Europa Románica

 

Glosario de Términos

Términos que comienzan por la letra P:

1 2 3 4 5

  • peregrí
    Persona que fa per devoció un romiatge a algun santuari, sol o en companyia d'altres. Antigament anava a peu i duia un vestit particular (capa, bordó, carbassa i petxina). Hom l'anomena també romeu.
  • pergamí
    Pell prima d'ovella, cabra o ase, sotmesa només a pelada, assecatge, rentatge, desgreixatge i allisatge, translúcida o opaca, de superfície llisa, que permet d'escriure-hi i pot ésser impresa o emprada en enquadernació, etc. Document escrit sobre pergamí. El nom prové de la ciutat de Pèrgam, a l'Àsia Menor. Segons l'animal del qual prové, la manera de preparar-lo i la qualitat, el pergamí rebia diversos noms: vitulí (vitel·la), caprí, oví, etc. Els llibres de pergamí més antics coneguts són del s I dC, però no esdevingué d'ús comú fins al s IV. Per als documents, escrits primer en papir, el pergamí comença a usar-se cap al s VII entre els merovingis, visigots i anglosaxons; a Itàlia i als països germànics, al s VIII. Els còdexs de pergamí més antics de Catalunya són dos d'Urgell (ara a Autun) i un de Tarragona (ara a Verona), tots del s VII. Es coneixen cinc documents de pergamí d'època visigòtica que semblen de procedència catalana segura (ara a l'Archivo Histórico Nacional, a Madrid).
  • permòdol
    Pedra o peça de fusta que surt d'una paret, etc, en la qual és encastada, i que sosté, damunt el seu pla horitzontal, el cap d'una biga, d'un prestatge, etc.
  • Pero Ahonés
    ? - 1226 Noble aragonès. Fou criat a la cort de Pere I de Catalunya-Aragó, el qual ell acompanyà a la batalla de les Navas de Tolosa. Ambaixador prop d'Innocenci III per a sol·licitar la seva intervenció en la crisi plantejada per la successió de Jaume I, li fou encomanat el govern d'Aragó, des de l'Ebre fins al Pirineu; per designació papal, formà part del consell de regència, i fou majordom el 1218. Amb els seus germans, Sancho, bisbe de Saragossa, i Pelegrín, majordom l'any 1217, dominant Sobrarb, Bolea i Loarre, que li havia empenyorat Pere I, formava un dels bàndols de les faccions nobiliàries. A Tauste, que tenia per Jaume I, tingué lloc, amb la seva intervenció, l'efímera reconciliació dels nobles que conduiria a l'episodi d'Alagó i subsegüent retenció del rei a Saragossa (1224). Serví lleialment el sobirà en els setges d'Albarrasí (1220) ¾on morí Pelegrín Ahonés¾, el castell de Montcada (1224) i Peníscola (1225). Concertada treva entre el sobirà de València i Jaume I, Pero Ahonés desacatà l'ordre del rei de respectar-la, i lluità cos a cos amb ell quan l'intimà a lliurar-se pres. Pogué escapar, i el perseguiren Ató de Foces, Blasco i Artal d'Alagó, precedint el mateix Jaume I. Ferit i caigut en poder del rei, morí en ésser conduït a Burbáguena. A la seva mort es produí un aixecament general a Aragó.
  • petxina
    435_imatge2.jpgCadascun dels quatre triangles curvilinis situats entre els arcs torals, sobre els quals descansa directament l'anell de la cúpula. Cadascuna de les quatre porcions triangulars esfèriques d'una volta de quatre punts. Espècie de nínxol obert en una paret, en el qual hom sol posar una estàtua o algun element decoratiu.
  • pica baptismal
    Pica destinada a fer-hi els bateigs. Substitució de l'antiga piscina baptismal, a l'interior del baptisteri, fou introduïda amb la supressió del baptisme per immersió.
  • pica beneitera
    Pica col·locada a l'entrada de les esglésies, que conté aigua beneita amb la qual els fidels se senyen en entrar al temple.
  • picapedrer
    Persona que treballa la pedra que ha d'ésser emprada en construcció. L'ofici es trobava integrat dins les confraries o gremis de mestres de cases. A Barcelona les ordinacions del 1379 concretaven que l'ofici dels picapedrers era integrat en la confraria dels molers. Dins els gremis separats o units d'oficis de la construcció són escasses les titulacions específiques de picapedrer i corresponen als ss XIV i XV: a Vilafranca del Penedès (1388), Girona (1419) i Lleida (1481). A Perpinyà rebien el nom de mestres de pedra i calç.
  • pilar
    Element arquitectònic vertical, de suport, aïllat i massís, sobre el qual descansa una volta, una coberta o alguna altra càrrega. Es diferencia de la columna pel fet de no tenir base ni capitell i poder ésser de secció no circular. Per al càlcul d'un pilar cal tenir present que aquest pot presentar inestabilitats elàstiques produïdes pel vinclament.
  • pilastra
    1727_imatge2.jpgElement arquitectònic semblant a la columna i sotmès, com aquesta, als ordres arquitectònics, però de secció quadrada o rectangular, sovint sortint d'un mur al qual és adossat o del qual forma part.
  • Pinós
    Llinatge de l'estament noble català, originari de la Cerdanya i del Berguedà, on, a banda i banda del Cadí, es trobava la major part dels seus dominis inicials: Quer Foradat, Gósol, l'Espà, Saldes i després Bagà, bé que alguns altres, com Pinós i Vallmanya, eren situats al Solsonès. Però hom dubta encara de la situació del topònim que donà nom al llinatge i a la baronia. Els primers membres del llinatge dels quals hom té notícia són els germans Bernat (mort d 1063) i Miró Riculf (mort d 1069), fills d'Adelaida, que entre el 1050 i el 1068 prestaren plegats jurament de fidelitat al comte Ramon I de Cerdanya pel castell de Pinós. Ambdós germans estigueren en bones relacions amb els comtes de Barcelona, dels quals reberen en comanda els castells de Balsareny i Gaià i l'honor d'Oristà (1063), que després Miró Riculf, mort segurament ja el seu germà, canvià per rendes a Manresa (1064). Els mateixos comtes li encomanaren, poc després, el castell de Tàrrega (1069). La tradició familiar els fa descendir dels comtes de Cerdanya i Besalú. Del seu matrimoni amb Sicarda, Miró Riculf tingué un fill, Galceran (I) de Pinós (mort després del 1117), que prestà jurament de fidelitat pels castells de l'Espà, Gósol, Saldes, Quer Foradat i Vallmanya, primer al comte Guillem I (1068-95) i després a Bernat I de Cerdanya (1109-17). Del seu matrimoni amb Adelaida tingué tres fills: Galceran (II) de Pinós, Ramon de Pinós i Hug de Bagà, i potser també ho era Ramon Guillem de Prujans, senyor del castell de Toló, fill també d'una Adelaida. Fills de Galceran (II) i d'Estefania fou Galceran (III) de Pinós, que prengué part en la conquesta de Lleida (1149), on li fou donada una casa (1154) i prestà jurament de fidelitat al comte-rei Alfons I el Cast pels castellans de Pinós, l'Espà, Gósol, Saldes, Quer Foradat, Vallmanya i Llo (1162-96). Figurà sovint en el seguici d'aquest rei i fou àrbitre en un conveni entre el monarca i el comte Ramon de Tolosa (1194). Afavorí l'orde del Temple, a la qual donà una casa a Lleida (potser la mateixa que els templers li havien donat després de la conquesta de la ciutat) (1161) i la muntanya de Palomera i Sitjà (1170). També protegí el monestir de Santes Creus, on la seva família tenia la sepultura; li donà el dret de pasturatge a les valls del castell de Llo i a la d'Eina (1177), així com terres a Soses. Tingué un incident a Puigcerdà amb Ponç de Mataplana, que fou recollit pel trobador Guillem de Berguedà en una de les seves poesies contra aquest darrer noble. Es casà amb Berenguera (de Montcada?), de la qual tingué tres fills: Ramon Galceran (I) de Pinós (nascut abans del 1164 ¾ mort després del 1211), que pertangué a la cúria d'Alfons I, almenys vers el 1194. Juntament amb el germà Berenguer de Pinós, empenyorà al monestir de Santes Creus la lleuda i el peatge de Puigcerdà (1185), que els havien estat concedits en remuneració de la guarda del camí que passava per Bagà. El 1211 donà al Temple els seus drets sobre els habitants del Berguedà, llevat dels drets militars. El dit Berenguer sembla que prengué part en la conquesta de Mallorca els anys 1229-30; el 1242 renuncià a favor de l'església de Mallorca part de les rendes que li havien estat concedides en el repartiment de l'illa. Un altre germà, Pere de Pinós, obtingué de Jaume I la confirmació de tinença del castell de Cervera, que els Pinós ja tenien des de temps d'Alfons el Cast. Pel que fa a l'altre germà, Bernat de Pinós, fou probablement el pare de Guillem de Pinós, que el 1276 fou empresonat per l'infant Pere quan, amb el comte Ramon Roger I de Pallars i altres nobles revoltats, atacava el castell de Montboló, del vescomte Guillem VI de Castellnou. Fills de Ramon Galceran (I) foren Galceran (IV) de Pinós, el qual del seu matrimoni amb Esclarmunda de Canet tingué per fills Ramon de Saguàrdia, hereu matern, iniciador de la família dels Saguàrdia, Bord de Pinós, que era il·legítim i fou fundador de la línia dels senyors d'Ordet i Talltendre, i l'hereu Galceran (V) de Pinós i de Canet, que fou pare de Ramon Galceran de Pinós i de Montcada (el fill del qual, dit t
  • Pinós, Galceran de (1)
    Principat de Catalunya ? - ? d 1143 Noble, senyor de Pinós (Galceran II de Pinós), Vallmanya, l'Espà, Gósol, Saldes i Quer Foradat, pels quals prestà jurament de fidelitat al comte Ramon Berenguer III de Barcelona i Cerdanya (1117-31), dominis als quals afegí, per concessió de Ramon Berenguer IV (1134), els castells de Sant Martí de Tous, Queralt i Miralles, els quals, però, no romangueren dins els dominis familiars. Figurà sovint en el seguici d'ambdós comtes i fou un dels marmessors de Ramon Berenguer III (1130). El 1141 fou un dels signants del pacte de Carrión entre Ramon Berenguer IV i Alfons VII de Castella. Ell, o potser el seu fill, representà el comte en un plet que aquest tenia amb Pere de Puigverd pels castells de Piera i Prenafeta el 1157. Sembla que ha d'ésser ell el protagonista de la llegenda del Rescat de les Cent Donzelles, segons la qual Galceran de Pinós, com a almirall de la flota catalana, prengué part en la conquesta d'Almeria (1147) i hi caigué presoner. Els sarraïns demanaren pel seu rescat cent mil dobles d'or, cent peces de brocat, cent cavalls blancs, cent vaques bragades i cent donzelles. El rescat fou reunit, però, abans que fos tramès, sant Esteve i sant Genís salvaren Galceran de Pinós i el seu company de presó i els deixaren miraculosament en terres catalanes. No consta, però, històricament, la participació de Galceran de Pinós en la conquesta d'Almeria, bé que és possible, ni consta tampoc que fos almirall. Tampoc no era fill de Berenguera de Montcada, com vol la llegenda, sinó d'Adelaida. Els seus néts Bernat, Ramon Galceran (I), Pere i Berenguer Galceran de Pinós, que sí que foren fills d'una Berenguera, no pogueren pas participar en la conquesta d'Almeria per raons de cronologia.
  • Pinós, Galceran de (2)
    Principat de Catalunya ? - Bagà 1277 Noble senyor dels castells i les baronies de Pinós (Galceran IV de Pinós), Vallmanya, Tàrrega, Gaià, Sant Jaume, l'Espà, Gósol, Saldes, Quer Foradat, Llo, Gisclareny, Alguaire, Albesa, Lillet, la Guàrdia, Talteüll i Fórnols, aquest empenyorat a Galceran per la comtessa Aurembiaix d'Urgell, i els llocs de Bagà, Gavarrós, Brocà, Barrat, Vilanova, la vall de la Vansa i diversos béns als Prats i a la Manresana i als castells de Josa, Sant Martí dels Castells, Cava, Ansovell i Queralt. Era fill de Ramon Galceran (I). El seu lloc de residència fou Bagà, capital de la baronia de Pinós, població a la qual concedí una carta de franqueses el 1233. Prengué part en la conquesta de Mallorca (1229-30) i potser també en la de València (1233-45). Participà també en les guerres nobiliàries de la Catalunya de ponent: les de 1198-1269 entre els Urgell i els Castellbò per la qüestió del casament d'Arnalda de Caboet, senyora de la vall d'Andorra, i en les de 1256-60 entre els Montcada i altres nobles aliats amb el rei Jaume I contra els comtes d'Urgell i de Foix. En aquesta darrera ocasió estigué aliat amb el comte d'Urgell. Es casà amb Esclarmunda de Canet, senyora de la Guàrdia de Ripollès.
  • Pinós, Galceran de (3)
    Principat de Catalunya ? - ? ~1294/96 Noble, senyor de les baronies de Pinós, Bagà, etc, com el seu pare Galceran (IV) de Pinós. Prengué part en una expedició amb l'exèrcit reial a València el 1255, segurament per sufocar alguna de les revoltes sarraïnes encapçalades per Al-azraq. El 1266 participà també en la conquesta del regne de Múrcia feta per Jaume I, el qual li encomanà després la guarda d'una part de la frontera valenciana, a Biar, juntament amb altres tres cavallers. El 1269 participà en la Croada a Terra Santa i continuà l'empresa, quan el rei l'abandonà, seguint els bastards reials Ferran Sanxis de Castre i Pere Ferrandis d'Híxar fins a Acre, on lluitaren contra els turcs. El 1273 refusà, com altres nobles catalans, l'ordre reial d'acompanyar el monarca en una expedició d'ajut al rei de Castella contra els sarraïns andalusos, però no persistí en la seva actitud quan aquesta qüestió desembocà en la revolta de la noblesa catalana i ajudà llavors el rei a sotmetre-la. El 1278, juntament amb Ramon d'Urtx, actuà d'intermediari en les convencions entre Pere II el Gran i el comte Roger Bernat III de Foix. Com els seus antecessors, afavorí els templers, als quals donà terres a Saldes i a Bagà.
  • pintura al tremp
    Nom genèric que hom aplica a les pastes pictòriques aquoses i cobrents, constituïdes per una trempa i un pigment. Hom sol distingir cada tremp segons la trempa utilitzada: tremp d'ou, de cola, de plàstic, de caseïna, etc. La pintura al tremp de goma és anomenada aiguada o gouache.
  • Pipí I
    ? 714 - Saint-Denis, Illa de França 768 Rei dels francs (752-768). Fill de Carles Martell i de Rotruda. El seu pare, en morir (741), li deixà el seu càrrec de majordom del palau i Borgonya, Nèustria i Provença, mentre el seu germà Carloman rebia igualment el càrrec de majordom i Austràsia, Suàbia i Turíngia. Fins el 747 compartí el poder amb el seu germà i ambdós lluitaren contra llur germà consanguini Gripó i es repartiren el seu petit domini. Alliberat Gripó, es refugià prop dels saxons, i es revoltà contra Pipí, i el 748 a Baviera, fins que finalment Pipí li donà la vila de Mans i dotze comtats; però el 751 Gripó es retirà a la cort del duc d'Aquitània. El 752, després d'haver estat decalvat el darrer rei merovingi Khilderic III, Pipí fou proclamat rei a Soissons amb l'assentiment del papa i ungit per l'arquebisbe de Magúncia Bonifaci, primera vegada que això es feia a un rei franc i instaurant així la dinastia carolíngia. L'any següent, després d'haver atacat victoriosament el ducat d'Aquitània i els sarraïns de Septimània ?on el got Ansemon li lliurà Nimes, Magalona, Agde i Besiers?, fou consagrat de nou pel papa Esteve II a Saint-Denis, consagració que estengué a la seva muller Berta i als seus fills Carles i Carloman, en canvi de l'ajuda al papa contra el rei llombard Astolf, el qual assetjà a Pavia i obligà a cedir al papat Ravenna i el seu exarcat (755). Triomfà també contra els saxons; el 759 els gots de Narbona, després d'anorrear la guarnició sarraïna, li lliuraren la ciutat, amb garantia de respecte al seu règim particular, fet que representà el seu domini sobre tota la Septimània i de tot el Rosselló fins a l'Albera. Del 760 al 768 combaté el ducat d'Aquitània, fins que, malalt, es féu portar en pelegrinatge a Saint-Martin-de-Tours i després a Saint-Denis, on morí. Els seus fills Carles i Carloman es repartiren els estats paterns, però el gran continuador de la seva obra seria el primer, que des del 771 regnaria sol. Fou home de gran valor personal, de clara visió d'estadista i un remarcable cap militar, tot i la seva baixa estatura, a la qual fou degut el seu sobrenom. Suscità un petit cicle llegendari que es reflectí en algunes cançons de gesta (Mainer, Basin i sobretot Berte aux grands pieds), subsidiari, evidentment, del del seu fill Carlemany.
  • píxide
    1901_imatge.jpgCopó. A l'antic món grecoromà era una capseta de fusta, ivori o argila, per a contenir-hi objectes preciosos. L'ús litúrgic és antic (~s IV). La forma normal, amb peu, hom la troba al s XIII.
  • plaça forta
    Ciutat fortificada.
  • Planol de planta
    2475_imatge.jpg
  • plint
    Part inferior de la base d'una columna, de forma quadrada.
  • pobla
    Nucli de població fundat en virtut d'una carta de poblament que concedia certs privilegis.
  • poblat
  • poble
    Població petita, poblat, inferior a una vila o a una ciutat.
  • Poitiers, Agnès de
    (s. Xll) Filla d'Alfons Jordà, comte de Tolosa. Muller del rei d'Aragó Ramir el Monjo (1134-1137). Bé que aquest matrimoni no fou reconegut pel papa Innocenci ll, llur filla Peronella esdevingué hereva del reialme.
  • policromia
    Art de completar amb colors les obres arquitectòniques o escultòriques. Pot ésser decorativa, convencional o realista.
  • polsera
    Guardapols d'un retaule
  • Ponç (1)
    ? segle XI - segle XII Eclesiàstic i canonista. Antic monjo de Sant Ponç de Tomeres (Occitània) i bisbe de Ribagorça (1097-d 1103). Fou consagrat bisbe pel papa Urbà II. Hàbil diplomàtic, amb l'ajuda de Pere I d'Aragó obtingué l'adjudicació de Barbastre i un lot d'esglésies prop de Lleida que pretenia el bisbe d'Urgell, i amb l'amenaça d'un judici amb la intervenció del legat papal Bernat de Toledo féu cessar les pretensions d'aquest sobre la seu de Roda. El 1101, després de la reconquesta de Barbastre, hi traslladà la capitalitat de la seva seu amb vista a ocupar més tard la de Lleida, cosa que feren els seus successors.
  • Ponç (2)
    ? segle XI Eclesiàstic. Monjo de Ripoll i amic d'Oliba. El 1105 era abat de Sant Sadurní de Tavèrnoles i augmentà molt el patrimoni monàstic. L'any 1023 fou tramès pel seu amic el rei Sanç III de Pamplona a l'abat i bisbe Oliba per a una consulta sobre moral matrimonial. El rei Sanç el féu bisbe d'Oviedo (1025), on introduí el ritus romà, i més tard restaurà la diòcesi de Palència (1035).
  • Ponç (3)
    ? segle X Abat de Cuixà (956-962). El 958 obtingué del rei Lotari un precepte reial de ratificació del patrimoni de l'abadia, patrimoni que ell augmentà gràcies a la protecció del comte Sunifred I de Cerdanya.
  • Ponç Bonfill, Marc
    Barcelona ~990 - ~1046 Jurista i conseller comtal. Canonge de la seu de Barcelona. Consta des del 1011 com a jutge i especialista en conflictes de dominis i jurisdiccions. Des del 1018 apareix estretament vinculat a la casa comtal com a preceptor de Berenguer Ramon I, jutge palatí, mestre notari i conseller de la comtessa vídua Ermessenda. Durant quaranta anys actuà en tots els judicis comtals, com en el famós d'Ullastret (1029) contra el comte Hug I d'Empúries, i en les diferències que oposaren Ermessenda al seu fill (1023). Continuà a la cort comtal en temps de Berenguer Ramon I (de qui autoritzà el testament el 1032) i de Ramon Berenguer I fins el 1046. La seva doctrina jurídica formà la base o nucli inicial dels Usatges, on consta que foren recopilats per ell i pels jutges Guillem Marc i Guillem Borrell.
  • pont
    Obra de fàbrica, estructura metàl·lica, etc, capaç de suportar càrregues dinàmiques, sobre la qual una via de comunicació, de la qual forma part el pont, pot salvar una depressió o un obstacle (riu, barranc, etc) o creuar una altra via de comunicació a nivell inferior. Els ponts o poden ésser construïts eventualment d'una manera provisional, generalment per salvar corrents d'aigua i llavors consisteixen en plataformes de taulons disposades damunt d'altres flotadors (), o bé consisteixen en taulons col·locats damunt pilars de fusta clavats al fons amb maritnets i units entre ells amb tirants. Els ponts provisionals emprats en operacions militars solen consistir en estructures metàl·liques muntades damunt camions especials o altres vehicles. Els ponts permanents són d'obra de fàbrica o metàl·lics o, més generalment, d'una combinació d'estructura metàl·lica i d'obra de fàbrica, i hom pot diferenciar-ne generalment els elements següents: els estreps o suports extrems, els pilars o suports intermedis, l'armadura de la superstructura (d'arc, de bigues, etc) i la sola (base del paviment, de la via de ferrocarril, del canal, etc). Hom anomena viaducte el pont que forma part d'una carretera o d'una línia de ferrocarril, i aqüeducte el que forma part d'una canalització d'aigua. Atenent la natura de llur estructura els ponts poden ésser classificats en ponts d'arcs o d'arcades, ponts de bigues i ponts suspesos o penjants. En els ponts d'arcs o d'arcades, el pes del mateix pont i les càrregues són transmesos als pilars obliquament, a través de l'estructura corba de cada arc, en forma de forces de compressió. En els ponts de bigues, el pes i la càrrega són transmesos als pilars verticalment, a través de les bigues longitudinals, en forma d'esforços de compressió. En els ponts suspesos o penjants, el pes i la càrrega són transmesos als pilars d'ancoratge en forma d'esforços de tracció, mitjançant els cables portadors, els quals els reben ?també en forma d'esforços de tracció? de les cadenes, barres, etc, que sostenen i suporten la sola. Els ponts d'obra de fàbrica poden ésser construïts a base de carreus, perpanys, etc, o bé amb formigó armat. En el primer cas, els ponts han d'ésser necessàriament d'arcs o d'arcades, la llum no pot ésser de més de 90 m i solen ésser construïts disposant els elements damunt construccions provisionals que són posteriorment retirades; en el segon cas ?formigó armat?, els ponts poden ésser d'arcs o de bigues i la llum pot arribar a assolir valors molt considerables. Els ponts metàl·lics solen consistir en estructures metàl·liques amb els elements units per reblons o per soldadura, muntades damunt pilars i estreps d'obra de fàbrica. L'estructura metàl·lica d'aquests ponts sol ésser constituïda per bigues mestres longitudinals, biguetes disposades transversalment damunt les bigues mestres, cuixeres disposades longitudinalment damunt les biguetes i que serveixen de base a la sola, i tirants que impedeixen la deformació de l'estructura per qualsevol força que no sigui el seu propi pes o la càrrega. Els ponts metàl·lics poden ésser construïts muntant llurs elements amb grues pòrtic que treballen damunt un pont provisional construït prèviament, o bé muntant la superstructura en un lloc diferent al del seu emplaçament, eventualment al costat de l'obstacle que ha de salvar el pont, i col·locant-la al seu lloc fent-la córrer damunt corrons motors més amunt dels pilars i dels estreps i assentant-la-hi mitjançant crics hidràulics, o bé muntant els elements en volada progressivament a partir dels costats de l'obstacle. Els ponts suspesos o penjants consisteixen generalment en dos cables o dos sistemes de cables portadors, disposats longitudinalment als dos costats del pont, ancorats a les vores de l'obstacle i fixats en els pilars d'ancoratge, de manera que formen dues catenàries sobre l'obstacle a salvar, dels quals pengen els elements de diferents longituds que sostenen les bigues de la sola del pont, generalment cadenes, barres o cables. Hom augmenta la rigidesa dels ponts suspesos mitjançant estructures laterals
  • Pont del Diable
    Vegeu diable
  • pont llevadís
    Pont utilitzat als castells i a les fortaleses per a travessar el fossat i que era aixecat per politges, cordes o cadenes.
  • Ponts, Arnau de (1)
    ? segle XII Magnat urgellenc, gran amic i conseller del comte Ermengol VI. És remarcable la seva actuació juntament amb el comte, sobretot en l'afer de la reconquesta de Lleida. El 1148 intervingué en els pactes preparatoris per a la conquesta entre Ramon Berenguer IV i Ermengol VI. Assistí al setge de la ciutat i hi rebé importants béns; un carrer de l'antiga ciutat portava el seu nom. Fou també un dels signants de la carta de població de Lleida (1150).
  • Ponts, Arnau de (2)
    ? segle XII Magnat urgellenc, probablement fill de l'antecessor i homònim seu Arnau de Ponts. El 1166 signà en l'acta de fundació del monestir premostratenc de Bellpuig de les Avellanes i l'any següent era, juntament amb el comte Ermengol, que ajudava el rei Ferran II de Lleó, a la conquesta d'Extremadura. És constant la seva intervenció en els documents d'aquest comte fins al testament d'aquest (1177), del qual fou marmessor. Serví després el rei Alfons I el Cast, el qual acompanyà en les negociacions amb Castella celebrades a Cazorla (1179).
  • porta
    Obertura feta o deixada expressament en una paret, una reixa, una tanca, etc, des del soler fins a una altura convenient, que permet d'entrar en una casa, una cambra, un clos, etc, o sortir-ne.
  • Porta Ferrada, la
    Nom amb què és conegut el porxo de triple arcada, amb una galeria sobreposada, a manera de trifori, que precedeix la gran nau del temple romànic del monestir de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà). És una obra pre-romànica, segurament de vers el 970, que degué precedir el temple pre-romànic del monestir (segurament de planta basilical) anterior a l'actual. Fou restaurada el 1931 sota la direcció dels Amics de l'Art Vell.
  • portada
    Obra d'ornamentació que, per realçar la façana principal de certs edificis sumptuosos, es fa prenent com a motiu el portal d'entrada.
  • portalada
    1755_imatge2.jpgPortal gran, especialment d'una església, d'una casa senyorívola, etc
  • pòrtic
    Espai cobert i limitat per columnes o arcs a l'entrada d'un edifici sumptuós o d'un temple.
  • porticat
    Que té pòrtics o porxos
  • Portugal, Teresa de (1)
    ? 1177? - 1250 Reina de Lleó. Filla del rei Sanç I de Portugal i de Dolça de Barcelona. Fou casada amb Alfons IX de Lleó (1191), però el papa Celestí III anul·là el matrimoni (1194). Ingressà com a religiosa en el monestir cistercenc de Villabuena (Bierzo), fundat per ella; més tard es traslladà al de Lorvan, a Portugal. Mort Alfons IX (1230), participà activament en les gestions que culminaren en la unió de Castella i Lleó, sota el regnat de Ferran III.
  • Portugal, Teresa de (2)
    ? ~1070 - Braga 1130 Comtessa (~1095-1113) i regent de Portugal (1114-28). Filla il·legítima del rei Alfons VI de Castella-Lleó i de Jimena Núñez de Guzmán, fou casada amb Enric de Borgonya (~1094) i rebé, juntament amb ell, el govern hereditari del comtat de Portugal. En morir el marit (1114), assumí la regència en nom del seu fill Alfons. Derrotà la seva germana Urraca I de Castella-Lleó (Sobroso, 1116) i s'annexà les comarques d'Ourense i Tui, però caigué presonera dels castellans a Lombrosos (1121) i hagué de reconèixer la sobirania d'Urraca a Castella i Lleó; en compensació, rebé el governament d'algunes places castellano-lleoneses. Morta Urraca, signà un pacte d'amistat amb Alfons VII (1126). Les seves relacions amoroses amb el magnat gallec Fernao Peres de Trava i el poder fora mesura aconseguit per aquest magnat provocaren l'aixecament del seu fill, que la derrotà a Sao Mamede (1128)
  • porxada
    Conjunt de porxos o de pòrtics
  • porxo
    Espai cobert, limitat lateralment per columnes o pilars, adossat pel costat oposat al de les columnes a una façana.
  • Possedoni
    ( segle IX) Bisbe d'Urgell. El 814 rebé un precepte de Lluís el Piadós, aleshores rei d'Aquitània, confirmant-li la possessió de les comarques ponentines del bisbat, recentment conquerides, i cedint-li terres fiscals per a eregir-hi monestirs. El 815 confirmà el monestir de Tavèrnoles la subjecció del potit monestir cerdà d'Umfred (prop de la Molina) i fundà el monestir de Santa Maria, al lloc de Santa Grata o Senterada (Pallars Jussà), i segurament el de Tremp. Encara era bisbe el 823.
  • poterna
    Porta petita d'una fortificació que dóna al vall
  • potestat
    Del ss X al XV, jurisdicció sobre un castell o demarcació tinguts en feu. Quan el vassall posseïa la investidura d'un feu per un senyor superior o havia estat comanat a aquest, tant aquell com els seus successors tenien el deure de retornar en determinats casos la seva possessió quan en fossin requerits, sota pena d'incòrrer en bausia. Segons les "Commemoracions" de Pere Albert (s XIII), la potestat significava l'ocupació reial i efectiva del castell.
  • prebenda
    Porció donada als canonges i monjos subjectes a una mensa o administració conjunta de béns. 2.- Porció de béns o rendes que s'assignen a un eclesiàstic en les esglésies catedrals o col.legiates perquè puguin viure i dur a terme les funscions inherents al seu càrrec.
  • prebost
    Prepòsit, cap d'una comunitat. Dignitat originàriament militar, té atribucions diverses segons les èpoques i els llocs. 2.- Cap d'una comunitat eclesiàstica, principalment del capítol catedral o d'una col.legiata. 3.- Paborde. 4.- Cap civil, magistrat, sobretot a la França medieval, amb amplis poders administratius i judicials.

1 2 3 4 5

« Volver

Buscador:

Término del Día

Castellbisbal, Berenguer de:
? segle XII - 1254?. Bisbe de Girona (1245-54) i confessor reial. Dominicà. Acompanyà Pere I de Catalunya-Aragó a la desfeta de Muret (1213). Al setge de Palma de Mallorca (1299) estimulà amb les seves paraules els combatents catalans. Fou protec...

Leer más

 
Europa Románica, © 2006 | Contacto | Inicio | | Net Consulting | RSS Feed