Europa Románica

 

Glosario de Términos

Términos que comienzan por la letra P:

1 2 3 4 5

  • Pallars-Jussà, Valença I de
    ? segle XII Comtessa de Pallars Jussà (1177-82), filla del comte Ramon VI. El seu pare morí prematurament i li deixà, en un testament del 1177, el comtat de Pallars Jussà, una honor que tenia pel rei de Catalunya-Aragó, una altra que tenia pel comte d'Urgell i uns béns a la Cerdanya i el Conflent, tot sota la guarda i batllia de la seva àvia Òria d'Entença. Per part seva, Òria féu testament pel maig del 1178, i encomanava la tutela de Valença al comte-rei Alfons I el Cast. Tanmateix, Valença governà poc temps, i morí sense successió. En compliment del testament del seu avi Arnau Mir I, el comtat passà aleshores a Dolça I, que el donà a Alfons el Cast.
  • Palou, Berenguer de
    ? - Barcelona 1241 Bisbe de Barcelona (1212-41). Entrà a formar part de la canònica de Barcelona en temps del seu oncle i bisbe homònim Berenguer de Palou (1200-06). Fou consagrat bisbe el 1212 i el mateix any acompanyà el rei PereI de Catalunya-Aragó a la croada contra els àrabs que acabà amb la victòria de las Navas de Tolosa. Gestionà el matrimoni del rei amb una filla del rei de França, que no es pogué realitzar perquè el papa es negà a anul·lar el matrimoni del rei. S'esforçà, d'acord amb unes lletres del papa, a impedir la croada contra els càtars del Llenguadoc, i per això presidí una ambaixada de catalans a París, però els interessos polítics feren fracassar les seves gestions. Després del desastre de Muret (1213) i de la mort del rei Pere, fou conseller reial i canceller de la corona catalano-aragonesa (1218). El 1219 participà amb 50 cavallers propis i peons a la cinquena croada contra Damiata (Egipte) i el 1225 a l'atac frustrat contra Peníscola. La seva actuació fou molt remarcable el 1228 en la conquesta de Mallorca, tant en la preparació com en la conquesta i en el repartiment de l'illa, en el qual rebé 875 cavalleries i vuit molins, origen de la baronia d'Andratx. Fou ferit i mutilat d'un peu en les darreres campanyes contra els sarraïns de Mallorca. El 1238 assistí a la conquesta de València amb 60 cavallers i rebé algunes cases i la senyoria d'Almonesir. En l'aspecte religiós i pastoral féu una important fundació per als pobres, dotada amb el castell d'Avinyó del Penedès i altres béns seus. Afavorí la fundació de l'orde de la Mercè (1218) i l'establiment dels dominicans (1219) i dels franciscans (1232) a la ciutat de Barcelona. El 1233 fou elegit arquebisbe pel capítol de Tarragona, però el papa GregoriIX revocà l'elecció. El 1237 afavorí la fundació del monestir de Santa Clara a Barcelona. En morir, fou enterrat a la capella de Sant Miquel de la seu de Barcelona, que ell havia fet construir.
  • Palou, Sibil.la de
    ? d 1231 - d 1280 Comtessa d'Empúries i vescomtessa propietària de Bas (1247-80), succeí el seu pare Simó de Palou. Fou casada amb el comte Hug V d'Empúries (1262). Per desavinences amb el seu fill, el comte Ponç V d'Empúries, el 1280 vengué els seus féus de Milany, Vallfogona, Llaers i Puigmal al seu parent Dalmau de Palou, el vescomtat de Bas i els castells de Monells, Castellfollit de la Roca, Montagut i Mont-ros al rei Pere el Gran i drets i rendes a Monells, Ullastret, Castell d'Empordà i Corçà, que constituïen el dot concedit pel seu marit, als bisbes de Girona.
  • Palou, Sibil.la de.
    ? d 1231 - d 1280 Comtessa d'Empúries i vescomtessa propietària de Bas (1247-80), succeí el seu pare Simó de Palou. Fou casada amb el comte Hug V d'Empúries (1262). Per desavinences amb el seu fill, el comte Ponç V d'Empúries, el 1280 vengué els seus féus de Milany, Vallfogona, Llaers i Puigmal al seu parent Dalmau de Palou, el vescomtat de Bas i els castells de Monells, Castellfollit de la Roca, Montagut i Mont-ros al rei Pere el Gran i drets i rendes a Monells, Ullastret, Castell d'Empordà i Corçà, que constituïen el dot concedit pel seu marit, als bisbes de Girona.
  • Pamplona, Garcia l de
    [ o Garcia Iñíguez] (? v. 800 - ? v. 882) Segon rei de Pamplona (852 - v. 882), fill i successor d'Ènnec l. En vida del seu pare col.laborà amb els Banu Qasi, en la derrota del general musulmà Harith ibn Bazi a Balma (842). En represàlia el sobirà cordovès s'apoderà de Pamplona (842) i dirigí una campanya contra Garcia (843). Vers el 859 fou capturat per un grup de normands, que obtingué una forta suma pel rescat. Aquest fet facilità l'ascendència política de la família Ximena i un canvi d'aliances: Pamplona s'orientà cap a l'amistat amb Astúries i l'hostilitat amb els Banu Qasi. Així, Musà ibn Musà Fortun combaté contra Pamplona (859), que fou devastada per un exèrcit cordovès, el qual destruí diversos castells i féu presoner al príncep hereu Fortuny (860).
  • Pamplona, Garcia ll de
    [ o Garcia Fortuny] (? Segles lX-X) Suposat quart rei de Pamplona (905). Fill de Fortuny Iñíguez. Besnét i hereu de Fortuny l, el qual succeí probablement essent molt jove, en abdicar aquest. Sembla que fou el darrer rei de la dinastia Ènnega, sota la regència del besoncle Íñigo Garcés i que fou deposat, juntament amb el regent, pel comte Ramon l de Pallars, amb l'ajut d'Alfons lll d'Astúries; en el seu lloc fou exaltat el seu nebot, primer sobirà de la dinastia Ximena.
  • Pamplona, Garcia lll de
    [ o Garcia Sanxes l] (? 919 - ? 970) Rei de Pamplona (925 - 970) i comte d'Aragó (Garcia ll), fill de Sanç l i de Toda. Fins al 931 estigué sota la tutela del seu oncle Ximeno Garcés, i després sota la de la seva mare, es casà amb la comtessa d'Aragó, Andregot Galindes, amb la qual cosa vinculà a Navarra el comtat aragonès, que fou encomanat al comte Fortuny Ximenes. Les tropes d'`Abd al-Rahman lll (934 i 937) obligaren la regent a sotmetre's a vassallatge; això no obstant, els navarresos participaren en la batalla de Simancas (939). Toda i Garcia lll ajudaren el comte castellà Ferran González contra Lleó, però poc després ajudaren Sanç l en la seva pugna contra Ordono lV (que tenia l'ajut del comte castellà) per la corona lleonesa; a més, aconseguiren l'ajuda cordovesa (958), gràcies a la qual el 960 Sanç fou entronitzat a Lleó i Ferran González fou captural per Garcia lll, bé que fou alliberat després i s'alià de nou amb Navarra. Des del 962, Garcia lll entrà en una coalició contra el califa al-Hakam ll i fou víctima de successives escomeses musulmanes.
  • Pamplona, Garcia lV de
    [ o Garcia Sanxes ll] dit el Tremolós (? - v. 1004) Rei de Pamplona i comte d'Aragó (Garcia lll) (v. 995 - v. 1004). Fill de Sanç ll i Urraca de Castella. Volgué mantenir la pau amb els musulmans i els estats cristians veïns; però, arrossegat pels castellans a l'aliança anticordovesa, sofrí en represàlia successius atacs d'al-Mansur; després d'una primera expedició (999), la segona (1000) conduí a la presa d'una plaça forta (possiblement Estella) i la del 1002 culminà amb la destrucció de Sant Millán de la Cogolla. Es casà (v. 981) amb Ximena Fernández, dama lleonesa de la família dels Vela.
  • Pamplona, Garcia V de
    [ o Garcia Sanxes lll] dit el de Nájera (? Atapuerca 1054) Rei de Pamplona (1035 - 1054). Fill primogènit de Sanç lll de Múnia. Heretà del seu pare el reialme pamplonès, considerablement ampliat (la Navarra pròpia, el País Basc no navarrès, La Rioja, La Bureba i els Montes de Oca). Bé que col.laborà amb el seu germà Ferran l de Castella contra el rei lleonès, Beremund lll, la incorporació de Lleó a Castella el posà en situació d'inferioritat. Amb Ramir l d'Aragó les relacions foren aviat hostils; per a la possessió de les terres de la Canal de Berdún, Cinco Villas, Egea de los Caballeros i Bárdena Reales Ramir envaí el regna navarrès i posà setge a Tafalla, d'on fou expulsat (1043). Garcia continuà l'expansió per La Rioja i ocupà Calahorra (1045), que convertí en seu episcopal. Més tard, sorgida la discòrdia amb Castella per raons de límits, Ferran l el derrotà a Atapuerca (1054), on morí.
  • Pamplona, Garcia Vl de
    [ o Garcia Ramires] dit el Restaurador (? - Lorca 1150) Rei de Pamplona (1134-50). Fill de Ramir Sanxes, senyor de Montsó, i de Cristina Rodríguez de Vivar i besnét de Garcia V. Fou elegit per nobles i prelats, en morir Alfons l el Bataller, rei d'Aragó i Pamplona. Els moments inestables de la sucessió foren aprofitats per Alfons Vll de Castella per a ocupar Nájera i La Rioja i avançar sobre Saragossa, circumstància que apropà Garcia Vl a Ramir ll d'Aragó (pacte de Vadoluengo, 1135). Després Garcia s'alià amb Castella i a canvi obtingué d'Alfons Vll la possessió del "Regnum Caesaraugustanum" (1135), però el 1136 la plaça, amb el seu entorn, fou lliurada a Ramir ll. En represàlia, Garcia s'alià amb Portugal, i els seus homes fustigaren les fronteres de Castella i Aragó. Aquestes, decidides a posar fi a l'hostilitat del navarrès, concertaren un tractat de repartiment del regne de Pamplona (Carrión, 1140), que fou traït pel castellà; però, amb tot, pamplonesos i aragonesos menaren una lluita de fronteres (1142-47). Garcia Ramires col.laborà en la conquesta d'Almeria (1147).
  • Pamplona, Sanç I de
    ? segle IX - 925 (Sanç Garcés) Rei de Pamplona (905-925), el primer de la dinastia Ximena. Fill del magnat vascó García Ximénez i de Dadilda, germana del comte Ramon II de Pallars. Convertit en capitost de tots els vascons orientals, aconseguí d'eliminar la dinastia Ènnega i els seus darrers representants, Fortuny I i Garcia II, i eixamplà les fronteres del seu regne des d'Aragó fins a Deyo (Monjardín) (905) amb l'ajut d'Alfons III d'Astúries. Lluità contra el Banu Qasi Llop ibn Muhammad, senyor de Lleida, que atacà Pamplona (905), i el qual matà en una emboscada, i contra Muhammad al-Tawil, senyor d'Osca, el qual vencé en el castell de Cer (terme de Sos) el 911. Aliat amb el rei Ordoni II de Lleó, derrotà les tropes cordoveses d''Abd al-Rahman III (batalla de San Esteban de Gormaz, 917) i ocupà Arnedo i Calahorra (918). Derrotat, però, pels sarraïns a Valdejunquera (920), reprengué tanmateix la conquesta de la Rioja, ocupà Nájera i recuperà el castell de Viguera (923), on fundà el monestir de San Martín de Albelda (923-924). A la seva mort, el seu regne s'estenia fins a l'Ebre, amb la incorporació definitiva de la Rioja alta. El succeí, sota la tutela dels seus oncles i de la seva mare, la reina Toda, el seu fill Garcia III.
  • Pamplona, Sanç III de
    ? ~992 - 1035 [ Dit el Gran] Rei de Pamplona (1000-35) i comte d'Aragó (Sanç II: 1000-35), de Ribagorça (Sanç I: 1017-35) i de Castella (Sanç II: 1029-35), fill i successor de Garcia IV. Es casà amb Múnia, dita Major, hereva dels comtats de Castella i Ribagorça, matrimoni que el 1016 l'ajudà a delimitar la frontera entre Castella i Navarra per la banda de la Rioja. Poc després, potser defensant els drets de la seva muller a la terra ribagorçana ¾Major era besnéta del comte Ramon III de Ribagorça¾, aprofità la mort del comte Guillem II de Ribagorça (1017) per a annexar-se Sobrarb, la part central de la Ribagorça (1017-18) i més tard (~1025) la resta del comtat ribagorçà. Paral·lelament, entre el 1021 i el 1023, ajudà el seu oncle el duc Sanç V de Gascunya contra el comte Guillem IV de Tolosa en canvi del vescomtat de la Lapurdi i del vassallatge del gascó. Convertit ja en el sobirà més poderós de l'àrea pirinenca i dels regnes hispànics, actuà de mitjancer en les desavinences (1023) entre el comte de Barcelona Berenguer Ramon I, que es reconegué vassall seu, i la seva mare, la comtessa Ermessenda. Poc després de la mort del seu sogre, el comte de Castella Sanç I (1017), es convertí en protector del seu cunyat, Garcia II, a qui Alfons V de Lleó havia pres les terres d'entre el Pisuerga i el Cea. La intervenció en els afers de Castella li permeté d'estendre la seva influència per les terres de Valpuesta i no li impedí de concertar el matrimoni de la seva germana Urraca (1022) amb Alfons V de Lleó, després de consultar-ho amb l'abat Oliva de Ripoll, que desaconsellà l'enllaç pel parentiu existent entre els cònjuges. Quan el comte castellà fou assassinat pels Vela a Lleó (1029), Sanç III féu valer els drets de la seva muller i ocupà Castella, malgrat d'existir descendents masculins directes del comte Fernán González. Els castellans l'acceptaren com a senyor amb la condició que declarés hereu del comtat el seu fill segon per tal d'escapar a l'absorció de Castella per part de Navarra. Reivindicant per a Castella les terres situades entre els rius Pisuerga i Cea, lluità contra el nou rei lleonès Beremund III, ocupà Lleó (1034), Zamora i Astorga i creà un efímer bisbat a Palència. Arribat així al punt culminant del seu poder, emprà temporalment el títol imperial. Poc abans de la mort de Sanç III, Beremund III aconseguí de recuperar Lleó. Del matrimoni amb Múnia de Castella, el rei de Pamplona tingué Garcia, Ferran i Gonçal, i d'una dama d'Aibar anomenada Sança, el fill natural Ramir. Tant aquest com els seus germanastres foren incorporats al govern i designats hereus en vida del seu pare. Garcia rebé Navarra, Biscaia, Guipúscoa, la Rioja, la Bureba, els Montes de Oca i, en general, una gran part de les actuals províncies de Santander, Burgos i Logronyo; Ferran fou nomenat comte de castella; Gonçal heretà Ribagorça amb Sobrarb; i, a Ramir, li correspongueren territoris de l'antic comtat d'Aragó. Malgrat que les previsions successòries de Sanç III contemplaven una certa prelacia o dret de primogenitura a favor de Garcia, la realitat és que, després del 1035, Castella, Aragó i Ribagorça-Sobrarb es convertiren en estats independents de Pamplona. Sanç el Gran exercí un autèntic protectorat sobre els territoris hispano-cristians, "de Zamora a Barcelona", mercès a la importància econòmica assolida aleshores per Navarra, que actuà d'intermediària entre la zona musulmana de l'Ebre i Europa. Considerat com a monarca europeïtzador de la Península Ibèrica, afavorí els pelegrinatges a Sant Jaume de Galícia, introduí la reforma de Cluny al monestir aragonès de Sant Joan de la Penya i al navarrès de Leire, i adoptà pràctiques feudals ultrapirinenques.
  • Pamplona, Sanç IV de
    ? 1040 - Peñalén 1076 (El de Peñalén) Rei de Pamplona (1054-76). Fill i successor de Garcia V i d'Estefania de Bigorra. Proclamat rei després de la batalla d'Atapuerca, hagué de jurar vassallatge a Ferran I de Lleó i Castella. S'alià amb el seu oncle Ramir I d'Aragó (1057), contra al-Muqtadir de Saragossa, però més tard trencà aquesta entesa i s'alià amb el capitost sarraí. Amb l'ajuda de Sanç III d'Aragó, lluità contra Sanç II de Castella en l'anomenada "guerra dels tres Sanç" (1067). En sotmetre al-Muqtadir de Saragossa i obligar-lo a pagar paries (1069-73), provocà la intervenció d'Alfons VI de Castella, aliat del saragossà, que envaí la Rioja (1074). Víctima d'una conjura dirigida pels seus germans Ramon i Ermessenda, morí assassinat. Plantejada la crisi successòria, Alfons VI de Castella-Lleó s'emparà de les terres riojanes del S de l'Ebre, més Àlaba, Biscaia i part de Guipúscoa, i Sanç III d'Aragó esdevingué rei de Pamplona (Sanç V).
  • Pamplona, Sança de
    ? - a 960 Reina de Lleó i Galícia i comtessa d'Àlaba i de Castella. Filla del rei Sanç I i de Toda Aznárez. Fou casada primer (924) amb el rei Ordoni II de Lleó i Galícia; però, vídua el mateix any, es casà amb el comte d'Àlaba, Álvaro Herramélliz. Finalment, es casà (932) amb el comte Fernán González de Castella.
  • panteó
    Església o edifici que conté les tombes dels homes il·lustres o dels sobirans d'un país. Així, l'abadia de Westminster a Anglaterra, el Panteó de Roma i la basílica de la Santa Croce de Florència, a Itàlia, el Panteó de París (on reposen, entre altres, Voltaire, Rousseau, V.Hugo, Zola, Jaurès, etc) a França, Ripoll i Poblet als Països Catalans, etc. Sepultura ?en general en forma d'edificació en l'espai o subterrània? on reposen els diversos membres d'una família.
  • pantocràtor
    Epítet aplicat a Déu Pare en el símbol de la fe i aplicat també a les representacions de Crist com a senyor de l'univers, típiques de l'art bizantí, on la figura de Crist només en bust i en actitud de beneir apareix en els absis i en les cúpules de les esglésies. El terme també és aplicat a les representacions anàlogues de l'art romànic.
  • papir
    Full artificialment compost amb tires tretes del tronc de la planta de papir, enganxades i contraplacades, que empraven els antics per a escriure-hi. Els filaments llefiscosos de la tija, un cop extrets, sobreposats en angle recte i assecats al sol, formaven làmines, que, tallades adequadament i encolades l'una darrere l'altra, constituïen el rotlle. Inicialment hom escrivia tot seguint la direcció de les fibres (part anomenada recto), mentre que a l'altra banda les fibres es mantenien perpendiculars. Quan el rotlle era ja inversible, hom aprofitava les façanes en blanc per a escriure-hi d'altres texts. L'ús dels papirs (faraònics) es remunta al s XXX aC, mentre que els grecs més antics són del s IV aC. El papir escrit més recent és una butlla papal del 1017. Vers el s I dC, per tal d'estalviar material, hom introduí el costum de tallar el papir en fascicles o quinterns, la qual cosa donà origen al còdex, precursor del llibre actual.
  • parada, dret de
    Als ss X-XII, alberga, dret d'hostatge, o la seva compensació en forma de tribut.
  • paraire
    Persona que es dedica a qualsevol de les operacions a les quals és sotmesa la llana, des del rentatge fins al perxatge. El paraire fou essencial en la indústria tèxtil dels Països Catalans des del s XIII fins a les acaballes del XVIII i el principi del XIX: dins la indústria de la llana, exercia l'element empresarial i directiu; comprava la llana i la donava a treballar als oficis subalterns ?teixidors, tintorers, abaixadors? tot reservant-se l'aprest final i la comercialització. Gaudia d'una situació preeminent dins la jerarquia dels gremis des del s XV fins al XVII. Es diferenciava del draper o comerciant de teixits de llana perquè la seva activitat era essencialment industrial i, sembla que la indústria de la llana als Països Catalans durant l'antic règim es caracteritzà pel seu accentuat caire menestral, puix que la direcció requeia en ell i no en el draper. La indústria de teixits de llana era important a les ciutats, però també s'estenia per petits nuclis de muntanya, en terres ramaderes i amb abundor d'aigües; sovint els oficis de paraire i de teixidor coincidien en una mateixa persona, com també el de paraire i abaixador. A Barcelona, el gremi de paraires es consolidà a la segona meitat del s XIV, amb ordinacions conjuntes amb els tintorers i els teixidors (1383, 1387), i durant el regnat de Ferran II, amb els importants privilegis del 1499 i del 1510, confirmats per Carles V el 1519. Aleshores ja existia el tribunal tècnic anomenat consolat del Pont de Campderà, dominat pels paraires. Felip III concedí nous privilegis al gremi el 1599. Al s XVII s'accentuaren les tensions entre els paraires i els altres gremis de la llana, en especial amb el dels teixidors, que organitzaren importants moviments de resistència (els anys 1600, 1626, 1673-75 i 1684-89), mentre que dins el mateix gremi es produí la polarització entre mestres rics i mestres pobres (1614-19) i la separació de la confraria de fadrins o joves paraires (1627, 1680). Més cordials eren les relacions amb el gremi dels tintorers (ordinacions de fabricació i de tint dels anys 1634, 1646 i 1697). Durant el s XVIII el gremi es veié ultrapassat per l'expansió dels gremis seders i, sobretot, per la indústria cotonera de les indianes. Malgrat la legislació protectora de la Junta de Comerç, el gremi de paraires de Barcelona decaigué durant la segona meitat del segle i desaparegué legalment el 1825. Els gremis de paraires s'estenien per la conca del Llobregat, el Vallès Occidental, Osona, el Berguedà, Anoia i la Garrotxa; els més importants eren els de Manresa (1370, 1400, 1413), Terrassa (1401), Reus (s XIV), Girona (1501), Moià (1523), Olot (1525), Sabadell (1559), Olesa (1620) i Castellterçol (ordinacions confirmades el 1755). Durant el s XVIII obtingueren importants privilegis industrials els fabricants de Terrassa (des del 1728), de Sabadell (des del 1732) i d'Igualada. El 1769 la Junta de Comerç promulgà unes ordinacions generals de la indústria, que estigueren vigents fins el 1789. Perpinyà fou un important centre draper durant els ss XIV i XV: el 1401 reberen ordinacions els paraires i els teixidors. El gremi de paraires fou un dels més importants de la ciutat. A Mallorca es desenvolupà a ciutat a partir del 1315; posteriorment se'n separaren els gremis d'Inca (1590) i de Felanitx (1684). A València gaudí des del s XIV fins al XVII d'una preeminència sobre el conjunt dels menestrals?????
  • paràstade
    Pilastra col·locada darrere mateix d'una columna.
  • paret
    Obra de fàbrica relativament ampla i de gruixos diversos, alçada a plom fins a certa alçària, que serveix per a tancar un espai de terreny, per a formar les cares laterals d'una casa, d'una cambra, etc, per a sostenir la coberta d'una construcció, etc.
  • pària
    Als ss XI i XII, tribut anual i a voltes mensual que els sarraïns pagaven als comtes de la Marca Hispànica com a conseqüència d'indemnitzacions de guerra o reconeixement de domini. Cobraven aquestes exaccions anomenades parias Hispaniae, els comtes de Barcelona, Urgell i Cerdanya sobre els reietons musulmans de Saragossa, Lleida, Tortosa i altres. Per a la percepció d'aquest tribut els comtes feien ús d'encarregats o cobradors.
  • pariatge
    Règim pel qual la jurisdicció reial i una de senyorial jutjaven i governaven alternativament en un mateix territori. És el cas d'Andorra, de senyoria compartida ja des del s XIII per dos consenyors (anomenats avui coprínceps), el bisbe d'Urgell i el comte de Foix i després el sobirà de França o bé el de la baronia dels Bisbes de Barcelona a Mallorca de jurisdicció mixta des del s XIII al XIX entre el rei i la mitra de Barcelona i on el govern era exercit per una cort, també mixta, anomenada cort del pariatge. Organització de defensa marítima de les ciutats i viles del litoral dels Països Catalans durant la baixa edat mitjana, encarregada, amb el concurs d'alguns vaixells armats, de netejar de corsaris sarraïns o cristians les mars catalanes. Les despeses de manutenció d'aquests vaixells foren sufragades mitjançant un impost especial, anomenat dret del pariatge, que des de la seva configuració definitiva, a la darreria del s XIV, gravava les mercaderies, tant d'autòctons com d'estrangers, que entraven i sortien per mar, els vaixells i llur personal amb taxes que oscil·laven entre l'1,6% i el 2%. El Pariatge no era una organització permanent, es convocava quan hi havia un augment de les activitats corsàries a les mars catalanes i aleshores solia durar tres anys. La corona no hi representava altre paper que el de promoure o d'autoritzar l'esforç autònom de les ciutats i viles lligades al comerç marítim. El primer pariatge sembla ésser el convocat entre la darreria del 1314 i el començament del 1315 i renovat el 1319. Probablement, les armades reunides per Barcelona, Mallorca i València, amb la collaboració d'altres ciutats i viles, en 1330-31 i novament el 1333 per fer la guerra als genovesos, tingueren molt d'un pariatge, bé que la corona contribuí també a l'esforç, en aquest cas, des del 1332. Altres convocatòries del Pariatge tingueren lloc, sembla, el 1350, el 1379 i el 1382???..
  • paries
    No hi consta res
  • parròquia
    Demarcació territorial eclesiàstica regida per un rector, un prior o un plebà. Antigament les parròquies eren regides també per un o diversos domers o un vicari perpetu quan eren subjectes a un monestir. Originàriament el mot era sinònim de diòcesi, però quan començà a utilitzar-se als Països Catalans (als ss V i VI) equivalia a entitat amb territori delimitat, clergue i patrimoni propis, dependent d'una diòcesi. Quan s'establia una parròquia en un municipi romà o ciutat i comptava amb prou feligresia era convertida sovint en diòcesi independent com en el cas d'Ègara vers el 450, i de la mateixa manera ho serien Osona, Urgell, Tortosa, Elna, Xàtiva, Dénia, etc. Al llarg dels ss VI al VIII tot el territori català s'organitzà en moltes parròquies, algunes d'elles instituïdes en predis privats, com en el cas de les esglésies pròpies, que sovint es volien escapolir de la jurisdicció diocesana. El testimoni més palpable de llur difusió el dóna l'acte de consagració de la Seu d'Urgell (839), on consten 298 parròquies dividides en pagi o valls, que foren l'origen dels posteriors ardiaconats o deganats. En reorganitzar-se el país als ss VIII i IX es crearen moltes parròquies que s'anaren multiplicant i subdividint en parròquies secundàries o sufragànies al llarg dels ss XI i XII. Una llista de parròquies del bisbat de Vic, anterior al 1154, dóna 319 parròquies amb indicació de les sufragànies. Les actes de consagració de les esglésies parroquials són sovint el document fundacional o almenys normatiu de les parròquies on consta la demarcació del seu territori, la seva dotació i subjecció al bisbe. Al s XII es generalitzà la divisió en deganats que s'anaren transformant en arxiprestats, norma que esdevingué obligatòria a partir del Concordat del 1851, restant el títol de deganat com a purament honorífic. Les parròquies tingueren una gran importància civil i social en els segles medievals, car els feligresos s'unien en universitats parroquials en els termes que tenien diverses parròquies per a tractar afers religiosos o purament civils. Foren la base per a la creació dels municipis moderns, alguns dels quals conserven el nom de parròquia, com la Parròquia de Ripoll o la Parròquia d'Hortó. Aquesta estructura és anàloga a la resta dels Països Catalans reconquerits i cristianitzats a partir del s XIII. La concentració de gent en les ciutats ha estat causa de la creació moderna de moltes parròquies en les ciutats i del tancament i supressió de velles parròquies rurals.
  • pasquer
    Dels s XI al XIII, dret que es pagava per pasturar els ramats en deveses i prats reials, baronals o de senyors aloers; pasturatge.
  • patac
    Moneda de billó del valor de dos diners; dobler
  • patena
    1900_imatge2.jpgPlatet d'or, d'argent o de metall daurat que serveix per a contenir el pa, consagrat o no, durant la missa i, eventualment, per a distribuir la comunió als fidels.
  • patge
    A l'edat mitjana, noi o jove, generalment noble, que servia els sobirans, prínceps o grans personatges, civils i eclesiàstics i solia iniciar-se en les lleis de la cavalleria. Calia distingir entre el patge de la cambra, el patge de les cavallerisses, el patge de la copa, el patge de plat, el patge d'armes, el patge de la llança, segons els serveis que efectuava.
  • Pau
    Llinatge de cavallers segurament originari del castell de Pau (Alt Empordà) i establert a ambdós vessants de la serra de l'Albera. Els primers membres coneguts són un Guillem Ramon de Pau, que apareix esmentat del 1128 al 1138, i un Berenguer de Pau, que vivia el 1073 i que hom suposava quadravi de Guillem de Pau (mort vers el 1285), que el 1270 comprà les senyories de les Abelles i de Cervera de la Marenda al comte HugI d'Empúries. El 1329 el seu nét, Guillem de Pau i d'Oms (mort vers el 1338), era lloctinent general del rei de Mallorca a les parts cismarines del seu regne (Rosselló, Cerdanya i Vallespir). Sembla que fou de dos fills del seu fill Bernat de Pau (mort en 1361/72), senyor de la baronia de Pau i de les Abelles, que sorgiren les dues línies del llinatge. Possiblement fou un altre fill de Bernat el Pere de Pau que anà a Grècia. A la línia dels senyors de Cervera de la Marenda pertangué Guillem de Pau, abat de Banyoles, i el seu germà Francesc de Pau i Amorós, que fou pare d'Elionor de Pau i d'Hortafà, dama de la reina Violant de Bar, cantada pel poeta Lluís Icard, que l'anomena na Pau. A la línia dels senyors de la baronia de Pau cal esmentar Joan de Pau (mort vers 1429), baró de Pau i senyor de les Abelles, que fou familiar de la cort de BenetXIII a Avinyó i el 1395 mantingué una guerra privada contra el seu parent esmentat Francesc. Ell mateix o un fill seu també dit Joan de Pau (mort després del 1448), fou veguer de Rosselló i Cerdanya, uixer d'armes del rei AlfonsIV, que li vengué la font Dama de Salses i fou també senyor de Cinclaus. El 1440 li foren confiscats els béns pel fet d'haver fet matar un sacerdot de la cort de la reina, però li foren restituïts l'any següent. Heretà els béns del ja esmentat Francesc de Pau, senyor de Cervera de la Marenda. Alguns d'aquests fets podrien també ésser atribuïts a un fill seu homònim, Joan de Pau (mort el 1464), que, en iniciar-se la guerra contra Joan II, es posà al seu costat i que fou germà d'Hug de Pau, comanador de Bajoles a l'orde de Sant Joan i, per tant, senyor de Bompàs i Sant Nazari, que per les mateixes raons que el germà fou exonerat d'aquest càrrec, però el recuperà el 1441 a instàncies del seu altre germà el bisbe Bernat de Pau. Sembla que tots tres foren germans de Caterina de Pau, muller de Joan Margarit, pares del cardenal Joan Margarit i de Pau. El darrer Joan de Pau fou pare del bisbe de Girona Berenguer de Pau i de Perapertusa (mort vers el 1506), que el 1495 fou nomenat capità de guerra per tal de prendre possessió dels comtats de Rosselló i Cerdanya, i de Joan de Pau i de Perapertusa (mort en 1510/11), a qui foren segrestats pel rei de França els béns que tenia al Rosselló, els quals li foren, però, retornats per FerranII el Catòlic. Morí sense fills i la seva herència fou adjudicada a les seves nebodes ¾filles de Francesc de Pau i de Perapertusa, mort abans del 1511, que potser fou l'homònim que era capità de galeres a Nàpols el 1496¾ Anna de Pau, que heretà les Abelles i Cinclaus i es casà amb Bernat GalceranIII de Pinós-Fenollet, vescomte d'Illa i de Canet, i Beatriu Joana de Pau, que heretà la baronia de Pau i la senyoria de Cervera de la Marenda i es casà (1524) amb Francesc de Rocabertí i de Bellera. Tot i això, els descendents d'aquesta segona filla acabaren essent també senyors de les Abelles.
  • Pau de Déu
    Prohibició eclesiàstica de tot acte hostil contra persones o béns en unes condicions determinades, per tal de pal·liar les guerres privades, freqüents als ss X i XI. Fou establerta per primera vegada al concili de Charroux (989) i al de Puy (990), on foren dictades normes per a protegir els més desvalguts contra les violències dels poderosos. El 977 al sínode de Llemotges, on concorregueren els bisbes i nobles aquitans, s'establí un pacte de pau i justícia recíproca. El concili de Potiers (1000) promulgà la pau pública per amor de Déu i prohibí a tothom que es prengués la justícia per la seva mà. Aquesta pau de Déu s'estengué per França i Flandes i es convocaren assemblees de bisbes i nobles, a voltes presidides pel rei, a Orleans (1010), Verdun (1016), Llemotges (1031), Bourges (1038), que excomunicaren i posaren en entredit els transgressors de la pau, i fixaren també dies i llocs en què no era permesa la guerra, i establiren la treva de Déu en els concilis de Niça (1041) i, sobretot, en el més universal de Claramont (1095).
  • Pau i treva de Déu
    Institució medieval que prescrivia uns temps i uns dies determinats de l'any durant els quals s'excloïen les lluites armades i les guerres senyorials. Es desenvolupà ensems amb la institució de la pau de Déu, encaminada a la tutela de persones i béns contra els depredadors, promoguda per l'Església. Les primeres normes de la treva foren formulades en el sínode de Vic del 1033 convocat pel bisbe Oliba, quan els cavallers es comprometeren, sota penes pecuniàries, a no guerrejar durant l'advent i la quaresma, amb els respectius complements de les setmanes fins després de l'octava de l'Epifania i de després de Pasqua, i també en els períodes de preparació a l'Ascensió fins a la vuitada de Pentecosta i de les Quatre Témpores, a més de les principals festivitats de l'any, compreses les vigílies. El concili de Narbona del 1041 les estengué a altres diòcesis, prescrites tot seguit a Normandia l'any següent i confirmades per altres sínodes, que les adoptaren arreu. En la seva evolució posterior, la treva restà com un compromís lligat per sancions econòmiques que l'autoritat civil imposà als contendents, com a mètode de via judicial, per tal d'aturar o d'evitar bel·ligeràncies que calia resoldre per les vies del dret.
  • pedestal
    1701_imatge2.jpgPilastra de poca alçària, amb base i cornisa, que suporta una estàtua, una columna, un vas o un altre motiu decoratiu.
  • pedra clau
    915_imatge2.jpgDovella central d'un arc, la darrera que hom col.loca i que, un cop posada, el tanca, li dóna estabilitat i permet de treure la cintra sobre la qual havia estat muntat.
  • pedrís
    Banc, seti de pedra o de maons, especialment el que és adossat a una paret i permet d'asseure-s'hi.
  • pedró
    Pedra posada a terra per a sostenir un altar o una creu.
  • Peguera
    Llinatge de cavallers, després nobles, els orígens del qual són obscurs. Sembla que originàriament eren castlans del castell de Peguera (Fígols de les Mines) pels Berga, que, a llur torn, el tenien pels comtes de Cerdanya. Al principi del s XII apareix documentat un Hug de Peguera, pare de Ramon de Peguera (1124). Per compres fetes als Berga esdevingueren senyors d'importants béns i d'un palau a la vila de Berga entre el 1148 i el 1190 (consten com a senyors de Berga en aquest temps Hug de Peguera, el seu fill Ponç de Peguera i el seu nét Berenguer de Peguera). El 1190 aquest darrer Berenguer vengué els seus béns i el palau a la vila de Berga a Pere de Berga. La línia primogènita dels castlans de Peguera, al Berguedà, es traslladà al Lluçanès per l'enllaç de Guillem de Peguera, castlà de Peguera, amb Ermessenda de Gurb i d'Olost, que li aportà en dot el castell d'Olost. Llur fill Ramon de Peguera i de Gurb (mort vers el 1290), senyor de Peguera i d'Olost, comprà (1281) el castell de Balsareny als Vilallonga-Balsareny i fou avi de Bernat de Peguera (mort el 1327/31), que es casà amb Blanca de Bell-lloc, senyora de la casa forta de Vinyoles (Centelles)?????
  • Penyafort, Ramon de
    Santa Margarida del Penedès ~1185 - Barcelona 1275 Eclesiàstic i canonista. Fill del cavaller Pere Ramon de Penyafort, senyor del castell de Penyafort, i de Saurina. El 1204 era clergue i scriptor de la catedral de Barcelona. Estudià cànons a la universitat de Bolonya, on exercí també el professorat (1217-22). De nou a Barcelona (1223), fou canonge i paborde de la seu, però renuncià molt aviat aquests càrrecs i ingressà en l'orde de sant Domènec, congregació que conegué a Bolonya. Després d'uns quants anys de silenci documental, que esmerçà en l'estudi i en la redacció d'alguns tractats, com la Summa de casibus poenitentiae o glosses al Decret de Gracià, acompanyà el legat papal Jean d'Abbeville (1228) en el seu recorregut pels regnes hispànics per a implantar la reforma i les decisions del concili quart del Laterà. El seguí a Roma, on fou nomenat capellà i penitencier papal i confessor de Gregori IX (1230). El papa li encarregà la compilació de les anomenades Decretals de Gregori IX o Liber extra, que foren promulgades el 1234; és l'obra que li ha donat més fama i que estigué en ús a l'Església Catòlica fins al codi de dret canònic de Pius X. També escriví aquest temps les Dubitalia cum responsionibus ad quaedam ad Pontificem. El 1235 obtingué la concessió de la regla augustiniana que normalitzava l'orde de la Mercè, al qual havia orientat en els seus orígens. El papa el volgué premiar amb la concessió de l'arquebisbat de Tarragona, però ell, cansat i malalt, el renuncià, així com els càrrecs papals, i es retirà a Barcelona, al convent de Santa Caterina (1236). En l'etapa del 1236 al 1238 desplegà una gran activitat als Països Catalans: intervingué en les corts de Montsó (1236), aixecà l'excomunió de Jaume I (1237), que fou gran amic seu, intervingué en la dimissió del bisbe de Tortosa (1237), en la provisió del bisbat d'Osca i en la del de l'illa de Mallorca, recentment conquerida, a més d'altres gestions en pla de jutge o assessor jurídic en temes d'heretgia i nul·litat de matrimonis. El 1239 fou elegit tercer general de l'orde dominicà en un capítol general de l'orde a París, on disposà una nova redacció de les constitucions, promulgades el 1241. Visità els principals convents, obtingué butlles papals per al bon desenvolupament de l'orde i disposà la plena integració de la branca femenina en l'orde. Dimití el 1240, després d'un curt però intens govern. Retornà al convent de Santa Caterina de Barcelona, on visqué trenta-cinc anys, fent de conseller del rei Jaume I, intervenint en tots els afers importants de la vida religiosa del país, fins al punt que quatre bisbats (Barcelona, Vic, Lleida i Girona) foren regits per dominicans. Actuà d'inquisidor i d'assessor jurídic en múltiples casos. També és remarcable la seva obra pastoral i missionera: fundà un studium, o escola de llengua àrab, a Tunis (1245) i un a Múrcia (1266) per a la conversió dels musulmans; a petició seva Tomàs d'Aquino redactà el manual apologètic o Summa contra gentiles, entre el 1259 i el 1261. A més de les obres citades, és autor també d'una Summa Iuris canonici, escrita, sembla, entre el 1218 i el 1221, i altres petits tractats de temes d'afinitats i consanguinitats matrimonials o compilació de decretals per a ús dels dominicans. Hom li atribueix miracles i fets extraordinaris, com la travessada del mar de Sóller a Barcelona sobre la seva capa. El concili de Tarragona del 1279 demanà ja la seva canonització, però aquesta no es féu fins el 1601; amb aquest motiu se celebraren a Barcelona dos certàmens poètics, amb participació castellana i catalana, dels quals Rebullosa publicà una extensa Relación (1601). Les seves despulles, abans venerades al convent de Santa Caterina, foren traslladades a la catedral el 1838 i a la capella actual el 1879. És patró dels col·legis d'advocats catalans.
  • Peralada, Gausbert de
    ? segle XII - ? Magnat, germà d'Eimeric i Ramon de Torrelles. Hom creu que era llinatge dels vescomtes de Rocabertí. Ramon Berenguer IV de Barcelona els cedí la vila de Peralada, que el 1128 possiblement llur pare, Berenguer Renard ?fill del vescomte Dalmau Berenguer (I) de Rocabertí?, havia deixat a Ramon Berenguer III. La possessió d'aquesta vila era discutida entre els comtes de Barcelona i d'Empúries: Gausbert i els seus germans reconegueren el 1132 la possessió de la vila i batllia de Peralada al comte de Barcelona, així com els feus de Torrelles i de Prats.
  • Peralta, Berenguer de
    ? - 1256. Frare dominicà i bisbe de Lleida. Era de la família Peralta de Lleida i consta com a canonge el 1244. Seguint l'exemple del bisbe Guillem de Barberà i els consells de sant Ramon de Penyafort es féu dominicà. Es remarcà per la seva virtut i fou elegit bisbe a la mort del seu antecessor (1255), però es resistí a acceptar. Consta la seva actuació episcopal pel maig del 1256, i morí quatre mesos després. Hom el venera com a sant, sense, però, haver estat mai reconegut oficialment el seu culte.
  • Perapertusa
    Llinatge noble originari del Perapertusès, que posseí el castell de Perapertusa, que li donà el nom, i s'establí al Rosselló. El genearca conegut és Amell, casat amb Ermengarda i pares de Seguer I de Perapertusa, senyor del dit castell, que el 1017 assistí a la fundació del bisbat de Besalú, i de Pere I de Perapertusa, el qual fou pare de Ramon I de Perapertusa i de Berenguer I de Perapertusa, els quals, el 1073, signaren l'acta d'unió de l'abadia de Cubieras a la de Moissac. El darrer fou avi de Berenguer II de Perapertusa, que el 1140 era senyor dels castells de Perapertusa, Montalbà i Querbús, la Torre de Triniac i les forces de Rufiac i Cucunhan. Amb el seu fill Berenguer III de Perapertusa (mort després del 1193), casat amb Comdors, es trenca el fil genealògic. Un Guillem i un Seguer de Perapertusa el 1242 hagueren de refugiar-se a les terres del comte rei, fugint dels croats antialbigesos. Sembla que hi hagué diferents línies del llinatge, una de les quals tingué les senyories de Montalbà i Bellestar i anà a parar per enllaç als Senespleda, senyors de les Fonts, i una altra les de Trevillac, Sequera i Rocaverd, que sembla que acabà refonent-se amb la línia de Rebollet. Berenguer de Perapertusa (mort el 1309) s'establí al Rosselló, on es casà (abans del 1276) amb Clemència d'Hortafà, òlim de Durban, senyora de la baronia d'Hortafà, i tingueren Berenguer de Perapertusa (mort el 1360), dit també Berenguer d'Hortafà, el qual es casà amb Esclarmunda de Santjoan, senyora de la baronia de Sant Joan de Pladecorts. Ambdós foren pares de Berenguer d'Hortafà, baró d'Hortafà i de Sant Joan de Pladecorts, que continuà el llinatge dels Hortafà, i de Pere de Perapertusa, que es casà (1355) amb la pubilla Margarida de Corbera, hereva de la baronia de Corbera del Castell, que heretà llur filla Hugueta de Perapertusa i l'aportà al seu marit Francesc de Sagarriga i llurs descendents. Un Seguer de Perapertusa era casat (1412) amb Anna de Parestortes, senyoria que passà, per enllaç d'una néta seva, als Oms. Un Amell de Perapertusa era el 1344 mestre dels ports del Rosselló i s'havia casat amb la pubilla Francesca Albert?????
  • Peratallada, Guillem de
    ? segle XII - ? Bisbe de Girona (1160-68). Era de la família empordanesa dels Peratallada i nebot, sembla, del bisbe de Girona Berenguer Dalmau. Era canonge el 1138. Assistí a la cort d'Osca del 1162 i signà la publicació del testament sagramental del comte Ramon Berenguer IV. Dotà i afavorí la canònica de Sant Pere Cercada. El 1166 féu vot d'anar a Terra Santa. El mateix any acompanyà el rei Alfons a l'expedició de Provença. Inicià les obres del palau episcopal de Girona.
  • perdonament
    Dels ss X al XV, absolució donada pel senyor d'un feu a favor del vassall per les faltes comeses per aquest i que havien donat lloc o podien donar lloc a rancures.
  • Pere
    ? - 973 Bisbe de Barcelona (959-973). Defensà, juntament amb els bisbes de les altres seus catalanes, els interessos comuns del país, en el retrobament de la unitat amb la restauració de l'arquebisbat de Tarragona, fent cara primer a les pretensions personals de l'abat Cesari de Santa Cecília de Montserrat, titulat arquebisbe a Compostel·la el 959 sota aparença de validesa apostòlica, i acceptant després el nomenament expedit per Joan XIII el 971 a favor del bisbe de Vic Ató, assassinat en tornar de Roma. Assistí activament a l'acte de la consagració del monestir de Sant Benet de Bages (972), celebrat amb gran brillantor eclesiàstica i social, i procurà el millorament de l'església barcelonina amb l'acceptació de nombrosos béns deixats pel comte Mir.
  • Pere Berenguer
    ? segle XII - ? Bisbe d'Urgell (1123-41). Assistí a un concili de Narbona el 1128. Augmentà els béns de la diòcesi i fixà en 45 el nombre dels seus canonges (1134). És remarcable l'acord que féu, amb intervenció dels comtes de Pallars, del legat pontifici i d'altres nobles i abats, amb el bisbe Gaufred de Roda que posà terme a les llargues discusions entre les diòcesis d'Urgell i Roda-Barbastre sobre els límits de les jurisdiccions respectives: quedaven per a Urgell les valls de Senet i de Boí, les d'Areny, de Girbeta i de Montanyana, totes les esglésies dels comtats de Pallars i d'Urgell a l'est de la Noguera Ribagorçana, i a l'altra banda, Sant Esteve de la Sarga. Aquest conveni, que en principi es féu per vida dels pactadors, esdevingué a la llarga definitiu.
  • Pere Bernat
    ? segle XII - ? Bisbe d'Elna (1113-29). Inicià les seves actuacions amb la intervenció en un plet entre els monestirs de Cuixà i d'Arles sobre la possessió de Sant Pere de Torrelles (1114). El mateix any aprovà la unió del monestir del Canigó i el de la Grassa. Consagrà algunes esglésies, com Sant Esteve de Salses (1114), Sant Nazari de Torderes (1116), Sant Sadurní de Montesquiu i el monestir de Sant Andreu de Sureda (1121) i assistí a la consagració de Sant Quirze de Colera (1123). El 1126 anà a Terra Santa i al seu retorn cedí la vila i l'església de Marcèvol als canonges del Sant Sepulcre, on aquests fundaren un priorat. Finalment assistí a un concili de Narbona (1129) on es fundà una confraria per ajudar a la restauració de Tarragona.
  • Pere Cornell
    ? segle XIII Noble ribagorçà. Ja de molt jove estigué lligat amb el seu oncle Eiximèn Cornell al cercle de consellers de Jaume I de Catalunya-Aragó. A la mort del seu cunyat Pero Ahonés (1226), figurà com a cap de Ribagorça i Sobrarb, entre els cavallers que, entorn de l'infant Ferran, es dreçaren contra el rei. Reconciliat amb aquest (1227), lluità des d'aleshores fidelment al seu servei i participà en la conquesta de Mallorca al davant de cent cinquanta cavallers (1229), i després, de Borriana (1233) ¾d'on fou nomenat capità¾, de València i d'Almenara. Intervingué en l'atorgament dels furs als nous pobladors del Regne de València. El 1236 era majordom del regne d'Aragó.
  • Pere Orsèol [sant]
    Venècia ? - Cuixà 992 Dux de Venècia (976-978), monjo de Cuixà. Noble venecià que en una rebel·lió derrocà el dux de Venècia Pere Claudià IV, i fou enlairat al seu torn dux de Venècia i de Dalmàcia (976). Se li atribueixen algunes millores en el govern i en la legislació del ducat i la reedificació del palau ducal i de l'església de Sant Marc de Venècia, destruïts en la revolta provocada per ell. De temperament inquiet i religiós i angoixat per haver causat la mort del dux Pere Claudià IV (976) el seu conseller, el monjo i futur fundador dels camaldulencs, Romuald, li aconsellà la renúncia i l'abandó del món. El pas per Venècia de Garí, abat de Cuixà, home de gran fama de santedat, el decidí juntament amb Romuald, Joan Morosini, gendre del dux, Joan Gradónico i l'eremita Marí a abandonar Venècia i a seguir-lo al seu monestir a fer penitència. Pere Orsèol renuncià el ducat en el seu fill i després d'una fugida èpica i de nit per no ésser reconegut se n'anà d'Itàlia i es dirigí a Cuixà (978). Pere Orsèol féu el noviciat i professà al monestir, d'on el 980 tenia el càrrec de sagristà. Vers el 988 es desféu el grup dels venecians: Romuald i Marí retornaren a Itàlia i Joan Gradónico acompanyà el comte Oliba Cabreta en el seu frustrat viatge penitencial a Terra Santa i després sojornà amb el comte a Montecassino. Pere Orsèol restà a Cuixà fins a la seva mort, el 14 de gener de 992. Hom creu que tingué contactes amb Oliba, futur abat de Ripoll i de Cuixà, i bisbe de Vic, i que influí en la seva vocació religiosa. Oliba, vers el 1022, féu el trasllat de les seves relíquies a l'interior de l'església de Cuixà i en decretà el culte solemne. Hom li dedicà un epitafi en vers. Al final del s XI fou redactada a Cuixà una biografia seva.
  • Pere Sacoma [de Coma]
    Coma, Solsonès ? - Lleida 1221 Arquitecte. Establert a Lleida almenys des del 1180. El 1193 fou nomenat pel bisbe Gombau de Camporrells mestre de l'obra de la seu lleidatana, instal·lada llavors a l'antiga mesquita, i coneguda més tard per Santa Maria l'Antiga. Hi féu diverses obres. Inspirant-se en l'escola romànica tolosana, projectà l'actual catedral vella. Les obres començaren el 1203 i foren prosseguides per ell mateix almenys fins el 1221, any en què consta ja difunt. Aquell any el capítol feia tractes, una compra-venda amb Berenguer de Coma, que sembla ésser un nebot de l'anterior, sobre un alberg o obrador que havia pertangut a aquell. Altres concessions a Pere Ferrer de Coma indiquen que els dits individus foren col·laboradors seus i continuadors de l'obra de l'antiga seu.
  • Pere, Jaume
    No hi consta res

1 2 3 4 5

« Volver

Buscador:

Término del Día

Tolosa, Ramon II de:
? segle IX - 923/24 Comte de Tolosa (918/919-923/924), fill gran i successor del comte Odó I i de la seva muller Garsenda d'Albi. Es dividí les possessions del pare amb el seu germà Ermengol, que posseí el comtat de Roergue. En indivís tingueren...

Leer más

 
Europa Románica, © 2006 | Contacto | Inicio | | Net Consulting | RSS Feed