunitats reduïdes que quan augmentaven en nombre acostumaven a prendre la categoria abacial??.
-
- priora
- En els ordes benedictí, cistercenc o canonical, superiora d'una comunitat de categoria inferior a l'abadessa que té un càrrec d'administració espiritual dins la comunitat. Superiora d'una petita casa monàstica o priorat, dependent d'una abadia o bé autònoma. En alguns ordes on no hi ha títol abacial (ordes mendicants i hospitalers), superiora d'una comunitat.
-
- priorat
- Monestir o casa religiosa regida per un prior. Entre els benedictins hi havia el priorat simple, unit a una abadia en qualitat d'obediències o granges, i el priorat conventual o casa autònoma, no aixecada a la categoria d'abadia. La Congregació de Cluny reduí gairebé tots els seus monestirs filials a la categoria de priorats; igualment feren més tard altres congregacions benedictines, com les de Saint-Maur o la de Valladolid, per bé que aviat foren restablerts els càrrecs abacials als principals monestirs. Els premostratencs i els ordes militars tenien també priorats simples i conventuals.
-
- prioressa
- Priora
-
- prioria
- Departament on habita el prior o la priora.
-
- privilegi
- Avantatge exclusiu o excepcional, exempció d'una obligació, de què hom gaudeix per concessió d'un superior o per una circumstància pròpia. Disposició d'excepció, concedida pel rei a una població o territori (Recognoverunt proceres a Barcelona, Querimonia a la Vall d'Aran) o a una determinada classe de persones, com els nobles (Privilegi de la Unió) o a un estament de les corts. Era donat sovint com a recompensa a favors fets i tenia generalment caràcter irrevocable. Des del 1283 els privilegis adquiriren caràcter de llei feta a les corts i com a tal paccionada, ratificatòria de privilegis atorgats per Jaume I. Aquest caràcter fou afirmat per l'obligació del rei, del lloctinent general i dels altres oficials reials de jurar-ne l'observació juntament amb la dels usatges, lleis, constitucions, furs, en jurar el càrrec. No era lícit de concedir un privilegi contrari a un d'anterior i només era revocable pel monarca en cas d'ús contrari per part del privilegiat. A partir del s XV la seva importància tendí a decaure, ja que només eren atorgades meres confirmacions dels ja existents. Document on consta la concessió a perpetuïtat d'un privilegi. Anomenat normalment diploma quan és concedit per sobirans, el mot sol indicar els emanats de la cancelleria papal. Les cancelleries reials n'expediren, en pergamí, i eren anomenats diversament: precepte privilegi rodat, privilegi reial major, carta, etc. Sovint eren inserts en compilacions generals, o particulars de poblacions, generalment enquadernats en un volum (llibre de privilegis) i miniats.
-
- procuració
- A la baixa edat mitjana, exacció que els prelats cobraven sobre les parròquies com a retribució de les visites que hi feien personalment. A partir del concili provincial de Tarragona, del 1243, fou acordat que les procuracions fossin moderades sense gravar excessivament les parròquies.
-
- procurador
- En certes comunitats i congregacions religioses, persona encarregada dels assumptes econòmics, majordom.
-
- prohom
- Al s XII, a Catalunya, persona notable o principal d'una localitat, generalment cap de casa, dit abans home bo, que assistia o assessorava el senyor jurisdiccional o el seu representant o batlle en actes arbitrals i pericials o com a testimoni en donacions, vendes, concòrdies, etc, i que adquirí aviat un caràcter de representativitat de la població en el període incipient del seu règim municipal.
-
- prohomenia
- Òrgan de govern o d'administració format per prohoms.
-
- prosa
- Forma ordinària del llenguatge, parlant o escrivint, no subjecta a la mesura i al ritme del vers.
-
- proser
- Llibre de la litúrgia romano-franca que conté les proses. En els manuscrits gairebé sempre van unides les proses a les col·leccions de trops, formant tropers-prosers. Els tropers-prosers catalans més antics conservats són dos manuscrits de la primera meitat del s XII i escrits per a ús de les catedrals de Vic (conservat a la Biblioteca Capitular de Vic) i de Girona (conservat a la Bibliothèque Nationale de París).
-
- Pròsper
- ? segle VIII Arquebisbe de Tarragona. Segurament el 713 fugí de Tarragona a causa de la invasió dels sarraïns, amb un grup de clergues (Justí, Procopi, Pantaleó, Marçal i Jordi) i es dirigí a Itàlia passant per Sardenya, emportant-se els cossos de Fructuós, Auguri i Eulogi i altres béns de la seva església. S'establí amb els seus clergues a la muntanyeta de Capodimonte, prop de Camogli (Gènova), on fundà un monestir. Morí amb fama de sant i el rei Liutprand li dedicà una església a Reggio, on foren traslladades les seves relíquies. El 997 li fou dedicat un monestir benedictí als afores de Reggio.
-
- Protasi
- ? segle IX Fundador i primer abat de Cuixà. Arxipreste del bisbat d'Urgell, probablement d'origen cerdà, el 845 inicià una sèrie de compres a Cuixà i a la vall de Codolet, que el convertiren en senyor del lloc. El 854 amb un grup de sis companys, preveres i diaques, de la diòcesi urgellenca es lliurà com a convers al monestir d'Eixalada, donant-li l'església de Sant Germà de Cuixà i el seu alou on ell residia amb els seus companys, convertida en casa monàstica filial d'Eixalada. Quan la riuada de la Tet (878) s'emportà el monestir d'Eixalada, els monjos que se salvaren del desastre es traslladaren a Cuixà, on sota la direcció de Protasi, ara convertit en abat de la casa, originaren el monestir de Sant Miquel de Cuixà. Durant el seu abadiat, que consta només entre els anys 879 i 880, Protasi, ja vell i malalt, desplegà una enorme activitat refent la dotació del desaparegut monestir d'Eixalada i endegant la seva abadia de Cuixà, que posà sota la protecció del comte Miró I el Vell de Cerdanya. En morir, abans del 901, deixà establerta la futura potència i esplendor de Cuixà.
-
- pròtesi
- Petit espai construït al costat de l'absis principal de moltes esglésies primitives, i encara actualment a les esglésies de ritu bizantí, generalment a la banda esquerra (o costat nord), formant un absis menor, on els fidels dipositaven les ofrenes, que eren preparades amb vista a la missa.
-
- Provença, Alfons II de
- {?-Palerm 1209} Comte de Provença (1185-1209). Fill d'Alfons l de Catalunya-Aragó i Sança de Castella. L'any 1185 , Alfons l li cedí els comtats de Provença i de Millau, Gavaldà i Roerga, però a causa de la seva edat, foren administrats per un procurador. El testament del rei de Catalunya-Aragó (1196) hi afegí els seus drets sobre Montpeller. Tres anys abans, havia estat signat el contracte matrimonial d'Alfons amb Garsenda, néta primogènita de Guillem lV, comte de Forcalquier, que la dotà amb la major part dels seus dominis. La revocació per Guillem lV de part d'aquesta donació provocà la guerra amb Alfons, que reclamà la intervenció del seu germà, Pere l de Catalunya-Aragó, i fou signada la pau (1202). Trencada dos anys després, Guillem lV féu presoner Alfons i s'apoderà dels seus estats; el monarca català restablí novament la situació. L'any 1208 anà a Barcelona per tal d'acompanyar la seva germana Constança a Sicília, on foren celebrades les noces amb l'enperador Frederic ll; poc després morí a Palerm.
-
- Provença, Berenguer Ramon l de
- (? v. 1115-Melguèlh, Llenguadoc 1144) Comte de Provença, fill segon de Ramon Berenguer lll de Barcelona i de Dolça de Provença. En morir el séu pare (1131), heretà aquest comtat i els vescomtats de Gavaldà i Carlat, mentre que Barcelona passà al seu germà gran Ramon Berenguer lV, que l'ajudà en les lluites contra el comte Alfons Jordà de Tolosa (1131-34), així com en les que desencadenà la família de Baus. Berenguer Ramon, que s'havia casat amb Beatriu, comtessa de Melguèlh, morí en un combat contra corsaris o possiblement contra genovesos aliats de l'emperador.
-
- Provença, Dolça de
- (v. 1095-d. 1127) Comtessa de Barcelona i de Provença, vescomtessa de Millau, Gavaldà i part de Carlat. Filla de Gilbert, vescomtes d'aquests darrers territoris, i de Gerberga, comtessa de Provença, fou tercera muller (1112) de Ramon Berenguer lll de Barcelona. Amb motiu del casament, Gerberga, vídua, li donà tots els dominis i heretats del seu marit, donació que estengué al seu gendre. Un any més tard, ja morta Gerberga. Dolça féu donació de tot al seu marit.
-
- Provença, Estefania de
- (Arle? V. 1093 -?) Filla, segurament la gran, del vescomte Gilbert l de Millau i de la comtessa Gerberga de Provença. Fou casada (1116) amb Ramon l dels Baus, senyor de Berra, a qui aportà en dot les terres que després foren anomenades terres bausenques. Ella i el seu marit no es conformaren amb el dot i feren el joc de l'Emperador i del comte de Tolosa contra Ramon Berenguer lll de Barcelona, marit de Dolça la germana d'Estefania.
-
- Provença, Ramon Berenguer I de
- Vegeu Ramon Berenguer III de Barcelona
-
- Provença, Ramon Berenguer II de
- Vegeu Ramon Berenguer IV de Barcelona
-
- Provença, Ramon Berenguer III de
- ? 1136? - Niça, Provença 1166 Comte de Provença (1144-66). Fill del comte Berenguer Ramon I de Provença i de Beatriu de Melgor. Succeí el seu pare sota la tutela del seu oncle Ramon Berenguer IV de Barcelona, a la cort del qual s'educà. Aquest defensà els seus drets contra les pretensions dels Baus i dels emperadors Conrad III i Frederic I. Després del 1157 es casà, per consell del seu oncle, amb Riquilda de Polònia, vídua d'Alfons VII de Castella i neboda de Frederic I, amb la qual cosa obtingué el favor d'aquest, i immediatament després de la mort de Ramon Berenguer IV es veié amb l'emperador de Torí i en rebé la investidura dels seus estats sota determinades condicions. Després del 1162 estigué dos anys a Catalunya tutelant el rei Alfons I, cosí germà seu. Poc després hagué de lluitar contra el vescomte de Niça, que volia fer-se independent, i fou mort en el setge vers la fi del març del 1166, deixant una filla molt jove, de nom Dolça.
-
- Provença, Ramon Berenguer IV de
- ? ~1159 - prop de Montpeller 1181 Comte de Provença (1168-81) i de Cerdanya (Pere I: 1162-68). Fill de Ramon Berenguer IV de Barcelona i de la seva muller Peronella d'Aragó. Fou batejat amb el nom de Pere, que, després del 1162 (probablement el 1168), li fou canviat pel de Ramon Berenguer. Pel testament del seu pare rebé el comtat de Cerdanya i els seus annexos, la senyoria superior sobre Carcassona i els drets sobre Narbona, tot en feu del seu germà Alfons I de Catalunya-Aragó. Aquest li donà Provença en comanda el 1168, i llavors l'heretatge del seu pare passà al seu germà petit Sanç. Fou mort, en una traïdora emboscada, per Aimar, fill de Sicard, senyor de Murvièl, el 5 d'abril de 1181. Fou enterrat a la catedral de Magalona. El seu germà Sanç fou designat com a successor per Alfons I.
-
- Provença, Ramon Berenguer V de
- ? 1198 - Ais de Provença 1245 Comte de Provença (1209-45), fill del comte Alfons II i de la seva muller Garsenda de Sabran. Succeí el seu pare, sota la tutela del seu oncle Pere I de Catalunya-Aragó, que se l'endugué a la seva cort. Durant la seva minoritat Provença sofrí greus pertorbacions, sobretot després de la mort de Pere I a Muret el 1213. Llavors el jove Ramon Berenguer estigué uns quants anys a Montsó, sota la guarda dels templers, al costat del seu cosí Jaume I. En sortí en forma reservada pel novembre del 1216 per embarcar-se a Salou amb rumb a Provença. Mentrestant el comte Sanç, regent a Catalunya, Aragó i Montpeller, havia governat també els estats del comte provençal. En arribar-hi, aquest hagué de començar una llarga i difícil lluita per a imposar-hi la seva autoritat. Pel desembre del 1220 es mullerà amb Beatriu de Savoia, de qui tingué quatre filles: Margarida, que es casà amb Lluís, rei de França (1234), Elionor, que es casà amb Enric III, rei d'Anglaterra (1236), Sança, que, després d'haver estat promesa, amb la intervenció de Jaume I de Catalunya-Aragó, al comte Ramon VII de Tolosa (1241), fou casada amb Ricard, comte de Cornualla i després elegit rei de Romans, germà del rei d'Anglaterra (1243), i Beatriu, que, també promesa amb el comte de Tolosa, acabà casant-se amb Carles, comte d'Anjou, germà del rei de França, el 1246, després de la mort del seu pare, que l'havia feta hereva de Provença i Forcalquier el 1238. Així s'acabà la presència del Casal de Barcelona a Provença, iniciada el 1112.
-
- Provença, regne, marquesat i comtat de
- Territori format arran de la disgregació de l'imperi carolingi. Pel tractat de Prüm (855) fou atribuït a Carles I (mort el 863), fill de l'emperador Lotari I, i a la seva mort quedà extingit, però fou ressuscitat el 879 per al duc Bosó I (mort el 887) ?germà de Riquilda, muller de l'emperador Carles II?, que es casà amb Ermengarda, filla de l'emperador Lluís II i deixà el regne al seu fill Lluís I el Cec (mort el 928), que esdevingué emperador (901) amb el nom de Lluís III. El regne de Provença fou també conegut com a regne de la Borgonya Cisjurana (o Baixa Borgonya), regne d'Arle o de Viena, per les seves seus capitalines. Englobava les províncies eclesiàstiques d'Ais, Arle, Embrun i Viena del Delfinat i augmentà amb el comtat de Lió i els bisbats d'Usès i Tarentesa. En 934/935 el rei Hug I cedí el seu regne de Provença (excepte el bisbat d'Usès) al rei Rodolf II de la Borgonya Transjurana, però la incorporació no es féu efectiva fins a la seva mort (947). Els reis borgonyons només tingueren una sobirania teòrica sobre Provença, car el poder efectiu estigué a les mans dels comtes d'Arle i d'Avinyó nomenats en començar el seu regnat el rei Conrad I (vers 948/949), fill de Rodolf II. El comte Guillem I de Provença a Arle (mort el 993), dit l'Alliberador, fill del comte Bosó I (mort poc abans del 967) esdevingué marquès de Provença després d'haver expulsat els sarraïns del seu reducte del Frainet, i cap de la línia dels comtes de Provença a Arle de la primera dinastia, i el seu germà el comte Rotbald I (mort vers el 1002) ho fou de la línia dels comtes de Provença a Avinyó (la seva néta, Emma, es casà amb el comte Guillem IV de Tolosa, i foren pares del comte Ponç II de Tolosa, que heretà la part del comtat coneguda com a marquesat de Provença, i el comte Bertran I, iniciador de la dinastia dels comtes de Provença a Forcalquier, acabada amb la seva filla la comtessa Hildegarda, dita Eva). La marca de Provença comprenia aleshores les tres províncies eclesiàstiques d'Arle, Ais i Embrun i la part de les d'Avinyó i Arle a la ribera dreta del Roine, així com la de Dia. El comte Guillem II de Provença a Arle i a Sisteron (mort el 1018), fill de Guillem I, fou pare del comte Jofre I de Provença a Arle (mort el 1063) ?avi de la comtessa Dolça I de Provença, muller del comte Ramon Berenguer III de Barcelona, iniciador de la segona dinastia comtal de Provença? i del comte Folc Bertran I (mort el 1050/54), que, pel seu matrimoni amb la comtessa Hildegarda, dita Eva, esdevingué comte de Provença a Forcalquier i foren avis de la comtessa Adelaida I de Provença a Forcalquier, vídua del comte Ermengol IV d'Urgell, iniciadors de la tercera dinastia del comtat de Provença a Forcalquier. A la fi del s XI la descendència del comte i marquès Guillem I l'Alliberador, posseïdora dels drets indivisos sobre el comtat i el marquesat de Provença, acabà com hem vist amb femelles, les quals transmeteren llurs drets als comtes de Tolosa, de Barcelona i d'Urgell. Tots aquests cohereus passaren al s XII amb rivalitats a causa del dit indivís i, finalment, Provença fou partida en tres estats, els límits dels quals foren marcats aproximadament pels tractats del 1125 i del 1195. El marquesat de Provença, que quedà per als comtes de Tolosa, fou format amb el comtat d'Avinyó de Venaissí (conegut també amb el nom de Comtat i que passà als papes de Roma per cessió d'Alfons de Poitiers), amb Aurenja i Carpentràs i la terra d'Argence, amb drets eminents sobre el comtat de Dia (refermats per un homenatge fet pel comte de Dia el 1189. El comtat de Forcalquier, a vegades dit de l'Alta Provença, que restà assignat a la branca del Casal de Barcelona sorgida dels comtes d'Urgell, amb capital a Forcalquier, i amb el Gapencès, l'Embrunès els bisbats d'Apte i Sisteron i el Champsaur (que de tant en tant pagava una quèstia com a reconeixement de la seva pertinença al comtat). Posteriorment, el 1155, una rectificació fronterera de la diòcesi de l'Embrunès portà la frontera del comtat més amunt de l'Argentera, sobre l'alta Durença. Forcalquier s'uní al comtat de Provença, p
-
- Provença, Sança de
- ? - 1261 Comtessa de Cornualla. Filla tercera del comte Ramon Berenguer V; aquest la nomenà hereva del comtat quan ja les seves dues germanes grans s'havien casat amb els reis de França i Anglaterra, i la prometé en matrimoni, d'acord amb Jaume I de Catalunya-Aragó, al comte Ramon VII de Tolosa (1241), però no s'aconseguí la dispensa pontifícia. Llavors el pare de Sança nomenà hereva del comtat la filla petita, Beatriu, i casà (1242) Sança amb Ricard d'Anglaterra, comte de Cornualla i de Poitiers, rei de Romans i de Germània, fill del rei Joan I.
-
- provisoria
- Lloc destinat, en els convents i en altres comunitats, a guardar i distribuir les provisions.
-
- Prudenci Galí
- ? - Troyes ? 861 Historiador i bisbe de Troyes (845-861). D'origen pirinenc, català o aragonès, sembla emparentat amb els comtes d'Aragó, Pallars-Ribagorça i Urgell-Cerdanya. Antic conseller de Lluís el Piadós i de Carles el Calb, que el posà de bisbe de Troyes, és autor dels Annals reials dits de Saint-Bertin, on explica diversos fets ocorreguts als comtats septimanis i catalans d'ambdues bandes dels Pirineus, notícies que segurament conegué en part a través d'Aleran, comte de Troyes, i també de Narbona, Barcelona, Rosselló i Empúries (848-852).
-
- pugesa
- Moneda local de coure o llautó, de tipus fiduciari i de valor d'un quart de diner de billó. El nom deriva de la ciutat occitana Lo Puèi, d'on fou originària. Fou batuda a Lleida, des del 1299, i a Balaguer, Almenar, Pons, Àger i Agramunt des del començament del s XIII, tot responent a la necessitat de les zones deprimides de disposar d'una moneda de baix valor. La devaluació del diner de billó, a partir del s XV, en provocà la desaparició i fou substituïda pels senyals locals de coure, de valor 1 diner. A Lleida, però, hom n'encunyà fins el 1955.
-
- Puigverd, Berenguer de (1)
- (? 1210 - 1243) Noble del temps de Pere I i de Jaume I, pertanyent al bàndol dels Cardona, senyor dels castells de Puigvert, Oliola, Ponts, Agramunt, Barberà, Prenafeta, Miramar i Figuerola, fill de Pere i germà de Guillem de Puigvert. Apareix com a conseller de Pere I en el pacte d'aquest amb la comtessa vídua Elvira d'Urgell per al casament dels fills d'ambdós Jaume I i Aurembiaix (1210). Concorregué a l'acord de Lleida per al jurament de Jaume I (1214) i després a les de Montsó i Vilafranca (1217) i Tarragona (1235). Seignà les treves entre els Cardona i els Montcada del 1226. Féu donacions a Poblet, juntament am el seu pare i el seu germà, de drets de Vinaixa i Omells (1235). Testà el 1243.
-
- Puigverd, Berenguer de (2)
- (? a. 1253 - ? d. 1291) Noble del temps de Jaume I, Pere II i Alfons II, fill de Berenguer de Puigvert. El 1253 s'opossà a unes deixes fetes per Pere de Puigvert i el seu fill Berenguer als Templers de Gardeny. Assistí a la cort de Lleida del 1273. Estigué en revolta contra el rei i l'infant Pere el 1274, però acabà sotmetent-se i obtenint el perdò. Col.laborà en la reducció de la revolta dels sarraïns valencians el 1276. Estigué al costat de Pere el Gran en lluita contra els francesos l'agost del 1285, i formà part de la missió negociadora del tractat de Tarascó el 1291.
