Europa Románica

 

Glosario de Términos

Términos que comienzan por la letra P:

1 2 3 4 5

  • paborde
    Títol eclesiàstic donat al canonge o al monjo que regia una pabordia.
  • pabordia
    A les catedrals i als monestirs, administració que tenia cura d'un lot de béns i de la seva gestió. A les catedrals foren creades pabordies al s XII; sovint eren dotze i tenien el nom de cadascun dels mesos de l'any. El paborde corresponent cobrava les rendes dels béns que li eren assignats i havia de mantenir els canonges el mes de la seva titulació. Als monestirs tenien una missió semblant i rebien el nom del sector o la propietat principal dels béns que administraven: a Ripoll, per exemple, hi havia la pabordia d'Aja (Cerdanya) i la de Palau (Osona). Casa monàstica petita que depenia d'un gran monestir; equivalia a un títol inferior al de priorat (per exemple, les pabordies de Castellterçol o de Caselles, dependents del monestir de l'Estany).
  • pacte de Toro
    Tractat de pau signat a la ciutat de Toro el 26 d'agost de 1218 entre Alfons IX de Lleó, la seva muller Berenguera i llur fill Ferran III, el Sant. L'acord, pel qual Ferran era reconegut rei de Castella, posava fi a una guerra entre castellans i lleonesos per la successió d'Enric III, monarca castellà que havia mort prematurament el 1217, deixant la corona a la seva germana Berenguera I de Castella, la qual, en contra de la voluntat del seu marit, havia abdicat en Ferran.
  • Padern
    ? segle XI Bisbe dels cristians de Tortosa. El 1058 assistí a la consagració de la catedral de Barcelona i el 1068 signà de nou l'escriptura de dotació de la mateixa catedral atorgada per Ramon Berenguer I. No se sap si amb l'escomesa dels àrabs s'interrompé la successió pastoral de Tortosa, ni tampoc si aquest bisbe residia a Tortosa o si, com és probable, era un simple bisbe titular, condicionat a la futura conquesta de la ciutat.
  • padró
    Senyor d'un serf. Darrer senyor d'un esclau emancipat.
  • padró de mas
    A la Catalunya Vella, del s XIII al XV, els fills i les filles del pagès de remença que eren adscrits a un mas mentre no fossin redimits. No tenien dret de llegítima sobre els béns immobles (entre aquests, el mas), per raó d'herència. Però si hi havia heretament, donació per raó de noces, o una altra transmissió semblant atorgada pel pare a favor d'un altre fill, aleshores tenien llegítima sobre l'immoble, encara que no podien exigir que per a fer-la efectiva fos venut el domini útil.
  • paer
    Nom donat a Lleida, Tàrrega, Cervera, Balaguer, Agramunt i altres poblacions, especialment de la regió de Lleida, als magistrats que detenien les facultats rectores i executives dels respectius municipis, designació equivalent a la de jurat, conseller, cònsol o procurador que rebien en altres poblacions. Llur nombre oscil·lava entre 3 i 4 i representaven els diversos estaments de la població. A Lleida, a partir del 1499, el paer en cap havia d'ésser forçosament de la mà major, que incloïa des d'aquesta data els cavallers i gentilhomes; des del 1509 havia d'ésser elegit entre els cavallers, i els tres restants corresponien als estaments de ciutadans, doctors o metges, al de mercaders, notaris o apotecaris i al de menestrals o llauradors. Cadascun dels quatre prohoms als quals Jaume I de Catalunya-Aragó confià el 1229 l'administració comunal barcelonina, autoritzant-los a prendre consellers que els assessoressin en llur càrrec. El 1249 el rei els facultà perquè en acabar l'any de govern elegissin els successors. Foren suprimits, però, el 1257 pel rei, i subsistiren tanmateix els vuit consellers com a consell del veguer. A Tortosa, des del 1276 fins a la Nova Planta, jutge representant de la ciutat que assistia amb caràcter assessor i executiu el veguer per a assegurar la pau i l'ordre públic. Llur nombre fou de quatre, elegits a partir de 16 prohoms (quatre per parròquia), entre els quals el veguer n'escollia quatre (un representant per parròquia).
  • pagès de remença
    A l'edat mitjana, pagès que estava adscrit a la terra i sotmès als mals usos. Als ss X i XI, en les transmissions del domini de les terres, hom ja hi comprenia el domini existent sobre les persones que hi eren establertes.
  • pagus
    Territori d'extensió variable que, a l'època romana, comprenia nuclis rurals (no ciutadans) sense defenses emmurallades. A partir de la reconquesta del s IX el nom fou usat indiferentment per a designar alguns comtats catalans; més endavant hom el donà sovint a uns altres territoris desproveïts temporalment de comte o dependents administrativament de comtats més importants. Així, aparegueren els pagi de Besalú, Berga, Peralada, Pallars, Ribagorça, Conflent, Vic, Manresa, etc, i uns altres més enllà, com el de Carcassona. Es fa difícil de destriar, però, si el mot pagus té significat político-administratiu o bé simplement geogràfic quan es refereix a demarcacions més petites, com el pagus de Talló i el de Baridà.
  • País Valencià. Conquesta de València
    Campanya militar de conquesta de la ciutat de València i del territori que després havia d'ésser el Regne de València, empresa pel rei Jaume I de Catalunya-Aragó amb l'ajut de tropes catalanes i aragoneses. La conquesta ja havia estat ambicionada, a partir de l'afebliment àrab, iniciat pel 1080, pels reis de Castella i els d'Aragó, i pels comtes de Barcelona. Inicià les intervencions el rei Alfons VI de Castella el 1086, seguides de la campanya i conquesta del Cid, revoltat contra el rei castellà, a partir del 1093. Mort el Cid (1099), la seva vídua Ximena Díaz i les tropes castellanes hagueren d'abandonar la ciutat el 1101, a despit de l'ajut que li feren Ramon Berenguer III i Alfons VI. Alfons I el Bataller, rei d'Aragó, emprengué campanyes contra València a partir del 1117, i arribà a atacar la ciutat el 1125 i el 1129. La unió del Principat de Catalunya i el regne d'Aragó i la conquesta de Tortosa (1148) obria el futur Regne de València a la conquesta catalano-aragonesa; Alfons VII de Castella-Lleó, el 1151, en el pacte de Tudellén (Tudilén), cedia a Ramon Berenguer IV la conquesta dels territoris de València, Dénia i Múrcia, en condició de vassallatge. El rei Alfons I de Catalunya-Aragó començava la conquesta de les places frontereres del Matarranya, Xivert i Orpesa, ajudat pels ordes militars, i arribà a assetjar la ciutat de València el 1172. En un nou tractat, amb el rei Alfons VIII, firmat a Cazola el rei Alfons I portava la conquesta de les zones de València, Xàtiva i Dénia fins a la part de Biar (Alcoià) i renunciava al regne de Múrcia, a canvi de deseixir-se del vassallatge que devia per València al rei de Castella com a conseqüència del tractat de Tudellén. La represa musulmana sota l'imperi almohade tornà a paralitzar la conquesta, tot i que Pere I de Catalunya-Aragó tornava a assetjar València el 1206 i aconseguia la recuperació definitiva del Racó d'Ademús el 1210. El rei Jaume I, amb la base dels dos tractats anteriors, volgué reprendre les campanyes valencianes el 1225 amb el setge fracassat de Peníscola. La política interna del regne musulmà de València, amb el destronament d'Abu Sa'id i la secular tutela dels reis catalano-aragonesos sobre València, fou causa de la represa de la intervenció el 1229, a càrrec dels aragonesos, per trobar-se en aquest moment els catalans en plena conquesta de Mallorca. El 1232 el noble aragonès Balasc d'Alagó conquerí Morella, i això esperonà el rei Jaume a emprendre la conquesta definitiva del futur Regne de València, que sembla que fou decidida a la cort de Montsó (1232), on arribà el privilegi de croada que el papa Gregori IX concedia a la campanya. El 1233 un grup de forces aragoneses partí de Terol per conquerir Borriana, i després capitularen Peníscola, Xivert, Cervera del Maestrat, Castelló de la Plana i altres castells fins a Vilafamés. El mateix any el rei féu una campanya fins a Alcàsser i la torre d'Espioca, per Morvedre i Puçol, però retornà a Borriana sense que Zayan ibn Mardanis, que havia destronat Abu Sa'id, li presentés batalla. Una nova campanya de Jaume I del 1235 arribà fins a Cullera i Alzira, evitant València. Entretant el destronat Abu Sa'is veient la impossibilitat de recuperar València, es féu batejar i féu cessió de part dels seus béns a Sogorb i altres al rei Jaume. El 1236 era reconquerit el Puig, en plena Horta de València, que fou encomanat a Berenguer Guillem d'Entença, i la cort de Montsó tractà de l'ocupació definitiva de València. Zayan intentà aleshores de passar a l'ofensiva i recuperar el Puig, punt clau d'amenaça a la ciutat de València, però fou derrotat (1237). Durant més d'un any continuà l'estancament de la conquesta i les dificultats per mantenir el Puig, i això mogué el rei Jaume a fer, pel gener del 1238, el jurament de no ultrapassar Terol ni Tortosa fins a haver conquerit la ciutat de València. El rei de València intentà aleshores de pactar amb Jaume I, però aquest s'hi negà i continuà adquirint castells del país per conquesta o per capitulació, fins que el 23 d'abril de 1238 començava el setge formal de la ciutat. Fracassat
  • País Valencià. Època musulmana
    Hom ignora com foren ocupats pels musulmans els sectors septentrional i central del País Valencià. Sembla que de l'exèrcit de Tariq ibn Ziyad que conquistà la vall de l'Ebre i arribà a Tortosa, es destacà un contingent de berbers que ocupà València, ciutat que potser fóra destruïda aleshores ¾com ho fou Tarragona¾ o que potser ja d'abans es trobava molt decaiguda. Hom ha considerat que, fins i tot, havia perdut el seu nom romà, i que correspon a la Madina al-Turab o 'vila de terra' que esmenta al-Razi, i que el topònim Balansiya (cora de Tudmir, arabització del del seu senyor, i comprenia les viles de 'Uriula (Oriola), Laqant (Alacant), 'Ils (Elx), Mula (Mula), Lurqa (Llorca), Blntla (Villena?), Bqsra (Cehegín) i Iyih Ello (Elda). Teodomir casà una de les seves filles amb Hattab, personatge de les tropes sirianes de Balg que el 744 s'establiren a Tudmir, i llavors es produí la islamització del territori. L'emir 'Abd al-RahmanI reeixí a imposar l'autoritat dels omeies de Còrdova a la regió oriental d'AlAndalus i ocupà i destruí la ciutat de València (778). A 'Abd Allah, un príncep omeies revoltat repetidament contra els seus parents els emirs de Còrdova, li fou reconegut per al-HakamI el govern semiindependent de la regió de València (802); aquest príncep 'Abd Allah és anomenat al-Balansí (això és 'el valencià') pels molts anys que visqué a València, on es construí la residència i parcs de Russafa. La pacificació interna assolida per 'Abd al-Rahman III, el primer califa de Còrdova, i la seva política fusionista dels grups ètnics, produïren una prosperitat econòmica general i una intensa floració cultural. Fou aleshores que certes plantes de procedència oriental, com la taronja, l'arròs, el canyamel, etc, es generalitzaren a les terres valencianes, on els sistemes de regadiu foren intensament perfeccionats pels sarraïns. El segon califa cordovès, Hisam II, cedí pràcticament el poder al ministre Almansor, cap d'un invicte exèrcit professional de berbers i eslaus que estemordí els regnes cristians nord-hispànics. El règim de dictadura militar d'Almansor no foren capaços de mantenir-lo els seus fills, i el califat començà a descompondre's en la pugna irreductible de les bandositats de berbers, eslaus i hispanoàrabs. En un desesperat intent d'aturar la desintegració del califat de Còrdova, fou proclamat califa a València un príncep omeia, 'Abd al-Rahman IV al-Murtadà (1018), però aviat fou assassinat. El succeí (1027) un altre príncep, Hisam III, que residia a Alpont, el qual fou l'últim califa de Còrdova, destronat el 1031. La zona oriental d'Al-Andalus havia caigut tota en poder dels eslaus, però no assolia coherència. Dos sequiers eunucs, Mubarak i Mu&daR;ffar, foren els primers senyors independents de València (1011), els quals la governaren efímerament, amb despotisme i dilapidació. València fou llavors incorporada als dominis de Labib, taifa de Tortosa (1017). Un eslau audaç i ambiciós, Mugahid, s'havia apoderat de Dénia (1010) i de les illes Balears (1015), i fou el pirata més important d'aquella època, puix que dominà transitòriament Sardenya i depredà el litoral de Toscana. Els taifes eslaus decidiren d'elegir un sobirà que els aglutinés, i el 1021 proclamaren a València 'Abd al-'Aziz, un jovenet de quinze anys, nét del famós Almansor. Però el taifa de Dénia Mugahid mai no volgué subordinar-se i el taifa d'Almeria i Múrcia que se li sotmeté (1038) no tardà a emancipar-se (1041). 'Abd al-'Aziz regnà a València quaranta anys (1021-1061) i, per bé que desproveït de talent militar i polític, fou el principal dels taifes valencians; construí una magnífica almúnia al raval de la Vilanova (que després seria palau dels reis cristians i ara és el parc dels Vivers municipals), i encerclà la ciutat d'unes robustes muralles que, segons al-'Udri, l'havien convertida en la plaça més forta de tot Al-Andalus, i gràcies a les quals pogué més tard resistir els setges del Cid i de JaumeI, que només la guanyaren per capitulació. En morir 'Abd al-'Aziz el 1061, el succeí el seu fill 'Abd al-Malik, el qual es casà amb una filla del rei d
  • País Valencià. La conquesta i el repoblament
    La descomposició política del País Valencià en taifes musulmanes ¾Abu Sa'id a Sogorb, Zayyan a València, Ibn Hud a Alzira-Xàtiva-Dénia¾ coincidí amb l'inici del procés preliminar de la conquesta cristiana. Si bé els primers moviments foren duts a terme per cavallers fronterers, exclusivament aragonesos, que per iniciativa particular feren incursions per les altes terres castellonenques, l'inesperat èxit de Balasc d'Alagó a Ares i Morella, al final del 1232, obligà JaumeI ¾fins aleshores ocupat amb Mallorca¾ a interessar-se en els possibles esdeveniments bèl·lics que s'hi produïssin i àdhuc encapçalar-los. La reunió d'Alcanyís del començament del 1233, que reuní el rei, el mestre de l'Hospital, Hug de Forcalquier i Balasc d'Alagó comportà per primera vegada la planificació oficial de la conquesta, que fou projectada en tres etapes. La primera, després de la cessió dels drets adquirits per Balasc d'Alagó, se centrà a completar l'expansió militar de la regió castellonenca: presa de Borriana (1233), Peníscola, Xivert, Cervera, Polpís, Castelló, Borriol, les Coves de Vinromà, Vilafamés, etc, llevat d'alguns nuclis aïllats de la feréstega serra d'Espadà. La convocatòria de corts a catalans i aragonesos a Montsó el 1236 i la concessió de la butlla de la croada per part del papa Gregori IX el 1237 inicià la segona fase, que tingué per objecte la presa de la ciutat de València (1238) i de la plana valenciana fins als voltants del Xúquer. Finalment, després d'una treva amb els musulmans, que el rei aprofità per a la posada en marxa del nou regne, en 1243-45 JaumeI posà fi a la conquesta fins als límits ¾Biar al S¾ que els anteriors tractats amb Castella de Tudillén i de Cazorla li havien imposat, ratificats de nou a Almirra (1244). Però la conquesta del País Valencià, a part l'activitat pròpiament militar, es caracteritzà, sobretot, per la rapidesa amb què fou duta a terme i per l'escàs al·luvió demogràfic malgrat les gràcies espirituals concedides per la croada i les materials concedides pel rei per estimular els combatents. Prevalgué, per tant, l'ocupació al veritable repoblament, que només es posà en pràctica en llocs expugnats per força, cosa que comportà la substitució dels pobladors musulmans per cristians. Però, en general, prevalgué la desproporció entre l'element cristià i el musulmà (el 1272 la població del regne fou avaluada en 30 000 cristians i 200 000 musulmans). L'establiment dels nous i escassos pobladors cristians fou supervisat personalment pel mateix rei i es polaritzà en dues clares directrius. Als nuclis urbans i estratègics de primer ordre hom utilitzà el sistema de repartiment individual, que atribuïa a cada ocupant una casa, un hort, una vinya i una jovada, origen d'un tipus de propietat rústica: repoblament de terres reials, pròxim al litoral i amb elements procedents principalment del Principat (1 018 cases catalanes enfront de 597 d'aragoneses, segons sembla que es desprèn del Llibre del Repartiment, o potser amb una major proporció aragonesa). Cal tenir en compte però, que no era sinó una primera onada de repobladors susceptible d'ulteriors ratificacions o modificacions. D'altra banda, la manca de repobladors per a aplicar aquesta modalitat a tot el país, a més dels compromisos contrets amb els dirigents musulmans (concretament, la no-expulsió), obligà el rei a cedir la major part de l'àmbit rural ¾de forma genèrica¾ als senyors conqueridors. Així, el repoblament senyorial del rerepaís valencià, amb aragonesos dominants sobre la població autòctona de vassalls musulmans, s'oposava amb el seu latifundi continental al repartiment originari. Una sèrie de factors que arrenquen dels mateixos dies de la conquesta modelaren, per tant, una gran part de la història del País Valencià, caracteritzada per la demografia (que revela una triple influència, d'elements cristians encara en minoria catalano-aragonesa, d'una àmplia massa musulmana vassalla d'aquesta minoria i d'una potent minoria semita que vivia al marge dels canvis polítics), per l'economia (amb predomini de l'agricultura extensiva, continental, seguida d
  • pal.li
    Insígnia pontifical consistent en una banda circular blanca, ornada amb quatre o sis creus, que el papa i alguns arquebisbes que en tenen el privilegi es posen al voltant de les espatlles, amb les puntes penjant sobre el pit i sobre l'esquena. És de llana blanca d'anyell beneïda pel papa el dia de Santa Agnès, a l'església de la santa a Roma. D'origen obscur, equival a l'omofori oriental.
  • paladí
    Heroi cavalleresc. Derivat de comes palatinus i de palatinus, títols aplicats als funcionaris de la cort imperial, indicà, segons la tradició, els dotze cavallers ?entre els quals figurava Rotllan? enviats a Hispània per Carlemany per combatre els infidels.
  • palatí
    A l'època imperial, nom que rebien els qui exercien alguna missió al palau, ja fos en l'administració de béns, redacció de constitucions i altres manaments, seguici de l'emperador, etc. Hi eren compresos el qüestor de palau, el cambrer major, el canceller, el comte de les liberalitats, el dels interessos privats, el dels domèstics, tant dels cavallers com dels de peu, els comtes i ducs dels militars, mestres de les escrivanies d'epístoles, de libels, de manaments i de curs de memorials, el primicer dels notaris consistorials, etc, així com els subalterns de tots ells. Els palatins de major categoria rebien els tractaments de spectabilis (honorable) i clarissimus; els menys enlairats els de prefectissimus i egregius.
  • Palimpsest
    Còdex o document de pergamí reescrit. Els palimpsests a l'edat antiga i medieval foren deguts tant per la pèrdua d'interès del text primitiu com per l'escassetat de pergamí nou per a escriure. La neteja del pergamí es feia o bé amb líquid que esvaïa la tinta o bé rascant l'escriptura primitiva. No és pas veritat, com s'ha dit, que els monjos esborressin els texts pagans per tal d'escriure-n'hi de religiosos al damunt, car hi ha casos de texts clàssics escrits damunt texts religiosos (com passa al còdex 103 de Ripoll, en què, al damunt d'homilies i d'un tractat de medicina dels ss X i XI, hi ha la Farsàlia de Lucà, reescrita al s XIII). Són cèlebres els palimpsests de Ciceró, d'Aulus Gel·li, de Gai, per a l'antiguitat tardana; a l'edat mitjana són més freqüents. El palimpsest més antic relacionat amb Catalunya és un document reial visigot de mitjan s VII reescrit amb un document de l'any 702. Al s XIX, quan es començaren a descobrir, la lectura dels palimpsests es feia pintant el pergamí amb àcid gàl·lic, que al cap d'una estona es tornava fosc i destruïa el pergamí; modernament hom utilitza la llum ultraviolada, amb bons resultats. Text escrit al damunt d'un altre després d'esborrar-lo.
  • Pallars Jussà, Arnau Mir de
    (s. Xlll) Comte de Pallars Jussà (1124-74). Fill del comte Arnau Ramon i successor del seu oncle Bernat Ramon. Fou un dels personatges que intervingueren en les negociacions catalano-aragoneses que portaren el comte de Barcelona Ramon Berenguer lV al govern d'Aragó (1137) i fou un gran col.laborador d'aquest darrer: prengué part en la conquesta de Lleida i probablement Tortosa; el comte premià aquests serveis confiant-li la plaça de Fraga. També ajudà el seu senyor en la guerra contra Sanç Vl de Navarra, en la qual caigué presoner. El 1157 féu testament i posà el seu fill menor i el govern del comtat sota l'alta senyoria de l'orde de l'Hospital; el testament fou ratificat el 1171, tres anys abans de morir el comte, però el seu fill Ramon V en féu cas omís. Arnau Mir s'havia casat amb Estefania, filla d'Ermengol Vl d'Urgell.
  • Pallars Jussà, Arnau Ramon l de
    (?--v.1112) Comte (1098) de Pallars Jussà. Fill de Ramon lV i de Valença de Tost. Succeí juntament amb el seu germà Pere Ramon l al seu pare, Ramon lV; morí avans que Pere Ramon l.
  • Pallars Jussà, Bernat Ramon de
    (?-Corbins, Segrià 1124) Comte de Pallars Jussà (1112-1124). Fill de Ramon lV, succeí el seu germà Pere Ramon. Col.laborà en les campanyes de Ramon Berenguer lll contra els serraïns de Lleida i hom creu que morí a la batalla de Corbins l'any 1124. El succeí el seu nebot Arnau Mir.
  • Pallars Jussà, Dolça l de
    (?-d. 1198) Darrera comtessa de Pallars Jussà (d. 1177-92). Filla del comte Bernat Ramon l, esdevingué comtessa per mort successiva del seu cosí germà Arnau Mir l (1174), del fill d'aquest, Ramon V (1177), i de la filla d'aquest darrer, Valença. Vídua, probablement d'un noble del llinatge dels So, féu donació del comtat a Alfons l de Catalunya-Aragó, la qual ratificà el 1192.
  • Pallars Jussà, Pere Ramon I de
    ? segle XI - ~1112 Comte de Pallars Jussà (1098-1112). Fill del comte Ramon V i de Valença de Tost. Des del 1069 féu costat als seus pares en solemnitats religioses, com la donació de la vila de Sort a l'església d'Urgell o les fetes a favor del monestir de Lavaix (1078, 1094), i en pactes polítics i compra de castells a Artau II de Pallars Sobirà (1094) o en el compromís matrimonial de la seva germana Llorença. Des del 1098 governà en règim de condomini amb el seu germà Arnau Ramon I, però sembla que com a primogènit exercí sobre aquest una certa primacia i rebia d'ell homenatge i fidelitat pel castell de Talarn. Fundà (1100) i dotà (1112) l'església canonical de Santa Maria de Mur, juntament amb els seus germans Arnau Ramon, Bernat Ramon i Llorença, i féu algunes donacions a la seu urgellesa (1109). Empenyorà a Pere I de Catalunya-Aragó certs béns i acompanyà Alfons I el Bataller a Barbastre quan pactà amb el comte Bertran de Tolosa. Dins els seus dominis signà una convinença amb Tebdall Ramon d'Orcau sobre la vila de Figuerola (1111) i afavorí la repoblació del terme de Montanyana en donar el lloc de Puiggiró a una família de la noblesa perquè el fortifiqués i colonitzés i en encomanar a Bernat Pere el castell de Montanyana i el seu feu. Mort sense descendència poc després del seu germà Arnau Ramon I, el comtat passà a l'altre germà Bernat Ramon I.
  • Pallars Jussà, Ramon IV de
    ? - 1047 Comte de Pallars Jussà (~1011-47), fill gran del comte Sunyer I de Pallars. Associat al govern pel seu pare des de vers el 1006, heretà, conjuntament amb el seu germà Guillem, la totalitat del comtat, que es repartiren. Ramon IV es quedà el Pallars Jussà, que era la part meridional més rica i més poblada i amb més possibilitats d'expansió, i Guillem el Pallars Sobirà. En el seu temps, els urgellesos, comandats per Arnau Mir de Tost, li prengueren la iniciativa i conqueriren als sarraïns la conca de Tremp, la serra de Montsec i la vall d'Àger (1030-40). Encara que les terres de la conca foren posades, sembla, sota la senyoria de Ramon IV, que degué col·laborar en l'empresa, la vall (després vescomtat) d'Àger, sota els comtes d'Urgell, obstruiria de cara al futur l'expansió dels pallaresos devers migdia. Després d'un seguit de friccions amb Ermengol III d'Urgell pel castell de Llimiana, l'any 1040 signà amb ell una convenientia, veritable tractat de pau en virtut del qual Ramon IV rebé en feu aquest castell més una compensació econòmica de 40 uncias auri de Eneas.
  • Pallars Jussà, Ramon V de
    ? - 1098 Comte de Pallars Jussà (1047-98), fill de Ramon IV i d'Ermessenda. Visqué en un clima de desordres constants i de crisi generalitzada de l'autoritat comtal, motivada pels atacs del seu cosí Artau I (1049-81) de Pallars Sobirà i dels comtes d'Urgell, desitjosos d'estendre llur hegemonia cap al sud-oest, de sotmetre a llur poder la conca de Tremp i de situar sota llur autoritat el conjunt de terres limítrofes amb l'emirat de Lleida. També els senyors locals aprofitaren les dificultats de Ramon V per a bascular l'autoritat local i estendre llurs jurisdiccions. En el curs d'una veritable guerra de saqueig i destrucció, Artau I arribà a prendre els castells de Sentis, Mont-ros, Reguard i Segur, i li disputà la possessió dels de Rubió, Castelló, Erill, Viu, Bellera, Adons, Enseu, Castellet, Toralla, Rivert, Puigmanyons, Claverol, les Eres, Talarn i Tendrui. En el curs i al final del conflicte ambdós comtes cosins pactaren vendes (1064), commutacions i donacions (1079?) de castells per tal d'arranjar llurs diferències. El conflicte amb els comtes d'Urgell fou de característiques semblants i en alguns moments Ramon V perdé el control sobre els castells de Llimiana, Toló, Llordà, Conques, Abella, Boixols, Taús, Castellàs i Tornafort. Hom coneix unes donacions de viles i castells (1078 i 1086) d'Ermengol IV d'Urgell a Ramon V que deuen correspondre a reintegracions de béns ocupats per les armes al llarg de la guerra. Les dificultats militars de Ramon V comportaren ensems defeccions en les files de la noblesa: la més important fou la de Guitard Isarn de Vallferrera i dels seus fills, que recusaren els drets del comte sobre el feu de Roní i s'apoderaren de Riumadriu, el castell de Gilarén i les viles de Burg i Farrera. Convertits de fet en els amos de la Vallferrera, Guitard i els seus fills refusaren la fidelitat deguda a Ramon V i es feren homes d'Artau I. L'autoritat comtal al Pallars Jussà sols se salvà amb l'ajuda de tropes sarraïnes, que poc abans del 1070 ajudaren Ramon V a sotmetre la seva pròpia noblesa i a defensar-se dels urgellesos. Després del 1070 la noblesa del Pallars retornà a l'obediència i pactà convenientiae amb llur sobirà: els anys 1070, 1072, 1076, 1077, 1079, 1080, 1081, 1084, 1087, 1088 i 1090. La serra del Montsec i la vall d'Àger en mans dels urgellesos obstruïen la natural expansió del seu comtat; potser per això Ramon V contragué matrimoni (1055 o 1056) amb Valença de Tost, filla d'Arnau Mir de Tost, senyor d'Àger. Segons alguns Valença hauria portat en dot la conca de Tremp; el que és cert és que al seu torn Ramon V li donà propter nuptias els castells de Mur, l'Areny, Llimiana, Orcau i Bastús. Fou pare de Pere Ramon I, Arnau Ramon I i Bernat Ramon I.
  • Pallars Jussà, Ramon VI de
    ? - ~1177 Comte de Pallars Jussà (1174-77), fill d'Arnau MirI i Òria d'Entença. Estigué associat al govern ja en vida del seu pare, car pel desembre del 1172 signà com a testimoni amb el títol de comte de Pallars la donació del castell i comtat de Melgor feta per Bertran I de Melgor a Alfons I de Catalunya-Aragó. Heretà el comtat fent cas omís al testament patern que deixava el Pallars Jussà a l'orde de l'Hospital. Pel gener del 1174 signà amb Artau IV de Pallars Sobirà un conveni d'ajuda mútua contra tots els homes, excepte contra el rei de Catalunya-Aragó i els seus fidels. Pactà un pariatge amb Arnau de Preixens, bisbe d'Urgell, en virtut del qual la vila de Tremp esdevingué de domini conjunt del comte i de la seu (1175). Pel març del 1175 rebé sota la seva protecció la vila de Santa Fe del terme de Galliners en canvi d'un cens anual en civada, ordi, blat, gallines i moltons. Mort prematurament, en el seu testament (1177) deixà a la seva filla Valença el comtat de Pallars, unes honors que tenia pel rei de Catalunya-Aragó i pel comte d'Urgell i uns béns a Cerdanya i un Conflent, tot sota la guarda i vigilància de la seva mare Òria d'Entença. Estigué casat amb una dama desconeguda, de qui tingué Valença i, en segones noces, amb Anglesa de Cardona.
  • Pallars Ribagorça, Ramon I de
    Vegeu Ramon I de Tolosa
  • Pallars Ribagorça, Ramon II de
    ? - 920 Comte de Pallars-Ribagorça (872-~920), potser fill del comte LlopI de Bigorra i d'una dona de la casa comtal de Tolosa. Degué apropiar-se del comtat l'any 872, quan Bernat de Tolosa, que era comte d'aquestes terres, fou mort per uns fidels de Bernat Plantapilosa. La política del nou comte s'orientà cap a consolidar la independència del comtat, separat aleshores del casal tolosà; per això cercà l'aliança del Banu Qasi Muhammad ibn Llop, i convertí el Pallars en bisbat privatiu, segregat del d'Urgell (després del 888). Un intent de compra de la ciutat de Saragossa (884) al Banu Qasi fou desbaratat per un exèrcit cordovès comandat pel general Hasim ibn 'Abd al-Aziz. En el seu temps hi hagué dues expedicions sarraïnes contra el comtat: la del 904, en què el senyor de Lleida Llop ibn Muhammad saquejà terres pallareses prenent els castells de Sarroca de Bellera, Castissent i Mola de Baró, i la del 908, en la qual Muhammad al-Tawil d'Osca ocupà la regió central de Ribagorça (Roda, Montpedrós). Durant la incursió del 904 fou capturat el seu fill, Isarn, que estigué pres a Tudela catorze anys. És probable que Ramon II participés en el cop d'estat que el 905 entronitzà a Pamplona la dinastia Ximena amb el seu nebot Sanç I Garcès. L'any 920 els habitants de la vila de Baén li feren donació de llurs alous. Estiguè casat amb Ginigenta, filla d'Asnar Dató, i en segones noces (~904) amb una dona de la família Banu Qasi, filla de Mutarrif ibn Llop; tingué cinc fills: Unifred (dit Bernat), Miró, Llop, Isarn i Ató.
  • Pallars Sobirà, Artau l de
    (?-1081) Tercer comte privatiu del Pallars Sobirà (1049-1081), fill de Guillem ll i successor (1049) del seu germà Bernat, mort sense fills. Es casà amb Llúcia de la Marca, germana de la comtessa de Barcelona Almodis, muller de Ramon Berenguer l. Sostingué lluites contra els seus veïns Ermengol lV d'Urgell i Ramon lV de Pallars Jussà, cosí seu. També tingué conflictes amb l'església d'Urgell, per la qual cosa morí excomunicat el 1081. El succeí el seu fill Artau ll.
  • Pallars Sobirà, Artau ll de
    (?- v.1124) Comte de Pallars Sobirà (1081-v.1124), fill i successor d'Artau l Miró i de Llúcia. Fou nebot de Ramon Berenguer l de Barcelona i germà d'Ot, bisbe d'Urgell. Lluità contra els serraïns, dels quals caigué presoner i restà uns quants anys en captiveri. Casat amb Eslonça Martín, castellana, morí vers el 1124 i el seu fill Artau lll heretà el comtat. Durant el seu govern fou consumada jurídicament la separació dels dos comtats pallaresos, que fins llavors eren "de jure" un condomini.
  • Pallars Sobirà, Artau lll de
    (?-v.1167) Comte de Pallars Sobirà (v.1124-v.1167), fill i successor d'Artau ll. Sembla que exercí pacificament el seu govern sense lluites amb els seus veïns. El succeí el seu fill Artau lV.
  • Pallars Sobirà, Artau lV de
    (?-v.1182) Comte del Pallars Sobirà (v.1167-v.1182), fill i successor d'Artau lll. Es casà amb Guillelma. El succeí el seu fill Bernat ll.
  • Pallars Sobirà, Bernat l de
    (?-1049) Segon comte privatiu de Pallars Sobirà (1035?-1049), fill de Guillem ll i d'Estefania. Fou succeït pel seu germà Artau l Miró.
  • Pallars Sobirà, Bernat ll de
    (?-1199) Comte de Pallars Sobirà (v. 1182-1199). Era fill d'Artau lV i de Guillema. Deixà només una filla, Guillema, sota la tutela de la seva àvia.
  • Pallars Sobirà, Guillem ll de
    (a. 1006-1035?) Primer comte de Pallars Sobirà (1011-35?), fill de Sunyer l de Pallars i d'Ermengarda. Fou protector de Lavaix i de Gerri de la Sal. Es casà amb Estefania i fou succeït per llur fill Bernat l.
  • Pallars Sobirà, Guillem lll de
    [dit, també, Guillem d'Erill] (? - 1153/1210) Comte de Pallars Sobirà pel seu matrimoni amb la comtessa Guillema l, de la qual no tingué fills. Podria ésser identificat amb un Guillem d'Erill, fill de Pere (ll) d'Erill i de Marina.
  • Pallars Sobirà, Guillema l de
    (?? - Vallbona de les Monges, Urgell 1250) Comtessa de Pallars Sobirà (1199-1229). Filla i hereva del comte Bernat ll, governà primer sota la tutela de la seva àvia, la comtessa Guillema. Fou casada primer amb Guillem d'Erill (Guillem lll de Pallars) i, entre el 1210 i el 1216, amb el vescomte Roger ll de Coserans (que era un Comenge). Per tal com no tingué fills vengué el comtat al seu marit (Roger l de Pallars) i es retirà al monestir de Vallbona.
  • Pallars Sobirà, Ramon Roger I de
    ? - 1295 Comte de Pallars Sobirà (1288-95), fill segon de Roger II i Sibil·la de Saga o de Berga. En temps del seu germà, el comte titular Arnau Roger I (1256-88), governà provisionalment el comtat durant les absències d'aquest. Involucrat en el moviment nobiliari contra Jaume I i Pere II de Catalunya-Aragó (pactes d'Àger, 1274), fou un dels que caigueren presoners a Balaguer (1280) i també un dels primers a rebre el perdó reial. Atret pel comte Roger Bernat III de Foix, lluità en el bàndol francès durant la invasió de Catalunya del 1285. Heretà el comtat de Pallars Sobirà del seu germà Arnau Roger I perquè la filla d'aquest, Sibil·la, era menor d'edat. Adoptà aleshores una línia de fidelitat a la monarquia, a la qual prestà suport enfront dels unionistes d'Aragó. Continuà una llarga lluita dels comtes de Pallars, iniciada ja per Arnau Roger I, contra els vescomtes de Coserans ?concretament contra el seu nebot Arnau I d'Espanha?, que pretenia la possessió del comtat i que arribà a envair-lo amb tropes gascones. El rei Alfons el Liberal l'ajudà a defensar-se d'aquests invasors. En els conflictes nobiliaris del 1293 s'alià amb els Cardona contra els Montcada i contra els comtes d'Empúries i d'Urgell. Casat amb Blanca de Bellera, no tingué descendència, i el comtat passà a la seva neboda Sibil·la, que veié els seus drets disputats pels Comenge.
  • Pallars Sobirà, Ramon Roger II de
    ? - 1350 Comte de Pallars Sobirà (1343-50), fill segon d'Hug I (un Mataplana) i de Sibil·la I. A la mort del pare (1328), rebé les baronies de Mataplana, Vall de Toses i Cervelló i un ampli domini de les Garrigues que incloïa les Borges, Arbeca i Castelldans. Quan el 1343 morí el seu germà, Arnau Roger II, sense fills, els Comenge, representats pel comte Jaume I d'Urgell, marit de Cecília de Comenge, reivindicaren el comtat, però Pere III en féu investidura a favor de Ramon Roger. Convertit en home de confiança del Cerimoniós, al costat dels Cabrera, els Montcada i el vescomte d'Illa, participà en la segona campanya del Rosselló (1343), on tingué un paper destacat en el setge de Cotlliure i en una acció sobre mercenaris de Jaume III de Mallorca a Salses. Assistí també a l'assemblea parlamentària de Barcelona (1344) que decidí la sort de Jaume III. L'any 1345 féu cessió al seu germà Pere Roger Bernat de la baronia de Mataplana i de les altres senyories que el 1328 havia heretat del seu pare. Servint el rei Pere III, defensà la Cerdanya davant un intent d'invasió de Jaume III (1347), prestà suport a la causa de la reialesa en els conflictes de la Unió i lluità un cop més contra Jaume III en la decisiva batalla de Llucmajor (1349) a Mallorca. Estigué casat amb Sibil·la de Cardona i el succeí el seu fill Hug Roger I.
  • Pallars Sobirà, Roger I de
    ? - d 1240 Comte de Pallars Sobirà (1229-36) i vescomte de Coserans (Roger II: 1211-d 1240). Introduí la nissaga dels Comenge al casal pallarès en casar-se vers el 1216 amb la comtessa Guillema I de Pallars Sobirà, l'hereva del comtat, després que, rebut el vescomtat de Coserans, havia lluitat adés a favor adés en contra del comte Ramon VI de Tolosa i de Simó de Montfort, que li arrassà el territori vescomtal, del qual no es desentengué mai, encara que preferí Pallars. Fou comte consort de Pallars Sobirà, fins que Guillema I, per trobar solució a la manca de descendència tant d'aquest enllaç com del primer amb Guillem III (Guillem d'Erill, mort en 1205/16), li vengué el comtat per 15 000 morabatins (1229 i 1231). D'acord amb Guillema, proveí a la continuïtat comtal en el seu fill Roger II de Pallars Sobirà, nascut d'una unió anterior; es retirà dels assumptes públics (1236). Cal tenir en compte que la seva personalitat històrica i la del seu fill han estat confoses fins ara en la d'un sol individu.
  • Pallars Sobirà, Roger II de
    ? - 1257 Comte de Pallars Sobirà (1236-56) i vescomte de Coserans (Roger III: d 1240-56). Fill del comte Roger I i d'una dama desconeguda, uní en la seva persona el lot important dels Berga, pel seu matrimoni amb Sibil·la de Berga o de Saga (1234), i el comtat pallarès (1236), en la successió del qual, esmenant una disposició paterna, féu entrar (1244) les dones i àdhuc els bastards, originats en l'homònim fill seu Roger de Comenge (nascut Roger IV de Coserans) i coneguts sovint amb el cognom Espanha, que, desposseïts finalment dels béns cispirinencs, reclamaren amb lluites armades l'herència del Pallars. Executant i retocant el seu pla (1256), posà al capdavant del comtat el seu fill Arnau Roger I de Pallars i assenyalà l'ordre definitiu en la successió, preferint la branca masculina a la femenina. Decantà l'esguard final del Pallars vers el casal català, iniciant amb la seva participació activa en les conquestes de Borriana, el Puig i València, una tongada gloriosa de col·laboració entusiasta amb els reis, portada al punt màxim pel seu fill i successor comtal Arnau Roger I, i duent a terme els enllaços dels seus fills amb cases nobles del Pirineu català, les propietats dels quals arrodoniren el territori pallarès per tots costats, sense menystenir els seus deures amb els comtes de Tolosa pels seus feus i alous de Coserans.
  • Pallars, Arnau Roger l de
    (v.1236-1288) Comte de Pallars (1287-88) fill i successor de Roger de Comenges i de Sibil.la de Saga. Tutor d'Ermengol i Àlvar d'Urgell, fou una gran figura de les revoltes nobiliaries de 1275 i 1280, però després col.laborà activament amb Pere el Gran a Tunis, Sicília i el Principat, on lluità contra la invasió francesa (1285). Fou un dels quaranta prohoms que feren fiança pel rei amb motiu del desafiament de Bordeus i, més tard, a Peralada salvà l'infant Alfons, que serví també fidelment arribar a rei (Alfons ll), fent-li d'intermediari amb els nobles aragonesos de la Unió. Fou un dels tres ostatges oferts per l'alliberament del príncep Salern. De la seva muller Làscara, princesa grega, tingué tres filles, la més gran de les quals, Sibil.la el succeí.
  • Pallars, bisbat de
    Bisbat efímer creat el 888 amb el territori dels comtats de Pallars i Ribagorça (fins aleshores del bisbat d'Urgell) pel bisbe intrús d'Urgell, Esclua, amb el consentiment del comte Ramon lI de Pallars-Ribagorça. El primer bisbe fou Adolf. Esclua es proposava així d'erigir una metròpoli catalana independent de Narbona, però el seu fracàs motivà l'extinció del bisbat a la mort d'Adolf (el 920 el bisbat havia retornat ja al d'Urgell). El 939, per raons desconegudes, el Pallars, Ribagorça i Sobrab tenien un nou bisbe particular, Ató de Pallars, fill del comte Ramon I; probablement la seva elecció fou fruit d'una maniobra desconeguda del seu pare Ramon II. A la mort d'Ató, vers el 949, el Pallars havia ja retornat, definitivament, a la diòcesi d'Urgell.
  • Pallars, Borrell l de
    (?-995) Comte de Pallars (963-995), juntament amb els seus germans Ramon ll i Sunyer. Era fill dels comtes Llop i Goltregoda, la qual, a la mort del comte (950), governà com a tutora dels seus fills, menors d'edat. Els dos germans Ramon ll i Borrell ja actuaren sols el 963, tot i que Ramon ll conservà una supremacía i es titulà també comte i marquès. Era casat amb Ermengarda, de la qual tingué diversos fills.
  • Pallars, Ermengol l de
    (? V. 1010) Comte de Pallars (1008-10), fill del comte Borrell l de Pallars i d'Ermengarda. Governà ensems amb el seu oncle en comte Sunyer l, que li sobrebisqué un any.
  • Pallars, Guillem l de
    (segle X) Comte de Pallars (947-950), fill d'Isarn l. Governà amb el seu pare almenys des de setembre de 947. Deixà el seu patrimoni particular al monestir de Gerri de la Sal. No sembla haver-se casat ni haver tingut descendència.
  • Pallars, Isarn l de
    (? - 947/48) Comte de Pallars (a. 920-947/48), fill primogènit de Ramon l de Pallars-Ribagorça i de la comtessa Ginigents. Probablement col.laborà amb el seu pare en el govern de Pallars des del principi del segle X. Defensant aquesta terra, sembla, caigué presoner sel senyor musulmà de Lleida, Llop ibn Muhammad, el 904, i restà captiu a Tudela fins vers el 918, que l'alliberà el rei Sanç l de Pamplona. Vers el 920 heretà el comtat de Pallars que governà conjuntament amb el seu germà Llop.
  • Pallars, Llop l de
    (a 923 - a 948) Comte de Pallars (v. 922 - v. 948), conjuntament amb el seu germà gran, Isarn I. Era fill de Ramon I de Pallars i Ribagorça. Estigué casat amb Goldregot, filla de Miró II de Cerdanya, i fou sens dubte sota la influència d'aquesta, alhora influïda pel comte Borrell II de Barcelona, que el comtat de Pallars passà definitivament al cantó dels comtats catalans orientals, fet que determinà, vers la fi del s X, la desaparició definitiva de la llengua basca pallaresa i de la llengua romànica pallaresa a benefici del català. Els tres primers foren conjuntament comtes, almenys des del 963 els dos primers i des del 966 el tercer, després d'uns quants anys de regència de Goldregot.
  • Pallars, Ramon I de
    Vegeu Ramon I de Tolosa
  • Pallars, Ramon III de
    ( s X ) Comte de Pallars (v. 947 - v. 995), fill de Llop I de Pallars i de Goldregot de Cerdanya. A la mort del seu pare (v. 947) i del seu cosí Guillem I de Pallars (v. 950), Ramon III i els seus germans, Borrell i Sunyer, devien ésser menort d'edat, motiu pel qual llur mare Goldegot deguè governar el comtat fins vers el 963. Ramon, Borrell i Sunyer governaren conjuntament des d'aleshores, si bé Ramon III; que devia ésser el primogènit, exercí una mena de primacia. Tots tres foren marmessors de llur cosí, el comte Borrell II de Barcelona. Ramón III féu donacions als monestirs de Sant Serni de Tavèrnoles (963 i 976), Gerri (966) i Sant Pere de les Maleses (973 i 988) i a l'església de Sant Vicenç de Saurí (v. 970). Esta documentat administrant justícia el 969 i el 995
  • Pallars, Sibil.la I de
    ? ~1282 - 1327 Comtessa de Pallars Sobirà (1295-1327). Filla del comte Arnau Roger I i Làscara de Ventimiglia. Succeí el seu oncle Ramon Roger I, en complir-se les previsions establertes pel seu pare. Molt jove i havent de pagar als marmessors 150 000 sous melgoresos, vengué el patrimoni al rei Jaume II, que l'hi retornà en feu honorat (1297) i l'ajudà contra les escomeses dels seus cosins els vescomtes de Coserans, que pretenien el comtat ?desheretats el 1256? emparats pels comtes de Foix i els reis de França, que cobejaven la Vall d'Aran. Mantingué la integritat territorial, malgrat invasions i atacs (1295-1311), ja resolt el conflicte de la Vall d'Aran (1313), en la concòrdia del 1327. Agregà als seus dominis els castells de Tamarit, l'Arboç, Gelida i Cervelló, en canvi d'uns del Berguedà amb el mateix rei el 1309. Concedí noves franqueses als pobles de la vall d'Àneu (1313), i el 1319 veié visitat el monestir de Gerri per un estol de bisbes orientals. Completà la catalanitat del tronc familiar i acresqué el territori amb una senyoria del Ripollès en casar-se amb el baró Hug de Mataplana el 1297. Tingué set fills, l'hereu dels quals, Arnau Roger II, fou associat al govern ja el 1321.
  • Pallars, Sunyer l de
    ? - ~1010/11 Comte de Pallars (996-1010/11), fill petit de Llop I de Pallars i de Goldregot de Cerdanya. A la mort del seu pare el govern passà a mans de la comtessa Goldregot i, vers el 963, a les dels seus fills grans Ramon III i Borrell I, amb els quals Sunyer cogovernà des del 966. Dels tres germans, Ramon ocupà una posició preferent, però tant ell com Borrell traspassaren poc després del 995. El comandament del clan familiar passà aleshores a Sunyer, que governà primer amb el seu nebot Ermengol I, fill de Borrell, i després amb els seus propis fills. Confirmà la donació del Burgal a la Grassa (1006), assistí a la restauració de la canònica urgellenca i en confirmà la dotació (1010) i reconegué els drets del monestir d'Oveix sobre la vil·la de Somponiu (1010). El 1006 o 1007 es casà en segones noces amb la comtessa Toda I de Ribagorça, la qual ell secundà en el govern del comtat ribagorçà: ambdós feren donacions a Ovarra el 1008. Segons el Cronicó II d'Alaó, Sunyer aprofità la seva regència ribagorçana per obligar el bisbe Eimeric de Ribagorça a acceptar la subjecció a la seu urgellenca. D'una primera muller desconeguda tingué Ramon IV de Pallars Jussà i Guillem II de Pallars Sobirà. Hom li coneix el fill il·legítim Ató, possible ascendent de la casa vescomtal de Pallars.

1 2 3 4 5

« Volver

Buscador:

Término del Día

senyoria:
Terme genèric comprensiu de diverses situacions de domini per part d'un poderós, generalment noble o gran propietari (senyor), sobre un àmbit territorial o un grup de població que hi resideix (serfs, vassalls). La noció de senyoria, filla de l'e...

Leer más

 
Europa Románica, © 2006 | Contacto | Inicio | | Net Consulting | RSS Feed